Anotacions més o manco impertinents

 

Festa de la Purificació de Maria Santíssima. Dia 2 de febrer. «Aquesta data no se commemora només la purificació de Nostra Mare sinó també, un segon gran misteri: la presentació de Nostre Redentor en el temple.» (aciprensa.com).

Coincidència en els dies? Predestinació astrològica? Tant té. Sigui com sigui, el PSOE va arribant a la prístina essència: la P.

La E, favorint les autonomies i la venguda massiva de xinesos, mahometans, russos, etc., la va perdre fa estona, i ni Don Pelagi podria reiniciar el retorn; la O, des de la truita, ni quan Corcuera deixà el taller, no l’ha tenguda mai; la S és la primera cosa que d’En Felip a Na Leire ha deixat de banda tota la família.

I així, el PSOE ha adquirit la plenitud de la sigla reveladora: P de partit, xapat pel mig i a punt de fer-se bocins.

Maria Santíssima i el Redentor –baix la benedicció de la mà incorrupta del gran orfebre– se repartiran les despulles.

-----

¿I el PP? ¡Ah!, el PP. Un recanvi inevitable i trist. I com cantava La Trinca: “Narinan, narinan”.

La banca, a pesar de les pujades i baixades de l’Euribor, mantén igual la taxa d’interès sobre els descoberts en compte: un discret percentatge que no arriba al 30% anual. I, endemés, ha conseguit que una retribució dinerari d’aquesta mena no sigui considerada usura.

Quant a les comissions pels seus servicis és distint: les han augmentat –no tots els bancs igual– entre un 200 i un 1.000%; i, d’altra banda, sovint n’apliquen de noves per qualsevol motiu. A les noves no crec que els hagin fet cap pujada, o a mi, al manco, no se m’ocorre com se pot calcular el percentatge d’augment d’una xifra amb valor anterior inexistent. En tot cas hauríem de pensar en un percentatge infinit obtengut per omnipotència divina; una cosa així com la creació del món, que un dia (és un dir) no existia i sis dies més tard, sense encomanar-se a déu ni al dimoni, Jahvè ja el tenia rodant como una baldufa.

Anem, però, a la bona notícia, millor, a les bones notícies, ja que en realitat són dues. Una: els bancs no cobren comissió per trepitjar el seu portal ni es trespol interior de les oficines, on, en hores d’atenció al públic, hom si pot acollir si plou i no du paraigües o si l’arruixada és tan forta que aquest no basta.

L’altra: a certes hores, per no dir en quasi totes, té un cert –o incert– perill utilitzar els caixers automàtics que són a la façana; és convenient recórrer als que tenen un redol protegit per una porta amb biuló per travar-la de dedins. El pany de les portes d’aquests recintes s’obri passant la targeta bancària per un retxilleta. Idò, bé, per l’ús de la targeta per obrir i poder accedir al caixer, els bancs no cobren cap comissió.

G.Doré. Xilografia

El president del Govern Balear coneix i aplica l’Evangeli.

Si no fos així, ¿podria haver tranquil·litzat als seus seguidors impacients per conseguir una poltrona? Més o manco, els va dir: No passeu ànsia, encara hi ha molts de llocs per repartir. Talment com Jesús: A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? (Jn 14,2)

I ara, l’evangèlic president, també ha fet seva aquesta altra afirmació de Jesús: Us assegur que els pecadors i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. (Mt 21,31) Supòs que, fent una adaptació moderna, es refereix als ineptes, als prevaricadors, als dilapidadors, als rapaços, que tendran preferència.

Perquè els benaventurats, aquests, que seguesquin plorant i tenguent fam i set de justícia, més clar: el invàlids, els paralítics cerebrals, els deficients, els malats crònics, tota aquest gent que es foti; i ha estat la primera en patir la vergonyosa política social del nou govern.

No podia cloure millor la JMJ el Santíssim Pare. Ha afirmat que «no se pot seguir a Jesús sense l’Església».

Bé, depèn del transcriptor. Uns diuen: «no se pot seguir a Jesús en solitari»; altres: «no se pot seguir a Jesús sense seguir l’Església».

De totes maneres, ha tengut la delicadesa de no ser massa categòric. No ha dit que no hi ha salvació fora de l’Església. La mateixa teologia reconeix diverses maneres d’obtenir el baptisme en circumstàncies extremes i especials.

Ha fet bé de recordar-ho. Molts de seguidors d’expressions noves de la fe i de la teologia de la alliberament pareix que no pensen així.

 

I si qualcú pot sebre què parla en referir-se a Jesús ha de ser precisament l’únic papa que ha analitzat i descrit la figura de Jesús com a fruit de la investigació personal i sense vincular-se en altres exegetes i teòlegs. Li ha dedicat dos llibres: Jesús de Nazaret i Jesús.

Tanmateix, es possible que encara quedin seguidors de Jesús que no vegin clar que hagi d’esser així.

Per la meva part, també fruit de la meva investigació personal y sense voler dur la contra al gran homo que regeix l’Església i vigila la seva continuïtat, se m’ocorre pensar si seria el natzarè qui no seguiria l’Església.

Gran, fastuosa i immillorable manifestació catòlica, apostòlica i romana en diversos escenaris i una tramoia amb operativitat de precisió.

Tant de fervor per força ha de commoure cors indecisos; i l’evidència de tantes llobes, d’hàbits religiosos, clergymans, sotanes, albes, estoles, ruquets, esclavines púrpura, casulles acampades, tot tan impol·lut com si fos nou de trinca, han d’encisar per la demostració viva d’una fe indestructible en una confessió religiosa iniciada per la inspiració divina als apòstols, assentada per Constantí el Gran i elevada a imperi per la ja llarga història de les tres corones pontifícies.

El Sant Pare ha estat a l’altura que li correspon com a pastor per mantenir les conviccions del seu remat i com a propagandista i catequista per posar a l’abast dels infidels l’economia de la salvació.

D’altra banda, qui posi en qüestió, (o se’n escandalitzi) la bona harmonia haguda amb les autoritats espanyoles, que recordi o sàpiga allò que Sant Pau, gran impulsor del cristianisme sinó l’iniciador, diu als Gàlates: «“I els vaig exposar l’Evangeli que predic entre els gentils en particular als notables, per no córrer o no haver corregut en va.” Pau comprenia que la seva obra estava greument compromesa si ells la rebutjaven totalment; des del punt de vista real i pràctic, digui lo que digui sobre la seva missió autònoma i el seu Evangeli revelat, no devia sentir-se en estat i amb dret d’organitzar el seu cristianisme completament separat d’ells.»(1)

Potser no sobri, per reforçar la congruència i la solidesa del pensament ratzinguerià en Benet XVI, repetir, traduït, l’escrit titulat «Benedicto XVI y “Camino”», que vaig publicar el 21 d’abril de 2005.

Diu:

En el meu article «El papado por el buen “Camino”» indicava, al meu parèixer, per on se decantaria l’elecció del nou Papa. No exercia cap do d’endevinació; me fundava en l’evolució y actuació del papat de Joan Pau II, en les meves reflexions sobre notícies i esdeveniments, y, també, en la clarividència, a la qual me vaig referir, que me proporcionava la meva espècie d’enclaustrament en l’habitació 626.
Que el nou Papa tancaria encara més que Joan Pau II el camí obert por Joan XXIII, jo ho tenia ben clar.
Fins i tot pareix premonitori que el papa Joan Pau II hagi estat enterrat en el mateix lloc en què ho fou Joan XXIII; es com posar el segell final a lo que pugui quedar vigent del papat del Papa bo.
Així creia que seria i així, per tots els indicis, serà.
Benet XVI, entre les seves intencions, ha manifestat sa voluntat de continuar amb l’herència del Vaticà II. Supòs que ho ha dit per satisfer una part de l’Església reticent en la seva elecció; i perque no compromet gens dir que se vol continuar res que pràcticament ja se té per acabat.
¿Què se pot esperar d’un homo que si de qualque cosa cada dia ha mostrat estar més a prop és de la Inquisició? I que, segons se dedueix, deu sa elecció als cardenals que representen els sectors més conservadors i dur de l’Església actual, inclòs, lògicament, l’Opus Dei.
Tampoc s’ha d’oblidar un altre factor: se li atribueix una gran intel·ligència i ser molt hàbil dialècticament. No és demés pensar què pot fer un homo ambiciós amb aquestes qualitats.
Si es ver que l’Esperit Sant ha inspirat els cardenals electors, és per pensar que pel cel ja circulen exemplars de Camino; o admetre que els designis divins son inescrutables.

............

(1). Alfred Loisy, Los misterios paganos y el misterio cristiano, Barcelona, Paidos Orientalia, 1990

Gavines refulgents en fileres en el Retiro anuncien la blanca rentada de les ànimes en honor de la visita papal al devot país de les verges processionals, del Crist de Medinaceli i d’altres crists miraculosos dels passos de Setmana Santa.

Aquest mundial esdeveniment d’afirmació catòlica ha aixecat bastants bòfegues i queixes en l’Espanya infidel, per les quals se senten justament indignats els fervents ‘roucovaleros’, els ungits ‘opusdeïstes’ i els legionaris de la divina reialesa.

Poc han de reclamar, tanmateix, els infidels, molts del quals veurien amb complaença que tanta parafernàlia fos memorial d’Elvis Presley, del negre de pell blanca, de la virginal ‘madonna’ de torn o d’homínids botant sobre gespa.

Poden, per contra, sentir-se satisfets els ‘nosequepiles’ indignats: ningú amb dos dits de seny escatima esforços ni ajuda a una celebració només mesurable amb la vara celestial. I així ho admeten i reconeixen unes autoritats soi-disants laiques que s’acalen davant la divina autoritat.

Si «París bé val una missa» (com diuen que va dir el cínic Enric III de Navarra per també ser Enric IV de France), ¿què no valdrà una missa (o vàries) en l'entorn de l’exemplar, lluminós i senzill portador de la mitra bisbal? (Quedaren endarrere la tiara i la cadira gestatòria.)

El poble espanyol tolerarà orgullós las molèsties i una part de les despeses (quantiosa, per cert; ho ha confirmat el ministre de Foment en dir que no costarà res) que han acceptat fer-li assumir els nostres esgavellats governants a canvi de les ingents benediccions que reportarà.

¿S’ha de ser mesquí davant una Jornada Mundial de la Joventut que tant entusiasme ha suscitat entre la llavor de tot el món per un futur millor?

Arribat a aquest punt me permet plantejar un dubte: a tots aquells que hagin passat per les barraques gavina del sagrament de la penitència i després hagin participat de l’eucaristia, el Sant Pare els concedeix Indulgència Plenària. Hi ha d’haver una explicació teològica que no conec. ¿O és que el sagrament de la penitència sols fa una rentada corrent de l’ànima i se necessita un detergent especial que faci més blanc?

Així mateix, no entenc que de les que han participat en la jornada, a aquelles que han avortat i se’n penedesquin, el pontífex les exonerarà de l’excomunió. He de pensar que en això el vicari de Déu ha tengut un lapsus o que li han passat una informació errada. L’avortament és cosa d’infidels, no de la joventut assistent. Com a incís aclaridor puc dir que quan era jove, entre les alumnes y exalumnes del col·legi de la Puresa de Maria n’hi havia que se casaven embarassades –ne vaig conèixer–, però mai no vaig sentir dir que avortassin.

Per altra banda se m’ocorre de fer una suggeriment: el rebrot de collets blancs que han atès els finestrons de les barraquetes penitencials, abans de regressar a llur llar d’origen, se podrien passar per Somàlia. No tendrien remei per la desnutrició dels cossos dels moribunds, però podrien obrir les portes de la vida eterna a les seves ànimes amb el Sagrament del Baptisme. Només necessitarien endur-se’n cada u un bidonet d’aigua del Manzanares beneïda pel Sant Pare; amb el baptisme no fa falta la indulgencia plenaria.

Qualque cosa més encara? Idò, sí: un clam als governants. Que no siguin tant generosos. Si tracten tan bé a l’església catòlica, ja deuen estar preparant les peticions altres organitzacions religioses, sense anar més lluny l’islamisme, o qualsevol companyia mercantil.

Lo lògic és que les convencions i les campanyes de propaganda vagin per compte de l’entitat, nacional o multinacional, que ven els servicis i productes

El senyor Raúl del Pozo, té curioses ocurrències, però no totes són bones. Mira que escriure, com ho ha fet a la doble columna titulada Ángel exterminador, publicada en El Mundo del dia de 25 de juliol, que “como escribió Payne, llamar a la Biblia Palabra de Dios es una blasfemia”, té bastant de befa. Però res de blasfèmia.

 

 El diluvi. G. Doré. Xilografia

Si blasfèmia és: “Expressió ofensiva contra la divinitat, contra algun símbol religiós o contra alguna realitat que sigui objecte d'adoració, de veneració o de culte religiós”, ¿on és la blasfèmia? Prou han deixat ben clar exegetes, teòlegs i apologistes l’origen sagrat i la directe inspiració divina en els llibres que han estat verificats i admesos com autèntics. Que el conjunt de llibres que formen la Bíblia són un compendi divertit, esgarrifós, incoherent, contradictori no vol dir que no sigui la Paraula de Déu. Uns texts tan diversos, escrits al llarg de mil·lennis, concatenats i conservats amb tanta cura, no poden ser una obra humana. No es tracta d’una simple història con ho són L’Eneida o L’Odisea. La Bíblia és molt més complexa: és l’exposició, per mitjà d’esdeveniments, metàfores, successos esgarrifosos i tendres commiseracions, de la immensitat y plenitud d’un Déu –Jehovà, Jahvè, el Senyor– tan omnipotent i perfecte que, forçosament, no pot estar mancant de cap atribut transmès i manifestat en la seva creació: Sol, estrelles, dia, nit, àngels, dimonis, i, en especial, la culminació de la seva obra, a imatge i semblança seva, l’home, un esser que va de les màximes altures de la virtut y bondat als avencs més fondos de la maldat i la degradació. En tot cas, si existeix blasfèmia, serà la dels que diuen “que l’home creà Déu a la seva imatge i semblança”. Aquests vénen a dir que la Bíblia és la Paraula de l’Home.

Casualitat?

Afinitat electiva?

Inconscient d'escaparatista?

Atracció fatal?

Hokusai. La gran ola . c. 1830. Xilografia, 255 x 380 mm

Japó. Día 9 d'abril. Jornada Solidària. La gran ona de Hokusai: petita insinuació de l'aclaparant tsunami. Del qual les imatges vistes normalment per televisió, tot i que impressionen per la destrucció feta per l'aigua arrasadora, no mostren l'imponent i imparable crescuda del mar que arribava a la costa, entrava pels baixos des edificis, traslladava construccions, les bolcava i acabava rebentant-les, per després envair i tapar la terra una gran massa d'aigua avançant implacable.

Gran poble el japonès. D’un refinament inigualable en tots els estadis de l’existència; –sí, ja ho sé– tant de la vida com de la mort. Y de colpidora i exemplar convivència social i espiritual. Encara que també amb l’imminent –o ja present– contaminació de l’ensorrada i devastadora (in)civilització occidental.

Dia 9, ho repetesc, Jornada Solidària amb el Japó al Pati de la Misericòrdia de la ciutat de Palma. De 10 a 20 h.

Valdrà la pena acudir-hi. Podem aportar, a la comunitat japonesa a Mallorca, ajuda de germandat i material pels damnificats de les prefectures de Miyagi, Iwate i Fukushima, així com a la Creu Roja del Japó.

Yoko Nomura al koto

Les activitats y actes prevists figuren en el programa adjunt. D’ells, me permet destacar, el concert d’arpa koto que, quasi com a cloenda i abans de la subhasta de quimonos, interpretarà Yoko Nomura.

Fa poc, el Círculo de Bellas Artes ha convocat socis i amics per fer una exposició y venda d’obres de petit format, també amb el propòsit de col•laborar a l’ajuda.

 

En el primer llibre de la Torà, el Gènesi (Cap 18 i 19), Jahvè diu a Abraham que ha de destruir Sodoma i Gomorra.

Doré. La mujer de Lot, estatua de sal

23 Abraham s'acostà [a Jahvè] i digué: «¿De debò que exterminareu el just amb el pecador? 24 Potser hi ha una cinquantena de justos a la població. Tanmateix els voleu exterminar? ¿No perdonaríeu la població en gràcia dels cinquanta justos que hi ha? 25 Lluny de vós, de fer una cosa semblant, de fer morir el just amb el pecador! El just s'equipararia, així, al pecador! Lluny de vós! ¿El qui judica tota la terra no farà justícia?» 26 Jahvè respongué: «Si trobo a Sodoma cinquanta justos a la població, la perdonaré tota en gràcia d'ells». 27 Abraham tornà a dir: «Ja sóc ben atrevit de parlar al meu Senyor, jo que sóc pols i cendra. 28 Però potser n'hi mancaran cinc, als cinquanta justos. ¿Per cinc exterminareu tota la població?» Ell respongué: «Si n'hi trobo quaranta-cinc, no l'exterminaré».

Abraham va mantenir un regateig amb Jahvè i aquest, cedint, cedint, va arribar a conformar-se amb deu justos.
Entretant, dos homes arribaren a la ciutat i Lot els acollí per passar la nit.

4 No s'havien encara retirat a descansar, que els homes de la població, la gent de Sodoma, dels joves als vells, tot el poble sense excepció, assetjaren la casa. 5 Cridaren Lot i li digueren: «¿On són els homes que han vingut aquest vespre a casa teva? Treu-nos-els perquè n'abusem». 6 Lot [pens que era un home just] que va sortir a trobar-los a l'entrada i, tancant la porta darrera seu, 7 els digué: «Per favor, germans meus, no feu aquesta maldat! 8 Escolteu: tinc dues filles que encara no han conegut home. Us les duré perquè els feu el que us sembli; però no em feu res a aquests homes, que per això han vingut a l'ombra de casa meva».

Els homes (que eren dos àngels), tot i amb això, salvaren Lot dels agressors.

15 A trenc d'alba, els àngels van instar Lot: «Alça't, pren la teva muller i les teves dues filles que són aquí, no fos cas que morissis per la maldat de la ciutat». 16 I com que ell ronsejava, els homes el prengueren de la mà, així com també la seva muller i les seves filles, per compassió de Jahvè envers ell, el feren sortir i el deixaren fora de la ciutat.

La narració del Gènesi s’estén una mica més, i també diu:

23 El sol sortia damunt la terra, i Lot arribava a Segor, 24 quan Jahvè féu ploure sobre Sodoma i Gomorra sofre i foc que venien de Jahvè des del cel. 25 I va destruir aquestes ciutats i tota la plana amb tots els habitants de les ciutats i les plantes de la terra. 26 La dona de Lot va mirar enrera i es va convertir en una estàtua de sal.

Vull pensar que lo que ara ha passat i està passant en el Japó no és un càstig diví. Si amb Sodoma i Gomorra Javhè se conformà amb deu justos, segur que al Japó –no de bades hi va esser sant Ignaci de Loyola–, de justos n’hi ha d’haver bastants més. D’altra banda, les cròniques hebraiques ja són de fa molts d’anys. I, endemés, la llei mosaica va ser perfeccionada al principi de la nostra era.

I en el Nou Testament, concretament a l’evangeli de Lluc (Cap 12), ha quedat escrit:

4 Amics meus, vos dic que no tingueu por dels qui maten el cos, i després ja no poden fer-vos mal. 5 Jo us indicaré de qui heu de tenir por: n'heu de tenir d'aquell que, després de prendre la vida, té encara poder de tirar a l'infern. D'aquest sí, que n'heu de tenir por, vos ho assegur. 6 ¿No venen cinc ocells per pocs diners? Doncs, Déu no n'oblida ni un. 7 És més; fins i tot vos té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells junts.

Sé que no és correcte llegir els llibres sagrats sense deixar-se guiar per la patrística i la doctrina eclesiàstica –per qualque cosa les edicions duen anotacions, comentaris i advertències– , així i tot, preferesc una dosi de lliure pensament i el pensament lliure.

Coda: ¿Pot tenir qualque relació l’estàtua de sal amb l’amenaça nuclear?

El pobre piano mallorquí encara du coa, i això que només era un senzill pianet que desesperava Chopin: grinyolava les notes.

Però, on és aquest pobre pianet que fins i tot Bartomeu Ferrà –qui amb la seva dona Aina Ma. Boutroux obrí com a museu la cel•la catoixana on vivien– va escriure: «…l’hem de considerar definitivament perdut mentre els qui pretenguin posseir-lo no acreditin seriosament la seva procedència».

La cita precedent l’he treta del llibre d’Aránzazu Miró Aquell hivern de Chopin a Mallorca. Aquest llibre descriu els noranta-vuit dies que Frédéric Chopin passà a Mallorca i analitza les obres que el músic va acabar, iniciar o compondre íntegrament a l’illa.

Com a colofó revisa la repercussió turísticomuseística que aquella estada de la parella Chopin-Sand ha originat a la Cartoixa de Valldemossa.

Les conclusions que l’autora treu del llibre ja anticipen la sentencia judicial dictada aquest dies sobre un piano mallorquí fabricat quan Chopin ja no era a Mallorca i sobre les cel•les on romangueren –que segons Sand eren dues (lògicament contigües)–, i que possiblement l’única segura que habitaren es la que està enmig de les destinades a museu i l’altra, amb moltes de probabilitats, la del costat que té el piano Pleyel, el qual va arribar a la Cartoixa la segona quinzena de gener.

Tanmateix es inqüestionable que unes cel•les de la Cartoixa s’han convertit en vertaders museus de testimonis chopinians i sandians; que pel corredor de la Cartoixa hi queda l’embruix del Preludi n. 4 en Mi menor. Largo i que a les cel•les i als seus jardins s’hi frueix d’un gran encanteri.

 

Excepcional, fastuós, admirable. Ni totes les òperes de Wagner juntes superarien en vestuari, coreografia i escenari la magnificència de l’estada en Espanya del Sant Pare d’una bona part de la cristiandat.

Tenia tota la raó el batlle de Santiago, per les crítiques sobre el cost de la preparació i muntatge de l’esdeveniment, en dir que no s’hagués fet manco per una actuació dels Rolling Stones. I sols s’hagués fet més, afegesc jo, si la visita fos d’un hipotètic vicari en la Terra d’Elvis Presley.

També Jesús va renyar els seus deixebles que criticaren que una dona de Betània tudàs un perfum valuós buidant-li la gerreta d’alabastre damunt el cap.

La senzilla arribada del peregrí Benet XVI amb l’esclavina amb la copinya brodada ha estat majestuosa i agombolada per un redol silenciós de pistolers elegantment vestits de negre.

Però, la consagració de la basílica menor, en obres fins l’any 2026, ha estat l’apoteosi insuperable de l’afirmació d’una religiositat gloriosa y monumental, recolzada per l’inefable cor de bisbes desfilant en silenciós recolliment –de color vermell a Santiago i de blanc amb detalls verds i or a Barcelona–més vistosos que dues rengleres de “majorettes”, i l’adhesió, gens interessada, dels il·lustres cappares autonòmics.

Ha estat com la generosa ofrena del perfum. Als que critiquen el dispendi produït per tan important esdeveniment, els podria aclarir les idees el passatge que narra Mateu: «Els deixebles, en veure-ho, deien indignats: – De què serveix tirar-lo així? S’hauria pogut vendre a bon preu i donar els diners als pobles. Jesús se n’adonà i els digué: – Per què molestau aquesta dona? Ha fet amb mi una bona acció. De pobres en teniu sempre entre vosaltres; en canvi, a mi, no sempre em tindreu.»

Pens que Jesús, en parlar com ens conte Mateu, no sabia que existiria Sant Pere, Chartres, Notre Dame, Westminster, Santiago de Compostela... i , per seguir la tradició, la Sagrada Família, i, molt menys que un representant seu se revestís amb tota la glòria de la divinitat.

A l’estada de Benet XVI només li trob una mancança: el dia 7 de novembre podria haver passat a la posteritat d’una manera molt senyalada: declarant solemnement, el Sant Pare, l’Exaltació de la Barretina.

 

Els dotze apòstols o el cenacle?

A mi me’n surten dotze, i, si el Papa és el successor de Sant Pere, només haurien de ser onze. O, per ventura, el vestit de blanc és el Vicari de la Divinitat, i, per tant, ocupa el lloc de Crist? Sigui com sigui, la representació pot ser molt catòlica, apostòlica y romana. Si és evangèlica, això ja és una altra qüestió.

Pens que s’ha de ser doctor en alts estudis diplomàtics o tenir varis màsters en entrellats político-pobletans per copsar  tot aquest embolic de l’Estatut. Jo no arrib a tant i només se m’ocorren dues hipòtesi:

1.- Una nació és prou autònoma o independent –com se vulgui dir– per establir el seu règim político-administratiu i les seves relacions amb les altres nacions.

2.- És un absurd que el Congrés i el Parlament d’una altra nació hagi de discutir, definir i validar l’estatut de nacionalitat d’un grup que pretén ser nació dins una altra nació. ¿Què te que veure el T.C. espanyol  amb la que vol ser una llei fonamental de Catalunya?

Si Catalunya és una nació, el T.C. d’Espanya, en això de l’Estatut català hi pinta tant com un tribunal de sàtrapes, el govern de Zimbabwe o la O.M.S.

És una tranquil·litat. La batlessa Calvo prorroga sis mesos el servici de “comissaris”, com diu un diari; a mi m’agrada més dinamitzadors de la llengua. Amb una llengua dinamitzada, a més de normalitzar les relacions, se pot fer una bona immersió. En canvi, això de “comissaris” sona molt malament; no vull dir que per força s’hagi de pensar amb la Gestapo, no importa anar tan lluny, basta recordar la vergonya de fa cinquanta anys, en què qualsevol publicació en llengua catalano-mallorquina, o com se vulgui dir, –a part que havia de ser poètica o literària sense cap esquerda–, havia de tenir les proves d’impremta amb el segell del vist i plau de l’autoritat i, en cas contrari, editor i autors acabaven a la comissaria. Endemés, qui escrivia una llengua que no li havien ensenyat s’havia de cercar la vida perquè qualque lletraferit li corregís les errades lèxiques, ortogràfiques i sintàctiques. Ara, ja fa anys, s’ensenya a escriure en català i, oi més, tenim els assessors lingüístics que asseguren l’escriptura estàndard. S’ha guanyat en una llegua publicada neta de localismes i regust pagesívol. I no és només l’Ajuntament qui promou iniciatives i subvenciona pròdigament les activitats i entitats que tenen l’objectiu de difondre, protegir i vigilar el bon ús de la llengua de Llull, Eiximenis, Vicent Ferrer, Bernat Metge (l’únic d’aquesta llista nascut en lloc pròpiament català), Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi, Isabel de Villena, Joan Roís de Corella i d’assegurar l’encertada prosòdia ensems que l’ortografia i la sintaxi. Si Roma hagués actuat amb tanta diligència, encara que l’imperi se n’hagués anat en orris, el llatí hauria sobreviscut a la maledicció babèlica. He dit que és una tranquil·litat la que dóna la Sala, però no seria prou si també el Govern i el Consell no fossin generosos amb l’OCB i entitats similars y derivades.
Una bona prova del bé que es pot fer amb recursos públics se reflexa en el quadre següent: 

Crec, tanmateix, que tota la munificència demostrada encara no és suficient. Queden zones ermes on no ha arribat tanta dedicació i tant de peculi. Ho he comprovat personalment i he quedat desil·lusionat. Se podria pensar que la culpa és meva: que en llengua catalana escric pitjor que en espanyol. Tot i que jo creia que era al revés, ja que fins i tot vaig rebre de bon gust, fa anys, que un destacat escriptor i membre de la RAE que coneix, a més d’altres, les dues llengües meves me digués que escric millor en llengua catalana que en l’espanyola. No pens, per tant, que tota la culpa és meva, a pesar que l’estadística que he tret no és gens encoratjadora. Tenc dues bitàcoles obertes a Internet, una en cada llegua, i una part dels articles els public primer en català i després, traduïts, els penj en el blog en castellà. Comparant articles que tenen les dues versions, surt això:
Articles: 16
Lectures en català:      3.819 =    4,5%
Lectures en castellà:  81.274 = 95,5%
Però no acaba aquí la cosa. Una rúbrica, la de “Mi càncer”, degut que tenia parents i amics que no coneixen la llengua catalana, vaig decidir fer-la en llengua espanyola. L’estadística treta dóna les següents xifres:
Articles: 124
Visites/lectures: 287.550
Mitjana del total de visites/lectures: 2.338
Mitjana de visites/lectures dels articles dels darrers mesos: 6.000
Xifra més alta de visites/lectures en un article: 20.916
Amb aquestes dades puc concloure:
·         Els catalanoparlants llegeixen poc
·         Els catalanoparlants llegeixen en castellà
·         Un escrit en llengua catalana té un potencial minvat de lectors
·         Un escrit en llengua espanyola té un potencial de lectors 75 vegades superior que un escrit en llengua catalana.

I ara, una història recent. Volia comprar un llibre d’una col·lecció concreta d’una editorial mallorquina; qualsevol títol: era per veure les mides, el tipus de paper, la tipografia, l’acabat. En dos grans magatzems hi havia molts pocs llibres d’editorials mallorquines, i per descomptat res de lo que jo cercava; en un altre, pocs llibres en català i cap editat a Mallorca. En dues llibreries només quatre llibres mallorquins que feien rialles. Ja ho sé, podia haver anat a tir fet, però aquesta no era la gràcia. Es clar que ja el tenc el llibre que volia, i vaig poder triar. La gràcia estava en veure si les ajudes a la OCB, les dinamitzacions, les sucoses subvencions arriben al foment de la cultura escrita i a la difusió dels llibres. I és trist, per no dir vergonyós, haver de pensar que els doblers no són invertits: son dilapidats en faramalles i en canongies i sinecures. I, per si no fos bastant la broma, mentre s’incrementen les assignacions a les obres pies catalanistes, el Consell i els ajuntaments redueixen les assignacions per mantenir i actualitzar el fons de les biblioteques. Mentrestant, com sempre, hi ha quatre eixelebrats o somiatruites que des de fa mig segle segueixen amb les mateixes ganes o necessitat irremissible de conrear la llengua pròpia. Potser creguent en la utilitat d’una íntima i vaporosa dèria.

Els transmissors de la història sagrada tenen una insistència malaltissa en descriure un déu gelós de la preeminència de la seva obra humana. Sovint expliquen les precaucions i mesures que déu pren per no ser superat per la criatura feta a la seva imatge i semblança. I endemés el mostren com un ser del qual la omnisciència és més be limitada i gens eterna. El passatge, més avall transcrit n’és una prova més.

  La torre de Babel 11 1 En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules. 2 Els homes van emigrar des de l'orient, trobaren una plana al país de Xinar i la van poblar. 3 Llavors parlaren entre ells de fer maons i coure'ls al forn. Així començaren a fer servir maons en lloc de pedra, i asfalt en lloc de morter.4 Després van dir: – Vénga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra.5 El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes, i es digué: «Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d'ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. 7 Baixem a posar confusió en e! seu llenguatge perquè no s'entenguin entre els.»8 Així el Senyor els va dispersar des d'aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat. 9 Per això, aquella ciutat porta el nom de Babel, perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des d'allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra.   

¿És possible que déu no sabés que el Senat espanyol tendría la idea lluminosa de fer ús de la traducció simultània? ¿O, per ventura, va pensar que no valia la pena preocupar-se per un fet imbècil i dispendiós? Ni això els salvarà de la confusió quan són als escons; i déu farà un tip de riure quan vagin pels corredors i les escales, on no els valdrà ni l’i-pad.

 

Una senyoreta o una senyorona que surti amb la pell polida i ben planxada en un paper ‘couché’ tot d’una fa pensar que l’han arreglada amb ‘photoshop’.

Es parla del photoshop com si fos un invent recent, i aquest no és més que el trasllat a la computadora del retoc i la modificació de les imatges fotogràfiques des que existeix el negatiu, i la supervivència de l’embelliment , d’antuvi fins ara, que els ‘refinats’ encomanen als pintors retratistes de tècnica ‘esteticien’.

Hi havia fotògrafs d’estudi que eren vertaders mestres en l’ús llapis i gratadors sobre el negatiu; altres eren uns manaces i deixaven uns retrats que feien pena.

¿Qui no recorda les fotografies oficials durant molts d’anys d’en José Antonio, del ‘Caudillo’, de Pius XII, de les estrelles del cinema i, de les darreres dècades, del rei Juan Carlos?

Dues persones que sempre han estat separades per més de cent millas

El retoc d’imatges té un bon historial com eina d'emmascarament, de modificacions i d’enganys; ara simplement s’ha avançat: l’ordinador permet fer canvis molt més complexes i ràpids. Sols se necessita un equip suficient i una certa destresa.

Tot i amb això, si la Zarzuela o l’autor de les fotografies de Don Felip diuen que no han utilitzat el Photoshop, se’ls ha de creure. Don Felip és abastament disciplinat i estàtic per, després de canviar d’uniforme, només variar una mica la posició del guant blanc i, tanmateix, posar el cap exactament igual, mirar de la mateixa manera, conservar el dibuix dels llavis amb la seva ombra, i la barbeta i l’arruga del coll com si no hagués vist passar una mosca ni hagués hagut de respirar.

Es pot constatar tanta perfecció hieràtica en la prova que he fet. He ajuntat el cap de cada una de les tres fotografies; sobre la primera he traçat una línies blanques, aquestes les he unides amb ‘Control-G’ i el conjunt l’he copiat sobre les dues fotografies restants. Tanta exactitud en la coincidència de les línies amb la posició dels trets de la fesomia, ja que no és un cap ‘copiat i aferrat’ (segons diuen), pot ser la premonició –els deus siguin misericordiosos i ens en alliberin– d’una monarquia digital.

No tota, evidentment, si és ver, i és de suposar que sí, lo que diu la pàgina web de "La Caixa": que no cobra cap comissió ni a l'impositor ni al destinatari pels donatius ingressats en els comptes d'ajuda a Haití. És més, per cada 10 Euro ingressats per particulars i entitats fa un donatiu complementari d'1 Euro. Dit d'una altra manera, complementa els donatius efectuats per mitja del comptes oberts a "La Caixa" per aquesta finalitat amb 10%.

Altra cosa és si tots els doblers ingressats als comptes de les ONGs seran ben aprofitats o una bona part s'haurà de destinar als 'ineludibles' gastaments de despatxos d'organització i supervisió. Els més esquiterells pensam que sempre s'enganxa una part per les bardisses.

Per això, és laudable la claredat amb que una altra part de la banca, per no deixar de participar en les trameses monetaris, ingressi sense cap detracció l'import rebut al compte, però cobri un 3% de comissió al impositor. O ho pretengui, perquè hi ha hagut qui no ha volgut pagar 180 Euro graciosament al banc i ha retirat el 6.000 Euro de la finestreta i ha cercat un altre mode de donar ajuda.

Pareix que ho cerquen amb pinces. A un polític de València li retreuen que hagi comprat un Jaguar i damunt que un altre polític li hagi conseguit un descompte de 3.000 euros. No hi ha per tant: un descompte d’aquesta quantitat pot representar un 10%, o un 5% o 2,30% sobre el preu de venda. És un descompte abusiu? I pensar que un polític del PP pugui comprar un cotxe d’aquesta categoria és una tranquil·litat. Demostra que és prou solvent i que no necessita el vehicle oficial per desplaçaments particulars.

 

A mi me pareix molt pitjor, i si voleu escandalós, l’immens parc mòbil d’Audis oficials (1.200 ?!) de preu igual y superior, que circulen per actes representatius, per acudir als jutjats y per us particular, fins i tot per dur la cusseta a que li facin les piules i li posin un llacet. I tot, benzina i manteniment, a càrrec de l’erari públic descontrolat per qualsevol de les sigles polítiques.

 

I parlant de solvència personal, ¿no mereixia respecte el Director del Centre Cultural Luis Salmerón, de Madrid, que pels anys 80 del segle passat, aparcava davant o pels voltants del centre un vistós Maserati vermell, no sé si vermell per ser un color emblemàtic de la marca o pel color de la rosa i el puny.

Caín. Aquest és el títol del darrer llibre de l’escriptor Saramago. Un llibre que diu que tenia pensat; que se va torbar a posar-se a escriure’l; i que quan va començar el va fer en poc temps.

Caín pens que rememora el Caín bíblic. Un Caín amb molt mala fama. La història, la faula o, simplement, el catecisme hebreu, despatxa la seva maldat en poques paraules.

El senyor Saramago, amb tan elementals punts d’agafada, haurà tengut planes en blanc de sobra per anar bolcant la seva capacitat inventiva i reflexiva.

Mort d’Abel. Gustav Doré.
Xilografia, 24,6 x 19,6 cm.

Què haurà escrit el senyor Saramago que uns l’alaben i altres lamenten no disposar de la Inquisició o, al manco, de l’Index Librorum Prohibitorum et Expurgatorum que tant de bé feia al poble fidel?

Abans de llegir el llibre de Saramago, he repassat el Gènesi. Deix de banda el relat de la creació del món, que interpretacions ben serioses fixaren sobre 4000 anys a.C., James Ussher, arquebisbe anglicà, va establir, concretament, que l’inici de la Creació va ser el capvespre del 23 d’octubre de 4004 a.C. del calendari julià.

Les troballes fòssils i les investigacions científiques i astronòmiques donen dates molt més llunyanes, inabastables pels calendaris de civilitzacions conegudes i molt manco per cronologies bassades en anys solars i hebdomadaris.

Se diu que el Gènesi, o sigui el relat de la creació del món, pogué ser escrit per Moisès. Anau a sebre! De tota manera, ben bé podria ser que qui va passar dues tongades en el Sinaí per donar al poble escollit (que no virtuós i exemplar) el que podem pensar que és un primer codi civil, també fixàs, sinó en pedra viva, en tauletes de fang, la seva interpretació d’un relat, més simbòlic que verídic, transmès oralment durant 2.500 anys, segons la datació mencionada de James Ussher. Hi ha que reconèixer, no obstant, que la història de Caín que mos ha arribat de la Bíblia Setantina, no està molt ben narrada, és d’exposició confusa, i desordenada en la cronologia, cosa que no passa amb el Decàleg (així com figura a l’Èxode).

Llegint el capítol 4 de text que tenim del Gènesi, s’ha de pensar que no existí Adam ni Eva ni Caín ni Abel ni Set ni els descendents de Caín amb noms propis especificats; i, si existiren, és preocupant comprovar que tenien un déu amb bastant mala idea; que sense cap raó comprensible se complagué amb l’ofrena d’Abel i refusà la de Caín per convertir-lo en un assassí, aparentment per divertir-se o per pur sadisme. Igual que ja ho havia fet amb Adam i Eva amb l’arbre del bé i del mal.

De la qüestió del barram d’ase com arma agressiva i si els fruits de la terra que oferí Caín eren passats i de mala qualitat, encara que figurás a la Història Sagrada que mos ensenyaren, no en veig cap menció en el Gènesi . En canvi, me crida l’atenció que se pot llegir: «Tubalcaín [era] forjador de tota casta d’eines o armes de tall, tant de bonze com de ferro», i l’Edat del Ferro comença devers 1500 a.C. Segons això hauríem de concloure que Adam, Eva, i els seus fills, nets, besnéts i rebesnéts pogueren esser creats en un període entre 3000 i 1200 a.C., bastant després que els pintors de les coves d’Altamira.

Admetent aquesta darrera hipòtesi, seria lògica la representació de Caín i d’Abel feta per Gustav Doré, una representació que no té res que veure amb la que pinten de l’home erectus i l’home sapiens.

No fa molt vaig llegir que Espanya corrupta –incloses unes autonomies que no volen formar part de la lliga i un arxipèlag del qual uns quants esmaperduts demanen la colonització barcelonina– té 3.200.000 funcionaris i l’any 1976 en tenia 600.000.Aquest gran progrés ha servit per complicar la vida ciutadana, tràmits que abans es podien fer a un sol lloc ara s’han de completar en successives ubicacions, i això comptant (no en mancaria d’altra) amb la ràpida ajuda de la informàtica.

Per conseguir  una major excel·lència burocràtica fins i tot hi ha una bona col·laboració entre empreses privades i ens públics. Sols una mostra. Durant els darrers mesos de 2009, a ca nostra hem adaptat la instal·lació elèctrica a la normativa vigent sobre elements de control de potència amb l’actuació d’un instal·lador autoritzat, las necessàries gestions y comprovacions de la corresponent companyia Endesa (ara són vàries), i, quan tot estava a punt per la conformitat definitiva, la modificació del treball per una variació dels requisits en el darrer moment. A la fi, l’acceptació per Endesa.

Més, ai las!, Endesa, que ha sabut el canvi del nom del nostre carrer possiblement pels papers presentats, nos ha enviat una carta certificada en la que diu: «su instalación eléctrica no está dotada de ICP».

Hi aquí entra la col·laboració de “Correos” per completar la tramoia. La carta certificada que ha enviat Endesa no ha arribat a ca nostra, sinó un avís “d’entrega a domicili” per poder recollir-la a l’oficina. I a l’oficina de correu, a fer coa, i perdre el  temps, per obtenir una carta inútil.

Item més: des de fa uns mesos,  el repartidor de correu sempre deixa un avís de les cartes certificades. Mai hi ha ningú a ca nostra? Jo crec que prepara els avisos abans de sortir a repartir, així ja no ha de pujar al pis i fer firmar.

Perfecte, tot un èxit del govern espanyol en el retorn a casa de l’activista sahrauí Aminatou Haidar. I sense fer cap concessió al Marroc; el president del govern espanyol ha donat un no rotund, clar i llampant.

Algú se pot creure l’afirmació del president, té tot el dret a combregar amb rodes de molins, i si es devot fervorós d’aquesta mena de comunió ja deu tenir el carcabòs tan ampla com l’arc de l’Almudaina.

Altres ja estam acostumats a entendre no lo que diu el senyor Rodríguez, sinó lo que s’endevina rere afirmacions tan categòriques com les seves de sí o no.

¿Es possible que no hagi fet cap concessió, com per exemple, que no dirà ni piu pels abusos i asserviments de Marroc sobre el poble abandonat per Espanya?

S’ha de ser molt ingenu per no veure que l'admissió de Haynar a España ja va esser una flagrant concessió a l’entrada o segrest imposat per Marroc, que el comandant de l’avió i funcionaris espanyols es veren obligats a acceptar per ordres rebudes de Madrid.

Una mostra que aclareix bastant lo succeït és una diligencia policial que he rebut per Internet.

Per ser una falsificació és molt clara y detallada.

Aquí la podem veure.

Té gràcia. Em referesc a Jaume Matas. Quin xafarranxo més implacable! Els ‘pupils’ de l’ex han fuit cercant un recer tranquil. Però al deixeble, que ha depassat el propi mestre (que va carregar el mort a Cuart i es lliurà per prescripció), una gossada segurament afuada amb destresa li envesteix per tots els costats.

I tot, per excés de confiança! O per prepotència! O per manca de precaució! Tant li hagués costat posar en el seu piset una caixa fort de 2 m3? Segur que hi cabia i que era més fàcil de pujar que a una casa del Passeig Marítim. I hi hagués pogut posar carpetes amb papers explosius, això que en diuen dossiers, que l’haguessin protegit molt més que un ciri a la Sang.

  

Ahir vaig enviar a varis amics el següent correu:

«Una de les dues imatges la va comprar n’Amalia quan vivíem a Madrid. Les dues imatges no estan relacionades. Lo curiós es que han aparegut aquests dies, una en un periòdic i l’altra rebostejant un calaix.

La casualitat m’ha fet pensar que si “se lo miran todo” possiblement no estaria farta: així, una part del tot podria distreure i fer oblidar l’altre part del tot.»

Un dels amics me va contestar mencionant la tradició matancera i recordant que el mes de novembre tenim Sant Martí de Porres i Sant Martí de Tours, aquest entroncat amb una dita popular. <7p> L’altre amic, és més directa. Diu: «Na Munar és com sa nina del dibuix...»

Al primer li vaig explicar: «Encara no sabia res de la imputació. Serà tan sols un acord més perquè el jutge digui que no roba res contra ella? O ella té “dossiers” a mà par amenaçar amb una explosió d’alta repercussió política? Ja veurem què passa!

A l’altre, també li he dit: «En enviar-te es dibuix i es titular de diari, no sabia que la senyora ja estàs citada per declarar com imputada. Pot ser un acord per declarar-la innocent i deixar clar que és intocable?»

Avui se pot llegir:

En una fotografia, la senyora té una rialla un poc forçada. Però no ha de perdre l’esperança: la sap molt llarga.

La ministra del ram ha dit que se preveu que el 15 de novembre se comenci la vacunació per la grip A.

Esper que ningú li faci cas i que no se li ocorri a cap excel·lència decretar obligatòria la vacunació. Per si de cas, l’oficina del defensor del poble ja hauria d’anar preparant quina casta de desobediència civil o de rebel·lió popular es podrà dur a terme sense que s’apliquin sancions.

Per justificar el dispendi en la compra de vacunes i desfer-se’n d’un emmagatzematge molt perillós hi ha maneres manco danyoses que injectar-lo a les persones en dues dosis.

Cada dia s’alcen veus autoritzades advertint que la vacunació pot fer més mal que la grip A. La darrera que he conegut és del 16 de setembre de la doctora en salut pública Teresa Forcades i Vila.

El seu escrit acaba en

La meva proposta és clara:

- a més de mantenir la calma, prendre precaucions de sentit comú per evitar el contagi i no deixar-se vacunar, cosa que ja proposen moltes persones de seny al nostre país
- faig una crida a activar amb caràcter urgent els mecanismes legals i de participació ciutadana necessaris per assegurar de forma rotunda que no es podrà forçar ningú en el nostre país a ser vacunat en contra de la seva voluntat, i que els qui decideixin lliurement vacunar-se no seran privats del dret a demanar responsabilitats ni del dret a ser compensats econòmicament (ells o els seus familiars) en cas que la vacuna els causi una malaltia greu o la mort.

I aquesta proposta és la conseqüència de tota l’explicació, ben documentada, que ha donat abans, on també diu:

-Cal saber que hi ha tres novetats que fan que la vacuna de la grip nova sigui diferent de la de cada any: la primera novetat és que la majoria dels laboratoris estan dissenyant la vacuna de manera que amb una sola injecció no sigui suficient i en calguin dues; l’OMS recomana també que no es deixi d’administrar la vacuna per la grip estacional; qui segueixi aquestes recomanacions de l’OMS s’exposa a ser injectat tres vegades; això és una novetat que teòricament multiplica per tres els possibles efectes secundaris, però que en realitat ningú no sap quins efectes pot tenir perquè no s’ha fet mai; la segona novetat és que alguns dels laboratoris responsables han decidit afegir a la vacuna coadjuvants més potents que els utilitzats fins ara en la vacuna anual; els coadjuvants són substàncies que s’afegeixen a la vacuna per tal d’estimular el sistema immunitari; la vacuna de la grip nova que està fabricant el laboratori Glaxo-Smith-Kline, per exemple, conté un coadjuvant anomenat AS03 (una combinació d’esqualè i polisorbat) que multiplica per deu la resposta immunitària; el problema amb això és que ningú no pot assegurar que aquest estímul artificial del sistema immunitari no provoqui malalties autoimmunitàries greus al cap d’un temps (com ara la paràlisi ascendent de Guillain-Barré); i la tercera novetat que distingeix la vacuna de la grip nova de la vacuna de cada any és que les companyies farmacèutiques que la fabriquen estan exigint als estats que signin acords que els confereixin impunitat en cas que les vacunes tinguin més efectes secundaris dels previstos (ex. està previst que la paràlisi de Guillain-Barré afecti unes 10 persones de cada milió que es vacunin); els EEUU ja ha signat un acord que allibera tant els polítics com les farmacèutiques de tota responsabilitat pels possibles efectes secundaris de la vacuna.

A blocs.catalunyareligio.cat se pot llegir l’escrit complet, que conté:
1. Dades científiques
2. Irregularitats que cal explicar
3. Conseqüències polítiques de la declaració de ‘pandèmia’
4. Una reflexió
5. Una proposta

I a www.vimeo.com/6790193 hi ha un vídeo on la metgessa/monja o la monja/metgessa s’explica amplament.

No me puc resistir. He d’escriure encara que és tard. He llegit unes manifestacions de la doctora Rauni Kilde, ex ministra de sanitat de Finlàndia, que són molt congruents amb lo expressat en el meu article És ineficaç o nociva la vacuna per la grip A?, i, endemés, anant més enfora dels gran interessos econòmics farmacèutics subrepticis, descorre la cortina d’un ampli programa per resoldre la superpoblació de la nostra petita bolleta de l’univers, per millorar el medi ambient , reduir la pobresa i deixar a un nivell satisfactori la renda per càpita. (Com més tenguin els rics, més alt surt el quocient de dividir la renda nacional pel contingent de població.)

El programa dissenyat per les gran élites mundials, amb els USA al front, les indústries farmacèutiques amb l’expert Donald Rumsfeld, possible aconseguidor de l’exempció de responsabilitats judicials contra la salut que tant costaren fa unes dècades als laboratoris d’USA, el programa, deia, per mitjà d’aliments modificats genèticament, ones de mòbils (que ja estan manifestant la seva influència en tumors cerebrals y ceguera), antivírics, i la possible mescla (francament temible) des ceps del virus humà, del virus porcí i del virus aviar, pretén reduir la població del planeta Terra al manco en dos terços.

La doctora Kilde també adverteix que incloent les dones embarassades en els primer grups de risc per tenir preferència en la vacunació s’obtendria la eliminació de les pròximes generacions.

La doctora espera que ningú se vacuni, especialment els nins i les encintes. El programa de millora de la situació de la població, como es veu, encara que posi carn de gallina, està molt ben concebut.

Podeu veure i llegir les manifestacions de la doctora Rauni Kilde:

Isabel va llegir l’article La Luna, Marte y el globo de la pandemia porcina i no li va quedar clar això de la grip porcina. Me va dir:

“El correu que vas enviar fa pocs dies referent a les vacunes, no l´acabo de veure clar. No se si quan parles de la grip porcina és reialment la grip porcina o estàs parlant de la grip A. Et prego que quan tinguis una estoneta m-ho tornis a explicar. La grip A em té una mica desorientada, crec que no expliquen la veritat i, per altra banda, si es cert el que diu la OMS, pot ser que la situació es compliqui. Al marge de tot, creus que es necessari vacunar-se?”

La meva resposta, que crec pot interessar a altres persones, ha estat aquesta:

Isabel,
gràcies pel teu escrit. La labor que elogies m'ha vengut de rebot i com a conseqüència de laringectomia, s'ha produït de forma natural i crec que fins i tot m'ajuda a mantenir-me jove en els meus 72 anys.
Quant a la grip porcina, aquest és el nom que se li va donar inicialment; ara li diuen grip A, que queda més fi.
Segons he arribat a aclarir la grip aviar era molt més perillosa y agressiva però menys contagiosa. La grip A és molt contagiosa però lleu. Els casos de mort es solen donar en persones que tenen altres patologies. Si no, en uns dies de molèsties menors que les de la grip normal se passa fàcilment i endemés se queda immunitzat. En canvi, la grip normal és molt més agressiva i perillosa, et té uns dies fet pols, produeix més morts que la grip A, i crec que no immunitza.
La grip A només es transmet per contacte directe i normalment humit. No es transmet ambientalment. Tossint o esternudant s'infecten zones pròximes, també si un afectat es toca la boca o els ulls o el nas pot passar el virus a altres persones o coses que toqui.
El virus sobreviu unes hores, i per contacte amb un pom d'una porta, amb una barra d'autobús, etc, es pot transmetre per les mans, i si la persona que ha tocat el lloc contaminat es frega els ulls, el nas o la boca pot agafar el virus. La recomanació més important per evitar contagi es la netedat, principalment de les mans després d'haver estat a llocs públics. Una bona ensabonada de mans, que arribi bé fins a les juntes del dits, pot ser la solució. O fregar-se les mans amb gel d'alcohol, del qual es pot dur en una bossa o en una butxaca un envàs petit.
La vacuna és molt poc segura i es creu que sols eficaç en un percentatge baix, això si no resulta perjudicial; els possibles efectes secundaris no es coneixen, i els de la grip aviar varen produir alteracions neuro-cerebrals pitjors que la pròpia grip.
Una infermera m'ha dit que creu que s'ha creat una histèria innecessària. I una altre infermera veterana i un metge amb els quals ho he comentat, m'han dit que no tenen intenció de vacunar-se. Jo tampoc pens arriscar-me a una vacuna de resultats poc fiables i dubtosos.
Contràriament, sí pens vacunar-me, com altres anys, de la grip normal.
Les manifestacions y estadístiques de la OMS no pareixen molt de fiar, com a mínim són tendencioses perquè la tenen enganyada o perquè juga del costat del negoci farmacèutic.
A Mèxic, on va començar la preocupació, ja quasi no se'n parla, i les zones turístiques tenen bona ocupació amb molts de turistes nord-americans.
A l'Argentina estan molt més preocupats per la pujada d'imposts i el robatori dels polítics. En tot cas la grip A afecta grups desfavorits i de poca netedat.
Això, és lo que pens sobre aquesta pandèmia, lucrativa per determinats sectors, igual que passa amb la utilització de màquines i aparells bèl•lics.
Té donat una bona tabarra, no et podràs queixar.
Una abraçada i una besada fortes.

Fins avui m’he sentit tranquil. Els dos darrers atemptats (o són atacs d’una guerrilla antiespanyola?) no han fet tant de mal com haurien pogut fer si l’organització bel•licosa no hagués estat tan sovint minvada, desmembrada, desfeta i els seus membres controlats, i aquells que encara no han passat per las ‘residències’ estatals poc els falta per ser empresonats.

L’assenyat, preocupat i endolat govern espanyol, amb el gran oracle al front i les ploracossos fades morganes, la vicepresident dels cabells de punta i el ministre de repetició, com un disc retxat, així ho venen assegurant repetidament. Fins avui, per tant, podíem sentir-nos tranquils.

Però, avui, ja no. “Hay que darles en la cabeza y acabar con ellos”. Una frase que posa la carn de gallina per qui la dita. I varis diaris coincideixen en publicar, quasi exactament, l’afirmació del Rei. Ell, per altra banda, també diuen que ha dit que se sent encantat i seguríssim a Mallorca. ¿Ho ha dit per tranquil•litzar el negoci turístic? Vat a sebre. O perquè (així crec que ho vaig llegir en una notícia) han vengut a Mallorca sis-cents agents de seguretat per protegir el sobirà i el seu entorn?

«Déu ens agafi sense confessar i cadascú sigui responsable dels seus actes». La frase és d’en Baltasar Porcel. Figura en un dels seus llibres, n’estic quasi segur, encara que no sé si tal qual l’he escrita. Lo cert, és que la dita és d’ell, sigui d’un llibre, d’una entrevista o d’una conversada. Ara, sense cap dubte, en Baltasar la ratificaria.

Els actes, les obres, són la nostra vertadera realitat, fan que l’energia s’individualitzi en la carn i els ossos constituint una figura personal, això que en deim vida humana.
I l’esdevenir humà realitzat en actes i obres, tangibles i intangibles, desenvolupats amb coherència progressiva, configuren, en un punt y un ara de l’eternitat, la substanciació d’això que definim com a vida terrenal: un trajecte de goigs i d’ombres (Torrente Ballester), de records i d’oblits, que deixen un rastre, en uns casos feble i de significació reduïda, més ample en altres i en alguns importants i transcendents, mentre arriba l’hora de traspassar el mirall que, engolint la corporeïtat, manté, a l’altra costat de l’argent viu, allò que sempre ha estat i sempre serà: una espurna de l’alè vital de l’Univers, que a la mida y capacitat pròpia tendrà més o manco ressò.

Després que vaig escriure un article en el qual parlava del linfoma d’en Baltasar, que jo creia superat –ell me va enviar un correu-e agraint l’escrit i dient que no s’havia assabentat dels meus càncers–, no se m’ocorregué imaginar que, amb el bon aspecte que havia recuperat, tan prest li rebrotàs la malaltia i les conseqüències fossin definitives.

Uns anys, els primers de la nostra coneixença i abans que ell partís a Barcelona, ens veiem sovint i fèiem unes bones xerrades. Llavors, ell a Barcelona i jo a Madrid, només ens trobàvem per viatges de l’un o de l’altre o de retornades coincidents a l’illa i, sempre, però, ressonava una íntima corda afectiva. I ell, que tenia una memòria excel·lent –la meva és més precària– em demanava per la dona i pels fills, i d’aquests recordava què estaven fent.

Des de la dreta: Baltasar, Àngels, Amàlia i jo

El desembre de 2008, en un article-entrevista, “Recuerdos de Miró”, de Miguel Vicens a Diario de Mallorca, Baltasar Porcel va dir: «A mí el primero que me habló de él ya en el año 50 fue el pintor y poeta mallorquín Josep Maria Miró i Llull, aunque en la isla lo que interesaba en aquellos años eran principalmente los pintores paisajistas y los postimpresionistas». Hi havia d’haver un malentès del periodista; l’any 50 tots dos teníem 13 anys i no ens coneixíem. Ell hauria dit els anys 50. I m’ho confirmà: «Sí, deia anys 50!». Va ser la darrera vegada que parlarem.

Ara, després de 72 anys d’estada simultània d’ambdós en el costat visible del mirall, l’íntima corda afectiva ja ressonarà per sempre en el gran buit del qual, sense còmput del temps, brolla l’energia del cosmos i s’assumeix definitivament la responsabilitat dels propis actes.

O són curts de gambals o mos volen fer creure que la Mare de Déu nom Tonina. Un titular de diari diu: “El patrimonio de Matas no se justifica con sus ingresos”. Ni que fos un treballador que ha de fer una declaració de renda així com toca! Perquè supòs que se refereixen als ingressos declarats i subjectes a tributació. En el cas del Sr. Matas no és aquesta la resadora a tenir en compte.

Els ingressos o el patrimoni del Sr. Matas queden plenament justificats pel mer fet de ser polític, i més si consideram que ha estat president del Govern Balear.

Només mancaria que a un ex president se li donàs un tracte distint d’altres ex presidents, de la ex presidenta del Consell i d’altres alts i sacrificats servidors del poble.

Quasi deu anys sense fumar no ho evitaren i no sempre és per fumar. Tanmateix, fumar ajuda ben molt. I fos o no el motiu el fumar, haver deixat de fumar temps enrere va fer que l’acceptació i la recuperació de les cirurgies pel càncer de laringe i pel de pulmó fossin molt bones.

L’equip de deshabituació del tabac del CAP de la Marina, de Barcelona, dóna molt bones raons per deixar de fumar i detalla els beneficis que comporta.

El CAP de la Marina t’ajuda a deixar el nociu hàbit del tabac

ALICE BYRAM / ELISABET GIMENO / CRISTINA SERRANO

El tabac és un hàbit quotidià implantat a la nostra societat, però darrerament la conscienciació que el tabac atempta contra la nostra salut és cada dia més evident. Això s'ha fet evident a I’hora de comprovar que cada dia més gent vol deixar de fumar, i el més significatiu és que pot deixar-ho.
A causa del tabac, més del 30% de les morts van ser causades per malalties coronaries (infarts) i més del 40% per cerebrovasculars (embòlies) en menors de 65 anys (Banegas JR, Med Clin (Barc) 2001; 117:692-4).
El tabac, actualment, és la primera causa de morts prematures (fins a 7 vegades més) si la comparem amb els accidents de transit, la sida i/o altres drogues il•legals. El més important és que és evitable, és a I’abast de tothom poder reduir aquesta estadística.
Deixar I'hàbit del tabac té beneficis des dels primers minuts (la pressió arterial i freqüència cardíaca tornen a la normalitat), en les primeres hores (reducció de nivells de nicotina i monòxid de carboni en sang i normalització deis nivells d'oxigen), en les 2 primeres setmanes (els pulmons eliminen restes del tabac, el gust i l’olfacte milloren, es respira amb més facilitat i el cor fa menys esforç) i del primer al tercer mes (menys arrugues, ossos més forts , dents més blanques, millor forma física).
No obstant, els beneficis més importants es donen al passar anys de deixar de fumar; ja que al cap d'un any el risc de malaltia cardíaca i de patir un atac de cor descendeixen a la meitat. Al cap de 10 anys el risc de càncer de pulmó es redueix a la meitat respecte als fumadors, i al cap de15 el risc d'una malaltia cardíaca ja és igual al d'una persona que no ha fumat mai.
El més important és que la persona tingui clar que vol deixar de fumar. Per fer-ho, disposa de I'ajuda dels professionals de salut (metges i infermeres) a la seva disposició.
Al CAP de la Marina tenim una consulta de deshabituació del tabac funcionant des del febrer. Si has decidit deixar de fumar pensa en un dia concret per fer-ho, aprofita la X setmana sense fum (del 25 al 31 de maig de 2009).
Comença a canviar la teva alimentació: menjars senzills, no fritures, poca sal, sense cafè ni alcohol, dos litres d'aigua, picar (fruita fresca, pastanagues, xiclets sense sucre).
Canvia certs hàbits: acabar la dutxa amb aigua freda, després de menjar passejar, practica esport amb regularitat, tingues les mans ocupades (bricolatge o manualitats) i practica activitats relaxants (ioga o meditació).
No oblidis que 47.261 persones deixen de fumar el 2008, segons les dades d'atenció primària de I'ICS. Si ets una persona no fumadora, segueix així!!! Anima als teus a deixar de fumar. NO FUMAR només t'aporta beneficis, si ets una persona fumadora no dubtis a visitar-nos si necessites ajuda:
CAP LA MARINA
CI Amnistia Internacional
932988850
tabacolamarina@yahoo.es

apunts

Els beneficis de deixar de fumar

Al cap de 20 minuts de deixar de fumar la tensió arterial i el ritme cardíac comencen a normalitzar-se.
Al cap de 8 hores, I'oxigen en sang augmenta i s'aproxima al nivell normal. Els nivells de nicotina i monòxid de carboni es redueixen a la meitat.
Al cap de 24 hores, disminueix el risc de patir un infart. Els pulmons comencen a remoure mucositat. El monòxid de carboni s'ha eliminat.
Al cap de 48 hores, es recupera la capacitat olfactiva i la gustativa. La nicotina desapareix de I'organisme.
Al cap de 3 dies, es respira amb més facilitat i augmenta la capacitat pulmonar. Es redueix la tos i augmenta la sensació de benestar.
Al cap de 15 dies, millora generalitzada de la circulació sanguínia. La dependència física a la nicotina ha desaparegut.
D'1 a 2 mesos la tensió arterial recupera valors normals. Millora el flux sanguini a mans i peus.
De 3 a 6 mesos augmenta la resistència a les infeccions. Es consolida la conducta no fumadora!

És curiós que la final de la “Copa del Rey” –no d’oros sinó d’Espanya– la juguin dos equips estrangers. I encara té més gràcia que l’equip més estranger presumesqui d’haver guanyat el trofeu.

Lo que no té passada és que TV1 canviï d’escenari quan una bona part dels ‘futbolers’ ret un espontani i cridaner homenatge a l’himne nacional i al propi rei de la nació que organitza la Copa.

Sic transit gloria mundi et ore mus farinam est.

Gràcies, senyor Pla. Reproduesc el seu escrit i així m’evit tornar a escriure lo que vostè ja ha publicat. Només he afegit una apostilla: ni vostè ni jo pretenem treure’n cap profit de la immersió ni ser considerats per l’obra catalana balear (OCB ?).

Gracias, Sr. Pla. Reproduzco su escrito y así me evito volver a escribir lo que usted ha publicado. Sólo añado una apostilla: ni usted ni yo pretendemos beneficiarnos de la inmersión ni ser considerados por la obra catalana balear (OCB ?).

Merci, M. Pla. Je reproduis son document et ainsi je m'évite d'écrire à nouveau ce que vous avez publié. J'ajoute seulement une commentaire : ni vous ni je prétendons profiter de l'immersion ni être considérés par l'oeuvre catalanne balear (OCB ?)

Thanks, Mr. Pla. I reproduce his writing and like that I avoid myself to return to write what you have published. Only I add an annotation: do neither you nor I try to benefit from the dip not even to be do not even considered by the Catalan Balearic work (OCB?).

Dank, Herr Pla. Ich reproduziere sein Schreiben und folglich werde ich vermieden , um zurückzukommen, um zu schreiben, was Sie veröffentlicht haben. Ich addiere nur eine Anmerkung: weder versuchen Sie noch ich, von der Immersion zu profitieren noch durch die balearische katalanische Arbeit (OCB) betrachtet zu werden.

Ringraziamenti, sig. Pla. Riproduco la relativa scrittura e sono evitato così per rinviare per scrivere che cosa avete pubblicato. Aggiungo soltanto un commento: nè voi nè io provate a trarre beneficio dall'immersione né ad essere considerati tramite il lavoro Catalan Balearic (OCB ?).

DECÍA Charles Moeller que la cristiandad seria perfecta si no existiesen determinados cristianos, y digo yo que la independencia seria maravillosa si no existiesen independentistas obcecados e imbéciles. Idéntico problema se nos plantea hoy, cuando determinados políticos, que se autodenominan demócratas y progresistas, empiezan a repetir las mismas equivocaciones y abusos de autoridad que tantas veces ellos mismos atribuyeron a la dictadura y a Franco. Los gobernantes que prohibieron el catalán en Cataluña son tan execrables -y estúpidos como los que ahora tratan de imponerlo a ultranza como lengua única y propia en las escuelas y en los estamentos de la vida pública. La mitad de mi obra -literatura y periodismo- está escrita en catalán y confieso humildemente que siempre he propugnado el conocimiento y el buen uso de ambas lenguas, que siempre han sido para mí entrañables y propias. Es muy triste, por no decir repugnante, la política de aquellos que, por puro rencor visceral, fomentan la primacía y la exclusividad del catalán, en detrimento del castellano que también es lengua propia de los españoles que hemos nacido aquí.

Vaig caure de morros en la trampa.A primera vista me va parèixer desorbitat el resultat del simple càlcul. Vaig pensar, però, que molt ase havia de ser qui el publicàs si era fals y molt manco se’m va ocórrer que fos fet a posta. Així i tot, no les tenia totes.Ara, dos amics m’han advertir de l’error en el quocient de la divisió i un diu que s’ha publicat amb mala intenció.Evidentment: 700.000 milions de dòlars dividits entre 6.700 milions de persones, dóna 104,47 dòlars per persona, no 104 milions;  i 30.000.000.000 (trenta mil milions) d’euros entre 46.063.511 (46 milions) de persones, surt a 651,27 euros, o sigui, unes 108.000 pessetes per persona.És cert que moltes persones tenen una pensió que no arriba a 600 euros mensuals, però d’això a poder fer-se rics amb el Càlcul Elemental que vaig publicar...

Tenia ben clar, i des de fa molts d’anys, que si existeix un negoci absolutament malvat i espoliador, aquest és el bancari; i que si hi ha alguna actuació governamental totalment irracional, aquesta és que amb els imposts dels ciutadans –i per més befa amb endeutament a pagar amb futurs imposts– s’hagi de sufragar les arques bancàries per evitar que aflori el dispendi i el robament dels cabals dipositats per la pròpia ciutadania.

No estaria bé, per altra banda, que els bancs i les caixes, si es veuen estrets, poguessin retreure els doblers que figuren en comptes debitoris dels partits polítics en general i en particular els donatius i gracioses aportacions als partits que detenen el poder per obtenir la seva connivència i la màniga ample per cobrar comissions abusives i aplicar taxes d’interès que mereixen dignament la qualificació d’usuraris.

Tanmateix, no havia tengut l’ocurrència de fer el senzills càlculs que circulen per la xarxa. S’exposa que “el pla de rescat als bancs amb doblers dels contribuents, que encara se discuteix en el congrés dels EE.UU., costarà la indimensionable xifra de 700.000 milions de dòlars [...] Si es divideixen ‘solsament’ els 700.000 milions de dòlars entre els 6.700 milions de persones que habiten el planeta, equival a entregar-los 104 MILIONS DE DÒLARS A CADA UN.” (Avui, la premsa publica que la xifra s’ha aprovat –lleugerament retocada– per l’import de 840.000 milions de dòlars.)

Referint-se a Espanya, el càlcul és encara molt més aclaparador. I això que la nostra gran banca segueix demostrant la seva 'bona gestió' i tranquil·litzant els depositants pregonant els beneficis obtenguts.

” España
En estos momentos su población es de 46.063.511 habitantes, según datos del padrón municipal de 2008.
HACEMOS EL CÁLCULO:
30.000.000.000 de euritos entre 46.063.511 habitantes sale a 652,18 millones de euros PARA CADA ESPAÑOL, lo que equivale a 108.261 millones de pesetas.”

Panem et circenses, idò això, Juvenal ho va emprar per expressar la decadència del poble romà, que només pensava en el repartiment de blat en el fòrum i en espectacles gratuïts. Ara, el blat ja no es reparteix en el fòrum, perquè no n’hi ha per tots i potser perquè una bona part la se queden o la malgasten els organitzadors de saraus i disbauxes per fer-nos creure que la Mare de Déu nom Tonina.

No vull pensar que siguin tan banastres com a per creure’s, ells mateixos, les beneitures que amollen i quedar-se com enfarinats dontancredos amb un capirot blanc com el pallasso August o amb un solideu vermell i un pectoral.

Perquè, ja me direu si un pot dir de veres que allò que duen escrit els autobusos de Barcelona és una flastomia. No és més que una insensatesa que s’invalida ella mateixa i ve a afirmar lo contrari de lo que vol dir: probablement Déu no existeix és equivalent a probablement Déu existeix. ¿O és que no s’atreveixen a ser rotunds? Haguessin quedat millor dient: Déu no existeix. Encara que tampoc valdria un gafet el corol·lari que han escrit a la carrosseria: si la fermesa i la dignitat humana sols tenen sentit si Déu existeix, anam ben arreglats, ¡pobre humanitat! També podríem parlar –per ara, deixem-ho– de teisme i ateisme, al cap i a la fi dos dogmatismes de les mateixes traces.

Passem ara a dontancredo, que, en un hemicicle color de cel, sols li faltava anar vestit de mare abadessa i repartir confits i escapularis. Casualment, passant per davant del televisor, el vaig veure tot piadós i coll tort –com era costum en alguns frares per demostrar recolliment i humilitat– en una de les afirmacions segurament més inefables de la funció: «No son para eso». Tanta sort! Les armes que Espanya ven a Israel no són per matar palestins. Nos ha llevat un pes de damunt, podem tenir la consciència tranquil·la. A Israel, per poder donar als palestins, els deu haver enviat uns caixonets plens de Detentes. Segurament qualcú els recorda. En la guerra de la Memòria Històrica, eren unes estampes i unes plaquetes amb la imatge del Cor de Jesús i una inscripció: Detente bala, el corazón de Jesús está conmigo.

Fa poc vaig llegir que els historiadors Pau Cateura, Josep López i Antoni Ferrer qualifiquen de drama humà l’entrada del Rei En Jaume amb les seves tropes a la Ciutat de Mayurka. Es refereixen a la invasió o conquista ocorreguda l’any 1229.

En aquells temps, fa prop de vuit segles, la gent era molt bèstia. Avui hagués estat un drama humanitari, que així se denominen ara els actes bèl·lics similars.

Potser, aquest adjectiu humanitari avui s’empra amb molta de lleugeresa i poca precisió, però s’utilitza en la premsa i la televisió per pa i per sal: crisi humanitària, desastre humanitari, fugida humanitària, bombardeig humanitari... i així, tant com vulgueu.

Fins ara havia cregut que es correcte dir ajuda humanitària, mai, tanmateix, matança humanitària; a no ser que la matança tengui l’objectiu ben intencionat que la gent deixi de patir passant a millor vida.

Exemple d’objectiu militar

La confusió semàntica de la paraula humanitari, a la fi, ja no serà possible; ho ha deixat ben clar la ministra de l’esmòquing sense corbatí. D’humanitari, sols es podrà denominar un atac que seleccioni adequadament l’objectiu. Segons la premsa, la ministra ha dit que «en les noves “Reales Ordenanzas” s’inclourà el principi de la “distinció”, que obliga a diferenciar entre combatents i no combatents, entre objectius militars i instal·lacions civils»./p>

Ho voleu més clar? Així seran de veres humanitàries les accions bèl·liques. Primer es farà la separació i delimitació de militars i civils (ho podria fer l’ONU o una ONG creada ad hoc) i després, vinga míssils, tancs i fusells metralladors! Ara comprenc perquè un altre ministre recomana als desocupats que s’allistin en l’exèrcit: es podria rebaixar la fatídica xifra que creix per damunt dels tres milions i la ministra disposaria de més efectius per atendre els compromisos d’incrementar l’ajuda militar a països en guerra. Endemés, faran falta soldats per donar-los la medalla al valor quan els vagin a enterrar, perquè ells seran l'objectiu humanitari autoritzat.

"Tots sants i santes. Idò tots. Això sí, uns més i uns altres menys. Ésser sants no treu la capacitat de sopesar la qualitat de la santedat: uns ben evangèlics i uns altres fets a força de talonari i padrins. Com per tot i en tot."
Bartomeu Bennàssar. Des de la finestra del càncer. Pàg 315. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2008, 392 p.

Pregària
San ex Marquès de Peralta que, a força de porfidiejar, reberes el títol de les mans beneïdes del cabdill per gràcia divina i humilment a ell renunciares i el cedires al germà Santiago, ora pro vobis.

Amb el permís del Sr. Rembrandt i en honor del Govern Balear.

Una disposició que es digués “Ley de Memoria Histórica” me feia olor de socarrim, especialment per l’ús que se’n fa i els casos en els quals se la menciona.

M’imagin que la denominació vol ser un abreujament metafòric o arguciós del llarg títol de la llei.

Això de “memòria històrica” resulta sospitós per la redundància. La Història, per definició, és una memòria del passat. Potser s’encertaria dient “llei de memòria selectiva històrica” o “llei de transvaloració de la història”, al manco quant a la utilitat que se li dóna.

El títol exacte és: “LEY 52/2007, de 26 de diciembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura”.

”La guerra en España. Toledo.
Forma en que dejaron los rojos
el Santuario de la Vega”

La llei, en l’exposició de motius, diu: «El espíritu de la Transición da sentido al modelo constitucional de convivencia más fecundo que hayamos disfrutado nunca y explica las diversas medidas y derechos que se han ido reconociendo, desde el origen mismo de todo el período democrático, en favor de las personas que, durante los decenios anteriores a la Constitución, sufrieron las consecuencias de la guerra civil y del régimen dictatorial que la sucedió».

És vera que, a pesar que la llei es refereix a les persones que sofriren les conseqüències de la guerra civil i del règim dictatorial (i repeteix varies vegades ‘guerra civil’) també és bastant sinuosa i carrega les tintes contra el franquisme. I sembla que han pres el rave per les fulles, i els ha produït diarrea mental, els antifranquistes hereus de la dictadura que s’omplen la boca amb tanta ‘memòria històrica’.

La llei va dirigida «a los que vieren y entendieren», diu Juan Carlos I. Veure és possible, no de bades hi ha botigues d’ulleres per tot arreu; per lo demés, cadascú entén lo que vol. I, per delicadesa i no ferir sentiments, actua recatadament de matinada.

Tot pot ser perquè hi ha persones d’aspecte bonhomiós que en canviar d’escenari poden ser un model de violència. Nos ho mostren cada dia els més vistosos continuadors de “El Caso”, els telediaris; i fins i tot hi hagut velletes adorables, mestres del delicte. No m’estranyaria que la història de El quinteto de la muerte se bassàs en un fet real.

Sort que el periodisme pot desemmascarar els delinqüents. Ara mateix, el periòdic “Salut i Força” ha demostrat la seva perspicàcia publicant una fotografia de bona mida i en primera plana ja no d’uns presumptes sinó d’uns ben visibles i reconeixedors agressors a una professional de bata blanca.

La dita fotografia apareix baix del titular “La violencia golpea de nuevo a los profesionales del hospital Son Llàtzer” i, si bé l’article que la segueix fa principal referència a un infermer linxat, l’editorial acaba diguent: «Hay que tener presente que los episodios de violencia en el ámbito de la sanidad no siempre consisten en palizas como la que fue objeto el enfermero de Son Llàtzer. En la mayoría de ocasiones consisten en amenazas e insultos que igualmente condicionan la labor de los profesionales, independientemente de que pasen a engrosar o no las estadísticas de denuncias».

Les persones de la fotografia, tant els agressors com la professional amenaçada, les conec personalment. Dos dels homes, me costa creure que siguin agressius; de l’altre, i sobretot vegent la cara que posa –el fotògraf ha sabut captar el moment oportú i la redacció triar bé la imatge–, no posaria la mà en el foc. D’aquest home reproduesc la fotografia tan clara com la publicada pel periòdic.

I perquè vegeu fins on poden resultar enganoses les aparences, sols vos puc dir que, després d’una demostració tan evident com la feta per “Salut i Força”, encara hi ha persones que queden espantades i no s’ho poden creure. Jo vos puc assegurar que la foto (sense flash) ha estat feta a Son Llàtzer; i també que és una imatge ‘robada’ i publicada sense el coneixement ni l’autorització de cap de les persones retratades. I per si això fos poc s’ha feta en un recinte on els pacients tenen dret a la confidencialitat de la seva assistència. Clar que tractant-se de desemmascarar uns delinqüents... !

Per la meva part, quant a la persona per la qual no puc posar la mà en el foc, he de dir-vos que a més de per Son Llàtzer també ronda per Son Dureta i per la mateixa classe de servei on l’han fotografiat a Son Llàtzer. Ja he advertit de la seva presència als corresponents professionals sanitaris. M’han dit que no se creuen que l’individu sigui violent. Que pensin lo que vulguin. Jo els he avisat.

-----------

NOTA
Ara, fora verbes. He reclamat al director de “Salut i Força” que faci l’oportuna rectificació sobre la fal·laç i difamadora fotografia.

El senyor Ramon encalça ses al·lotes,
El senyor Ramon encalça tot el món.
Això cantavem de nins corrent pel carrer.
No obstant, pareix que la lletra més normal es:
El senyor Ramon engana les criades.
El senyor Ramon engana tot el món.

I uns comparses de punyetes, el Govern Español, el PSOE i el ministre dels forenses li fan la "rueda de las patatas". Ja ho deuen haver après de l'Educació per la ciutadania.

Un monument es mereix el senyor Garzón, i li podrien fer eqüestre aprofitant el cavall de n'Espartero.

A l’inici de la sexta dècada del segle passat, a la classe de Grec, el professor ens parlà de Llorenç Riber. Jo era alumne intern i, a la pròxima visita familiar, vaig demanar que em comprassin La minyonia d’un infant orat. El llibret era –i és–, estampat l’any 1935, de la Biblioteca “Les Illes d’Or”, una col•lecció encisadora que ens mantenia el cor obert a la llengua, “l’amor a la literatura nostrada”, que escriví el mateix Riber.

Aquells anys de la ‘repressió franquista’ xerràvem normalment en mallorquí (a Mallorca); ens enteníem bé amb la gent d’Eivissa, de Menorca, de Catalunya; ben molt estimàvem la llengua pròpia i els lletraferits publicàvem –com és ara a Ponent– poesia i escrits sobre literatura i altres temes.

A l’hora de parlar i d’escriure ens sorgia espontània, de rels fondes, la llengua natural. Vat aquí: “sorgia de rels fondes”; cal tenir-ho en compte. Com el pi, que com més arrela més se pot enfilar.

Tanmateix, aquells anys, ni de prop fer-s’hi, somiàvem amb la ‘immersió’ i ‘normalització’ lingüística que protegeixen i empenyen les institucions ‘democràtiques’ actuals.

De totes maneres, encara no hem assolit una difusió suficient de la llengua com la que tenen l’anglès i l’espanyol, per exemple. (El xinès, que parlen més persones que qualsevol altra llengua, no serveix com exemple. Per molt que la seva extensió geogràfica sigui enorme, no deixa de ser una barrejadissa mancada de normalització.) Bé, amb això vull dir que l’esquifida difusió d’una de les meves llengües, ha motivat que a l’hora d’escriure en Internet sobre el càncer i la problemàtica de la laringectomia, ho fes en l’altra. Així, la repercussió dels mes escrits sols ha tengut els límits comunicatius dels possibles 270 milions d’espanyols i hispanoparlants.

Per ara hauria estat impossible que, escrivint en la meva llengua més íntima, hagués pogut ajudar a enfrontar el fosc enfonsament personal y relacional de molts de mutilats de veu i obrir-los una finestra o una porta per on torna entrar la claror. ¿Fos estat possible, sense anar més lluny, poder ensenyar a tornar parlar –es a dir, a articular els sons necessaris per expressar el seu pensament– a un home de Caracas?

Ja m’agradaria que els 89 articles de “Mi càncer” en el bloc http://bitacora.mirollull.com i tots els comentaris que han suscitat s’haguessin pogut escriure en la llengua catalana, tot i que fos en la modalitat barcelonina. Perquè així pugui ser ara ja no manca tant. Les institucions governants no escatimen ni mitjans ni normes ni decrets per aconseguir una immersió general, no només dels qui tenen la nostra llengua com a natural sinó també d'aquells d’altres contrades que tenen la sort de poder trepitjar o viure en un territori privilegiat.

El segle passat i fins fa poc hauria estat impensable que els administrador públics fossin tan clarividents en qüestions lingüístiques. Mai és tard, tanmateix. I potser s’ha necessitat l’evolució generacional. És sabut que hi ha trets genètics que es tornen a manifestar a la tercera u quarta generació següent. No m’estranyaria que així succeís: es podria haver produït un rebrot hereditari del francofeixisme.

L’explicació, clar, podria ser més simple: per ventura els cappares polítics responen al tipus “tordo”, que diuen en castellà, o sigui, “con la cabeza pequeña y el culo gordo”. Això darrer, per aferrar-se a les poltrones; lo primer, per imperatiu biològic.

No es pot dir que el PP hagi actuat fortiter in re, suaviter in modo*. Més bé ha estat fortiter in re atque in modo. Ràpidament i contundent, l’ex edil –un que tenia fama d’actuar encertadament i correctament– ha estat foragitat de les files honestes per una qüestió de pagar amb una targeta pública la companyia dels “boys” i altres herbes.

No crec que cap partit, inclòs UM, posi cap tap a la determinació popular ni tengui cap inconvenient per la decisió de l’ajuntament antipopular de posar el cas en mans judicials.

No es tracte que l’ex regidor hagi exercit una llibertat personal i sexual avui en dia demandades per una gran part de la societat i beneïdes pel govern de torn, sinó que hagi passat el cost a l’erari públic. Perquè vull suposar que el bessó de l’assumpte és la manera de pagar.

Que els mitjans de comunicació –i sobretot els que volen carnassa i millor si és del PP– facin llenya és normal. Però no crec que del cas de Rodrigo de Santos se’n hagi de fer un gra massa.

¡Quantes persones ‘honorables’ –qualsevol que sigui el seu color polític– no es diverteixen igual que Rodrigo de Santos! Si els llocs per ell freqüentats són un bon negoci deu ser perquè tenen una ‘bona i selecta’ clientela. ¿O no?

Per tant, deixem de fer llenya de l’arbre caigut. Rodrigo de Santos més que un deshonest ha estat un ingenu –víctima de certs hàbits proliferants– que ell mateix s’ha embolicat per no ser prou espavilat.

La malversació de fons públics li pot costar ben cara. Endemés serà un oportú exemple d’escarment públic molt aprofitable políticament.

Pareix que Rodrigo de Santos no havia caigut en la temptació d’aprofitar el càrrec per enriquir-se; altres ho fan i bé se’n cuiden de posar-ho difícil als jutges si hi arriben. Rodrigo de Santos s’ha engrunat per una imbecil·litat i, per comparació quantitativa, quasi una futilesa.

----------

* Fuerte en el fondo pero suave en las formas.

No entenc per què, per un assassinat terrorista, s’ha de donar per finalitzada la campanya electoral.

Amb més motiu, s’hauria hagut de continuar donant la cara i reunint la gent.

Estaria bé aturar una festa o una carnavalada, però no veig perquè interrompre uns actes cívics conduents a les urnes, que, diuen, són inherents al sistema democràtic.

¿O es que tot no és més que una farsa bullangosa i fins i tot els mateixos actors, davant d’una bestiesa com aquesta, se senten desbordats?

¿O es que els capares polítics no saben què dir i temen les conseqüències de pujar a un cadafal?

S’ha dit que, transmutat, el President Rodríguez Zapatero ha proposat la suspensió al cap de l’oposició i ha partit immediatament a la Moncloa.

La prompta aparició del Ministre de l’Interior, per dir una frase que ni ell se creu, ha estat igual que no dir res. Pareixia que, allò que vàries vagades havia anunciat que estaven preparant els contínuament “desarticulats”, a la fi s’havia produït, i, endemés, oportunament –com la brutalitat ferroviària de fa quatre anys–. 

Ara només manquen els aplaudiments en el funeral, els dies de dol, manifestacions amb pancartes...

Tot junt, un gran desvergonyiment.

Ja s’ha acabat el termini de presentació d’obres als Premis Ciutat de Palma 2007, organitzats pel consistori ciutadà, i no en queda res del rebombori que es va alçar sobre les llengües.

Per molt que el senyor Jovellanos posi cara pensativament trista, ¿no pot una entitat convocar els premis que cregui oportuns?

I, endemés, que els premis de novel·la i poesia siguin només en català, això no vol dir que el Comú rebutgi altres llengües.

¿No ha convocat el Premi d’Arts Plàstiques en català, castellà i anglès? Si admetre obres pintades o fetes en qualsevol dels tres idiomes no és una bona prova de diversitat idiomàtica, ja me direu què volen els que escaïnen.

Ivonne de Carlo
metropoliglobal.com

Fa cinquanta anys, Raoul Walsh va filmar la pel·lícula intitulada Band of angels, que vàrem conèixer com L’esclava lliure, bé, realment, com La esclava libre, dit en una de les llengües dels tres ocupants, opressors, esclavitzadors dels ‘Països Catalans’.

Ara, Mossèn Xirinacs, l’esclau alliberat, amb el seu gest, elevat a símbol independentista, ha volgut donar un crit definitiu de protesta, i ja que en tota la seva vida d’adult no ha vist la manera d’alliberar els ‘Països’ de les tres potes opressores, s’ha convertir en paradigma de la llibertat, i com qui no vol però segurament volent, ha marcat la pauta que han de seguir els dirigents covards massificadors del poble.

Una nació esclava –ha deixat escrit– és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Mossèn Xirinacs, si realment era lúcid i una greu malaltia no ha influït en el seu suïcidi, ha demostrat la manera d'eludir l’oprobi de l’opressió. Els seus devots i els qui amb ells combreguin ja saben com poder aconseguir l’alliberament.

L’excusa per empantanegar la realització de l’Hospital de Son Espases no pot ser l’arqueologia; aquesta, contràriament, seria un motiu de llustre per l’edificació. Una vitrina, ben il·luminada, amb unes àmfores i unes quantes pedres velles, quedaria molt vistosa. ¿O, precisament, és això que vol evitar el president del Govern Balear, no fos cosa que diguessin que ho ha copiat del PP?

Bé, ara fora bromes. ¿La sanitat pública mallorquina necessita un nou hospital? ¿I si el necessita ha de ser precisament prop de La Real, un recinte religiós, del qual les quatre parets y pedres originals no trastocades de l’històric monestir també cabrien en una vitrina reliquiari?

La dècada dels cinquanta del segle passat l’Illa tenia uns 350.000 habitants quan s’inaugurà Son Dureta, al qual, l’any 1987 amb 200.000 habitants més, li havien crescut varies ampliacions mal forjades.

I mentre la població mallorquina seguia creixent més que la mitjana nacional, l’any 1989 es decidí la construcció d’un segon hospital. El 1996 –la població passava dels 600.000 habitants– se’n començà la construcció i en inaugurar-se, 2001, la població s’havia duplicat en relació a la de la inauguració de Son Dureta.

Ara, mentrestant es discuteix qui n’ha de treure benefici de la nova construcció d’un hospital i de la reforma o demolició de Son Dureta, la població ja és de 800.000 habitants. I tenim Son Dureta, Son Llàtzer, Manacor i Inca. Son Llàtzer, en modificació interior per ampliar llocs de consulta i atenció mèdica; Manacor i Inca en estat accessori; i Son Dureta, envellint i desatès per liquidació.

Refer ara Son Dureta pot ser una solució molt bona per, durant el temps de les obres, reduir notablement la seva capacitat d’acció i perquè els malalts es puguin divertir amb el trull de les obres, i menjar pols, impureses i bactèries; també per comptar amb un camp d’estudi d’infeccions.

Potser no sigui prudent ni tocar ni prescindir de Son Dureta, i pareix lògic construir, com més aviat millor, Son Espases. En poder posar en funcionament Son Espases, la població illenca haurà arribat a 850.000 o 900.000 habitants, i el nou espai ja resultaria insuficient. I com que Son Dureta, anys i anys, hauria seguit deteriorant-se, convendria ja tenir el plànols per refer de nova planta el primer hospital i posar-ne la primera pedra. Donat el creixement demogràfic autònom, el degut a la immigració autoctonomitzada i la seva descendència, el del mestissatge, i el de la nova i constant aportació exterior, la població podrà sobrepassar el milió d’ànimes i els recursos sanitaris tornar quedar curts. L’any 2050, amb la tendència previsible de creixement, Mallorca pot arribar a tenir de 2 a 3 milions d’habitants.

Els hospitals –consultes, quiròfans, màquines de diagnòstic, rehabilitació, hostatge, manteniment, servicis complementaris, etc. etc.– necessiten, per càpita, un espai definible i mínim, per al qual, per poc que l’atenció hospitalària no els importi als politicastres més enllà de la propaganda electoral, de l’enfrontament partidista i dels beneficis col·laterals propis i per a parents i amics, no podem prendre com a mostra la menor necessitat d'ampliació dels cementiris. En els hospitals, descartats i superats el del camp de concentració de Ravensbrück i similars, encara no és pot recórrer a la regulació numèrica per incineració.

No sabia que encara sortís El Jueves, i, possiblement, tampoc el jutge el qual qualcú va empènyer a actuar contra una portada, crítica d’una acció presidencial, de bastant mal gust.

La manca de consideració i els atacs a la monarquia, si es que són punibles i exigeixen reparació, es troben per altres indrets.

Si els jutges han de segrestar i prohibir imatges antimonàrquiques haurien d’haver començat per les fotografies d’uns Lladó i Grosske, ara muntats en el carrusel polític, fotent-se del Rei: volen enderrocar la monarquia i van a Marivent, ben mudats, a fer el ‘paripé’ al Rey. Això, sí, que, de bon de veres, és una conya marinera.

Josep Maria Miró Llull (Palma, Mallorca, 1937) Escriptor, gravador i pintor.
Directiu empresarial jubilat.

"La Història està feta d'històries / irremeiablement repetides.
Així es van escrivint unes cròniques / que poden fer-vos morir de fàstic / o rebentar de riure."
(J.M.M.Ll. De La Història està feta d'històries. Bajarí, juny de 1979, Palma de Mallorca.)

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Maig 2012					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30	31

• P o la purificació del PSOE
• Bona notícia bancària
• El president del Govern, homo evangèlic
• JMJ i Jesús de Natzaret
• L'economia de la salvació
• Bandada de gavines pontifícies
• La Bíblia, ¿paraula de Déu?
• ¿La novela negre de 'Mr X'?
• Japó. L'ona solidària
• La desolació del Japó i l'estàtua de sal
• La coa d’un pobre piano mallorquí
• Pompa i circumstància pontifical
• Els apòstols del segle xxi?
• Oh, l’Estatut!
• La llengua catalana a Internet: una vivència
• El Senyor no prevé la traducció simultània
• Don Felip sols té una cara
• La banca s'ajuda amb Haití
• Un Maserati vermell
• Caín
• Visca l’eficàcia!!! D’Endesa a Correus
• Sense concessions a Marroc
• Una gossada contra Matas
• Munar: Dia negre? O el principi de l'exculpació?
• La vacuna pot fer més mal que la grip A
• L’OMS, amb la vacuna per la grip A, recolza solucionar la superpoblació mundial
• És ineficaç o nociva la vacuna per la grip A?
• Tranquil fins avui
• Baltasar Porcel, responsable dels seus actes
• Curts de gambals
• No fumar va servir
• Dos equips estrangers en terra estranya
• Gràcies, senyor Pla
• Vaig ficar la pota
• Càlcul elemental
• "Detente bala"
• El ‘principi de la distinció’ entre civils i militars
• Tots sants i santes
• Autòpsia amb barratina
• “Ley de Memoria Histórica” me feia olor de socarrim
• Un acte de violència a Son Llàtzer fotografiat per "Salut i Força"
• Un monument pel senyor Garzón
• Una llengua per a tothom
• Rodrigo de Santos “era” del PP
• No entenc per què
• Els "Ciutat de Palma" en vàries llengües
• Son Espases i Descartes
• Xirinacs, l'esclau alliberat
• Son Dureta, no i sí; Son Espases, ja
• ¿Republicans monàrquics?

• General [292]
• Illenca [3]
• Ciutat [21]
• Retalls [1]
• Bastarda [1]

• de: www.pjsuprafootwear.comwww.pjsuprafootwear.comwww.pjsuprafootwea...
• NEX-5: Tema sense igual, es molt interessant per a mi))))
• Pep Maria: Por supuesto que puedes tomar parte del post en tu blog. ...
• SLT-A65: Como novato , siempre estoy buscando en linea para los articulos...
• Faust: Pep, l'ecrit es un reflexe de la realitat. Es vergonyos...
• El ponent: Mira que no recordar el "ponente" que dels pecats la "culpa" la...
• Torrente: En algunas cuestiones el ponente de este blog patina y no...
• Pep Maria: Les aus de rapinya ja han començat a llençar peticions d'ajuda...
• Pep: Hay que reconocer que la idea de reducir la población mundial es...
• pepe david: pos eso juegan con canicas y con balones de pimg pomg luego van...

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom
• Comentaris recents