Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

El senyor Boadella i la irracionalitat

mirollull | 18 Març, 2006 11:25

El senyor Boadella, don Albert, havia quedat molt bé i se’l podia posar com a distintiu català, com a bandera de la identitat i de la entitat d’un país i com a ariet d’una reivindicació nacionalista enfront d’un estat opressor.

I ara resulta que si va tenir greus problemes amb el Ministeri de l’Interior i amb les institucions espanyoles, no va esser per ser català, sinó que va sofrir, com els benaventurats, persecució per la justícia.

El senyor Boadella no tenia gaire simpatia pel senyor Franco i la seva dictadura (un Franco que tenia la relíquia del braç de Santa Teresa i una dictadura que ens ha col·locat en el senat el ressec ex-vot del gallec perdurable) ni combregava, el senyor Boadella, amb ‘obres’ de molí; tot això ho ha deixat ben clar. Però resulta que tampoc està d’acord amb el nacionalisme políticament correcte del feixisme i totalitarisme catalanistes.

El senyor Boadella, don Albert, que a ca seva i als voltants ja no hi deu tenir molt a fer, té un seriós problema psicològic o de personalitat: és un inadaptat. No és ver que estàs contra el dictador, contra la milícia, contra les llànties i els ciris per anar darrera una bandera tripartida i baix o al costat d’un pal·li; el senyor Boadella, don Albert, el desertor de la tribu, estava, i està, no hi ha cap dubte, contra la irracionalitat.

El senyor Boadella, don Albert, és dels catalans, que són més que aquells que tot lo dia escaïnen, que tenen dignitat.

Que els fats li siguin propicis!

De Palma a Pollença fent voltera

mirollull | 16 Març, 2006 20:41

Qui vulgui passar una estona divertida que agafi la carretera d’Alcúdia.

Supòs que a una hora de trànsit dens ha de ser, endemés, divertidíssima.

Per més entreteniment, els freqüents canvis de calçada tenen indicacions successives de limitació progressiva de velocitat i també, regruixos transversals per alentir la marxa dels vehicles.

És una mescla de muntanyes russes del “Ram” i de travessia africana.

Per fer-ho més sorprenent i intrigant, si no saps que en muntar un terraplè has de girar a l’esquerra per tornar arrera i, entre munts de terra i pedres, prendre la carretera que passa per Crestaix (no hi ha cap cartell que ho indiqui), segueixes cap a Alcúdia, per acabar-ho d’arreglar vas un bon tros entre pilons, voreges la badia de Pollença disfrutant del mar, i, en el Port, que també té la cruïlla alçada per obres, gires a l’esquerra per arribar, finalment, a Pollença.

Pareix que fan feina a corre-cuita, però, així i tot, no hem de perdre l’esperança de poder seguir amb tot aquest envitricoll durant l’estiu.

-----

Nota per als agosarats

Crec que també és emocionant anar a Valldemossa; jo fa temps que no hi vaig, perquè vaig quedar escamnat. I és ben segur que altres indrets de l’illa també tenen el seu atractiu.

Un morrut i uns angelets

mirollull | 04 Març, 2006 20:57

–O ell és un morrut o la gent és idiota.

–Les dues coses.

El petit diàleg era pels premis prostibularis(*) amb la participació institucional en no sé quina federació d’immigrants.

No és la primera vegada (ni serà la darrera) que institucions que haurien de ser responsables demostren la seva ineptitud, i si no les institucions, els seus gestors que endemés de incauts són d’una candidesa angelical.

Apliquen la màxima fes bé i no miris a qui, per si pot arribar qualque cosa als amics i perquè quan vengui l’hora de tirar las xarxes al Tiberíades local, surtin sobreplenes de vots.

Angelets!

-----

(*) Els darrers dies, la premsa ha esventat un estrany lliurament de premis a la immigració organitzada per un paraguayà, actualment reclamat per la justícia, empresari d’un restaurant, que enganya i explota els seus compatriotes.

.cat no vol dir Catalunya

mirollull | 27 Febrer, 2006 18:10

.cat no és el domini de primer nivell referit a Catalunya ni és imprescindible la vinculació a aquesta comunitat autònoma per tenir un .cat; i fins i tot, no defineix el seu idioma, que no ha de ser, ineludiblement, el català.

.cat és un domini genèric, igual que .com, .org, .net, .mil, .int, .edu, .gov (que foren els set primers en 1980), si bé amb caràcter més restringit, ja que com a domini “esponsoritzat” per la Fundació puntCAT, per contracte amb ICANN (Internet Corporation For Assigned Names and Numbers) està destinat a la comunitat lingüística i cultural catalana a Internet.

Per tant, el cloqueig que se sent debut al .cat és motivat més per les intencions i pretensions en la sol·licitud de la seva aprovació que per la realitat.

Una altra cosa és que existeixin les ganes d’aconseguir d’ICANN, un domini .ct (de dues lletres, com el que tenen més de 260 països), i que també es pretengui un .gz (Galícia).

S’han manifestat opinions contraposades sobre .cat; és normal que cadascú tengui les seves fílies i fòbies. Una amiga extremenya diu que «ca uno es ca uno, y tiene sus caunás

És una llàstima, però, que per les caunás sempre, a Mallorca, hi hagi gent disposta a marcar les diferències entre els conquistadors i els conquistats o, si voleu, entre els envaïts i els invasors. I tanmateix, pel camí que duim, qualsevol dia, ni dels uns ni dels altres no en cantarà ni gall ni gallina.

Solbes no s’ho creu

mirollull | 24 Febrer, 2006 11:34

Solbes adverteix a Zapatero que la nacionalitat d’OPA no compta. Ell mateix, se creu això que diu?

Jo no entenc molt aquest vitricoll –vull dir que el funcionament de l’abastament energètic del ciutadans sigui manco important que els interessos de negoci i domini del poder.

Tanmateix, en aquest cas me pareix que tota la raó la té el President del Govern: la nacionalitat té importància. No és igual que la cosa tengui nacionalitat alemanya que nacionalitat catalana.

No mesclem ous amb caragols.

Una de tirs

mirollull | 23 Febrer, 2006 21:43

«Deben de dar una de tiros», digué una dona en sentir el renou pel televisor d’un bar en el mercat de Clara del Rey.

La notícia va córrer de pressa. Jo, que feia feina prop de l’estadi Bernabeu, vaig aplegar i vaig partir cap a ca meva.

El tinent coronel Tejero comandava un assalt al Congrés. Seria el “23-F”.

En aparèixer, al cap de varies hores, per televisió, el Rey, amb uniforme de Terra, donant l’ordre de retirada i veient, per les notícies següents, que li feien cas, vaig començar a pensar que qualcú s’havia extralimitat.

Amb el temps, se m’ha reforçat la meva idea: el tinent coronel s’havia cregut protagonista de l’escena i només havia de ser figurant.

Unes setmanes més tard, en un centre hípic, un genet militar li comentà a un genet civil: «¿Viste lo del Congreso? ¡Qué cabrones!» El civil, intentant no definir-se, sols digué: «Sí. Sí.» I el militar afegí: «¡Qué vergüenza! ¡Cómo se echaron atrás!»

Quan pens en aquella feta, igual que en altres succeïts, solc fer-me la clàssica pregunta per cercar el culpable o responsable –tant en singular com en plural– d’una malifeta: Quid prodest? (Quin profit dóna?)

Aquella entrada amb tricorni al Congrés dels Diputats a Madrid fou l’any 1981. L’any 1982, un nou president d’un govern, presumptament d’esquerres, retia homenatge al Rey.

L’amnistia, quan?

mirollull | 21 Febrer, 2006 20:23

Ha quedat molt bé això del Tribunal Suprem sobre l’acumulació de penes i l’acompliment de les condemnes dels acusats d’assassinats terroristes.

Per començar, per qüestió d’hores en l’aplicació legal de la resolució, un altre etarra ja és al carrer; i l’han rebut amb festa, segurament amb palmes i brots d’olivera.

Aquells que segons el Tribunal Suprem –no sé si han dit que uns cent setanta– hauran d’esperar en presó fins 2010 o 2020, ja poden anar fent el bolic. Ben aviat seran amnistiats. El Govern té clar que s’ha d’actuar amb generositat. I si els jutges s’encaparroten, no quedarà altre remei que la bona voluntat política.

Informació malintencionada?

mirollull | 18 Febrer, 2006 20:43

Ahir, dos diaris locals s’atreviren a publicar que el socialista Diéguez desvelava que el Gobern Balear ha pagat a un ens, representat per l’home de la Infanta Cristina, 1 200 000 euros amb l’excusa d’organitzar no sé què de turisme i esports. També deien que el PSOE vol una comissió d’investigació per aclarir-ho.

No sé per quins cinc sous aquests dos diaris es fan eco de la, a primera vista, malintencionada informació.

Possiblement, als dos diaris, els mereixi credibilitat la denúncia del PSOE, que, d’aquests “negocis”, en sap tant o més que el PP i UM junts.

A mi em pareix de molta poca delicadesa, suposant que la retribució sigui certa, escatimar uns quants milions de les antigues pessetes a una part de la família monàrquica; una quantitat, endemés, que sols pot ser una fracció de la que precisa per dur una vida digna, comprar-se una caseta i fer-se un “raconet” per afrontar un futur que ni ells mateixos deuen veure molt clar ni assegurat.

No entenc per quin motiu s’ha de ser ronyós amb uns ducs que enalteixen el nom de Palma; i molt manco, si tenim en compte que, en els àmbits local i nacional, són ingents les quantitats de l’erari públic sostretes i dilapidades; i bastants d’elles sense tenir en compte l’alcurnia dels receptors.

...

Avui, El Mundo/El Día de Baleares afegeix aigua al banyat i dona la raó al PSOE; tanta sort que el conseller de Turisme ha dit que tot són futilitats demagògiques i que els comptes són ben clars.

Vergonya i indignació

mirollull | 18 Febrer, 2006 11:52

En sentir el Sr. Ibarretxe per la televisió m’ha entrat un calfred que s’ha convertit en esgarrifament quan he vist els diaris.

No és fàcil trobar justificació a tanta insània política. Només puc trobar dues interpretacions: que el leendakari és el cabdill d’un exercit que es pretén legal, o que la banda armada té a les ordres el Sr. Ibarretxe i sants companys. Això, del costat basc.

Del costat nacional, la incoherència i la manca de decisió i serietat són tan patents, que només falta que en qualsevol moment el Govern condecori la banda salvadora pel seu persistent valor y honor, i li concedeixi un penó per la lluita victoriosa per la llibertat.

Això ho he escrit, fins aquí, a les dues d’aquesta matinada. Ara, en mirar el diari d’avui, m’he quedat de pedra per les declaracions –he de suposar que amb el suport del govern nacional– del PSOE basc i el PNV. Ho diuen així de clar: «Esta es una organización política que hace uso de las técnicas modernas de lucha de minorías contra mayorías».

Vet aquí el corol·lari: Per recobrar el seny i la dignitat de la vida nacional, hem d’organitzar una minoria armada, amb «tècniques terroristes», que alliberi España d’un govern execrable.

Moncloa, com en temps de Goya, podria tornar a ser imatge de la sang vessada.

Vots a qualsevol preu

mirollull | 11 Febrer, 2006 23:19

El govern nacional o el PSOE –“tanto monta”– ho té facilíssim. Avui, l’oracle de la Moncloa ha parlat: «Una oposició roïna i mesquina, prompta a intentar treure vots a qualsevol preu».

En comparació de la vicepresidenta, l’oracle de Delfos ho tenia molt difícil i havia de recórrer a l’ambigüitat; deia, per exemple: Ibis, redibis, non periebis in bello. Si tot anava bé, cap problema. S’havia complit: “Hi aniràs, tornaràs, no moriràs a la guerra”; si les coses anaven malament i es queixaven del pronòstic, deia que havia passat allò que havia anunciat: Ibis, redibis non, periebis in bello. O sigui, la coma canviava de lloc, i el “tornaràs” es convertia en “no tornaràs” i el “no moriràs a la guerra” en “moriràs”.

A l’oracle de la Moncloa, que no necessita trencar-se el cap, li basta tenir un fitxer de tot quant ha fet i dit el PSOE i, d’una part, enflocar a l’oposició allò que li convé en cada moment.

I he dit d’una part, perquè hi ha excessos dels quals, per ara, el PSOE en té l’exclusiva.

Quan Cort diu no...

mirollull | 09 Febrer, 2006 22:27

Sols mancava que les madones se tornassin ordinàries: la de Mallorca, especialment. Amb tot, que xerrin com a bugaderes no és més que una anècdota.

És més important parlar d’això que diu Cort, que en les actuals condicions no donarà la llicència d’obra per les cases de la sèquia de Can Domenge.

No fa molt, també Cort va dir que de les torres de Son Moix, res de res. Per cert, els expropiats per construir l’estadi demanen la seva part en el negoci que volen fer en un camp de futbol que ara pareix que és propietat d’una societat mercantil de les que figuren com esportives.

Sobre els “no” de Cort, a les hemeroteques hi ha història; solen acabar en un “sí” o deixant fer.

Jo estic esperant veure, qualsevol dia, el projecte definitiu de les torres i l’edificació a punt de començar.

Perquè tot té solució. Fa molts d’anys –la senyora Cirer no sé si havia nascut– la llicència d’obra “dubtosa” se podia arreglar amb uns locals o uns pisos per al regidor; els projectes d’aquell temps no donaven per massa. Després, pels anys vuitanta, les constructores, especialment les grans, començaren a resoldre les qüestions –o era la forma d’evitar qüestions– fent aportacions “voluntàries” a persones i partits relacionats amb la política.

¿Com se fa avui? No ho sé. Per ventura, tanmateix, de maneres molt similars a les que vaig conèixer. O, com que anam avançant, potser que encara pitjor.

La sèquia, el pont i el gat

mirollull | 07 Febrer, 2006 23:09

Mira per on, ara seria un bon moment perquè les dues grans madones, la de Ciutat i la de Mallorca, poguessin fer una cosa ben feta per salvar dues construccions palmesanes que, de cop i volta, han passat a ser importantíssimes.

A l’explanada de Ses Estacions, quan l’adesin una mica, hi podrien posar es tros de la sèquia mora que fa nosa per fer pisos. La podrien col·locar, més o manco, on ara hi ha la via del tren, amb el cap de més enfora una mica més alt, baixant en lleugera pendent cap a la part de l’estàtua del rei cristià. A mitjan camí, podria passar per l’ull del pont del tren d’en Bennàzar, que, com a diadema, es podria reconstruir transversal a la sèquia.

Al cap d’enfora, no hi quedaria malament una de les cares de pedra de les piques de Raixa –allà ningú se’n donaria compte que no hi fos– rajant vi.

Jo crec que el conjunt podria quedar molt bé. I de passada, es llevaria un obstacle a la madona de Mallorca i la madona de Ciutat resoldria la ubicació, amb els afegits que fessin falta, de les pedres que queden del pont.

Em direu: perquè una font amb vi? Ben senzill, així podríem cantar allò de «Baixant de la font del gat»: amb aigua no s’agafen gateres, i no estaria bé haver de cantar «baixant de la font del moix».

La cosa pot plantejar un dubte: que no quedi bé.

Si això passàs, o hi hagués moltes de queixes, seria ben fàcil d’arreglar. Una pala excavadora –o totes les que fossin necessàries: es paguen per hores– i els enderrocs, a la mar per eixamplar el moll!

La Sala, ja hi té pràctica en fer y desfer, sobretot el parc de Ses Estacions, i els ciutadans ja ho prenem com un divertiment municipal.

França, escolta el fiscal general!

mirollull | 03 Febrer, 2006 14:34

Veiam si d’una vegada França se n’assabenta i deixa de donar problemes! Com ja és hora també que la Unió Europea i l’ONU s’aclaresquen i deixin de confondre ous amb caragols.

Sobretot, França. L’UE i l’ONU, potser tenguin una mala informació del govern anterior que el ministeri actual corresponent encara no ha tengut temps ni tranc per corregir. Però França, que és al costat, ben bé es podria preocupa d’estar informada. Si no es que ho faci a posta per molestar: no debades les rivalitats són normals entre veïns.

¿A què treu cap, sinó, que França seguesca cercant i agafant patriotes i dir que són terroristes o assassins?

Voldria poder creure que ara ho entendran. El fiscal general Conde Pumpido ho deixa ben clar, per si mateix i segurament interpretant a dret seny les intencions i els actes del president del Govern, foragitant el senyor Fungairiño.

Quina mania persecutòria contra Batasuna y Eta! Un titular periodístic d’ahir deia: «En sus veinticinco años de trabajo en la Audiencia Nacional, Eduardo Fungairiño ha conseguido la condena de centenares de terroristas». El fiscal Fungairiño s’estava excedint.

Així i tot, pot estar content el senyor Fungairiño. Li varen demanar delicadament que dimitís, i la vicepresidenta de la Vega ho ha dit ben clar: «Es una decisión personal que respeto, lleva 25 años haciendo un trabajo muy importante al frente de un órgano muy difícil en la lucha contra el terrorismo... y si decide presentar su renuncia para pasar a otro puesto creo que es una decisión muy respetable».

El fiscal Fungairiño no es pot queixar. El senyor Gómez de Liaño, similarment per diferències amb el Govern, i perquè també hi havia un “actor” de pes, ho va tenir pitjor.

Flors i cultura

mirollull | 01 Febrer, 2006 20:23

Encara estic enlluernat. L’arbre culturalFa uns dies. Mentre n’Amàlia anava canviant de canal pel televisor, un moment que vaig alçar el cap vaig veure un esplèndid, vistós i capgirat ram de flors que venia cap a mi caminant per la pantalla.

Vaig quedar encisat. La visió em trasbalsà. ¿Em trobava amb un nou personatge d’Alícia en el País de les Meravelles? O és que havia pegat una becada i havia passat A través del mirall?

Encara estic impressionat, però ara sé que en Lewis Carroll no té rés a veure amb l’aparició i que jo no somiava.

Pels diaris he sabut què havia succeït. Quin govern més inefable que tenim! El ram de flors capgirat era la ministre de floricultura. ¿No és per quedar embadalits?

Excel·lentíssim i Santíssim Barceló

mirollull | 30 Gener, 2006 20:20

No em ficaré amb els clivells que són part substancial de l’obra, com crec que va dir el senyor Barceló.

Fins que no vegi l’obra de prop no podré confirmar la meva impressió: que no tenen gens d’eurítmia i que no responen a la més mínima intenció estètica; són simplement i purament defectes de fabricació refusables per un control de qualitat elemental.

Almanco, aquesta és la idea que he tret de les fotografies publicades.

En Pere Llabrés –el condeixeble que me feia enveja per la seva capacitat en l’estudi del llatí i per l’agilitat en el maneig del diccionari, però que avui, si no hagués sortit, jo podria esser com a poc el seu bisbe– diu que enguany que es compleix el set-cents aniversari de la Seu, s’inaugurarà la magnificent obra i, si no ho he entès malament, que el doctor honoris causa i excel·lentíssim artista, s’afegirà un nou títol.

La Capella de Sant Pere passarà a denominar-se la capella del Santíssim. Supòs que del Santíssim i Excel·lentíssim Miquel Barceló.

Això pensava fins fa poc. Després de la reculada dels senyors Matas i Cirer en la promesa del milió per cap, que ha duit a la Fundació Art a la Seu a demanar caritat i acceptar quantitats a la menuda, ja no crec que plogui d’aquest tro.

És infinit el nombre d’estúpids?

mirollull | 24 Gener, 2006 20:20

Carlo M. Cipolla escrigué que dir que el nombre d’estúpids és infinit, com afirmen els autors de l’Antic Testament, és una exageració poètica, per la senzilla raó que si el nombre de persones vives és finit, el de persones estúpides no pot ser infinit.

I no tots, afegesc, tenim el mateix grau d’estupidesa. Uns som manco estúpids que altres, encara que una part notable ho és d’una manera molt rellevant i també hi ha un grup que ho és en grau superlatiu.

Dels rellevants i dels superlatius se’n poden trobar fàcilment exemplars paradigmàtics entre aquells que es consideren “persones humanes” –solemne beneitura per referir-se a l’espècie humana–, ja que tenen tendència a comparèixer en escenaris públics “políticament correctes”.

Ara s’ha reeditat un llibre de recomanable lectura: Allegro ma non troppo, de Carlo M. Cipolla (1922-2000). Barcelona, Crítica – Biblioteca de Bolsillo, 2005, que comprèn dues parts, El papel de las especias (y de la pimienta en particular) en el desarrollo económico de la Edad Media i Las Leyes fundamentales de la estupidez humana.

En la tapa posterior del llibre s’indica que aquestes lleis «demuestran cuán abundante es el número de estúpidos que nos rodean y cuán grande su poder», i planteja: «lo que hemos leído ¿era sólo una inocente parodia o hay que tomarlo como una advertencia acerca de la deshumanización y vaciedad de mucho de lo que se enseña en nuestras universidades e instituciones académicas?».

M’inclin per la segona proposició.

Trista “Dolça Catalunya”

mirollull | 21 Gener, 2006 17:26

Dolça Catalunya on he tengut i tenc molts bons amics.

Trista Catalunya que té un nét del Maragall que en 1898 començava l’Oda a Espanya amb «Escolta, Espanya, – la veu d’un fill / que et parla en llengua – no castellana», acabant-la amb un «Adéu, Espanya!» i canviava de to en l’Himne Ibèric de 1906, on escrigué: «En cada platja fa son cant l’onada, / mes terra endins se sent un sol ressò, / que de l’un cap a l’altre a amor convida / i es va tornant un cant de germanor; / Ibèria! Ibèria! et ve dels mars la vida, / Ibèria! Ibèria! dóna als mars l’amor».

Malaurada Catalunya en què el Maragall d’ara i un Pérez reciclat són capdavanters de la inconsciència.

Ara transcric i traduesc: «...si es tracta de veres de presentar amb aquest Estatut el problema català perquè sigui resolt d’un cop per sempre, de presentar-lo al Parlament i a través d’ell al país, adscrivint a això els destins del règim, ah!, aleshores no puc seguir endavant, sinó que davant aquest punt previ, enfront d’aquest plantejament radical del problema, jo em pos damunt els retalons, i dic: alto!, de la forma més enèrgica i més taxativa. M’he de negar rotundament a seguir, si no faig abans una protesta de que es presenti d’aquesta manera radical el problema català a la nostra Catalunya i a la nostra Espanya, perquè estic convençut que això és, pels uns i pels altres, una exemplar inconsciència. ¿Què és això de proposar-nos comminatòriament que resolguem d’una vegada per sempre i de soca-rel un problema, sense considerar si aqueix problema, per ell mateix, és soluble, soluble de forma tan radical i fulminant? ¿Què diríem de qui ens obligàs sense remissió a resoldre de cop i volta el problema de la quadratura del cercle? Senzillament diríem que, amb altres paraules, ens havia convidat al suïcidi.»

Ho deix aquí. Qui vulgui saber on arriba la dissecció feta pel bisturí, ho pot llegir en el llibre José Ortega y Gasset y Manuel Azaña. Dos visiones de España. Barcelona, 2005. Círculo de Lectores, Galaxia Gutemberg.

El fragment La Opiniónque he traduït és del discurs d’Ortega y Gasset, en 1932, a les Corts Constituents sobre l’Estatut de Catalunya.

Podeu trobar varis paràgrafs més a La Opinión. A Coruña digital , d’avui, dia 21 de gener de 2006.

Medalles a barrisc

mirollull | 20 Gener, 2006 18:21

Ni fet a posta. I, sense voler, em ve a donar la raó, sobre el poc sentit que té repartir medalles com si fossin confits.

El Consell de Govern acordà concedir amb caràcter extraordinari la Medalla d’Or de la Comunitat als cinc ex presidents anteriors a Matas, entre els quals, n’hi ha d’oblidats i d’infausta memòria.

Potser l’únic que es recordi favorablement és el senyor Albertí, el senyor Canyelles pot passar a la història per la mangarrufa del Túnel de Sóller i carregar tot el mort a n’Antoni Cuart (el meu parent, amb el qual mai vaig parlar d’aquest assumpte), i el senyor Antic, pobre!, per inefable.

Tornant a l’acord del Consell de Govern, aquest podia no haver filat tan prim i haver inclòs el senyor Matas en la llista, que potser més endavant no seran tan generosos o no hi seran a temps.

J.L. Sampedro, Medalla del Treball

mirollull | 19 Gener, 2006 20:55

J.L. Sampedro en Mallorca (1989)

José Luis, què vols que et digui!, no m’ha fet cap gràcia veure la fotografia en la qual ets devora el ministre en la notícia d’haver-te donat la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball.

No la necessitaves. Si se’t coneix un poc o s’han llegit determinades pàgines teves, com, per exemple, les darreres amb la col·laboració d’Olga Lucas, Escribir es vivir, es pot albirar que la medalla està per davall dels teus mèrits.

En el teu cas no és el receptor l’honrat, és el prestigi de la distinció el que en surt beneficiat, o sia que qui s’ha posat una medalla és el ministre, o el govern, atorgant-te-la.

Així i tot, si serveix perquè es difonguin més la teva bonhomia i el teu pensament lliure, clar i il·luminador, què vols que et digui, paciència per la medalla!

De rota batuda

mirollull | 18 Gener, 2006 23:22

No em sent ni defraudat ni enganyat, cosa distinta és que pensi que anam de rota batuda.

En canvi, em causen vergonya i aversió la barra i l’embrutiment amb què els cappares actuen en la política nacional (d’Espanya) i en la illenca (la d’un tros mediterrani –per ara– de la nació).

Si és ver, i he de pensar que sí ho és, que «Munar ordena a UM una campaña de desprestigio contra Rotger y la alcaldesa Cirer», això no és sinó una demostració més de les males i baixes martingales amb les quals pretenen usurpar el poder per a lucre propi i d’amics i parents.

La ciutadania, també anomenada sobirania popular, ¿pensa com ells i ambiciona poder arribar també al repartiment?

Si no és així, ja és hora que la voluntat popular es manifesti i atalli tants d’abusos. ¿Com? Idò, per exemple, no acudint a les urnes, i així no contribuiran a la vergonya i a l’engany.

Hauríem de deixar que només votassin aquells que tenen un interès legítim per fer-ho: és a dir, els que viuen de l’erari públic per via política o administrativa supèrflua, i que, endemés, ajuden a millorar una de les xifres de l’economia nacional (a més de les seves particulars, és clar), ja que la taxa oficial de desocupació és menor gràcies a ells. Una altra cosa és si contribueixen a millorar el P.I.B.; però això, ara, deixem-ho: són figues d’un altre paner.

Un cartell fort per Sant Sebastià

mirollull | 12 Gener, 2006 20:56

Quan vaig veure el cartell premiat en el concurs de les festes de Sant Sebastià d’enguany, vaig quedar astorat. Año Cristiano, 1853Això era un cartell d’impacte! Tot un encert! S’havia aconseguit la imatge simple i precisa.

Volia haver-lo comentat en aquell moment, mes el temps no s’estira i em queda curt. Ara que ja l’han penjat no vull deixar passar l’ocasió de parlar-ne.

No crec que sigui gens fàcil, amb tan pocs elements, donar una impressió tan eròtica, masoquista, sàdica i gai.

Potser és un cartell que resultaria massa fort com anunci de la pel·lícula japonesa L’imperi dels sentits. I tampoc encaixa gens amb Sant Sebastià, que fou capità de la primera companyia de guàrdia de Dioclecià, i del qual Sant Ambròs –segons es pot llegir en el Año Cristiano– alaba «su dulzura, su prudencia, su apacible genio, su generosidad y otras bellas prendas que le adornaban».

Fora d’això, és un cartell que no passa desapercebut. L’Ajuntament de Ciutat –regit per una espècie d’Acadèmia dels Bons Costums presidida per una senyora Cirer esmaperduda– l’ha posat pels carrers de Ciutat i també llocs d’Internet el mostren.

Jo, aquí, no el reproduesc, perquè, sincerament, em fa fàstic.

¿Qui ha de decidir l’actuació de l’Exèrcit?

mirollull | 10 Gener, 2006 22:30

Deixant ara de banda si l’estament militar, que la Constitució defineix com a les Forces Armades i reconeix la seva existència, queda o no fora dels ciutadans, als quals es refereix el punt 2, de l’article 9, que diu: «Corresponde a los poderes públicos promover las condiciones para que la libertad y la igualdad del individuo y de los grupos en que se integra sean reales y efectivas; remover los obstáculos que impidan o dificulten su plenitud y facilitar la participación de todos los ciudadanos en la vida política, económica, cultural y social», vull plantejar una pregunta possiblement de resposta entremaliada.

En el cas que es posi en perill o s’intenti destruir la unitat nacional sense que la “sobirania popular” hagi modificat prèviament la Constitució, ¿qui ha de decidir si l’exèrcit s’ha de quedar impassible o ha de complir l’encàrrec constitucional de l’article 8?: «Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional

No pareix lògic que sigui facultat del govern i manco d’un que, per molt que escaïni, els seus actes i les seves manifestacions són, no tan sols ambigus, sinó irresponsables, incongruents i perillosos.

Si és ver que Catalunya, Vascongades, Galìcia, etc. tenen dret i realment volen instituir-se nacions independents, per no embullar la troca i no jugar més a tu el dus, comencem per refer la Constitució, sovint mal dita Carta Magna.

N.B.
En el cas del Regne de Mallorques, que té els antecedents de manco de dos-cents anys de monarquia pròpia 700 anys enrere, es podria estudiar la qüestió i entronitzar la “Munarca Honrada”. (Això de Munarca ho he après en els diaris; l’advocació d’honrada, la s’ha posada ella.)

Dona Constitució, que l’afusellin!

mirollull | 08 Gener, 2006 19:16

Ni en el moment oportú, ni en el lloc convenient: aquest és el reprotxe, potser únic, que es pot fer des de la legalitat al tinent general arrestat.

O sia, Cañón en San Carlosque, segurament sense mala intenció, ha fet la guitza a un govern de llauna en la Pascua Militar. I ha fet un pa com unes hòsties, i Bono i Rodríguez ja es deuen estar repartint les medalles del militar.

La Constitució, al principi, i amb intenció clarificadora (els subratllats són meus), diu:

-------------

CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA

Don Juan Carlos I, Rey de España, a todos los que la presente vieren y entendieren, sabed: Que las Cortes han aprobado y el pueblo español ratificado la siguiente Constitución:

PREÁMBULO

«La Nación española, deseando establecer la justicia, la libertad y la seguridad y promover el bien de cuantos la integran, en uso de su soberanía, proclama su voluntad de:
Garantizar la convivencia democrática dentro de la Constitución y de las leyes conforme a un orden económico y social justo.
Consolidar un Estado de Derecho que asegure el imperio de la ley como expresión de la voluntad popular.
Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones.
Promover el progreso de la cultura y de la economía para asegurar a todos una digna calidad de vida.
Establecer una sociedad democrática avanzada, y
Colaborar en el fortalecimiento de unas relaciones pacíficas y de eficaz cooperación entre todos los pueblos de la Tierra.
En consecuencia, las Cortes aprueban y el pueblo español ratifica la siguiente

CONSTITUCIÓN

TÍTULO PRELIMINAR

Artículo 1
1. España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.
2. La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.
3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.

Artículo 2
La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Artículo 3
1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.
3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

Artículo 4
1. La bandera de España está formada por tres franjas horizontales, roja, amarilla y roja, siendo la amarilla de doble anchura que cada una de las rojas.
2. Los Estatutos podrán reconocer banderas y enseñas propias de las Comunidades Autónomas. Estas se utilizarán junto a la bandera de España en sus edificios públicos y en sus actos oficiales.

Artículo 5
La capital del Estado es la villa de Madrid.

Artículo 6
Los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento fundamental para la participación política. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.

Artículo 7
Los sindicatos de trabajadores y las asociaciones empresariales contribuyen a la defensa y promoción de los intereses económicos y sociales que les son propios. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.

Artículo 8
1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.
2. Una ley orgánica regulará las bases de la organización militar conforme a los principios de la presente Constitución.

Artículo 9
1. Los ciudadanos y los poderes públicos están sujetos a la Constitución y al resto del ordenamiento jurídico.
2. Corresponde a los poderes públicos promover las condiciones para que la libertad y la igualdad del individuo y de los grupos en que se integra sean reales y efectivas; remover los obstáculos que impidan o dificulten su plenitud y facilitar la participación de todos los ciudadanos en la vida política, económica, cultural y social.
3. La Constitución garantiza el principio de legalidad, la jerarquía normativa, la publicidad de las normas, la irretroactividad de las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales, la seguridad jurídica, la responsabilidad y la interdicción de la arbitrariedad de los poderes públicos.»

-------------

I el tinent general no ha fet altra cosa que expressar –inoportunament y en el lloc equivocat, repetesc– allò que el faixí i les medalles li exigeixen.

No entenc, emperò, que no sospesàs que s’enfrontava –si no ho ha fet pel “Todo por la Patria” que li han ensenyat– a un govern que aconseguirà superar lo que pretenia don Alfonso Guerra: no deixaran una Espanya irreconeixedora, sinó a punt perquè de Covadonga torni a sortir Don Pelayo.

Randes i entredossos

mirollull | 05 Gener, 2006 22:51

¿Té res a veure la dèria legislativa contra el tabac amb la proliferació de la telefonia sense fils?

Podria dir: no ho crec; però, pens que sí, que respon a una simbiosi econòmica de compensació del benefici.

No és cap novetat dir que un negoci, els productes del qual van perdent mercat, o es transforma o acaba tancant.

Si es deixen de vendre les randes, els entredossos i el canalé, s’haurà de transformar la maquinària per fer una altra cosa, i, si és necessari, inventar un producte distint, com, per exemple, els chirimbombins.

Sospit que la mal anomenada telefonia mòbil –que, segons he vist, lo de la mobilitat sols és aplicable als aparellets que, en rebre un senyal, en lloc de música generen una vibració i si són damunt una taula, fan botets–, sospit, deia, que la telefonia mòbil genera a les empreses d’aquesta cosa una recaptació superior a la de les tabaqueres; i per afegiment, amb un cost de venda inversament proporcional a la facturació: la maquinària és si fa no fa la mateixa per 1 000 que per 100 000 segons d’ones hertzianes, l’aprovisionament i l’emmagatzematge innecessaris i els excedents i residus, inexistents.

Per ara, la presumpció de que les radiacions d’aquesta telefonia i les seves antenes són perjudicials i fins i tot cancerígenes i pertorbadores del sistema cerebral no preocupa massa, i las queixes que hi ha hagut, es diu que són insubsistents (jo més aviat diria no demostrades o interessadament amagades).

Amb tot, per molt que diguem, no ens hem de preocupar, el negoci continuarà puixant.

En un altre escrit sobre el tabac , deia que la joventut, que és el futur, és induïda al consum; i aquesta, ara juntament amb l’adolescència, també és el major consumidor de telefonia. El negoci està assegurat; les conseqüències són imprevisibles.

------
Si voleu, podeu llegir La Xarxa, una curta invenció narrativa que tenc a mirollull-literatura, en una de les meves pàgines web.

Déus hipòcrites

mirollull | 04 Gener, 2006 13:17

Déu és un esser perfecte: en això rau potser la seva essència primera. Per tant, Déu no pot tenir cap carència.

I així mos ho han ensenyat els exegetes del Llibre per antonomàsia, que explica com el Senyor va anar fent el cel i la terra per etapes i anava veient que allò que feia era bo.

Com a culminació del procés, creà l’home, que també va veure que era bo, i d’un tros de l’home (va ser la primera anestèsia de la Història?) va fer la dona.

Però, vet aquí, que si tots els elements de l’univers els deixà que duguessin per sempre una vida natural lliure, l’home el volgué a la seva imatge i semblança. I va veure que en estat natural podria viure eternament sense sofriment ni malaurança. Tanmateix l’home era imperfecte: li mancaven els atributs del bé i del mal.

I el Senyor exercí una seva importantíssima facultat: la de prohibir. L’home no podria tastar el fruit d’un arbre esponerós que posà ben visible enmig de l’Edèn, l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè si ho feia seria com Déu.

L’home (i la dona), transgredint la prohibició, es tornaren déus. I foren expulsats del Paradís. Sols la creació feta els cinc primers dies quedà lliure de la consciència del pecat.

Moisès, per perfeccionar l’obra prohibitiva del Senyor, se’n pujà al Sinaí i esculpí l’estatut de convivència per al seu poble, el poble elegit; i, dels deu manaments, només en deixà un sense cap “no”.

Des de llavors, els governants han basat el seu poder, o sia, la seva manifestació de divinitat, en la prohibició. La darrera, en la nostra nació i comunitat autònoma, una prohibició exercida per distints hipòcrites déus amb les seves angelicals corts.

¿Potser no hauria estat millor que primer controlassin les manipulacions i afegits que es posen en el tabac per augmentar la seva qualitat enganxadora? Possiblement si el tabac fos natural, no seria tan perniciós.

Però, es clar, queda molt bé això de voler demostrar que es té cura de la salut del poble i armar un gran rebombori protector i, dementre, veure si es decideix incrementar els imposts sobre el tabac de baix preu.

D’altres factors contaminants i destructors de la salut, més val no parlar-ne: no queda molt maco.

Carta a Maria en tornar de Burundi

mirollull | 29 Desembre, 2005 18:05

Estimada Maria,

has tornat colpida de l’estada breu a Burundi. La vida que has vist allà t’ha deixat impressionada i ben segur que per bastant de temps.

I això, tenint en compte que endemés d’infermera ets monja, o que ets monja i també infermera, com vulguis, i que, per afegitó, coneixes ben bé el món dels malalts i has viscut entre gent amb moltes de carències.

Dius: «el Burundi bell i molt dolorós; no sé com poden viure amb tant poca cosa».

Fixa’t que he escrit: “la vida que has vist allà”. ¿No has trobat vida i fins i tot alegria dins tanta indigència?

Això de “viure amb tant poca cosa” és molt relatiu. Ja sé que entre poc i massa la mesura passa. Tanmateix, ¿no has trobat més esperança i ganes de viure en aquell indret d’Àfrica que en aquest món nostre on les ganes més grosses no són de viure sinó de tenir, de “consumir”?

Ja sé que igualment hauràs trobat desastres i hauràs vist de prop les conseqüències de la irracionalitat, molt cruel per ser directa i rudimentària, però, fins i tot en això, més autèntica que la refinada i mercantil dels països avançats, que fan de l’explotació i de la guerra un bon negoci.

Potser jo mateix, amb quatre eines per bastir habitatges, entallar fusta i esculpir pedra, també podria viure allí. Almanco, hi hagués pogut viure fins que el càncer em foradà la glotis, ja que no hagués tengut ni equip mèdic ni clínic per sortir-ne viu.

Per ventura em diràs que allà els problemes són altres, que la gent de Burundi no arriba a poder tenir un càncer. No ho sé. En podrem parlar.

Humor innocent

mirollull | 27 Desembre, 2005 23:30

"Sense paraules" i "amb les seves".

..............................................................................

Sense paraules - 250

..............................................................................

..............................................................................

..............................................................................

..............................................................................

Sense paraules – 252 i 253

..............................................................................

..............................................................................

..............................................................................

..............................................................................

..............................................................................

..............................................................................

..............................................................................

..............................................................................

..............................................................................

Sense paraules – 256 i 258

..............................................................................

..............................................................................

..............................................................................

..............................................................................

..............................................................................

..............................................................................

..............................................................................

Amb les seves - Ya 1982

_______________________________________________________

L’Ase de n’Anselm Turmeda

mirollull | 24 Desembre, 2005 12:54

No em sorprèn que s’estigui descobrint que la diferència del genoma humà sigui mínima, per no dir minúscula, amb la de les moneies i la de les rates. Cada dia en tenim més mostres.

Per tant, trob encertadíssim que en els col·legis s’hagi d’emprar “esser humà” en lloc d’”home”.

¡Quina fina demostració del nivell d’intel·ligència dels polítics!

Han sabut decantar-se per una expressió –no, vocable, com diu un diari– que engloba tota la raça humana sense discriminacions.

Si s’haguessin decidit per “animal racional”, que es sol utilitzar en la biologia, sí, que haurien caigut en la discriminació, que és lo que volien evitar.

És evident que no tots els “essers humans” son “animals racionals” –per exempre, una bona part de la impresentable tropa política, que, dit entre noltros, no surt de la ciutadania més preparada–, i els legisladors ho han sabut entendre perfectament.

L’únic emperò que es podria posar a la utilització d’”animal racional”, és que sense esser discriminatori, això és clar, inclouria qualque altre animal: sense anar més enfora, l’Ase de n’Anselm Turmeda.

Diada Nacionalista

mirollull | 23 Desembre, 2005 17:17

Els Joves d’Esquerra Nacionalista-PSM preparen una canastra nadalenca per tornar al president del Govern de la Nació els productes “fruit de la invasió espanyola”. I diuen que això és part del programa per celebrar el pròxim dia 31 de desembre, que PSM i ERC qualifiquen de Diada Nacionalista.

Pobres, em fan pena! No creia que fossin tan curts.

I em sent culpable.

Fa més de mig segle que crec en la llengua catalana en els països arreu del món. I quan en moltes de les famílies d’ells, als fills els parlaven en castellà perquè feia senyor, jo ja publicava escrits en mallorquí –poètics, no faltaria més!: que eren els que tolerava la censura– i els meus fills, de mare forastera, aprengueren les dues llengües.

Els pobres, volen una barca de reixeta per al “foresterum”; però són ells qui necessiten una gàbia on posar-se a la plaça de Cort. Els altres, hi podríem fer una romeria i dur-los flors cantant “Venid y vamos todos...”

Trist país!

Democràcia de panfonteta

mirollull | 23 Desembre, 2005 12:46

Deixant de banda la intolerable “broma” del mal humorista de la COPE fent-se passar pel President del Govern Espanyol, és una vergonya encara pitjor això que està passant amb la COPE y EL MUNDO.

En temps de la democràcia orgànica, l’assumpte s’hauria resolt ben aviat, sobretot si hi hagués hagut el senyor Fraga Iribarne en el ministeri corresponent.

Ara, en la vigent democràcia de panfonteta, és escandalós que els cappares del Govern, el PSOE i CIU, pretenguin una execució sumària de la llibertat d’expressió, i altres partits i la ciutadania decent, que sens dubte ha d’existir, ens quedem tan tranquils.

A qualque indret ha de quedar un poc de dignitat.

-------

N.B.
Quina sort pel PSOE i CIU la inoportuna actuació del bromista; em recorda l’onze de març.

Entre dos fums

mirollull | 21 Desembre, 2005 22:54

No hi ha bé que per mal no vengui. (Ja ho sé, és al revés, però aquí queda millor així.)

El dia 1 de gener serà un dia gran per començar una època que distregui de qüestions nacionals més importants.

La pesada campanya publicitària de la llei antitabac –el prefix “anti” sempre és pejoratiu i pot dur repercussions nefastes–, ajudada per l’oferta a cigarrets a preu baix, va aconseguint bons resultats: la jovenalla, clientela amb molt de futur, s’està passant al fum i la venda de tabac, diuen, augmenta un trenta per cent.

Fa poc he llegit en el llibre de José Luis Sampedro Escribir es vivir que una campanya periodística per desacreditar l’ús dels anticopceptius la van promoure els fabricants de preservatius. En el cas del tabac, tot l’aldarull alçat ¿té darrere les tabaqueres o la Hisenda Pública?; ¿per ventura unes i l’altra? “Chi lo sa”, que diria un francès que volgués parlar italià.

Bé, i tot això a què treu cap, pensareu. Vos ho diré, és ben senzill. Fa anys, prop de deu, la veu se m’escanyava sovint. L’otorinolaringòleg em va explorar i em mostrà la gravació feta en un monitor. Hi havia una corda vocal retractada que tenia dos pòlips. La recomanació va ser que deixàs de fumar i tornàs a la consulta passades quatre setmanes. Dit i fet, des que vaig sortir del despatx aquell dia, ja no he fumat més. Es repetiren periòdicament les visites. L’afecció va anar baixant, primer per no fumar, llavors ajudada per medicació, però així i tot va ser necessari acabar en el quiròfan. L’anàlisi dels pòlips no va indicar cap malignitat.

Com és lògic vaig seguir sense fumar. A pesar de tot, tanmateix, m’arribà l’hora del càncer. Ara no tenc laringe i respir per l’estoma.

Des de l’operació he pogut evitar els llocs on es fuma. Jo ho podia decidir. Però ara m’ho posen difícil. La quantitat de gent que fuma pel carrer i vora el portal de negocis, oficines i hospitals i clíniques s’està incrementant cada dia.

I ara em trob entre dos fums: el del tabac i el dels cotxes i motocicletes.

Es podria pensar que si no tenc laringe, ja no m’he de preocupar pels fums.

Tanmateix, no és així; ara, l’aire que respir m’entra directament en els pulmons. I després de l’extirpació del càncer de laringe –si m’equivoc hi ha professionals que em llegeixen que em poden corregir– existeixen principalment dos punts susceptibles d’una nova manifestació del mal: els pulmons, on tendria sèries repercussions, i un altre lloc on no sol tenir gaire durada.

________

Aquest article fa referència al meu càncer. En el bloc Aarón Ben Yusef podeu llegir tots els articles sobre “Mi cáncer”, escrits a la clínica i després de tornar a ca nostra.

Santandreu i Belles Arts

mirollull | 16 Desembre, 2005 19:56

Tenc uns condeixebles que no crec que es duguin molt bé amb l’Ajuntament de Ciutat.

Mossèn Llabrés em fa la impressió que es queda sense els dos vitralls i mig que va dir que pagaria, és un dir, la senyora Cirer. Possiblement el canonge s’haurà de conformar aconseguint qualque donatiu per canviar la cortinota negre per una morada, i tenir-la penjada durant tot l’any y no sols, com era tradicional, en temps de Passió.

L’altre, que també podem dir mossèn, encara que un mossèn un poc sortit de botador, que és, emperò, una “persona” com poques, vertaderament excepcional –no he entès mai què fa dins d’una institució regida per bruixots que han organitzat un muntatge impressionant amb l’excusa d’un ajusticiat perquè feia trontollar el poder dels cappares polítics i religiosos del seu temps–, en Jaume Santandreu, dia 14, en El Mundo / El Día de Baleares –per a molts, un diari detestable– ha publicat un article sensat i aclaridor, titulat ”Interesos espurios en el Balaguer” sobre la disputa, comandada pel regidor Araújo, entorn del “Círculo de Bellas Artes de Palma de Mallorca”, del qual extreu l’entrefilet següent: «La batalla en el PP para quemar a Cirer no conoce fronteras: ahora llega al Casal».

Un incís: de cop i volta, no se per què, m’ha vengut al cap el títol d’Anselm Turmeda La Disputa de l’Ase La Disputa de l’Ase. ¿Una acció del subconscient?

Bé, continuu. Ara, el President del “Círculo”,CBA, nº 1258 segons la premsa, ha donat l’ultimàtum al regidor senyor Araújo, per fer sortir l’Ajuntament, amb tots els seus trastos, del Casal Balaguer; i el regidor ha contestat: «Mientras que yo sea concejal el Casal Balaguer será un local municipal y que como tal debe ser gestionado como el resto de centros culturales o expositivos con el control efectivo por parte del Ayuntamiento de Palma».

Per saber qui comanda de veres en aquest embolic, podem rellegir unes declaracions del mateix regidor, de dia 15, en el diari mencionat: «Lo más importante es demostrar, poniendo el dinero encima de la mesa, quién es el titular de este espacio». (Si amb això vol dir que comanda ell, és tan incongruent com amb altres afirmacions que fa.)

De totes maneres, donant per bona l’afirmació sobre qui paga, els qui de veres pagam som els ciutadans, i en una petita part els que duim fins i tot devers mig segle de socis del CBA.

Com a soci nº 1258, com a ex secretari, i com a ciutadà, em sent legitimat per dir que el senyor Araújo és una espècie de capdavanter o un estiracordetes d’un dirigisme político-econòmic ben pròxim dels postulats totalitaris.

Rodríguez Zapatero i la lingüística

mirollull | 08 Desembre, 2005 23:51

No hi ha com ser conseqüents i reconèixer els resultats de l’aplicació de normes i directrius.

Una bona mostra la tenim en la progressiva millora de l’evolució dels sistemes educatius. Els successius ministeris s’han esforçat i s’esforcen per simplificar i fer accessible a tots els ciutadans una cultura clara i senzilla, i fer que els estudiants no s’hagin de rompre el cap amb assignatures innecessàries. Qualsevol informació i l’exposició dels assumptes han d’estar a l’abast de tothom: és una bajanada emprar paraules envitricollades, cosa que sols demostra l’ànsia pretensiosa d’obtenir el reconeixement de lletrut de qui les diu.

I endemés el llenguatge ha de ser cortès i polit –el govern espanyol dedica una clara atenció a la lingüística– i ningú s’ha se sentir ofès per una paraula, sigui ‘nació’ o ‘disminuït’; si es necessari es canvia una paraula per una altra o se li poleix el significat.

El senyor Zapatero i tota la tropa política de la seva edat cap avall, ho tenen ben clar, i és que ells ja han passat per aquest ensenyament especialitzat i selectiu.

Ara mateix, amb bon seny, també volen que qualsevol pugui entendre les indicacions dels medicaments i crec que fins i tot diuen que la gent no sap que vol dir prospecte, i molt manco paraules com nebulització, dosificació, posologia i altres, que s’han de substituir per unes més intel·ligibles.

Si hem llevat assignatures inútils com el llatí, és ben natural que no s’entengui el sentit de paraules complicades. Un exemple podria ser el nom hipopòtam, que ve del llatí ‘hippopotamus’, i que es podria canviar pel seu significat original de ‘cavall de riu’, format per ‘hippós’ = cavall i ‘potamós’ = riu, dues paraules que molts no sabran si venen del llatí, del xinès o d’on.

“Sexconsulta”, anques enrere.

mirollull | 05 Desembre, 2005 18:37

Som un mal pensat, què hi puc fer? I de vegades no encert. Com avui, que en agafar el diari –El Mundo / El Día de Baleares, que a mi no m’embruta ni les mans ni el cervell– m’he dit: ja hi tornam esser!, quan a la primera plana he llegit: «El PP exigirá que ningún español pueda ser perseguido por utilizar su lengua».

Però no, havia posat l’arada davant els bous: no era una altra frase "treta del context" com les que ha vengut publicant sobre la guia culinàrio-sexual educativa l’equip cirerià.

Ara el diari n’ha deixat de parlar de la guia, vull pensar que perquè l’ajuntament l’ha retirada, igual que, entre ahir i avui, ha llevat els cartells grossos de les parades de l’EMT i els petits de les vidrieres de les botigues.

¿Com és possible que una cosa útil, ben pensada, i de finalitat educativa oportuna i necessària, i que endemés s’ha llançat amb una costosa campanya publicitària, per quatre crítiques absurdes i retrògrades que rep, el digníssim ajuntament de Palma faci anques enrere?

Jo esperava tenir-ne més clarícies pel diari –a la meva edat ja no és probable que en rebés un exemplar–, per veure si, com sospit, només li podia fer un retret: no ser completa, cosa que és presumible havent llegit les manifestacions de la batlessa sobre la fa poc legislada, la un poc rara, espècie matrimonial.

Em quedaré sense saber si aquesta guia és un poc masclista i si deixa de banda la pertinent referència educadora per a lesbianes i gais.

J. L. Sampedro: impertinent

mirollull | 04 Desembre, 2005 20:56

Avui la meva impertinència és la pertinència de parlar d’un impertinent.

Per bona sort, encara que no molts, n’han existit i n’existeixen d’impertinents.

Jo desitjava conèixer-ne dos personalment. Els llibres que tenc de cadascun, són, en dos grups, al mateix prestatge.

Un no va esser al meu abast, ni pel lloc ni per l’idioma: Bertrand Russell.

De l’altre, en anar-me’n a viure a Madrid, vaig pensar que en podria tenir l’ocasió, però durant anys no vaig gosar d’intentar-ho per creure que seria quasi inaccessible.

Entretant, un bon dia, la meva dona, en una entrevista que li feren per una emissora de Linografiaradio a la qual havia d’acudir varies vegades, va sentir que col·leccionava figures de mussols.

Dit i fet, enllestí una linografia d’un mussol; li vaig escriure a l’emissora dient-li que havia fet un gravat per a ell i demanant-li on li podia donar. La seva resposta, per telèfon, va ser d’agraïment, i afegí que era ell qui l’havia de recollir i preguntà quan ho podia fer.

I així començà l’amistat amb l’escriptor, economista i sots-director del Banc Exterior d’Espanya que jo m’imaginava inaccessible.

L’any 1989, en fer una exposició d’obra gràfica a Palma –fins avui, la meva darrera exposició individual–, ell, en José Luis Sampedro, va escriure el text del catàleg i va venir a Palma amb motiu de la inauguració. Ja que venia, em demanaran que li proposàs donar una conferència a, aleshores, Escola d’Estudis Empresarials. Va acceptar immediatament. Va ser un acte amè, il·lustratiu i clarificador; lògicament, amb certes “impertinències”, relatives a l’aplicació acomodatícia i usual de l’economia. I sempre m’ha sabut greu no haver-la gravat amb el col·loqui subsegüent.

En arribar en Sampedro a Palma –jo ho havia fet uns dies abans– li vaig demanar quina remuneració se li havia de donar. La seva resposta va ser que havia vengut a Palma per mi, que jo li havia proposat la seva conferència, per tant era una qüestió d’amistat amb mi, i amb això quedava satisfet.

D’ençà que el conec –tanmateix, també abans– en José Luis Sampedro ha manifestat de paraula i per escrit el seu pensament savi, clar i independent –que també podríem dir “políticament y socialment incorrecte”– o sigui, “impertinent”; i de tot això en són una bona prova les seves reflexions sobre la inflació, el mercat, la globalització, la invasió d’Iraq, i sobre la manera de esser i viure cada dia amb tota la dignitat possible.

Ara, d’un curs que, dins el cicle «El Autor y su Obra», va donar Sampedro a La Universitad Menéndez Pelayo l’estiu de 2003, amb les gravacions i el treball d’Olga Lucas, la seva dona, n’ha sortit un llibre de profund sentit vital en el qual tampoc manquen les “impertinències”. Vet ací una mostra, parlant del “seu temps”, el d’abans de la guerra (la civil nostra): «Prueba de ello es la carcajada unánime en la que estallaron ustedes ayer cuando les dije que aquél era un país tan diferente a éste que en él, cuando un ministro metía la pata dimitía. Les sorprendió, claro, porque esas cosas ya no ocurren, ¿verdad? Pues sí, esas cosas pasaban y ya no pasan ni en el nuestro ni, en menor medida, tampoco en otros países. [...] Sí, esto es ahora así y se debe, en mi opinión, a la pérdida de algo gravísimo, importantísimo que yo quisiera destacar y que se llama dignidad. Cuando no se tiene sentido de la dignidad, uno no se siente culpable.»

El llibre es titula Escribir es vivir.

Rapinyaires: aclariment

mirollull | 26 Novembre, 2005 21:33

No em referia a la batlessa de Palma. Ho he d’aclarir, perquè hi ha hagut qui m’ha mal interpretat.

En un paràgraf de l’article “El falcó del Rei”, vaig escriure: «el falcó pelegrí, un ocell carnisser, la femella del qual, com és habitual entre les aus rapinyaires, té una grossària i pes molt superiors als del mascle».

No crec que la batlessa de Palma en tengui res d’au rapinyaire; jo em referia al grossària i pes de la capacitat rapinyaire.

D’exemples, pens, que tots en coneixem; els diaris n’han parlat i en parlen, i també n’hi ha que són o han estat batlesses, però no de Palma sinó de municipis el nom dels quals comença amb la lletra c.

El tinent de batle d’Educació el té afaitat?

mirollull | 26 Novembre, 2005 19:02

Crec que l’Ajuntament de Palma ha encertat de ple distribuint una guia “Sexconsulta” per llevar als joves de 15 a 35 anys el complex de minifal·lus. Per això, entre altres instruccions, els recomana la solució d’afaitar-se el pel púbic perquè així els pareixerà que el fal·lus és més gros. I afegeix «(els pornostars ho saben)».

Esper que el projecte ara iniciat amb aquest manual, tal com ha anunciat la Regiduria, continuarà adequadament. Jo suggeriria que, entre els manuals futurs, en fessin un sobre la conveniència d’afaitar-se una franja de 2 a 5 cm aquells que els cabells els arriben massa prop de les celles. D’aquesta manera podran tenir la sensació de ser més intel·ligents.

Un front ample, diuen, és indicatiu d’una bona intel·ligència: en trobam una comprovació en la fotografia del tinent de batle d’Educació, Cultura, Joventut i Esports (els pornostars no ho saben, ni els fa cap falta).

La guia també explica maneres inadequades, ineficaces i perilloses per aconseguir un engrandiment de l’estri. No prevé, en canvi, del perill d’afaitar-se amb navalla o eines que puguin amputar el penis. En això s’ha d’anar molt alerta, perquè la peça només els podria servir, amb tres escuradents clavats a manera de fletxes, per reproduir l’insinuant cartell de les festes de Sant Sebastià d’enguany.

La conveniència i serietat de la guia és avalada pel patrocini de la Fundació Sa Nostra, el fabricant de preservatius Durex i l’Institut de Treball i Servicis Socials.

El falcó del Rei

mirollull | 19 Novembre, 2005 22:36

Pareix el títol d’una rondalla, però no ho és del tot.

Crec haver llegit que per arruixar els estornells que envaeixen certs indrets de Palma es volen emprar falcons; no sé si es una xanxa o va de veres. Perquè d’aquesta manera, o els estornells fugen astorats o els falcons poden quedar esbraonats fent tantes volades.

Allò que sí es ben cert és que es muntà tota una honorable mascarada medieval des de Porto Pi fins en el Palau del Consell.

A la Sang, en honor de Melita, el falcó del Rei, adornat amb un vistós pompó damunt la caputxa, i que fou beneït eclesiàsticament, se celebrà un emotiu ofici religiós, i cinc nous falconers feren el jurament de fidelitat al Rei.

Melita, que acompanyaven altres vuit falcons, era portada pel Falconer Major del Regne, que vestia casaca negre rivetada de blanc i lluïa medalles i penjaroll.

A continuació, en el Palau del Consell, on aquest va ser nomenat Protector del Reial Gremi de Falconers, Melita va reposar en l’amatent i molt honorable braç enguantat de la Presidenta.

En resum, tot un fastuós i bell retorn d’una tradició, iniciada per Carles I d’Espanya, en torn d’una au emblemàtica, que, domesticada, es passa part de la vida amb els ulls tapats: el falcó pelegrí, un ocell carnisser, la femella del qual, com és habitual entre les aus rapinyaires, té una grossària i pes molt superiors als del mascle.

El Capítol catedralici, també

mirollull | 17 Novembre, 2005 20:50

L’aportació del milió per fer els vitralls de la Seu ja no serà com varen dir fa uns dies.

O el senyor Matas i la senyora Cirer no havien arribat a l’acord publicat o, pensant’s-ho millor i no volent tudar tants de doblers han fet anques enrere.

De totes maneres, l’anunciada aportació no ha estat debades; ha servit per remoure la solidaritat d’altres entitats que puguin participar en la factura dels cinc vitralls i també pagar el projecte addicional, encara no pressupostat, d’il·luminació elèctrica del receptacle.

«Aquesta capella serà de les poques dedicades al Santíssim amb temàtica eucarística», ha dit, segons la premsa, mossèn Llabrés. Una afirmació que em fa pensar que jo no sé de la missa la meitat –per ventura per haver sortit massa prest del seminari– o que ell està en èxtasi i té visions.

Potser convengui destacar que el Capítol catedralici ha decidit formar part de la Fundació Art a la Seu i pagarà un dels vitralls d’aquesta obra –en paraules de Llabrés–«sumptuària» «de culte i adoració». (!!??)

La capella enfangada

mirollull | 13 Novembre, 2005 23:16

L’excel·lentíssim senyor Miquel Barceló, Premi Príncep d’Astúries de les Arts, Doctor Honoris Causa per la U.I.B. i Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, a la fira de Frankfurt, ha presentat el llibre La catedral baix el mar . Un títol que no té res a veure amb La catedral submergida del músic Debussy ni amb els dels escriptors Augusto Casola y Manuel Orestes.

El d’en Barceló és un llibre amb fotografies d’Agustí Torres que recorren el procés de realització de la magna obra que l’artista felanitxer més feiner i de més categoria mundial i el pintor millor promocionat internacionalment, ha aixecat damunt les pedres de Sant Pere (de la capella de Sant Pere, vull dir).

L’obra, basada en el miracle dels pans i dels peixos de l’Evangeli de Sant Joan, ultrapassant la intenció primigènia s’ha convertit, segons les fotografies que s’han pogut veure, en un ingent compendi bíblico-cultural que no només inclou els pans i els peixos, sinó també un munt de passatges i esdeveniments: des de les gerres de la conversió de l’aigua en vi de les noces de Canà, els pops de la mar mediterrània, el peixot que engolí Jonàs, les catacumbes mortuòries, la cova d’Alí Babà... i, sobretot, la transfiguració en el Tabor. Foto de 1951Escena, aquesta darrera, que va trastornar l’ànim del meu condeixeble mossèn Llabrés per una qüestió pròxima a la del sexe dels àngels.

Hi havia una gran preocupació per poder arribar a despenjar la cortinota negra que oculta l’obra. L’autor de l’endemesa ha dit que és lamentable que encara no es pugui veure, y el mossèn, que no s’ha de mostrar fins que no estigui acabada. Ara, però, pareix que s’ha encarrilat el final i que no quedarà a mitges com el campanar.

Els diaris han informat que s’ha acordat que Matas i Cirer aportaran el milió d’euros per poder fer els cinc vitralls, que no sé qui ha dit que són imprescindibles per il·luminar i donar color a tota l’enfangada. Si els vitralls han de salvar l’obra, estam arreglats!

Amb tot, lo important és que s’ha aconseguit que els balears, inclosos els que tenen la Seu de Ciutadella i la Seu d’Eivissa, siguin generosos amb la Seu de Mallorca; això sí, en distintes proporcions: tots els balears amb la part aportada per Matas; els mallorquins amb la part de Matas i de Munar; i els palmesans per triplicat, la part de Matas, la de Munar i la de Cirer.

I és curiós pensar que tot aquest embolic va començar com una proposició desinteressada de l’excel·lentíssim senyor Barceló i ha acabat –o això pareix– amb el regal d’un lloc privilegiat per lluir-se l’artista fent –per descomptat baix contracte i estipendi– una pasterada inoportuna i inadequada per a la Seu.

Quant al milió que hem d’aportar ara, mos podríem donar per satisfets si servís per arribar a un bon final d’aquest assumpte: fer neta la capella de Sant Pere i traslladar l’obra barceloniana a qualsevol de les rotondes que van florint pel paisatge mallorquí. La Seu en resultaria beneficiada, el Doctor Honoris Causa amb el prestigi del llibre sol hi sortiria guanyant i els balears, ¡què voleu que vos digui!, com altres, ja mos anam acostumant a pagar i callar.

Medalles

mirollull | 06 Novembre, 2005 17:40

Quan jo era nin, a les nostres illes, no era difícil que et donassin una medalla. Pel carrer, el de Sant Nicolau mateix, aturaves unes monges –sempre anaven dues juntes–, besaves la corretja, el cordó o el rosari que penjava de la cintura sobre l’hàbit, i et podien donar una medalla del Cor de Jesús o de la Miraculosa, que, endemés, era beneïda.

Uns anys després vaig saber que també en el “Salón de Otoño” es concedien medalles a les obres d’art considerades millors, i que algunes institucions i entitats atorgaven l’honor d’una medalla a persones o agrupacions per actituds i actuacions rellevants.

Ara, ja que les coses han canviat i no és fàcil trobar una monja que et doni una medalla i Medalla de plata XXXII Salón de Otoñoel “Salón de Otoño” ja no existeix, sants organismes de l’administració autonòmica i local, han reprès, més que indignament i amb gran entusiasme, el repartiment de medalles, amb una barreja desigual i confusa –i d’ara sí, ara no– de destinataris i amb una inadequada i anticipada publicitat de llistes.

Potser hem assolit un sistema generosament "democràtic" de concessió, però tenc un dubte: l’actual manera de repartiment ¿afegeix cap honor a qui rep la medalla o ha rebaixat la credibilitat de la distinció?

No voldria que això que he escrit se suposàs fruit de ressentiment per la meva part. Gens ni mica. Jo no em puc queixar: em donaren medalles beneïdes i en tenc una del “Salón de Otoño”.

Elionor

mirollull | 04 Novembre, 2005 19:09

Ara que l’hem armada grossa per tirar-nos els trastos pel cap, i que el llibre d’Américo Castro Los españoles y cómo llegaron a serlo s’hagi de completar amb «y cómo dejaron de serlo», el senyor Pascual Maragall ha tengut el delicat detall d’admetre, i en cert aspecte retre-li vassallatge, una futurible reina d’Espanya, enviant la felicitació al príncep Felipe pel naixement de la infanta “Elionor”.

Si no, què significa aquesta frisosa adopció del nom en català? ¿Que pensa que Espanya seguirà sent Espanya? ¿Que el català serà la “primera” de les llengües cooficials d’Espanya i que Catalunya tendrà la seu de la metròpoli?

Perquè potser ja seria mal pensar massa creure que, subliminarment, ha volgut recordar que la primera reina peninsular d’aquest nom, filla d’Alfons VIII de Castella, fou reina de curta durada. Jaume I, el Conquistador, va fer anul·lar el seu matrimoni amb ella i esposà Violant. I Elionor es retirà al convent de Las Huelgas.

El senyor Matas rep ordes

mirollull | 04 Setembre, 2005 11:19

S’hagués pogut estalviar, el senyor Matas, que es diguessin bajanades i se mos volgués fer pensar que el criteri propi és el que val i que les decisions que es prenen no responen a imposicions que pareixen bastant espúries.

Jo no crec que, per molt que fos d’estiueig, la Presidenta del Consell de Mallorca no hagués atès el senyor Matas per dir-li què havia de fer.

I així, si ho hagués fet oportunament, El Mundo / El Día de Baleares (3/9/2005) no hagués pogut publicar: «Matas come con Munar, ordena después a Delgado que destituya a Thomás y luego recibe el aplauso del PSOE».

No som jo tot sol qui pensa que el President del Govern no comanda, però, tot i amb això, no era necessari que, tan clarament, mostràs el llautó.

Una molt honorable pixada fora del test

mirollull | 20 Agost, 2005 21:31

Avui, el diari Última Hora duu aquest titular: «Jaume Matas pide disculpas al periodista de Madrid como president de Balears», i El Mundo/El Día de Baleares, aquest altre: «Matas pide disculpas a Ramírez ‘en nombre de Mallorca’ porque ‘el asalto se instigó desde aquí’»

I jo pens ¿tenim res a veure quasi tots els mallorquins en aquesta escomesa a una de tantes piscines roqueres que hi ha a l’Illa?

Una escomesa que, per acabar-ho d’arreglar, és una escenificació que no arriba ni a charlotada ni a “sketch” de Laurel i Hardy; a tot estirar, a intent de parodiar Els Joglars, amb diputat d’importació inclòs, en una festeta de foc de campament infantil.

Potser de tot això se n’ha fet un gra massa. I, endemés, si els titulars del diaris són vera quant a les afirmacions del senyor Matas, aquesta vegada el Molt Honorable ha pixat fora del test.

L’estaferm del cardenal

mirollull | 14 Agost, 2005 22:18

Em vaig imaginar, en assabentar-me, que això del cardenal Despuig seria un doi. Un article, però, d’en Toni Alemany en El Mundo/El Día de Baleares lloant l’escultura i la col·locació, em va fer dubtar de la meva suposició; no del tot, tanmateix, ja que en l’article també es referia, amb una valoració que no compartesc, al Ramón Llull portuari de Horacio de Eguía.

Encara no havia vist l’estàtua i vet aquí que un altre article, aquest d’en José Carlos Llop en el Diario de Mallorca (7 agost 2005), em tornava, i la recolzava, a la meva suposició. Llop escrivia: «Una de las transformaciones de la Palma reciente ha venido de la mano de una difusa y confusa fiebre escultórica. [...] Y no me refiero a Miró o Calder, precisamente, que ojalá todas estuvieran a su altura. O a la de Benlliure, de Maura, en su época, que también.»

Ara ja he vist l’estaferm del Cardenal Despuig, i, per mi, té tota la raó en Llop. I no sols perquè l’artefacte pugui respondre a una concepció estètica d’una altra època, sinó per ser un bigalot, inclosa la peanya, que no treu cap enlloc.

Ja sé que no es pot pretendre que a cada taller hi hagi un artista, però tampoc és necessari escampar, sense cap sentit, pedres, plàstics, ferros o bronzes.

La plaça de Santa Magdalena tenia la gràcia d’una façana senzilla, esvelta i severa, sobre una voravia discreta, fent una raconada acollidora amb la paret del convent. Ara, ja no: quina pena!

Successió Miró, S.L.

mirollull | 10 Agost, 2005 22:02

Ara, temps després d’haver-se publicat, el diari Ultima Hora diu que la família Miró exigirà a l’IVAM que retiri el catàleg –o llibre– Homenaje a Artistas «donde se muestra una colección de vestidos que Ágata Ruiz de la Prada elaboró a partir de obras originales del pintor».

El diari, en un entrefilet, també escriu «que la Successió, en diversas ocasiones, ha mostrado su disconformidad con determinados usos de la obra del artista (por ejemplo, la utilización política) y siempre se ha comprometido en su interés para salvaguardar el espíritu del legado mironiano».

Quant a la utilització política, no sé a què es refereix, però a mi no m’ha agradat mai veure fotografies del Consell de Ministres amb quadres d’En Miró a les parets: ho trob un despropòsit ètic.

En canvi, sí sé que la Successió Miró, S.L. dedica una especial atenció a la vigilància i recaptació dels drets d’autor del legat mironià i que cuida de la correcta reproducció de les seves imatges, avalada amb l’adequat “copyrigth”, en rajoles, plats, tasses i camisetes.

¿Què en pensaria, avui, el pintor de tot això? L’any 1977, quan ja s’havia inaugurat a Barcelona la Fundació Miró(1), en uns diàlegs, Georges Raillard(2) li pregunta: «¿Sus nietos no se ofenden de que todo vaya a parar a un museo? Se oye hablar tanto en estos tiempos de una herencia infernal, miles de millones, inventarios, disputas, abogados, eso es lo que se lee en la primera plana de los periódicos detrás del nombre de Picasso...» I aquesta és la resposta: «No. Lo comprenden muy bien. Y más porque gracias a eso puede llegar a gran número de personas. Y además estoy persuadido de que se va hacia un futuro social que no permitirá a los particulares guardar cosas de este tipo. Por eso preferí el gesto voluntario de ofrecer mi obra a mi país.»

---------

(1) Miró dotà inicialment el fons, que després incrementà fins a unes 10.000 peces, amb 188 pintures, 145 escultures, 9 obres tèxtils, l’obra gràfica completa i uns 5.000 dibuixos.
(2) Conversaciones con Miró , Barcelona, 1978, traducció de l’original Ceci est la couleur de mes rêves , París, 1977.

Cercar les pessigolles

mirollull | 21 Juliol, 2005 22:14

Des de fa uns dies, dos diaris locals –sobretot un– conten i no paren sobre les aventures dels síndics de comptes pel territori econòmic, segons diuen, escabrós i obscur, del Consell de Mallorca.

Bé, els titulars es refereixen a Munar, a la qual els diaris, aprofitant-se dels auditors públics, cerquen les pessigolles, com si fos una senyora particular. Jo crec que haurien de dir, com a mínim, la senyora Munar; i encara millor, la Molt Honorable Presidenta del Consell de Mallorca.

A mi, aquests assumptes, potser per “deformació professional”, em criden l’atenció; no debades, altre temps, en negocis industrials, vaig esser Director de control econòmic y financer.

És clar que a l’empresa s’havien de salvaguardar el patrimoni dels accionistes i el bon rendiment que d’ell se’n tragués; i per això era lògic que es controlàs la gestió tant dels directius i caps de departament com, fins i tot, del Consell d’Administració.

Altrament, en el cas del Consell o, millor, de la senyora Munar ¿qui té dret a demanar explicacions? ¿No la deixam comandar?; idò que ho faci al seu gust.

Si ens botam el principi, encara que menor, inicial de la democràcia –el vot de la majoria– en l’elecció dels gestors del cabal públic, és una conseqüència normal que la condició essencial per l’existència de la democràcia –el control dels seus gestors– també sigui sistemàticament deixada de banda.

Per tant, per molt que insisteixin, els titulars i els escrits d’aquests dies ben aviat seran oblidats; el Molt Honorable President del Govern Balear seguirà oferint flors a la Molt Honorable Presidenta del Consell de Mallorca; i el senyor Inda, Director de El Mundo / El Día de Baleares, es quedarà tot sol escrivint diatribes com aquesta: «Catalina Cirer va camino de conseguir que honrado y eficaz no sean necesariamente palabras excluyentes. Hay un dato que apuntala mi tesis de que es trigo limpio: Munar la pone a parir.»

Sense llum

mirollull | 03 Juliol, 2005 17:14

A vegades em deman quin temps falta per poder reconèixer oficialment Espanya com allò que en deim una “república bananera” o, si voleu, com un bordell sense orde ni concert, i dit més grollerament, una casa de putes sense llum.

Pel camí que duim, no manca molt.

I per acabar-ho d’arreglar, el PP, que, en teoria, hauria d’esser una mica seriós i conseqüent, fa un esforç darrera l’altre per deixar en mans del PSOE els organismes de govern del país, tant l’estatal com els autonòmics, i també a fi que puguin arribar als butlletins oficials les decisions dels poders fàctics.

Un bon exemple d’aquesta aplicada actuació en són les beneitures i barrabassades del senyor Fraga d’aquests darrers mesos, que ni fetes a posta per llevar vots al PP.

I ara, entre nosaltres, també s’ha lluït el senyor Matas, amb les seves manifestacions als diaris, per rebaixar les possibilitats electorals del seu partit. ¿O potser té un preu lo que ha dit, i per això ho ha dit?

Si pel manco el PSOE fos unes esquerres sanes i vertaderes, jo no hi tendria res a dir, tot al contrari. Per ventura, però, les persones de veres d’esquerres no juguen als quatre cantons ni al joc de penyores pels patis polítics.

El Misteri de Cultura

mirollull | 16 Juny, 2005 20:19

Fa anys –quan encara vivia a Madrid–, a un aplec d’onze hi vaig posar aquest collage:

Collage de M.Ll.

En un dels periòdics que solc fullejar, he llegit un comentari segons el qual, en el “Ministerio de Cultura” tampoc ara no s’aclareixen.

La figura retòrica d’en Roman

mirollull | 09 Juny, 2005 20:13

Entenc, Roman, que, escrit per tu, només és una figura retòrica. Em refereix al titular «Munar debe dimitir» de la columna “En vena” d’avui, dia 9 de juny, en El Mundo / El Día de Baleares. Tens les idees massa clares per creure que això és factible.

Quasi seria com demanar la dimissió de la Mare de Déu de la Salut com a patrona de Palma o que la Mare de Déu de Lluc deixàs el seu tron de roquissar en la serralada.

I a més a més, en el cas de la presidenta del Consell de Mallorca, encara amb manco raó, perquè el seu nomenament no respon a cap majoria plebiscitària que, en conseqüència, tengui dret a demanar-li la dimissió.

No entenc a què treu cap ara tot aquest rebombori pel pedrolí; no són cap novetat les notícies i els comentaris sobre els negocis de la senyora i el seu enriquiment.

Així i tot, no són molts els qui li demanen compte. I és de suposar que prest se’n deixarà de parlar. El senyor Matas, per la seva part, ja li ha donat la benedicció i aquells que volen que ho expliqui i ho deixi clar, tot d’una que tenguin una compensació satisfactòria, no piularan més.

Roman, ¿o és que «el enquistamiento letal de la corrupción en nuestro sistema político» –la frase és de la teva columna– no és una realitat? Ho és, i no sols a Mallorca.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb