Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

Ni moros ni cristians

mirollull | 02 Desembre, 2004 22:31

És curiós que per simples fal·làcies s’entaulen discussions sense altra utilitat que produir aldarulls i distreure’ns de la veritable importància de la qüestió a debatre.

¿Qualcú sap què està dient sobre la religió en l'ensenyança? Dóna la impressió que només s’intenta, sense la mínima espurna de racionalitat, defensar o mantenir interessos sectaris.

Per mi, si la religió figura com una assignatura més en els programes d’ensenyança, és clar que ha de formar part integrant, juntament amb la seva avaluació acadèmica, del pla d’estudis.

Una altra cosa és que la religió, en la seva accepció normal, sigui matèria inclosa en altres assignatures, com Història o Ciències Socials, per exemple.

Si en dir religió hem d’entendre doctrina cristiana, igualment tenc ben clar que no ha de figurar en l’expedient escolar, ni més ni pus, perquè no hi té cap lloc dins un programa d’estudis. No hi pinta res ni l’adoctrinament catòlic ni el de cap altra confessió o creença.

Catecisme de l'abat Fleuri

I ja és per llogar cadiretes que mentre es parla sense parar de l’Estat no confessional que és el Regne d’Espanya, el govern introdueixi a les aules professors mahometans per ensenyar la seva doctrina.

No crec que si, pel Concordat i el temps que li resta de vigència, s’ha de seguir mantenint professors d’ensenyança catòlica durant uns anys, es justifiqui contreure nous vincles per qüestions religioses. Ja ha quedat lluny el temps de tots moros o tots cristians, dit en un altre sentit però que aquí cau bé. Ara és més raonable, ni moros ni cristians.

Si volem tornar als temps en què, segons les cròniques, convivien en pau moros, jueus i cristians, ho tenim cru.

El risc és excessiu. Uns, millor o pitjor, han anat canviant amb els segles, i no duen la creu alçada davant les espases. Altres continuen ancorats en el passat i sols amollen amarres per dur endavant, amb ganivets, fusells i cinturons explosius, en nom de déu, la seva fanàtica expansió.

A mà alçada

mirollull | 01 Desembre, 2004 11:58

Fa anys, una amiga em va mostrar unes fotocòpies per si li podia aclarir una mica de què anava la cosa.

Les fotocòpies, les hi havia donat un senyor que estava molt ufanós d’usar una tècnica pròpia: el dibuix a mà alçada. Tal com m’ho va dir donava a entendre que l’artista era l’inventor de l’innovador procediment. Quant als dibuixos, l’autor n’estava molt gojós; d’un, principalment, que havia regalat o al rei o al príncep, no ho record bé. El dibuixant també havia dit a la meva amiga que don Pedro Serra posaria els seus dibuixos en un museu.

L’invent de l’artista, li vaig aclarir a l'amiga, és un procediment de dibuix bastant antic, que, això sí, exigeix habilitat i mà segura. Els diccionaris el defineixen com un dibuix geomètric fet sense regle ni compàs. I vull creure que el dibuixant es referia a aquesta mena de dibuix, cosa que les fotocòpies pareixien confirmar. Llevat que es tracti d’una tècnica per mi desconeguda i realment inventada per ell, i que a mi, als quinze, el moment oportú, m’hagués resultat impossible: dibuixar amb la mà alçada i cantant el cara al sol.

Esperava que l’explicació hauria satisfet la curiositat de l’amiga. I no va ser així, també volgué saber la meva opinió sobre els dibuixos i, com que, sigui bona o dolenta, no sé donar més que la meva opinió, li vaig haver de dir que els considerava uns dibuixos de línies acurades i preciosistes, que podien servir molt bé com a mostres de brodats per a la Secció Femenina d’altre temps o els Círculos Medina.

D’aquell dibuixant no en vaig saber res més i, ara, per una entrevistateta a Ultima Hora, fins i tot he recordat que s’anomenava Hidalgo. He volgut saber més sobre ell i he cercat a Qui és qui, La Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears , La pintura contemporánea en Mallorca, Las Baleares y sus pintores i La Gran Enciclopèdia de Mallorca. Només en aquesta darrera, a l’Apèndix 19, he trobat un noticia breu.

A l’entrevista esmentada, diu que, en el Museu Es Baluard, on hi havia les ceràmiques de Picasso, ara han penjat els seus dibuixos. I, si l’entrevista la publica la Ultima Hora, he de pensar que no es tracta d’una fantasia del dibuixant. Per més que la breu nota de l’Apèndix 19, que diu que va néixer l’any 1931, el 54 ingressà de segon violinista a la Simfònica de Mallorca, s’ha dedicat al dibuix, que exercí en un taller de ferro forjat i després ha treballat per diversos països del món i el 1996, féu una exposició individual a Palma, no fa pensar altra cosa.

Una matisació: Estat mallorquí

mirollull | 29 Novembre, 2004 11:28

Per fi, una idea sensata aplicable al futur de Mallorca. I dic Mallorca; perquè no veig viable «l’objectiu que les Illes Balears siguin un estat», com proposa un tal senyor Isern --¿o no és Isern?-- que no conec ni sé de quants de punts es calça, però que me l’imagin una llumenera, malgrat em contestassin ¡vaja un altre! en comentar que havia llegit la seva ocurrència. Bé, vaig pensar, si no és una llumenera és la llàntia que ha de fer llum a tots per poder veure la veritat o, pel cap baix, ell mateix és un il·luminat que pot conduir el poble mallorquí en el pelegrinatge cap al retrobament de la llibertat. Esper que el mateix impulsor del projecte admetrà que si volem nacions o estats independents amb personalitat pròpia, no és congruent ajuntar Mallorca i les púniques Pitiüses i la Menorca de les windones. D’altra banda, consider que cap partit que es digui mallorquí pretendrà la dominació dels països veïns.

Per assegurar les meves conclusions, i posats a cercar cinc peus al gat (el que camina parsimoniós i bota àgil i segur, no el que travela i es sol representar aferrat a una farola) m’he plantejat si la proposició pot tenir inconvenients, i consider que no, en tot cas, avantatges. Perquè si estam pensant en un estat mallorquí, lògicament ha de ser per als mallorquins i aquests, els seus habitants.

Els pobladors de dret, i per tant els qui viurien en aquest estat, és evident que necessitarien uns requisits i un d’ells seria imprescindible: tenir una nissaga illenca de set generacions en les branques femenina i masculina. (Si set pareix massa, es podria plantejar la reducció; a cinc, per exemple, sempre que es preservàs la puresa de la línia ascendent.

Ja sé que en aquest Estat Mallorquí minvaria molt la gent. I això, sens dubte, seria el primer profit que aconseguiríem; i el camí més recte per recuperar el paradís perdut. Si altres territoris i països volen mantenir la irresponsabilitat del creixement, ¡del seu pa faran sopes!

Confii que, davant l’excel·lent proposició del senyor anomenat al principi, el seu partit ja haurà aturat l’encàrrec de les barques de reixeta; aquestes tenen dos inconvenients principals: la poca cabuda i el risc d’enfonsament tan a prop de la vorera com per tornar nedant els passatgers. S’hauria d’optar per la solució, molt més adequada, de contractar els transatlàntics que fessin falta. Així, declarada la constitució de l’Estat, els quinze o vint que quedàssim podríem fruir d’un tros de món ambientalment recuperable i envejable.

Per acabar, una observació personal. Jo, que seria un dels quinze o vint, des d’ara mateix renuncii a aquest paradís. Preferiria embarcar amb la meva dona forastera i els meus fills i nets, més o manco xarnegos, com diuen a Catalunya, i maquetos en el País Basc.

La filologia i el rei carter

mirollull | 22 Novembre, 2004 23:14

Que un president -del Govern, no de la RAE- no sàpiga filologia, mentre no vulgui impartir doctrina, no és motiu de blasme; i tampoc conec cap disposició que obligui els ministres a tenir el certificat d’estudis primaris. Però que el president del govern espanyol no conegui les normes per atorgar honres i càrrecs, senzillament, em pareix una mica massa. Ja va posar una medalla al Ministre de Defensa -medalla que era facultat del propi ministre proposar-se-la- i el pobre senyor Bono va quedar com un pedaç brut i va haver de renunciar a la distinció. Ara, el mateix president, tampoc s’ha preocupat de conèixer com es concedeixen certs nomenaments i, sense encomanar-se a Déu ni al Diable, s’ha botat l’organisme preceptiu i ha nomenat carter el Rei.

Tenc entès que quan s’han nomenat carters honoraris, com en el cas del senyor Cela i altres, s’han respectat el camí i les disposicions pertinents. El senyor Rodríguez Zapatero, no obstant, en aquest cas, no s’ha preocupat de conèixer con s’han de fer les coses, o es creu la més alta autoritat, si fa no fa, el vicari en la terra del poder suprem.

Jo no sé si el factòtum sap o no música, lo que, sí, és evident, és que de bemolls i sostinguts en té unes beaces tan plenes que no les pot dur qualsevol ruc.

----------

N.B. RAE = Real Academia Española

La il·lusió del Pierolapithecus

mirollull | 21 Novembre, 2004 19:56

Hem sabut que uns paleontòlegs catalans han agrupat i ordenat una troballa d’ossos i els ha sortit el Pierolapithecus catalaunicus, el qual, per destacar la branca familiar del seu origen, han anomenat Pau. L'elecció del nom, ben mirat, es presta a confusió: diuen que l’han triat per ser un dels noms que ara més es posen als nounats a Catalunya, i també, com he sentit a una locutora, perquè en castellà vol dir paz. El Pierolapithecus aquest, han explicat que era mascle; i el nom Pau, equivalent a Paz, com tothom sap, correspon a Maria de la Pau. ¿Volen, per ventura, aprofitar l’ocasió per suscitar l’antiguitat de reivindicacions ara ressorgides?

L’aparició d’aquest senyor m’ha fet un salt al cor: he pensat que a la fi es podria confirmar la remota ascendència del poble català, cosa que, per mes inri, podria superar la dels bascs. I, a més a més, podríem intentar desfer, d’una vegada, l’embolic de la llengua, el seu origen i evolució, i els polítics no s’haurien de ficar a filòlegs.

Però, vet aquí, que si d’una part és cert que ha aparegut aquest Pierolapithecus a Hostalets de Pierola, de Barcelona, d’altra, ben mirat, no era català sinó un emigrant arribat d’Àfrica, i si va venir tot sol -per ara no hi ha evidències en contra- els seus fills varen haver de ser xarnegos. O sia, un goig sense alegria, que no aclarirem res.

Tanta sort que els mallorquins ho tenim millor. Perquè, arribassin o no arribassin catalans (catalans, en sentit ampli) i xarnegos o altres gents en les variades navegacions mediterrànies i invasions illenques, no existeix cap dubte de la mallorquinitat del nostre avantpassat, el Myotragus Balearicus; aquest ben autòcton, no com el Cecilius Metellus, que fou nomenat Balearicus per Roma en premi a la subjugació territorial.

----------

N.B. Tot i això, ¿quin remei ens queda? A Catalunya diu com s’han de fer les coses un Pierolapithecus -ni més ni manco: un emigrant- i a Mallorca el nou líder del PSM ens recorda que la cabra avesada a saltar salta i saltarà.

Fruir d’un “mòbil” a Bagdad

mirollull | 19 Novembre, 2004 12:39

L’estampa certament més horripilant d’Iraq, la vaig veure no fa massa per la televisió.

I és una mostra ben palmària de com es pot pacificar un país. Si no fos, la imatge, tan descarada i escandalosa, fins i tot podria parèixer tendra i graciosa com l’escena d’un betlem.

A Bagdad es veia gent, adults i adolescents, xalesta amb el telèfon mòbil a la mà en un escenari de runes i cases mig esbucades.

O sia, que, mancats com estan d’aliments, higiene i habitacle, enmig d’esclafits, vehicles que esclaten encesos i cossos rebentats a tot arreu, els venen la felicitat de fruir la comunicació sense fils i poder contar a l'interlocutor com cauen parets, surt foc per les finestres i, si els dóna temps, com aquesta vegada el tir encerterà el telèfon i el farà bocins; Ball de bot els malanats, tanmateix, comprant el mòbil, ja han pagat el tribut a la societat de consum. I l’artefacte bèl·lic que ha endevinat el telèfon i qui parla, fa temps que va sumar una part als guanys de la Gran Pacífica Companyia i va fer la corresponent aportació política a arques associatives i particulars.

Premi Coll Bardolet: una exposició de fi de curs

mirollull | 16 Novembre, 2004 23:15

Tira-li cocetes an es davantal / No els hi tiris fortes que li faràs mal / Ai, sí, ai, no/ Sa tia Antonina i es conco en Simó.

Potser seria més propi el “Parado de Valldemossa”, però m’ha fet més gràcia tira-li cocetes.

Ball de bot

Qualque vegada quasi he estat a punt de tenir remordiments per lo que he escrit; això sí, no gaire sovint, perquè m’ho pens bastant i estic segur que no dic mentides i que les paraules són ben sospesades. ¿Que els articles són impertinents?, és clar, sinó no encaixarien amb la capçalera.

I aquest escrit s’allarga i encara no he dit res que respongui al títol. Bé, ho diré en quatre retxes, la cosa no dóna per a més.

Sobre el Premi de pintura Coll Bardolet, volia comprovar si les meves afirmacions havien estat excessives. Ara ja ho sé. I he de lloar el senyor Mates i la senyora Estaràs -més aquesta, sense la qual el president no hauria fet la bona obra- per l’impuls que la seva presència en la inauguració aporta als tallers municipals de pintura i a la brillantor d’aquesta exposició de fi de curs que ha estat el “Premi de pintura Coll Bardolet”.

Sols una cosa he de criticar, que no s’hagi pogut complir el desig de fer l’exposició a Ses Voltes o un lloc similar. ¿Per quin motiu? ¿L’Ajuntament de Palma ha tengut por que l’Ajuntament de Valldemossa li fes ombra i ha arraconat l’exposició? Possiblement qualcú entès en pintureta ho pugui pensar.

El pacifista Rodríguez Z compra míssils

mirollull | 15 Novembre, 2004 23:06

No som cap entès en política, ni local ni nacional ni internacional. Tenc moltes de carències en aquests assumptes i, en la branca de la política bèl·lica, les meves idees són molt primitives i rudimentàries. Amb tot, no tan elementals com per pensar que les diferències entre dues faccions o dos països les hagin de resoldre, com a millor manera, els respectius caps a garrotades. I tampoc som tan bèstia per pensar que, com en el quadro de Goya, ho han de fer sembrats fins a les cuixes; vull suposar que serien valents a bastament per no donar-ho a les cames.

També crec que no tothom vol solucionar els conflictes a pedrades o canonades i que un president pacifista, en les cruïlles en què es trobi, ho ha de passar molt malament per prendre decisions encertades.

Imagin, per exemple, el senyor Rodríguez; d’una banda aconsegueix retirar d’Iraq les forces militars que perillaven tan prop dels americans, i d’altra, ha enviat tropes a Afganistan i Haití, que no crec que ell estigui molt segur que siguin de pau: si fos així podria haver enviat els xeremiers de don Fraga.

Igualment, ha de ser difícil pel senyor Rodríguez acceptar, com altre exemple, la compra de míssils, per una grapada ben grossa de milions d’euros, a Alemanya.

He donat voltes al motiu pel qual Espanya necessita aquests coets. Supòs que si els compra a Alemanya no serà per poder defensar-nos d’aquest país ni, per descomptat, dels altres d’Europa continental. Tampoc se’m passa pel cap que sigui ell, tan pacifista, que vulgui anticipar-se a atacar.

Pensa qui pensa, també se m’ha ocorregut si els vol pel cas desesperat d’haver de resoldre, d’una manera expeditiva, el dilema separatista d’unes regions; i tampoc em quadra. I molt manco, que vulgui esmenar els tractats d’Utrecht fent bocins la roca.

En últim extrem, veient les imatges d’ara mateix per televisió dels equips del senyor Bush pacificant Faluia i Mossul, el senyor Rodríguez s’haurà volgut preparar per si els EEUU ens afuen el Marroc o és el mateix president americà qui ens mira de reüll i, de cop i volta, s’ha d’espolsar-se Rota i Morón.

Goya.

Goya (detalle), Dos forasteros. J.Gudiol, Ed. Polígrafa

Un encert de la batlessa Cirer

mirollull | 13 Novembre, 2004 21:00

La batlessa vol incorporar dos psicòlegs a l'equip de regidors, "para serenar los ánimos en Urbanismo y Medio Ambiente", diu un titular de diari. Jo, encara que no som un expert, pens que la idea és pot millorar.

Em pareix que l'eficàcia de dos psicòlegs permanents es podria reforçar sensiblement amb la contractació, també a temps complet, del respectiu equip de pedagogs, mestres de primària, auxiliars de guarderia i qualque pediatre per casos de necessitat, i, per situacions extremes, la contractació puntual de psiquiatres i neuròlegs.

Si la cosa funcionàs en Urbanisme i Medi Ambient, llavors la solució es podria estendre a tot el consistori.

L'experiència, amb tot, podria no donar resultat. Crec que un assaig similar ja es va fer en una organització que pretenia convertir tartamuts i invàlids fònics en conferenciants; i va fracassar. Es va arribar a la conclusió que era millor que les conferències les donàs gent que, tenint coses per dir, fos de bona i clara veu, en una paraula, capacitada per a la funció.

Perquè, on no n'hi ha que no n'hi cerquin. Jo mateix, ho tenc molt negre. Ni amb l'ajuda d'un logopeda o d'un foniatre, no crec que en torni a donar cap de conferència.

Janer Manila, i les Santes Rosa i Rita

mirollull | 12 Novembre, 2004 11:45

En Gabriel Janer Manila ha publicat una carta, que he llegit a El Mundo/El Día de Baleares d'ahir, dia 11, que no hauria cregut que fos capaç d'escriure. ¿Ha perdut l'oremus en Biel? ¿Ha quedat obnubilat per l'altura intel·lectual del seu "subordinat", el qual defineix com escriptor prestigiós?

Jo no sé si ho és o no ho és prestigiós; em sona que escriu, però no he llegit res seu i no puc jutjar la seva escriptura. De tota manera, ser un escriptor prestigiós, en cas de ser-ho, no és prou mèrit per exercir un càrrec com el que li han donat; a tot estirar, per la ximpleria que manifesta i que ningú desmenteix, per molt que digui les paraules en una situació de festa, el càrrec només el pot ostentar.

En Janer Manila, en la carta mencionada, d'una retòrica sibil·lina, que pareix una ensaïmada entorcillada farcida de cabell d'àngel, demana disculpes en nom del prestigiós. ¿Per què, i més si diu que no solament detest l'insult sinó també allò que ho pot parèixer? Llegiu la carta, que val la pena per veure la mescladissa expositiva, en la qual Janer Manila acaba dient que espera la crítica que afavoreix l'esplendor de les coses, la que enriqueix els projectes i estimula la convivència.

Jo, a en Biel, li recomanaria que fes una novena a Santa Rosa de Lima i una altra a Santa Rita de Càssia, aquesta, patrona dels impossibles, ambdues de santedat florida entre espines, i per ventura comprendria que les excuses les ha de demanar per haver nomenat el seu prestigiós biògraf (me'n he assabentat fa una estona pel diari), i si l'aguanta, per mantenir-lo en el càrrec.

Ben mirat, també podria passar que jo, i altres, no hàgim entès res o necessitem cucales, i que tot això sigui l'acompliment de la voluntat de l'IEB que manifesta el seu president: ... potenciar la innovació i l'experimentació dels llenguatges artístics... Àngela Maria! ¡Sí, em faltaven les cucales!

--------

P.S.: Avui, dia 12, el diari mencionat afegeix llenya al foc, i així no afavoreix l'esplendor de les coses. Perquè la merda, com més es remou més put, encara que els qui la tenen a ca seva acabin per no sentir sa olor.

La Seu, en Miquel Barceló i l'adobador de ribells

mirollull | 10 Novembre, 2004 12:59

Les coses no es fan així. Ara, de cop i volta, que les institucions no vulguin posar més doblers per acabar el puzle d'en Pere Llabrés, que, en principi, li havia de regalar en Miquel Barceló és una mesquinesa. Això ho havien d'haver pensat abans; i s'haguessin estalviat la part, molt més copiosa, ja desemborsada.

Comprenc que el Govern, de moment, té altres prioritats; per exemple, els 2.600.000 euros que el senyor Matas ha assignat per la compra d'una casa a Valldemossa per posar-li un museu a un pintor. Però, no està bé desvestir un sant per vestir-ne un altre, i haver fet arrancada de cavall i aturada d'ase.

D'altra banda, ¿quin sentit té mirar prim ara? ¡Un poc més o un poc manco, ja no ve d'aquí! ¿Feim una relació de compres i despeses capritxoses fetes amb cabals públics? ¿I obrim una plagueta per anar apuntant les que s'aniran fent?

curs 1951-52

1952, a l'ermita de Valldemossa. A la foto hi ha en Pere Llabrés i l'autor de l'article.

Tanmateix, tot lo anterior que he escrit és una minúcia en comparació del problema que pot sobrevenir. Veient les fotografies del retaule aparegudes en els diaris -que no indueixen a cap bona expectativa sobre l'obra- se'm posen els cabells drets en pensar que qualsevol moment el mural pot anar caient a bocins. Els trossos de fang cuit pesen i tallen com a ganivets; només mancaria que pegassin damunt un canonge, un beneficiat o un devot despistat.

Per tant, en un assumpte que, pel risc que comporta, ultrapassa l'àmbit eclesial, el Delegat del Govern hauria de procurar les mesures per evitar accidents irreparables.

Supòs que encara es pot trobar un adobador de cossis i ribells que cusi amb grapes tots els clivells per evitar el lent o precipitat enderrocament.

De tota manera, tornant enrere i considerant si s'acaba o no s'acaba la gran obra d'en Barceló, ¡què voleu que us digui!, a mi m'és ben igual. En Gaudí tampoc no va acabar el seu projecte, del qual, per cert, ja se'n va llevar part, i la Seu mateixa no s'ha acabat mai.

Un il·luminat i poeta a l'IEB

mirollull | 08 Novembre, 2004 16:01

De tant en tant apareix un il·luminat d'una inefabilitat suprema i si, com el d'ara, a més a més, es poeta, encara millor.

I no entenc que hi hagi qui propugni que se l'engegui de la trona que té en l'Institut d'Estudis Baleàrics. Personatges així, de tan preclara visió i profètica paraula, són la botzina del far en temps de boira espessa.

Un Enoc així, se l'ha de bressolar i tirar pètals per on passa: per la seva revelació sabem com són i què pensen els que han tengut la perspicàcia d'elegir-lo i l'encert de mantenir-lo.

Se li pot fer un retret; però és que ningú és complet. I tampoc és culpa pròpia. A mi mateix em manca part de les cordes vocals, i a l'ínclit personatge, un paquetet de neurones. I cap dels dos tenim adob; no hi ha peces de recanvi.

________

P.S. (Post scriptum = escrit després)

Per satisfer la petició d'en PepMaria en el comentari, vagi aquest aclariment. No, no em referia a Biel Janer, aquest té una posició més elevada que l'interfecte; i, en tot cas, el sofreix, el tolera o l'empara per connivència. L'individu en qüestió és un no sé què Alzamora al qual donaren un Premi Ciutat de Palma de poesia per ventura en barceloní o tal vegada en llucmajorer.

N.B. (Nota bene = nota a tenir en compte)

Connivència -> Complicitat moral consistent a fingir ignorància sobre la falta d'algú, especialment d'un subordinat.

"Els funcionaris de carrera no serveixen"

mirollull | 05 Novembre, 2004 18:08

Darrerament s'està deixant com un pedaç brut la gent que fa o hauria de fer feina en els organismes i institucions públics.

Uns cappares -¿o hauria de posar cappares i capmares?- no fa molt venien a dir que la gent elegida en les urnes no té preparació ni serveix. (Ells mateixos, també?). ¡Què volen! En el millor dels casos, el perfil mitjà dels que figuren en les llistes hauria de respondre al nivell, no massa alt, també mitjà, de la ciutadania de la qual surten. El cas normal, no obstant, és que el seu nivell no arribi, ni de bon tros, a la mitjana; i això, per una raó ben senzilla: las llistes electorals, per una incorporació desproporcionada de gent sense ofici ni benefici, no és representativa de la ciutadania.

D'aquí ve, diuen, que s'hagin d'inventar regidors no electes. Té gràcia! Uns per fer la feina han de cobrar mentre altres han de cobrar per no fer feina.

Però això no és tot, resulta que tampoc serveixen els funcionaris de carrera, uns -secretaris, interventors... poc flexibles- perquè volen aplicar unes normes que desconeixen els cappares o que els destorben, i altres, els de més avall, perquè són uns inútils -a pesar de les oposicions- o uns mandres, i diuen que han de poder ser traslladats. Si és així, ja m'explicaran què resol fer barats d'inservibles entre oficines.

Jo, i que em perdonin la immodèstia, que en qüestions de gestió i d'organització tenc una certa experiència, crec que l'administració -nacional, "comunitari-auntonomical" i municipal- ha de recuperar en tots els nivells, un funcionariat tècnic i administratiu professional.

Els polítics -vull dir els representants del poble en les institucions- haurien de ser ben pocs, els mínims necessaris, i la tramoia dels càrrecs de confiança, inexistent.

¿Que aplicar aquest sistema originaria un fort problema social de desocupació?; no crec que fos per a tant, i, de tota manera, sempre sortiria a compte pagar-los només per l'Inem o el Soib que, damunt, haver de pagar el seu fer i desfer i refer, i les destrosses.

Si el funcionariat professional recuperàs el seu lloc, de rebot, ens podríem desfer dels cappares inútils i les "capmares inútiles" -supòs que aquest reconeixement de "gènere" els agradarà-, que possiblement, per no dir segur, són els més culpables de tanta insensatesa.

600 no és igual a 600

mirollull | 03 Novembre, 2004 13:10

Si ho record bé, el senyor Conde, ex president bancari, doctor honoris causa per la Complutense i, un temps, pretendent a la poltrona de don Felip, enganxat a diversos processos judicials, va ser empresonat, precisament, per la condemna per haver usurpat a l'entitat que presidia 600 milions de pessetes que ell deia que no s'havia quedat.

El senyor Vera, ex secretari d'estat per a la seguretat, exemplar i sacrificat servidor de la pàtria, tribut silent a don Felip, amb altres sentències en contra, ha estat condemnat per les més altes instàncies -ell amb companys màrtirs- per l'ús i repartiment indeguts també d'uns 600 milions de pessetes de l'erari; realment, 635, segons he llegit. Però, el senyor Vera i companys no poden anar a presó; seria una injustícia escandalosa.

Jo no veig gran diferència entre les quantitats sentenciades dels dos senyors. En tot cas unes petites diferències en el cas del senyor Vera: 35 milions més i que la quantitat –que la sentència diu que pot ser molt superior però que no s’ha demostrat- ha sortit, via imposts, de les arques públiques, per tant, dels ciutadans.

I no em puc explicar el rebombori de la petició d'indult des dels grans gurus fins a una certa turbamulta, sinó perquè tots pertanyen a una formació que presumí de "cent anys d'honradesa". "Cent anys, però, ni un més", que va dir qualcú amb bastant de sorna.

¿Estricta justícia?

mirollull | 27 Octubre, 2004 21:42

Goya,

No m'ho han contat. L'he vist i l'he sentit a la televisió -i he de suposar que no era un trucatge- ; el quídam ha dit que allò que demana es d'estricta justícia.

Molt poc abans ha afirmat: "no quisiera estar en la piel de Zapatero".

Relacionant ambdues afirmacions, com ha fet ell, hem de pensar que pretén forçar el senyor Rodríguez, com a President del Govern del Regne d'Espanya, a prendre una decisió d'estricta injustícia.

Classe política? No. Tropa política.

mirollull | 23 Octubre, 2004 21:39

"Corrupción", intitula Joan Riera, la seva secció "La fiesta en paz" del Diario de Mallorca de dia 17 d'octubre, i diu: "Un conocido divide a los políticos en cuatro categorías, con independencia de su adscripción ideológica: a) competentes e incorruptibles; b) competentes y corruptibles; c) incompententes e incorruptibles y d) incompetentes y corruptibles." L'article, amb les consideracions personals de l'autor, des del meu punt de vista és encertat i aclaridor.

Jo, però, encara furgaria més i establiria grups abans de passar a les quatre categories.

Un grup, segons la "vocació" personal, cosa que existeix i a vegades té una manifestació infantil que perdura en la persona. En aquest, per tant, agruparia les persones amb tendència i aptitud per organitzar i dirigir la "cosa pública", la "res publica" que deien els romans, i d'on sortí "la república". Les persones que, cada generació, esperen poder ser útils a la comunitat, servir-la i, en compensació, poder viure del seu treball i dedicació són poques i, normalment, de curta durada en la seva pretensió. O canvien de grup, o abandonen l'activitat per la rectitud de las pròpies conviccions o els foragiten, amb "delicadesa", o sense miraments, a fi que no facin nosa.

Un segon grup: molt professional i ètic políticament, i que té bastant clar que el concepte de servidor públic no té res a veure amb la funció del polític. Els integrants d'aquest grup estan tan al dia dels valors socials predominants, que sotmeten la seva actuació a l'eficàcia i rendiment econòmics que en poden treure, com més desmesurats millor, que això de ser polític, des que es girà la truita, ja no és per tota la vida -Fragenstein, a part- i el repartiment subsegüent de canongies pot no bastar per a tots.

Llavors, tenim el grup més nombrós, un grup que, com l'anterior, ha tengut i va tenint, un creixement notable gràcies a la proliferació departamental de les desset autonomies i les seves corresponents taifes. Aquest grup, majoritàriament, l'integren individus que, uns més uns manco, no serveixen per molt o no serveixen per res i, sols fent de comparses i sense empipar massa, han aconseguit un "modus vivendi" millor del que tendrien en l'empresa privada, sinó fos que engrossissin la llista de la desocupació.

-----

I ara, una pregunta als qui em llegiu. ¿Dins quin grup es pot incloure un personatge amb les següents característiques? És un polític que, m'han contat, figura en dues nòmines públiques (les privades, no me les han dites); si el cerques en el despatx oficial del poble, et diuen que és a Ciutat, i si a continuació telefones al despatx oficial de Ciutat t'informen que és al poble. Aquest ens, m'han explicat, l'any que ve, per això de jugar a baratar cromos, ha de ser batle d'un municipi de l'Illa.

Basilio, o tu o jo, a tocar l'arpa!

mirollull | 19 Octubre, 2004 11:05

Tocar

Estic en èxtasi. ¡Quin embadaliment! L'efecte del cascall no pot ser més que una pàl·lida imitació. Només s'hi pot aproximar, o per ventura igualar, l'experiència dels grans místics, i allò que pogueren sentir Santa Teresa per les paraules de Sant Joan de la Creu o Sant Francesc d'Assís per les revelacions de Santa Clara.

¡Quanta bellesa! Quinta essència del retorciment mental. ¡Quanta sublimitat! ¡Quanta elevació de pensament! ¡Oh, excelsa retòrica! ¡Quins brodats tan fins realcen l'escriptura i primfilen paràgrafs immarcescibles, i trenen cabells d'or i pengen continuades i perennes estalactites d'admiració!

Crec, per no dir puc afirmar, que mai no havia llegit res tan admirable i tan altament panegíric com l'article d'En Basilio Baltasar en el Diario de Mallorca de dia 17 d'octubre actual sobre la resurrecció d'En Barceló.

Per trobar una similitud o una aproximació difusa, he de tornar anys enrera i cercar dins els racons de la memòria les prèdiques de l'Adoració Nocturna, les pregàries del Mes de Maria o els sermons de les Quaranta Hores.

Estic en èxtasi i sent la ingravitació. Mes, ¿estic a punt de deixar de levitar i, altra vegada en terra, donar-me compte que tot ha estat una al·lucinació meva i que l'article d'En Basilio Baltasar és pura ironia?

Però, ¿i si no és una al·lucinació meva? En aquest cas sols veig un camí. O en Baltasar o jo, hem de cercar un nigul en el quint o en el setè cel per anar, beatíficament, a tocar l'arpa.

-----

Nota: Podeu rellegir "Pans i peixos a la Seu", de dia 19 d'agost passat.

El PP té una ètica política

mirollull | 17 Octubre, 2004 15:17

Dia 16 d’octubre. En la plana 10 de El Mundo/El Día de Baleares, una nota intitulada “El PP agradece el «comportamiento ético» de Nadal”, diu: “Según reza el comunicado emitido por los populares, la dimisión de Nadal demuestra que (sic) «una vez más, la ética política que tiene tanto el ex regidor, como el Partido Popular». D’aquest paràgraf, de redacció obtusa o mala transcripció, trec la conclusió que tant l'ex-regidor com el partit que té la gentilesa d’honrar-lo professen una ètica política”.

Que professen una ÈTICA POLÍTICA, ¿qui ho dubta? Està més clar que l’aigua d’Es Mal Pas fa cinquanta anys, i això ho puc assegurar, perquè també ho he vist.

I manifestar que tenen una “ètica política”, que per cert, no són ells tot sols que la tenen, ja és una concreta aplicació d’aquesta ètica. Una ètica feta a mida d’interessos, de la necessitat o la conveniència. Una ètica circumstancial: per tapar forats i malifetes i presumir de senyors.

En els llibres que tenc a mà, no he trobat cap menció al concepte ÈTICA POLÍTICA; la referència més aproximada ha estat d’En Bertrand Russell, que diu: «Alguns diuen que l’home sols necessita obeir el codi moral acceptat per la seva comunitat». En el nostre cas, la comunitat del Partit Popular.

No vull dir que les paraules ÈTICA i POLÏTICA no puguin anar juntes, però, en tot cas així: POLÍTICA ÈTICA. O sigui, que la política que es faci sigui ètica, una cosa molt difícil, però a pesar de tot, possible.

Nou regne enmig de la mar

mirollull | 14 Octubre, 2004 22:08

Anníbal"

Estava confós. Intuïa que hi haurà d’haver un nou «regne enmig de la mar»; mes, geogràficament, ¿amb quina extensió? Ara ho començ a veure clar; les terres del regne han de ser: Mallorca, Cabrera, Sa Dragonera, s'Illa des Porros, Ses Illetes, Sa Porrassa... I Sa Conillera, que no hi pot mancar, no de bades, segons conten, fou el bres d'Anníbal, fill de cartaginès i mallorquina, que podem dir que va esser, sinó l'únic, el primer mallorquí de naixement amb nom ben sonat que va causar problemes a un dels repetits invasors de la nostra terra, el poble romà.

La nostra història, com la d'altres llocs, però per ventura un poc més per la seva molt golosa ubicació, està plena de lluites d'invasors contra invasors, i de dominacions successives; i la llista de noms il·lustres que ens han deixat, és important: des de Quint Cecili Metellus, passant pel Compte d'Empúries i una llarga fila de noms de moros que acaba amb Abú Yahya, i fins a l'anomenat El Conquistador i els seus successors, que s'envaïen entre sí, etc, etc.

Mallorca, en el primer segle de l'era cristiana, tenia uns 25 000 pobladors, que, segurament, ja en havien de ser producte de mestissatge successiu, i si consideram que cada nova invasió produïa una mortaldat local i una nova aportació humana, ¿quin origen tenim els que avui ens deim mallorquins?

Jo arrib a la conclusió que podríem diferenciar tres grups principals: a) el grup en què predomina l'ascendència dels primers pobladors; b) el grup d'ascendència predominantment invasora; c) un tercer grup, sense dubte el més nombrós, de gent que ni se sent dels envaïts ni tampoc dels invasors, gent de diversa procedència que ha recalat a l'illa en tot temps i s'hi ha establert i la seva descendència hi roman: navegants, comerciants, aventurers, contrabandistes, funcionaris, fabricants, mestres d'obres, i fins i tot fugitius de la justícia d'altres contrades.

Ara, uns estudis de la Universitat de les Illes Balears, m'ajuden a confirmar la meva creença: la major part de la nostra població ve de la continuada i creixent immigració. S'està formant una nova identitat autòctona, fruit de la inevitable mescla.

Dels que ens sentim descendents dels envaïts o dels invasors, amb el temps, no en cantarà ni gall ni gallina.

I d'altra banda, tal com desitgen alguns, potser ha arribat el moment d'aixecar, altra vegada un "regne enmig de la mar". Sols en el territori que el començament d'aquest escrit he proposat. Menorca, no es pot incloure, no és a bastament homòloga amb Mallorca; i les Pitiüses, ni pensar-ho: són d'un altre món.

Quant a la corona pel nou regne, cap problema! A Mallorca ja tenim una princesa que poder coronar i, així, gaudir de la independència beneïda per la monarquia. I precedents en instaurar una monarquia també n’hi ha, i fins i tot d'origen diví, essència d'antuvi lligada al poder. Franco ho va fer, investit de la màxima autoritat divina, la que li atorgava ser «Caudillo por la gracia de Dios».

Joan Pla, CA-VA-BA i bacavès

mirollull | 09 Octubre, 2004 09:48

L'amic Joan Pla, en un dels seus PUPUT I ANGELOTS al diari El Mundo/El Día de Baleares, ha escrit que en Jaume Santandreu, també amic i antic condeixeble, va afirmar que parlava i escrivia en "cavaba", referint-se a l'idioma contengut en el Diccionari Ca(talà) Va(lencià) Ba(lear), i, francament, la paraula no sona gaire bé. Jo crec que quedava millor allò de "bacavès" que una colla de lletraferits volia promoure pels anys seixanta, avant enrera, del segle passat. I a mi no m'agrada més per posar BA de balear davant, que no és més que seguir l'ordre alfabètic, sinó perquè canta millor.

En Joan Pla, tanmateix, partint del "cavaba", es fa més endavant i es refereix a "...determinados ciudadanos de nacionalidad balear que se sienten subyugados por la idea de ser independientes de España y dependientes de Cataluña". Amb aquesta afirmació, a diferència del neologisme "cavaba" que pot ser una "boutade" per raspar idees rovellades, en Joan Pla ja es posa una mica insolent; una asseveració d'aquest caire, per dir-ho a la toixa manera de moda, no és políticament correcte.

Ja sé que altres poden estar d'acord amb en Pla, però això no l'excusa. Jo mateix, en temps de l'home providencial que ens regia "por la gracia de Dios", ja deia que preferia que Mallorca depengués de Madrid, que d'una oligarquia barcelonina. Potser la meva elecció tampoc és políticament correcte, la qual cosa no obsta perquè sempre hagi tengut i tengui bons amics a Catalunya. Pens, però, que una cosa són els paratges de llengua catalana, com a molt, en el sentit ample, països de llengua catalana, i una cosa molt distinta "els països catalans", que, en el sentit que es pretén donar a l'expressió, per ara no existeixen.

14M: sospitosa reiteració

mirollull | 07 Octubre, 2004 15:09

Repetidament, sent i llegesc que el resultat electoral del 14M va esser legítim, i aquesta reiterada i obsessiva manifestació, tant de tiris com de troians, pareix voler allunyar el més petit dubte sobre la seva bondat; i també palesar l'èxit i salut de la nostra democràcia; i per a mi, tanta repetició i exaltació del valor cívic, són sospitoses de remordiment o mala consciència.

Perquè ni una cosa ni l'altra; ni la dita legitimitat ni la democràcia que tenim, no són per estar satisfets.

El recompte numèric del procés electoral pogué esser matemàticament correcte, però la decisió electiva dels votants es va produir en una situació crispada i viciada. Quant al sistema de govern, si bé s'assembla a una democràcia, tampoc és per presumir ni per tirar coets. Això dels vots de la majoria, sense res més, no és cap garantia d'encert de decisió ni de rectitud de gestió.

Potser hauríem de pensar en recuperar alguns conceptes de l'antiga Atenes, un dels quals era la inexistència de partits polítics -l'entreteniment que ens proporcionen amb les bregues i enfrontaments no justifica la seva presència-; altre concepte, ja que la separació de poders no pareix aplicable per la mediatització dels organismes de govern i decisió, seria tornar a la implantació de l'ostracisme: "A l'antiga Atenes --i a les ciutats que imitaven la seva constitució--, judici i veredicte del poble que consistia a apartar o allunyar del poder polític durant un període de deu anys els ciutadans amb ambició desmesurada o que posseïen una acumulació de poder o de riqueses excessiva".

La Sala es desfà per noltros

mirollull | 04 Octubre, 2004 10:22

Els ciutadans mai no agrairem a bastament a la Sala tots els esforços que fa per a què progressem i estiguem al dia. Vagin, només, uns exemples.

En l'aspecte paisatgístic, superant les abundants mostres i exposicions a recintes tancats i en maquetes, organitza demostracions temporals a mida natural, perquè vegem, de viu en viu, les variacions paisatgístiques i jardineres que una fina sensibilitat pot introduir en el medi urbà. D'això, l'esplanada de Ses Estacions n'és una bona prova. I també ho podem esperar de la torrentera verda. Aquesta -no convé desconfiar- podria esser un bon entreteniment per a Penèlope -hi haurà troca de sobres per teixir i desteixir- si es decidís a passar una temporada a la nostra illa esperant a Ulisses.

Un altre exemple són els circuits de sabatacròs, a punt per mantenir-nos àgils i flexibles. Alguns malintencionats diuen que no els fan per això; que realment són prospeccions per trobar els fonaments de la historicitat regional, o sigui, la sobirana independència. Altres, més poca-soltes, creuen que, simplement, s'intenta veure per on perden l'aigua les canonades de ciutat.

El lleure i el divertiment, també tenen acurada atenció. Els qui, per edat, o per qualsevol altre impediment físic o mental, no podem anar als llocs especialitzats en disbauxa, sovint podem fruir d'una bona dosi de decibels per posar-nos al dia, per rebentar-nos els timpans i anorrear les nostres facultats psíquiques. Basta que ens acostem, de tant en quant, entre altres, per la Plaça d'Espanya, la Plaça Major o l'Escorxador, ja que no tots tenim la sort de viure'n a prop. I tot això, ¡què més voleu!, amb l'extralimitació sonora municipal i amb la corresponent benedicció pastoral de les autoritats.

Butaners en primera fila

mirollull | 01 Octubre, 2004 21:57

No puc evitar el comentari; possiblement, altres tampoc. I ben segur que circularan acudits a voler.

Per la televisió he vist imatges de la sala on se celebra un congrés d'una d'aqueixes agrupacions que, en el Regne d'Espanya, van substituint les assemblees d'Acció Catòlica, les Quaranta Hores, l'Adoració Nocturna i bastants processons; i no s'han fet amb el Rosari de l'Aurora, perquè haurien de matinar massa.

En aquest congrés -o potser era en un altre acte- un personatge de coll estirat adulava els homosexuals, supòs que per tenir els seus vots en el moment oportú. Deuen esser molts els vots que pot aportar aquest col·lectiu, sinó no s'entén tanta aferrapilla.

Bé, torn a agafar el fil, que ja el perdia. A la sala del congrés, davant l'altar major amb els concelebrants, a les primeres files hi havia unes rengleres de butaners. Tot un detall ben popular, o democràtic, paraula tant de moda ara.

Paritat i tocahores

mirollull | 01 Octubre, 2004 11:29

Ara també mos surt el Govern basc amb un avantprojecte de llei "para la Igualdad de Hombres y Mujeres que determina la presencia paritaria de ambos sexos en las listas electorales presentadas al Parlamento y a las Juntas Generales".

A mi, ¿què voleu que us digui?, aquesta obsessió que els ha agafat als polítics i altres espècies em pareix una bajanada de tocahores, llevat que sigui una simple trampa masclista per evitar que les dones, en la participació en el comandament polític, administratiu i empresarial, superin els homes o els vagin desplaçant totalment.

Fa anys, en un article publicat, ja vaig escriure que les dones poden ser tan aptes o inútils com els homes; en les aptituds i capacitats no veig diferència per qüestió fisiològica.

Aqueixa paritat, d'altra banda, tampoc la veig clara. Si volen endinsar-nos per aquests viaranys, ho hem de fer amb totes les conseqüències. Si parlam de gènere, potser no ens hauríem de limitar a la divisió de masculí i femení. I si la paritat es vol determinar, cosa que pareix més natural, en relació al sexe de les persones, això ja és més complex, i més ara que s'està reivindicant una classificació -no nova, per cert- de la realitat humana més ampla.

Per agrupar les persones -i més si ens referim a grups polítics o de poder (aquí la divisió voreja l'absurd)- no té ja cap sentit la simplista i acostumada divisió dual; potser hem de començar a pensar en la divisió psicològica sexista en tres identitats: masculina, femenina i homosexual (si és que així com van les coses, basta en tres entitats).

Una litografia en el Concurs de Pintura Coll Bardolet

mirollull | 27 Setembre, 2004 21:58

Premsa

Que en els diaris, al peu de la fotografia d'una premsa litogràfica, posin "prensa de grabado" o "prensa de estampación", no és per alabar-lo, però, si per coses més importants s'empra sovint un lèxic bastant pobre, no pretendrem que els redactors, i tampoc els correctors -si encara existeixen- coneguin que són una premsa plana, un tòrcul i una premsa de carro o litogràfica.

Altra cosa és que artistes i gent que es fica en l'entorn de l'art, no sàpiguen què és una litografia i, manco, en què és diferencia l'artística de la industrial. Ho dic, perquè tornant al concurs de pintura instituït a Valldemossa, la dotació del primer premi consisteix en 6.000 euros, una biografia i una litografia del titular del premi.

El senyor Coll Bardolet, persona amatent, afable i entranyable, dedicat a la pintura, la música i altres activitats, segons una nota biogràfica, entre els seus estudis artístics té el de gravat, una disciplina, la del gravat, que no conec que ell hagi cultivat i, de la qual, fins i tot potser ha oblidat els requisits.

Jo, d'aquest artista, en el gènere de l'estampa, sols he vist la reproducció fotomecànica, no sé si per impremta normal o per mitjans litogràfics industrials, d'un quadro de flors; això sí, numerada i firmada com es fa en l'obra gràfica artística, també denominada obra gràfica original.

Ja sé que no només és el senyor Coll Bardolet qui numera i firma reproduccions industrials. Aquesta pràctica, tanmateix, no deixa de ser una tergiversació d'allò que s'accepta com a obra d'art i, a més a més, és una frivolitat professional.

I ara, ja que hi som, em permet de fer un suggeriment: afegir altres dues biografies a la dotació del concurs, la de Sor Tomaseta, santa filla valldemossina, i la de la de la filla adoptiva de Mallorca, George Sand, també senyora Dudevant i, de fadrina, Aurore Dupin. D'aquesta manera, es podria donar un record del concurs a tots els participants no premiats.

IB3, es pot afirmar, no tendrà credibilitat

mirollull | 25 Setembre, 2004 18:58

El diari El Mundo/El Día de Baleares, publica una entrevista amb el director d'informatius d'IB3.

IB3, supòs que ja se sap, serà la televisió autonòmica balear.

La meva presumpció és que IB3 no tendrà credibilitat. Així, per un titular del diari, es pot deduir d'una afirmació del nou director: "IB3 sólo tendrá credibilidad si logra mantener la independencia informativa".

Somia truites, aquest senyor? ¿O creu en les ametles que s'adrecen?

Sa bolla d'en Llorenç

mirollull | 22 Setembre, 2004 11:07

La quantitat d'informació i la velocitat dels sistemes de comunicació que la transmeten, fa que les notícies s'oblidin tan ràpidament com es coneixen. Qualcú, de vegades, té la caparrudesa de mantenir viu un assumpte, mes sol esser excepcionalment i sense molt d'èxit. Aquesta riuada informativa cap a l'oblit de succeïts, pel que fa a actes delictuosos, afirmacions, negacions, malifetes i bajanades, no deixa d'oferir avantatges. Per a no pocs personatges -entre ells, alguns banquers, empresaris, jutges, traficants... i, no diguem, polítics- és una vertadera sort. I per la gent normal, també: només ens faltaria el record continu de contradiccions, de manca de vergonya, d'abusos tolerats, de delictes beneïts.

Si féssim una llista d'oblits, hi podria figurar, per exemple, la bolla d'en Llorenç. Vull dir, aquella gàbia esfèrica que conté una mà repel·lent, d'en Lorenzo Quin que, a la part de baix de la Feixina, l'Ajuntament de Palma va posar i després va llevar amb l'excusa d'adobar-la. Una bolla que, si no vaig errat, segons notícies de premsa, a part de despeses d'instal·lació i de retirada, va suposar un dispendi, o per ventura malversació, d'uns 600.000 euros.

Fins ahir, pensava que aquella bolla podia restar, abandonada, en un magatzem; o haver passat a una planta de reciclatge; o haver anat a Son Reus, el seu destí més apropiat. Però, ai las!, segons he vist de rampellada en el televisor, la bolla li ha tocat a un polígon industrial. Confiem que els vidres ben aviat seran bruts: així no en pegar-los el sol no enlluernaran els conductors i, de rebot, amagaran el dit funerari.

Tomàtigues, rém, melons

mirollull | 21 Setembre, 2004 10:04

En el municipi Valencià de Bunyol duen anys fent l’”horterada” –ho fan amb un producte de l’horta- de la “tomatina”. De fa poc, a la vila mallorquina de Binissalem, s’han inventat una “tradició” –supòs que com idea original, no una còpia-: el bunyol d’empastifar-se de rém. Això sí! Amb rém forà i de dubtosa qualitat; perquè el seu és massa bo per fer porqueries. Esper que no prenguin llum de na pastora, entre altres, Sa Pobla amb les patates, Vilafranca amb els melons i Pòrtol amb olles i cossiols, i si ho arriben a fer que sigui, no per donar guany a la competència, sinó per afavorir el consum de la producció local. I ara, deixant-nos de verbes, se m’ocorre que potser no seria mala idea que, per qualsevol commemoració d’aqueixes d’invasors, els dos bàndols, se tirassin, uns, figues de cristià i els altres, figues de moro.

Pintureta en mallorquí

mirollull | 19 Setembre, 2004 16:05

Referint-me als Premis Ciutat de Palma, vaig dir que, per ara, no considerava aplicable el problema del bilingüisme al premi de pintura. I, vaja, vet aquí que ja podem parlar de pintura en mallorquí; o millor dit, pintureta casolana.

Un tal senyor Collingwood, en un llibre ja clàssic sobre qüestions estètiques, distingeix entre allò que és art i allò que és artesania. Aquestes dues categories, afegeix pel meu compte, perquè no record que ell ho digui, poden tenir, cada una, distints nivells de valoració: des del millor al pitjor. I podem afegir que també existeix un grup, que sovint es confon amb una activitat artística, que no passa de ser el dels treballs manuals, molt útils per a l’entreteniment i l’estimulació personals, però, excepte per les eines usades, no li és aplicable el concepte d’art.

I tot això, a què treu cap? Senzillament: l’Ajuntament de Valldemossa ha convocat un concurs de pintura General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Els Ciutat de Palma en foraster

mirollull | 16 Setembre, 2004 22:02

Ja tenim la convocatòria dels Premis Ciutat de Palma d’enguany. Bé, jo encara no; però, per les notícies, ja s’han publicat. Sobre aquesta convocatòria hi ha hagut cridadissa i queixes. I continuaran. Si més no, perquè això que es convoquin independentment i simultàniament en les dues llengües de la nostra Comunitat, és afavorir descaradament els autors que escriuen, aquí o fora Mallorca, en foraster. ¿Té cap sentit que una obra escrita en castellà, pel mer fet de ser presentada a un apartat diferent, pugui tenir un premi a la millor obra del seu gènere literari encara que sigui de menor qualitat, no ja de l’obra premiada sinó també de les finalistes en l’apartat de català. Perquè ni em passa pel cap que el rebuig al castellà, en aquest cas, no sigui altra cosa que por de la competència. En vista del guirigall armat, pens que la cosa més congruent seria convocar un sol premi per a cada gènere per obres escrites indistintament en qualsevol de les dues llengües. Així tothom concursaria en igualtat de condicions, sense avantatge per ningú. Se pot replicar que existeix la possibilitat que part del jurat no estàs en condicions de llegir i jutjar obres escrites en una de les dues llengües. Sé que això és una possibilitat remota, però, per si passàs, sempre hi hauria una solució: que cada concursant presenti el seu original juntament amb la traducció a l’altre idioma. ¿No ho fa així l’Administració pública en notificacions i altres papers? Com es pot suposar, parlant d’aquest problema de bilingüisme, per ara, no he considerat el Ciutat de Palma de pintura.

N'Aurora Dupin i en Jordi Sand

mirollull | 12 Setembre, 2004 21:37

¿Qui recorda, a hores d’ara, els noms de les tretze persones acabades de distingir pel Consell de Mallorca? ¿I qui les coneix i sap què feren o han fet? M’atreviria a dir que ni un tres per cent dels habitants en edat de raciocini de l’illa, entre ells, per equiparació, el mateix percentatge de polítics, no recorda els seus noms ni molt manco les identificaria, tan sols, potser, amb una excepció pel rebombori que s’ha alçat: George Sand. El, o la, Jordi Sand que a la vegada és Aurore Dupin i la baronessa Dudevant. ¡Quin escàndol per haver-la nomenada filla adoptiva havent-nos posat, als mallorquins, com un padàs brut. Potser la senyora Dupin no mereix la distinció, però, en tot cas, per la manca de mèrits, no precisament per quatre exabruptes que, dins el context, no són per fer-ne un gra massa; si no són, fins i tot, un poc justificats degut als indígenes que va tractar. ¿Creis que va esser molt ben rebuda pels mallorquins? Imaginem l’acollida que pogué tenir el grup que encapçalava una dona estrafolària, amb aires i vestit masculins, que juntament amb dos fills i una cambrera, arribà amistançada amb un músic varis anys més jove que ella, delicat, possiblement neurastènic, i, per si fos poc, tuberculós, una malaltia que en aquella societat encara era més repulsiva que avui la sida. Serà curiós, però el nomenament d’aquesta història que més es recordarà, per no dir l’únic, serà el d’Aurora Dupin, com a George Sand, és clar. A qualcuna de les cel·les de la Cartoixa de Valldemossa hi figurarà la corresponent menció. I els visitants podran quedar embadalits davant el record del sojorn de tan il·lustre senyora.

Pans i peixos a la Seu

mirollull | 19 Agost, 2004 19:22

No és la primera vegada que es desvesteix un sant per vestir-ne un altre. Ni que es modifiquen, es completen o "s'actualitzen" instal·lacions o parts substancials o accessòries del culte religiós en temples i capelles; i, de fet, no sempre amb encert i bon gust. Normalment, els retocs i els afegitons successius no han fet més que subvertir el sentit estructural i estètic de les construccions originals. No és difícil constatar que els temples on més se té la sensació de serenitat i pau són aquells que millor conserven el seu estat primigeni. ¿S'està produint ara una d'aquestes "intervencions" innecessàries, i segurament també inoportunes i impertinents?
Com es pot suposar, em refereix a la remodelació total de la capella de Sant Pere de la Seu de Palma. No discuteix en aquest moment la pretesa qualitat artística de l'obra: unes simples fotos -d'altra banda no molt afavoridores- no basten per fer-ho. Simplement em pareix que el lloc escollit no és l'adequat per fer aquest muntatge; només això ja em sembla un acte transgressiu.
Hi ha hagut altres rellevants artistes moderns que han fet bones aportacions a l'art religiós, però ho han fet a llocs de nova planta, en el quals arquitectura i obra queden conjuntades.
Altres consideracions mereix el dispendi que suposa la "dita genial intervenció". Els promotors supòs que al·legaran que Déu mereix que se li reti aquest homenatge. Se sol usar la inscripció A.M.D.G. (Ad majorem Dei gloriam), que pens consideren ara convenient. Jo més aviat crec que, en aquest cas, s'hauria d'aplicar A.M.B.G. (Ad majorem Barcelonis gloriam) o, si voleu, A.M.B.R. (Ad majorem Barcelonis remunerationem).
I per ventura, per acabar aquesta nota, valgui la pena recordar que en l'Evangeli es conte que quan es retreu que, podent dedicar-lo als pobres, es tudi el valor d'un preciós perfum amb què una dona ungeix Jesús, aquest diu: "Deixa-la! Ella ha guardat aquest perfum per al temps de la meva sepultura. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, però a mi, no sempre em tindreu." (J.12-7,8)

38 500 cabres

mirollull | 06 Agost, 2004 22:19

38 500 cabres. ¡Quina precisió matemàtica!; sense tenir-ho gens fàcil, els comptadors han fet una bona feina. Però,d'altra banda, es ben trist que ara 38 500 cabres hagin de pagar la imprevisió dels organismes que han de velar per la conservació de la vegetació muntanyenca. Tantes cabres "sobrants" no han vengut de cop; que jo sàpiga no existeix un turisme d'aquesta mena. Qualque factor extrany, tanmateix, ha d'haver desbaratat l'equilibri que per naturalesa autoregula els ecosistemes. Potser no hi ha altra alternativa, i s'han d'eliminar les cabres, amb tots els perjudicis i contaminació ambiental que originin. Però convé que seveixi de lliçó una solució tan dràstica. Això de les cabres, ens pot distreure una estona, però no és l'únic problema. Si seguim pel camí de voler mantenir territoris d'ecosistemes equilibrats [Ecosistema: m ecol Unitat funcional constituïda per un biòtop i els organismes que hi habiten.] s'haurà de pensar en ampliar la llista d'elements, tant o més que les cabres, a eliminar o limitar.

Indicació prèvia

mirollull | 04 Agost, 2004 22:10

Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

Eurorregió

mirollull | 04 Agost, 2004 22:06

Euroregió. Aquesta paraula, vista ara escrita, no em pareix ni eufònica ni tan sols harmònica en la seva grafia. En canvi, en el lèxic vigent, pot ser una troballa important per sobreposar una nova demarcació territorial, encara que el trastoqui –o simplement l’embulli– del sector de la cartografia corresponent al cercle d’estrelletes en fons blau. De tot d’una, això d’una possible nova regió m’ha duit al cap les robes de llengües i els teixits venecians, les persianes verdes, les lògies senyorívoles, les coques de verdura amb sardinetes, els colors i altres detalls de l’arquitectura, i fins i tot en el vidre bufat, detalls tots que tant uneixen varis llocs mediterranis. Però ¿per natural que pareixi té res que veure tot això amb lo que se m’ocorre? No pot ser tan senzill. Segurament es tracta d’enllestir un organisme més on assentar un nou estament de preclares euroregionals canongies. ¿I quina seria l’euroregió? Això té manco importància. Crec que va ser un tal Parkinson que va definir que la burocràcia engendra burocràcia. I l’acompliment d’aquesta llei, per sort de molts, segueix inexorable. I també té l’avantatge que molts de desenfeinats no engreixen l’estadística de la desocupació.

Benvingut al teu blocAnotacions més o manco impertinents

mirollull | 03 Agost, 2004 22:02

Ja tens el teu propi bloc. Per començar a escriure-hi pots accedir a l'administració amb el teu nom d'usuari i la teva clau. Aquest missatge surt per defecte i el podràs esborrar o subtituir pel teu propi missatge de benvinguda. Atenció: si obres un nou diari i no fas cap mena d'aportació l'esborrarem sense previ avís.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb