Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

El Cel (III), ¿on és i qui hi ha?

mirollull | 30 Setembre, 2013 02:36

Tornam al Cel. Vull dir que jo torn al Cel; fa temps sent l’impuls d’escriure unes consideracions que arrodoneixin lo escrit en el dos articles dedicats al Cel. Ara farà set anys –número bíblic– que vaig fer una exegesi casolana dels llimbs, el purgatori, l’infern i el cel. Varen ser set articles –ho he comprovat ara– també de xifra sagrada. ¿Què m’ha empès a desfer l’encís del número anterior y convertir-lo en vuit? Per ventura que el 8, i sobretot si se tomba, se pot convertir amb la banda de Moebius, que, per moltes de voltes que doni, sempre queda capgirada y confusa? 

En els set articles vaig exposar arguments, sempre de les escriptures, de la patrística i de la doctrina eclesiàstica que tan servirien per demostrar la cara com la creu de la moneda; i fins i tot, si la moneda quedàs de cantell, aquest encara podria aportar qualque senyal per una possible interpretació acceptable; més, ja que no hi ha moneda, no podem treure cap clarícia d’aquesta martingala. Per tant, m’hauré de seguir valguent de les fonts reconegudes.

Xilografía de 1863
La resurrecció, 1863, xilografia

Abans, però, voldria rectificar una valoració. A l’article sobre els llimbs vaig expressar que “la humanitat duia molts de milers de segles rodant”. Aquesta afirmació no té ni cap ni peus a l’entorn de les escriptures. Res de segles rodant. Com a molt, entre 4 000 y 7 000 anys. Aquest càlcul, redueix notablement, per la simple raó de les persones que poden nàixer i morir en setanta segles, el número d’ànimes que estaven en llista d’espera.

També vull puntualitzar que, si bé es vera que els avanços de la doctrina eclesiàstica neguen el purgatori i suprimeixen el foc de l’infern, això senzillament pot ser una estratègia per llevar la por i fer atractiva –ara que tanta falta fa– la predicació promocional. No obstant, no podem oblidar que la revelació de Dante en la Divina Comèdia pot ser tant o més inspirada que l’Apocalipsi i que tots els llibres canònics; i que, endemés, hi ha indicis que confirmen tant la ubicació del purgatori i l’infern com l’existència del foc. Sense cercar massa, trobam: a) l’orde carmelitana –ho vaig escriure a l’article corresponent– ensenya que aquells que han estat investits de l’escapulari de Nostra Senyora del Carme i que el duen en el moment de morir, com a molt, passaran sis dies en el purgatori: el primer dissabte següent a la mort terrenal seran alliberats i transportats al cel; b) l'infern és clarament mencionat en el Nou Testament; i fins i tot Sant Pere, en la carta segona, diu: "Déu no va perdonar els àngels que havien pecat, sinó que els enfonsà en els abismes tenebrosos de l'infern". c) També la professió de fe per excel·lència, el Credo, afirma que "davallà als inferns"; bé, això depèn: segons el Credo Apostòlic, sí; en el Credo de Nicea-Constantinopla, que amb tot és més explícit, aquesta frase no hi és.

Si de aquestes manifestacions, destacam que es parla de baixada, enfonsament en abismes, i que a l’interior de la terra hi ha foc, ¿no tenim motius suficients per creure no tan sols que l’infern existeix sinó fins i tot on està situat? ¿I el purgatori? Més evident, encara. ¿Ningú ha pensat que la lava dels volcans no és més que l’alliberament periòdic de les ànimes que ja han quedat purificades i es desprenen de tot el caliu i la cendra?

Però arribem a la qüestió cabdal d’aquesta article. ¿On és i qui hi ha al cel? Totes les referències el situen anant cap amunt des de la terra. Jacob va veure una escala amb una porta a dalt, de la qual sortien els àngels que baixaven i pujaven. Les clarícies que dóna són mínimes: en el Gènesi (28,17) es conta que Jacob veu la casa de Déu i la porta del cel, y res més. També Jesús ascendí al cel, la Mare de Deu la se’n pujaren els àngels i un nigul l’ocultà, i, molt de temps arrere, Elies també se va enlairar amb el carro de foc. Totes les indicacions situen el cel diví dins l’atmosfera, l’estratosfera o més lluny. Que no el puguem divisar és ben normal: ja que els seus habitants son incorporis i per tant ingràvids i invisibles, ¿no pareix lògic que el seu territori sigui indimensionable i eteri?; i considerat així, es normal que tampoc no poguem concretar la seva ubicació; només tenim un paràmetre, que és allargar un radi de la circumferència terràquïa; però ¿quin? ¿a quina altitud i quina latitud? I llavors encara quedaria la incògnita de la distància. Quedam a les fosques.

Passem per tant, a un altre aspecte que crec més important. ¿Qui roman al cel? ¿Déu, els àngels i els benaventurats, aquests, incorporis, fins que en el Judici Final se’ls doni un cos gloriós; ara bé, un cos gloriós que prescindirà de tota funció fisiològica –i, en conseqüència, seguiran sent immaterials.

Les escriptures, en aquest aspecte no son congruents, fins i tot son contradictòries. Sols en el nom ja hi ha ambivalències: firmament, paradís, gloria, cel. A l’escena principal de la Passió, el bon lladre demana a Jesús que se’n recordi d’ell quan arribi al seu Regne. I obté resposta: “T’ho assegur: avui seràs amb mi al paradís”. (Lc 23,40-43) Però segons la Bíblia catalana això no seria possible; en una de les anotacions aclareix que “el cel és el lloc d’estada dels àngels i Déu”. Una altra afirmació manco estricte diu que “del cel se’n pot venir i s’hi pot anar”; però no especifica qui ho ha fet o ho fa i si es freqüent; ¿són els arcàngels fent de recaders? En el Siràcida [Eclesiàstic] (44,16) s’afirma: Henoc va plaure al Senyor i fou traslladat al cel. I queda escrit en l’Apocalipsi (4,1): després d’això, vaig veure una porta oberta en el cel....

Fins aquí ¿què hem tret en net? Si el cel no necessita complir les tres dimensions de la matèria i està habitat per esperits, molt bé pot estar fora de la nostra visió; de la visió y del tacte encara que el tenguem davant del nas. Si fos així, ¿on són Elies, Enoc i la Mare de Déu (aquesta, assumpta en cos i ànima segons una llegenda elevada a dogma per l’impol•lut Pius XII)? Cap d’ells moriren i pujaren al cel amb la seva corporeïtat. La qüestió de Jesús és distinta, ell existia de tota la eternitat, per tant era un esperit consubstancial al Pare i a l’Esperit Sant. ¿A la terra seguia sent un esperit amb aparença humana?

L’evangelista Joan afirma rotundament, (3,13): “Ningú ha pujat al cel, sinó el que davallà del cel, el Fill de l’home, que és en el cel”. Aquesta afirmació podem entendre que confirma la immaterialitat de Jesús, cosa que no han resolt ni els sants pares, ni el tomisme ni els concilis.

Joan, tanmateix, resol una qüestió i en complica d’altres: ¿On son Elias, Enoc i la Mare de Déu? ¿En l'ascens, se lliberà de la materia la seva ánima? ¿En esser a una determinada zona de l’espai se desintegraren (tots recordam el vol fatídic dels astronautes) i així, lliures del cos, pogueren traspassar el portal del cel? Una porta no gens fàcil de situar. Mos han dit que l’han vista, però no on.

-----

ARTICLES DE LA SÈRIE

Els llimbs i el riu Jordà, 11 octubre 2006
El Purgatori, en rebaixes per liquidació total, 14 octubre, 2006
L'Infern (I) no és la caldera d'en Pere Boter, 18 octubre, 2006
L'Infern (II), ni Dant ni Catalina ni l’abad, 21 octubre, 2006
L'Infern (III), glossa abans d’anar al cel, 22 octubre, 2006
El Cel (I), introducció al paradís, 02 novembre, 2006
El Cel (II), la porta, 07 novembre, 2006
El Cel (III), ¿on és i qui hi ha?, 30 setembre, 2013

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb