Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

Cromos LA GUERRA EN ESPAÑA

mirollull | 31 Agost, 2006 01:04

García Lorca, Guernica, Puig Antich, Emili Darder, Paracuellos, bones persones que duien hàbit... i les imatges d'una col·lecció de cromos titulada LA GUERRA EN ESPAÑA ¿també són 'Memòria Històrica'?

Vet aquí unes mostres dels cromos:

Posada de la Sangre
Posada de la Sangre

Alcazar de Toledo
Alcazar de Toledo

Biblioteca
Biblioteca

Santuario de la Vega
Santuario de la Vega

Iglesia de Maqueda
Iglesia de Maqueda

La invenció de la Memòria Històrica

mirollull | 31 Agost, 2006 00:01

invenció f 1 ant Acció de trobar una cosa oculta. La invenció de la Santa Creu. 2 1 Acció d’inventar. La invenció de la pólvora. Fer una invenció. 2 La cosa inventada. Em va ensenyar la seva invenció. Això són invencions teves. 3 mús Composició instrumental a dues o tres veus, d’estil contrapuntístic. 4 ret Primera part de la retòrica que cerca les idees i els arguments que seran ordenats en la disposició. 5 ant teat Farsa, representació còmica.

Memòria Històrica. Estava pensant qui són els que la necessiten bé per no haver nascut a temps per viure-la o per desmemoriats. Perquè m’imagin que això que pomposament així se denomina vol ser la crònica dels anys trenta, envant o enrrere, del segle passat. I d’aquella malaurada època espanyola molts en tenen (o en tenim) una idea prou definida, uns perquè la coneixen de primera mà i altres per haver tractat gent amb el cap clar dels dos bàndols; i també per haver llegit com a complement –imprescindible– de l’ensenyament oficial, publicacions del Ruedo Ibérico, de París, i llibres civilment proscrits i policíacament perseguits, que s’havien de comprar d’amagat o passar discretament entre amics.

A què treu cap, idò, això de Memòria Històrica que s’ha inventat el Govern Espanyol. Pens que no té altra explicació que aquesta: la invenció; fer-nos creure que la Mare de Déu nom Joana i rescriure el fets en honra i glòria del PSOE. Un PSOE que ni llavors ni després pot presumir de molt.

Els senyors del PSOE s’han arribat a creure –i potser n’estan convençuts– que són els recuperadors de la democràcia. I si ens referim als anys del franquisme, l’oposició i els risc anava a compte del comunistes; la cosa més suau (utilitzant una frase que es va pronunciar en un esdeveniment en el qual la participació de l’egregi F. González quedà bastant confusa) que es podria dir del PSOE és: “ni està ni se le espera”. Per cert, Martín Prieto, en un article del seus “Bajo el volcán”, dimarts, dia 29, escriu: «Muerto Franco, pero con todo su aparato represor en marcha, oías por la radio de la policía en días de manifestación: “No detengan a Felipe González; bajo ninguna circunstancia detengan a Felipe González”.»

Per tant, crec que seria millor parlar de “Invenció de la Memòria Històrica”, i ningú, de cap banda, hi podria posar emperons.

Sense bandera, tu no ets Mallorca

mirollull | 28 Agost, 2006 15:20

És una bona idea la de recobrar costums oblidats. Des de fa anys només se solen veure en els balcons algunes banderes amb motiu de fets esportius.

En 1939, “Any de la Victòria”, hi hagué una penjada generalitzada de banderes vermelles i grogues per celebrar allò de “la guerra ha terminado”. Hi havia alegria perquè acabaven les barbaritats de les dues Espanyes i la gent no s’imaginava que ‘el salvador’ s’entronitzàs per tant de temps i que 68 anys després revisquessin les diferències.

Jo ho vaig veure, però no ho record, i això que em contaren que en el balcó del primer pis del cap de cantó de Sant Nicolau bellugava una bandereta adequada a la meva alçada (tenia dos anys).

D’uns anys després, sí, tenc memòria.

Estampa de 1940
Estampa de 1940 amb el monument del
Cerro de los Ángeles. Getafe (Madrid)

A moltes de cases hi havia dues imatges emmarcades: la del Cor de Jesús i la de Franco; i en algunes també una litografia del monument del Cerro de los Ángeles (destruït l’any 1936). També era normal que certs dies s’omplissin els carrers de banderes (moltes amb la imatge del Cor de Jesús en el centre) i de domassos. Tot això, tanmateix, va anar desapareguent, igual que la salutació romana al hissar o abaixar bandera en les escoles i quarters.

Ara, però, es pot retornar a l’esplendor perdut i els carrers, si el poble (“Mallorca ets tu i tu i tu”) respon com mereix la iniciativa, s’ornaran en massa de banderes de quatre barres i castell per obra i gràcia de la presidenta del Consell, que, en el jardí de La Misericòrdia, retrà un sentit homenatge a la bandera de Mallorca (com va fer el senyor Bono a la plaça de Colón de Madrid amb una desmesurada bandera d’Espanya).

Pens que per fer la festa completa no seria de més que, al final de l’acte de La Misericòrdia, tots els presents, alçant el braç amb la mà estesa, diguessin al uníson i ben fort “Salve, princesa, llaor i riquesa”.

Per acabar, un incís. Les banderes i els domassos de l’any 39 i següents, se la va pagar cadascú dels qui les volgueren. Enguany, les que repartirà el Consell les pagam entre tots: no sé si això és “liberté”; que és “fraternité” i “egalité”, ningú ho pot posar en dubte. També és malbarat?

Trota, batllesa

mirollull | 27 Agost, 2006 19:05

Fent servir l’argot taurí, podem dir que la batlessa ‘apunta maneres’ segons conten les cròniques de l’estranya vetllada hípica de trot a quatre mans, a pesar que a la sortida sofrís un desequilibri.

Si el ball de bot li deixa temps, la batlessa podrà perfeccionar les ‘maneres’ de la seva correguda de presentació. I també podrà aconseguir el domini tècnic necessari per muntar polítics a pèl i posar les banderilles curtes o la rosa a qualsevol brau, verbigràcia: l’edifici de Gesa o el de Ses Estacions. És un a qüestió de voluntat, persistència i dedicació. D’altra banda, no seria la primera; almanco hi ha un precedent.

Hina Saleem, baix la terra del jardí

mirollull | 25 Agost, 2006 13:29

Posa els cabells de punta: una al·lota paquistanesa que vivia a la ciutat italiana de Brescia, es degollada pel seu pare i enterrada en el jardí amb la participació d'uns parents per no respectar les normes de la seva cultura. Hina Saleem ha estat víctima de les conviccions i creences musulmanes de la família.

A Occident, que té separats el poder polític i la religió, els fanàtics existeixen, però proporcionalment són grups minoritaris, i endemés de característiques diferents entre si: uns, purs anarquistes o nacionalsolcialistes; altres, de tendències religiosodogmàtiques, que estimen el poder i el capital (crec que un dels darrers grups incorporats és el dels "legionaris").

En canvi, a l'Islam no existeix distinció entre Església i Estat. Y això fa que entre els musulmans, regits per la llei alcorànica, siguin normals el fonamentalisme i el fanatisme i seguesca viu l'esperit de creuada amb l'aniquilació dels infidels.

Ja ha fet quinze anys que, en una conversació en el Club Diario Levante, Lluis Racionero manifestà que la mediterraneïtat tenia per la part meridional una pobresa y una pressió demogràfica que podien tenir conseqüències catastròfiques. També altres veus, des de fa temps, han vengut advertint que si no es posava remei, millorant els mitjans vitals de la població africana, la invasió d'Europa pels africans seria inevitable. I ja s'està produint. (Amb l'afegitó de l'arribada dels emigrants d'altres països.)

He començat referint-me a Hina Saleem. I torn a l'assumpte. Fets com aquest i altres actes inhumans que esperen el reconeixement i la recompensa d'Al·là es va escampant pel món.

¿Podrà això que deim l'occident 'civilitzat', cada dia més degradat, evitar ser víctima -la infiltració musulmana s'estén com una bassa d'oli- de l'agressiva creuada islàmica?

Joan Pla i dues fotos

mirollull | 22 Agost, 2006 23:49

Joan Pla a Puput i angelots Puput i Agelotsha escrit el comentari més clar i més precís sobre la ‘romeria’ a Costa des Pins.

El titula “Dos fotos”. Diu que alguns periòdics de gran relleu nacional i internacional han publicat juntes dues fotografies antagòniques: una, d’un grup d’independentistes catalans en una platja de Mallorca, manifestant-se contra una persona y la seva piscina i l’altra, d’una barcassa repleta d’africans malparats tractant d’arribar a les costes de Canàries.

Acaba dient: “Con todo, aún hay quien se evade de los grandes temas y prefiere jugar a la guerra, atacando a don Pedro A. o a don Pedro J.

Val la pena llegir el comentari sencer. El podeu veure fent clic aquí.

Així és si així vos pareix

mirollull | 20 Agost, 2006 23:11

"Costa para todos"
"En la Costa dels Pins coincidieron las dos protestas: una en contra de la privatización de la costa y otra a favor de la piscina de Pedro J"
(Ultima Hora, 20/8/2006)

"Set-centes veus reclamen un litoral obert i públic davant Costa dels Pins"
"Mentres, uns 500 peninsulars duits pel PP inflaren la contramanifestació pro Ramírez"
(Diari de Balears, 20/8/2006)

"La piscina moviliza a unas 900 personas a favor y 500 en contra"
"El recuento efectuado por Diario de Mallorca concluyó que hubo el doble de manifestantes a favor de la piscina de Pedro J. Ramírez que en contra. La Delegación del Gobierno fijó la diferencia de 1000 a 300" (Diario de Mallorca, 20/8/2006)

"Venció la libertad sin ira"
"Cerca de 3.000 personas se movilizaron por la libertad y la convivencia y plantaron cara a 300 radicales que acudieron a Son Servera" (El Mundo/El Día de Baleares, 20/8/2006)

En els titulars de primera plana així ho conten els quatre diaris. Cada un fa un recompte diferent i dóna interpretacions distintes de les dues 'romeries' a Costa des Pins, i les pancartes i banderes que s'exhibiren arrodoneixen la cerimònia de la confusió.

Per tant, així és si així vos pareix, com Pirandello proposa en una obra teatral que du aquest títol.

I continuant amb el teatre de l'absurd aquesta vegada no han quedat esperant Godot. Va arribar a l'hora del dinar cívic, però Godot/Matas -Beckett ho entendria- contribuint a la confusió es va equivocar de 'romeria'. ¿No hagués hagut d'estar en el bàndol que defensava els interessos de la presidenta que elogia i recolza?

Per cert, d'acord amb les fotografies publicades, he intentat avaluar els assistents a la platja, i les xifres més correctes pareixen estar entre les donades pel Diario de Mallorca i per la Delegació del Govern: els 700 assistents que indica el Diari de Balears no surten ni contant-los per duplicat i els 2.000, que dels 3.000, El Mundo diu que eren a la platja (els altres 1.000 corresponen a la festa cívica) deuen sortir de fer el recompte sobre una foto moguda.

Dos alemanys - Günter Grass i Ratzinguer

mirollull | 17 Agost, 2006 23:35

Günter Grass als 17 anys va formar part uns tres mesos de les SS. Ara, a les seves memòries, apunt de publicar-se –¿maniobra publicitària?–, ho conta i s’ha armat un escàndol.

Fins i tot es demana que torni el Nobel. Si el Nobel li donaren per no haver participat en el moviment nazi de salvació i ho amagà perquè li donassin, seria lògic que el tornàs; però no crec que fos aquest el cas.

Segons consta, Grass és el Nobel de Literatura de 1999. L’atorgament del premi, per tant, ¿respon a la qualitat i la importància de la seva obra? Si és així, no pareix normal que hagi de tornar el Nobel i, en conseqüència, la dotació econòmica. Una cosa així sols si li pot ocórrer a gent estrangera.

En el nostre país no filam tan prim. A ningú, que jo sàpiga, se li han negat prebendes ni accés a càrrecs públics o a consells d’administració per indicació governamental o com a compensació política, per haver pertangut al ‘Frente de Juventudes’, a la ‘Falange’, a la ‘Sección Femenina’ o a l’Adoració Nocturna quan Franco anava davall pal·li.

Si algun dels afavorits ha tengut problemes i l’han desposseït de càrrec o d’honor, ha estat per obra –inevitable per molt que fessin– de la justícia, però mai per uns antecedents juvenils o adults. I lo que mai ha passat pel cap de ningú és que s’hagi de tornar una pesseta o un euro. (Sí, ja sé que a Günter Grass, l’assignació econòmica, li han donada i, possiblement, l’hi podem reclamar; i en el cas de la nostra gent sol tractar-se d’apropiació, directa o indirecta, i no havent-hi un dador el reclamant queda indefinit.

Tornant a Günter Gras, ¿invalida la seva obra literari no arriba a tres mesos de vestir l’uniforme de les SS? Ja sé que no em puc comparar ni de lluny amb l’autor d’El Rodaballo, però a mi també m’atragueren al ‘Frente de Juventudes’ i, sense afiliar-me, hi vaig anar vàries vegades en dues o tres setmanes; i no crec que, per això, quedàs tarat. D’altra banda, no sé si en el conclave sabien abans de la ‘fumata’ blanca que Ratzinger havia estat de les joventuts hitlerianes; amb tot i això, quan s’ha divulgat, ¿qualcú a pretès que torni la tiara?

La justícia, arma llancívola

mirollull | 15 Agost, 2006 21:41

Que la justícia actuï per pressions o per interessos espuris, no és cosa de fa poc. La meva opinió és que el seu prestigi i serietat d'actuació varen anar minvant en anar pujant l'autocràcia socialista.

Vivint a Madrid, vaig veure com l'Audiència Nacional, és a dir, el senyor Garzón, ocupat, deien, en moltes de causes, no va posar cap objecció per admetre i tramitar amb prioritat -a pesar que no pareixia assumpte de la seva jurisdicció- la querella instada per una entitat, més bé pel seu president, un senyor que aleshores no se sabia que aniria a presó.

Aquella querella va originar bastants de problemes i maldecaps. ¿Com va acabar? No ho sé, quan vaig tornar a Mallorca no estava sobreseguda ni tancada ni sentenciada. Supòs que ha acabat perduda en un munt de lligalls.

Quan el senyor Conde, que era el president de l'entitat (Banesto), va aconseguir el domini total de Cementos del Mar, S.A., en la qual empresa el banc tenia el cinquanta per cent del capital social, perdé l'interès en la prossecució de l'acció judicial: ja havia iniciat el domini de totes les cimenteres participades pel banc.

Conec aquesta història perquè, segons m'informaren, el meu nom figurava a la llista de querellats (després modificada) preparada inicialment.

L'època més dura del conflicte va ser 'entretinguda'. Cementos del Mar va tenir dos consellers delegats amb iguals atribucions ambdós: el que venia essent-ho des de feia anys, proposat per Banesto/tradicional, i un de nou imposat per Banesto/Conde.

També va entrar a l'empresa un observador/informador designat per B/C. El meu despatx era ample i potser per això i perquè les meves funcions eren d'organització i control, li posaren la taula vora la meva. Des del primer dia ens duguérem bé; i no em vaig estalviar comentaris que creia oportuns, com, per exemple, que em pareixia denigrant que un banc, per fer-se amb totes les accions i doblegar el consell d'administració, posàs una querella criminal contra persones de l'equip directiu que, al cap i la fi, actuaven segons les directius aprovades per la junta general (Banesto tenia el 50%) i duites a terme pel consell d'administració; i que per acabar-ho d'arreglar, Banesto/Conde utilitzava la querella criminal contra els directius d'una empresa que era client molt important i quasi exclusiu del banc.

Com podeu veure, usar la justícia com a pilota o com a arma llancívola, haura d'acabar admetent-se en el dret consuetudinari o, si més no, establir jurisprudència.

Núñez i la justícia com a pilota

mirollull | 15 Agost, 2006 19:20

No esperava que Núñez o Núñez i companyia fossin cap model de rectitud i d'honorabilitat; per inflar fortunes i per fer grans negocis, sobretot si tenen molt d'especulatiu, hom no es pot deixar enredar per consideracions restrictives.

Però tampoc m'esperava que tenguessin l'espectacular barra d'estar disposts a retirar una demanda judicial posada, pels indicis, amb tota la raó pel cas de Ca'n Domenge contra el Consell de Mallorca. Si aquest o la senyora presidenta -"tanto monta, monta tanto"- no du a terme la protecció de l'edifici de Gesa (protecció aparentment decidida com a represàlia i que també s'ha dit que l'empresa constructora recorreria judicialment) i Núñez i Navarro pot construir enfront del mar les cases de luxe que té en projecte, s'ha acabat el litigi.

És molt possible que l'acció judicial no li importi gens a Núñez i que utilitzi la justícia com si fos una pilota per intentar el gol.

És vergonyós que es pugui manejar y jugar amb la justícia amb impunitat. Tanmateix, per coses així i d'altres l'actuació judicial està molt devaluada. Avui molts pensen que les randes de les bocamànigues dels jutges només serveixen per baixos de cortina i les togues per disfressar-se de Dràcula.

Roman Piña Homs, irrefutable

mirollull | 14 Agost, 2006 19:44

Descàrrec de consciència; més ben dit, tranquilidat de consciència.

Roman Piña Homs avui ha publicat un article, titulat La cleptocracia como forma de vida, sobre la corrupció imperant. La seva exposició es clara, serena i irrefutable.

Podria establir una concatenació de la correspondència d'afirmacions d'En Roman amb altres de meves publicades en aquest bloc, però això només serviria per a la meva satisfacció personal.

Destacar i transcriure paràgrafs de l'article seria interessant, però insuficient. Convé llegir l'article complet. És en El Mundo/El Día de Baleares d'avui, dia 14, i es pot llegir anant a http://www.elmundo-eldia.com/2006/08/14/opinion/1155506400.html.

Lectures compartides

mirollull | 11 Agost, 2006 23:21

Parlàvem de lectures; i em digueres que estaves llegint una novel·la d'una escriptora mexicana, que explica com, en general, a Mèxic, les dones en casar-se perdien la llibertat i havien de suportar treballs, capricis i maltractes.

-No sé si avui és igual -afegires-, perquè la història contada és de fa vàries dècades.

-Pot ser que hagi canviat, però això que ara denominem violència de gènere no és cap invent actual. Evidentment, no era tan abundant, freqüent i espantosa com avui en dia; però és que, per la desconsideració i la degradació socials, la violència ha augmentat en tots els àmbits.

Del llibre que jo ara estic llegint, l'acció del qual se situa a Sudàfrica, extrec les línies següents:
"Cuanto más cedas con ellos, Florence, más atroz será el comportamiento de los chicos. Me dijiste que admirabas a la generación de tu hijo porque no tienen miedo de nada. Ten cuidado: puede que empiecen por no preocuparse de sus propias vidas y terminen por no importarles las de los demás. Lo que admiras de ellos no es necesariamente lo mejor". J. M. Coetzee. La edad de hierro. Barcelona: DeBols!llo, 2005.

Cirer, la nostra Petrònia

mirollull | 10 Agost, 2006 22:26

Una cosa, en aquest cas, va indefectiblement lligada a l’altre. Per això la senyora Cirer és la nostra Petrònia.

Petroni, esperit refinat i voluptuós, segons l’enciclopèdia, exercí a Bitínia el càrrec de procònsol i, més tard, cònsol, d’una manera hàbil i intel·ligent. Va ser admès a la cort íntima de Neró, en la qual se’l denominà “àrbitre de l’elegància”.

Si una amiga que llegeix aquestes impertinències, no m’hagués parlat d’un escrit a Ultima Hora sobre l’atribució de “bellesa mediterrània” a la nostra batlessa, no hauria pogut relacionar dos fets tan pròxims i tan llunyans (un, de la primera centúria del primer mil·leni de la nostra era i l’altre, de la primera centúria del tercer mil·leni).

M’ha bastat remoure els darrers diaris comprats, per trobar en el de diumenge, dia 6, que ni tan sols havia obert, la columna “el indiscreto”, que diu que Carlos García Calvo “un dels cronistes que més entén de moda assegura que ara allò que compte és la bellesa natural, exuberant i generosa de la nostra Catalina Cirer”.

He escrit abans que una cosa va amb l’altra, perquè la senyora Cirer –indubtablement agradable i riolera– si és el model de la bellesa mediterrània, per equivalents raons mereix el títol d’àrbitra de l’elegància: difícilment es pot vestir amb tant de bon gust i discreció, flors compreses.

A manera de coda: Petroni, a més d’arbiter elegantiae, és l’autor (presumpte autor) del Satiricó, que, pels fragments conservats, és una narració realista i pintoresca.

'El Mundo' i les evidències

mirollull | 09 Agost, 2006 09:27

“La Fiscalía investiga a Verger...”, “El jefe de los Tedax Sánchez Manzano busca trabajo...”. Són titulars de la primera plana de El Mundo/El Día de Baleares de dia 8 d’agost.

Com es pot comprovar, els fets van llevant la raó a la confraria del bon criteri.

Els titulars mencionats fan pensar que l’inmundo no és tal, i que les seves ‘immundícies’ no són insídies, sinó evidències.

“El auditor ha visto irregularidades en 19 contratos adjudicados por 104 millones de €”. Aquest altre titular és de la pàgina 13, íntegrament dedicada a “Más irregularidades” del Consell.

Per tant, si El Mundo insisteix amb el rosari d’evidències, el senyor Matas i el senyor Antich –pretendents, ambdós, al maridatge (o concubinat) de conveniència– hauran de fer tot quant puguin per evitar que arribi un moment fatal per a la ‘munarquia’ local, la qual, fins ara, pareix considerada de mel i sucre.

11 a 14 M, dies profitosos per al PSOE

mirollull | 08 Agost, 2006 12:05

Des del Mateix dia 11-M tenc el convenciment que l'autoria de l'esclat dels trens i la matança conseqüent està embullada.

Sempre he cregut que aquell dia el Govern va perdre els papers i que el principal partit de l'oposició, com a mínim, va jugar brut per treure profit de la situació.

El 7 d'octubre de 2004 -4 dies abans d'entrar al quiròfan pel primer intent d'eradicar-me un càncer de laringe- vaig escriure aquí mateix (vegeu 14M: sospitosa reiteració): "Repetidament, sent i llegesc que el resultat electoral del 14M va esser legítim, i aquesta reiterada i obsessiva manifestació, tant de tiris com de troians, pareix voler allunyar el més petit dubte sobre la seva bondat; i també palesar l'èxit i salut de la nostra democràcia; i per a mi, tanta repetició i exaltació del valor cívic, són sospitoses de remordiment o mala consciència".

Tot quant ha passat des de llavors per obstaculitzar i evitar l'aclariment dels fets, per molt que El Mundo encara desveli ocultacions, discordances i desviacions en les investigacions oficials, em confirma la meva idea del malèvol interès que el Govern actual té en aquest assumpte.

És possible que jo vagi equivocat i que estigui ofuscat. Però també pot passar que em succeeixi allò que diu Susan Sontag: que una persona que sofreix un fet traumàtic fort, en surti amb la lucidesa incrementada.

'El Mundo' i les immundícies

mirollull | 04 Agost, 2006 23:49

En aquest racó de bitàcoles hi ha persones assenyades i de bon enteniment -una honra per als que aquí escrivim- que diuen l'inmundo per designar un dels diaris locals. No sé si també es refereixen a l'edició nacional amb aquesta precisa denominació, però ben bé podria esser que sí.

Ahir, 4 d'agost, pens que és un dels dies que el diari més ha justificat tan merescuda advocació de la beatífica i congruent confraria del sa criteri.

Suposant que per no entelar la seva clara mirada i evitar respirar tanta contaminació, és possible que els confrares ja ni tan sols fullegin les planes de l'intolerable diari, per confirmar-lis on pot arribar la vesània i per obrir els ulls a aquells que -com jo mateix- no s'acaben de creure que delenda est Cartago, vull dir, que hi ha que esborrar de Santa Maria la màquina ominosa, destac que l'edició, la local, esmentada duu un mínim de vuit pàgines amb escrits sediciosament furgadors, dels quals l'editorial n'és la primera mostra. També hi ha insinuacions malèvoles sobre un regidor que fan pensar si és un trànsfuga disfressat, un doble agent o un arribista selectiu; maledicència sobre Verger i companyia nàutica; esbombament de dubtes sobre Matas i el Consultiu de Son Espases; reticències sobre els Tedax, Sánchez Manzano i l'11 M, i en relació al PSOE i Seseña. I per acabar-ho d'arreglar, la incitació als lectors a fer befa d'un espontani 'pas a deux', el ball de bot de la batlessa en el Nàutic.

¿No hi ha prou motius per intentar, com a poc, deixar sense tinta la rotativa? I això que ahir no posa de volta i mitja, sense cap respecte, a la presidenta del Consell (o és que per ser tan normal a mi m'ha passat per malla?).

Estic segur que hi haurà lectors que aquest article no els pareixerà bé: diran que l'inmundo no és tal, que l'única cosa que fa El Mundo és publicar les immundícies que produeix la nostra societat avançada. No ho discutiré, en castellà deim que 'todo es del color del cristal con que se mira'.

Apa, idò, que cadascú tria les seves ulleres!

De la Victòria de Samotràcia a Robespierre

mirollull | 31 Juliol, 2006 17:44

Fa temps que m’intriga el significat de l’escultura grega de principi del s ii aC denominada Victòria de Samotràcia. Victoria de SamotraciaÉs una figura de dona alada, d’uns dos metres i mig, en marbre, sobre la proa d’una galera, en marbre de color diferent. A diferència del Discòbol de Miró, un original en bronze del s v aC, conservat en còpia en marbre, no se’n coneix l’autor. I igual que l’Afrodita de Melos, també dita Venus de Milo, escultura en marbre del s ii, també d’autor desconegut, està mutilada, i ambdues foren trobades en sengles petites illes gregues d’extensió similar, que les donen el nom.

Samotràcia era una illa consagrada als Grans Deus. ¿Té, per ventura, qualque relació amb aquest caràcter sagrat que, després d’una funesta navegació, la Victòria recalàs decapitada en aquesta illa? ¿Era una premonició; un signe profètic?

Grècia va establir la democràcia, que es diu que funcionava molt bé, amb el sistema de sufragi –en la qual, convé tenir-ho en compte, no tothom tenia dret a vot–. La Història, però, com sempre passa, es va anar complicant, i va haver d’arribar la Revolució Francesa per tornar dur un poc les coses a solc i reprendre el record i aplicació de les premisses democràtiques gregues. Que ho va fer d’una manera bastant expeditiva i tràgica, és evident; però a França encara tenen república, i la divisa “Llibertat, Igualtat, Fraternitat” l’han perpetuada, almanco, en la filatèlia i –fins la implantació de la fal·làcia de l’Euro– en la numismàtica.

Fos o no fos premonició o profecia l’aparició de la Victòria de Samotràcia, hem de reconèixer que la humanitat només sap resoldre –o intentar resoldre– determinades crisis o situacions conflictives amb l'instrument de fi mecanisme inventat pel doctor Guillotin o d’altres més rudimentaris o mes sofisticats, i, en molts de casos més generosos i selectius en el nombre de persones simultàniament destinatàries.

Jo, si bé en por que se m’entengui al peu de la lletra, estava pensant que una mena de decapitació podria ser la solució per acabar amb molts d’excessos, malifetes, lladronicis, abusos i prepotències.

I vet aquí que el diari Balears d’ahir, diumenge, dia 30, en primera plana, diu: «La ministra anuncia que rodaran caps per la vaga il·legal del Prat».

Supòs que serà una rodada de caps virtual, però em tranquil·litza i atenua la gosadia de la meva idea comprovar que la ministra de Foment ens ha sortit robespierrina.

El cervell mallorquinista, l’heu vist?

mirollull | 26 Juliol, 2006 16:31

No sé si ho he somiat o si correspon a la realitat; perquè m’estic fent un embull: els somnis em resulten tan reals que em costa destriar-los quan estic despert; i la realitat cada dia em pareix més tan absurda i desballestada que, fins i tot, té difícil encaix en l’entorn oníric.

És tracta d’una gran pancarta en la qual hi figura la imatge d’un cap humà amb el cervell a la vista, que té posat un xip del R.C.D. Mallorca. Si l’heu vist, això vol dir que no l’he somiat.

La imatge em suggereix dues conseqüències, una pitjor que l’altra. Si s’ha aconseguit implantar el xip en un racó de la gran part que diuen no utilitzada del cervell, potser el mal quedi justificat per la fita neurològica assolida. Si el xip s’ha hagut de posar en la part utilitzada pel raonament, ja que el xip pot necessitar tot o quasi tot el sector actiu, el mal pot ser greu i irremeiable.

També em demostra que, l’anunci de la pancarta, no l’he somiat, comprovar que ja hi ha indicis del funcionament del xip.

Un article titulat “Soberbio Matas” en fa pensar que el seu redactor té la part activa del seu cervell ocupada totalment pel xip. I, per les coses que diu –al costat de més amplies explicacions que ho confirmen– sobre el ‘transcendent i providencial projecte’, entenc que el senyor Matas i la senyora Cirer també tenen el raconet del cervell –parcialment o totalment ocupat– amb el xip col·locat.

Qui no té el xip en el cervell –està ben clar– és don Vicenç Grande, que ja té valorats els beneficis directes i ‘collaterals’ de tot allò que pot construir en terrenys més o manco públics o rurals amb l’excusa d’un rectangle de gespa. Aquest senyor, en el cervell hi té una societat mercantil, un negoci, que ven corregudes darrera d’una pilota, empentes, xuts i gols, una activitat que permet que milers de persones puguin fer el deport d’eixamplar els pulmons baladrejant i deslliurar-se per una estona de la mala llet.

Es de suposar que el president (el del Govern local) i la batlessa confien que el xip, entre les instruccions incorporades, du la corresponent indicació de vot. Si no, ¿quin és el motiu del seu entusiasme per un negoci particular?

Castell disponible. Raó: Alcaidessa

mirollull | 25 Juliol, 2006 11:17

El bosc de Bellver

Ho podem veure qualsevol dia

Els macers de la Sala, vigilants de la ribella

mirollull | 23 Juliol, 2006 23:00

Que un infant caigui dins la ribella del Rei En Jaume, ara, amb tanta de calor, pot fins i tot ser-li refrescant; a ell i també a qui s'hagi de ficar dins l'aigua per treure'l.

Però, Els macers de la Sala guardant la ribellaa l'hivern, la cosa ja pot no tenir gens de gràcia i acabar amb una pulmonia o, com al manco, amb un bon embromat.

No crec que sigui necessari posar socorristes devora l'invent -els mesos de fred haurien de dur vestit de neopré-, però podria ser útil, quedaria vistós i donaria un to honorable a la imatge del rei, posar uns macers de la Sala per collir ràpidament els infants que caiguessin dins la ribella.

Això sí, els macers, les hores que fessin guarda, haurien de ser 'gambanerers', és a dir, substituirien la maça per un gambaner.

És un suggeriment que faig al Consistori; i l'il·lustr amb una composició fotogràfica per poder avaluar el resultat.

-------

Definir aquest invent aquàtic com a ribella -més aviat com a "jofaina" en el 'bloc' Aarón Ben Yusef-, pels comentaris rebuts crec que ha estat un encert. Gràcies a tots i, en especial, a Gaspar Sabater, que en El Mundo/El Día de Baleares, d'ahir, diumenge, se'n va fer ressò a l'article "Una plaza desgraciada".

Punts de Trànsit i dels 'baveralls'

mirollull | 13 Juliol, 2006 18:15

"El desconeixement de la llei no eximeix del seu compliment." Aquesta és una asserció prou coneguda, sobretot en l'àmbit jurídic. Cosa no gens fàcil d'observar amb tanta proliferació de lleis. I per acabar de complicar-ho, per aclarir el sentit de la llei, s'hi afegeix la jurisprudència. Per arrodonir-ho, feta la llei, feta la trampa; i també l'habilitat dels advocats i jutges que saben capgirar la interpretació o l'aplicació de la llei segons conveniències i interessos.

Això, tanmateix i evidentment, no és pot aplicar a la Llei i les normes de Trànsit, que tot conductor ha d'estudiar i aprovar en un examen denominat de teòrica.

Per tant, qui més qui manco sap si comet una infracció conduint. I si t'hi agafen, les sancions són ben clares, i en alguns casos bastant coents. La cosa més improbable és que t'hi agafin; ho veiem cada dia. I potser el quid és aquest: control insuficient. Perquè les sancions i la possibilitat de retirada del permís de conducció, temporal o indefinida, no és cap cosa nova.

Si es considera que les sancions són insuficients, per llei es poden incrementar, sense que sigui necessari jugar a l'entrega i retirada de puntets com a sanció complementària.

Endemés hi ha conductors que mai han dispost de punts, perquè mai han tengut permís de conduir, que fins i tot amb un atropellament de conseqüència mortal ho han arreglat tot amb aigua beneïda. I altres infractors, per ells mateixos, perden el carnet i per sempre; lo greu és que també el lleven a altres; i els punts que no han perdut, perquè no han comès cap infracció, sols serveixen com a petites flors per les víctimes que els acompanyen.

Jo no crec que aquells que es compren els cotxes ràpids que anuncia la societat de consum i aquells que volen que el seu 'mitja-tinta', amb uns quants canvis, paresqui un 'ferrari', es preocupin més pels punts que per les sancions que ja existien; tenen prou prepotència per no preocupar-se per minúcies.

Sols una vigilància i una actuació efectiva sobre el trànsit pot reduir les infraccions i la seva conseqüència important, la sinistralitat.

L'assignació i retirada de punts em recorda la infància, quan els frares del baverall premiaven i sancionaven la nostra conducta i aplicació escolar -a més d'amb les qualificacions trimestrals i de fi de curs, que eren les que de veres comptaven- amb uns vals de colors distints segons els punts que representaven.

Els punts de trànsit, com els dels 'baveralls', també es donen, es lleven i es poden recuperar. Els de trànsit, els mínims, després dels inicials, s'obtenen per bona conducta i els altres, els més, per hores de reciclatge i també un nou examen d'una cosa que ja tens aprovada. (Com si un arquitecte al qual li cau una casa, a part de les responsabilitats que ha d'afrontar, hagués de repetir la carrera.)

Amb els punts dels 'baveralls' obteníem barretes de regalim, que el prefecte ens canviava en proporció a determinades quantitats.

De manera inversa, pagant hores d'escola i taxes, podem obtenir més punts de trànsit. Possiblement, aquesta és la part positiva dels punts de trànsit, l'aportació a la societat de consum i negoci.

No hi mal que per bé no vengui. Dit d'una altra manera: "De la desgràcia de Judes Sant Macià trobà ventura".

El Rei En Jaume dins una ribella

mirollull | 09 Juliol, 2006 23:08

El raconet amb els bancs de l'arquitecte Bennazar ha quedat d'allò més bufó.

I el Rei En Jaume cavalca imponent i desemparat damunt d'una roca que ha perdut tota la gràcia en posar-la dins una desairosa ribella.

El Rei En Jaume dins la ribella

Sort que, ben segur, tota aquesta endemesa no durarà gaire. Els plànols de la pròxima remodelació, el Departament de Fer i Desfer de la Sala ja els deu tenir mitjos fets o quasi acabats. No podrà passar molt de temps sense que hagin d'alçar tot el paviment de la plaça per canviar les lloses relliscoses que es clivellen i es fan bocins només de mirar-les. I és que amb les obres continuades o repetides si ha de comptar, són una manera de moure el pressupost i deixar bons regalims per les bardisses.

Quant al raconet, hi ha una cosa que m'intriga. Han posat una mostra del mobiliari urbà de l'arquitecte Bennazar, i s'ha presumit del retorn dels bancs. Però, sols n'he vist tres. ¿On són els altres?
A finals dels 50 del segle passat, Bilbao s'instituí en diòcesi i va ser designat bisbe monsenyor Morcillo, que no feia molts de pams d'alçada. Per la ciutat va córrer l'espècie que els bilbaïns havien posat un telegrama a la Nunciatura, que deia: "rebuda mostra conforme stop poden enviar bisbe".
Ara, a l'estil de llavors, podríem dir: vista mostra dels bancs, es pot instal·lar la resta.
¿O és que, per ventura, els bancs, com l'amor de les taronges, només eren tres?

Gràcies, senyor Matas

mirollull | 09 Juliol, 2006 17:07

Gràcies, senyor Matas per deixar les coses clares. La seva rotunditat m’ha impressionat. De l’entrevista publicada avui, diumenge, en el diari El Mundo / El Día de Baleares, transcric:
«– EI: ¿Cree en la honradez de Munar?
– Sí.»

Clar i llampant; i abans, en una altra resposta, ha dit: «...yo tengo plena confianza en la presidenta».

El seu concepte de l’honradesa, senyor Matas, no mereix cap dubte i, segons jo, només pot respondre o a que Santa Llúcia no li ha conservat la vista o que Santa Rita, advocada d’impossibles, no li ha pogut aclarir l’enteniment.

Sigui com sigui, gràcies per deixar-se retratar tan impúdicament en una entrevista de tres planes; les seves respostes –que he de suposar no han estat tergiversades pel diari– m’eximeixen del mínim remordiment d’incloure’l dins el paner de la indignitat política normal.

Brahms en català

mirollull | 07 Juliol, 2006 19:03

Supòs que és una informació equivocada. El titular diu: «El conservatorio prescinde de músicos de prestigio porque no saben catalán».

Si no és errada, ha de ser una interpretació tergiversada. Si els millors músics i professors de música són els que saben català és ben lògic que els seus mèrits professionals comptin a l’hora d’adjudicar les places fitxes del Conservatori Superior de Música i Dansa de Balears.

Si el Conservatori prescindeix de músics de prestigi, és ben segur que ho fa perquè els que tria tenen un prestigi superior.

Chopin: fragments
Fragments de partitura de Chopin (Sense traduir al català).
Del llibre d’Aránzazu Miró Aquell hivern de Chopin a Mallorca.

-----

Sobre la música, em permet un suggeriment. El Conservatori podria fer una bona contribució a la cultura musical: crear un gabinet o departament de traducció de partitures al català. Podrien començar, per la seva vinculació a Mallorca, per l’obra de Chopin i seguir amb l’obra d’orgue de Bach, els concerts de Mozart i els quartets de Brahms. Més endavant podrien pensar amb obres més complicades, vull dir, que tenen partitura i llibret. De tota manera, la qüestió més important és la traducció dels pentagrames i les seves notacions i anotacions.

Trilingüisme, sí, però amb seny

mirollull | 05 Juliol, 2006 23:21

Un gran encert del govern del senyor Matas és això del trilingüisme, i no perquè em recordi una llengua verinosa triforcada o les tres llegues d’un drac de tres caps, sinó per la seva utilitat pràctica.

Perquè la cosa quedàs rodona, tanmateix, la normativa hauria de fixar una llengua imperativa i les altres dues elegibles. Les dues elegibles, d’indubtable valor domèstic i cultural, ben apreses –no només per a ús de SMS o de CHAT– serien per enriquiment i llustre personal; la imperativa, autèntica eina de comunicació i sobretot de desenvolupament i solució de problemes quotidians, hauria de ser la imprescindible llengua anglesa.

Si ja hem arribat a un punt que les darreres generacions no saben fer cap càlcul –ni la suma més senzilla– si no és teclejant els dígits 0 al 9 i els signes adjacents, ¿podem esperar que puguin fer qualque feina o trobar informació sense utilitzar un ordinador i Internet? I per això, l’anglès és l’únic idioma convenient quan no ineludible.

Si heu intentat passar, en un ordinador, de la pantalla de “Benvingut”, sabeu de què parl. I si heu provat la possibilitat d’una traducció automàtica en sortir-vos una pàgina o unes instruccions en anglès, haureu comprès que l'única manera d’entendre què diu és saber anglès.

Per tant, trilingüisme, sí, però amb seny. L’espanyol, i no diguem el català, per “a la intimitat”, per als lletraferits i per als qui encara creuen en la cultura.

Els caixons i la ‘caixa’

mirollull | 01 Juliol, 2006 21:54

No m’esperava tenir tan prest una altra prova de la fixació pels caixons, de la Presidenta. I manco, que es referís tan directament a la ‘caixa’.

Segons El Mundo / El Día de Baleares –implacable diari que treu les braguetes sense respecte ni consideració– la nova caixa forta particular de la senyora Munar, que malèvolament relaciona amb papers de 500 €, fa 1’65 x 0,80 x 0,65 m, té 420 l de cabuda i pesa 1 t. (¿L’Ajuntament ha hagut de donar llicència per les obres de reforç del pis?)

¿Quina serà la pròxima demostració de l’afecció de la Presidenta pels caixons i les caixes?

Els psicòlegs poden estudiar si val la pena dissenyar un nou test, ‘el test dels caixons’, que, potser, podria ser similar o complementar el test de Rorschach, el de les taques de costats simètrics.

Banyes i caixons

mirollull | 29 Juny, 2006 19:41

La qüestió de les banyes costitxeres i munarenques (les dels caps de bou mediterranis i les cultivades per la Presidenta del Consell de Mallorca) queda ben explicada a l’article publicat pel Dr. Piña Homs en El Mundo / El Día de Baleares d’avui, festa de Sant Pere.

A la delicada atenció que Piña Valls ve retent a la Presidenta, ara s’uneix el pare, Piña Homs, amb un article de finor i estil magistrals.

¿Qui, però, podria aclarir la darrera obsessió manifestada per la Senyora de Mallorca?

Em referesc a la fixació que està mostrant pels caixons.

Vegeu, com a prova, per una banda el caixó de Gesa i, per l’altra, el bellíssim contenidor enlairat, coronat per una barana minimalista i segellat amb la insígnia del Consell: la protuberància cúbica del Teatre Principal.

No sé si ha de ser el pare o el fill qui ho pugui esbrinar o si, per ventura, es feina especialitzada de psicoanalista o de psiquiatre.

Presidents del Govern de prestigi internacional

mirollull | 26 Juny, 2006 23:49

En el quart darrer del segle xx, amb la implantació d’un règim monàrquic, s’inicià a Espanya un nou cicle de la Presidència del Govern.

De tot d’una, potser amb una certa inexperiència, però amb la indubtable predisposició de servir el poble amb un sistema democràtic –oblidant l’invent d’allò de ‘democràcia orgànica’–, els dos primers presidents actuaren discretament, vull dir, sense pretensions de transcendència i fama internacional.

Però, vet aquí, que arribà el moment en què la Presidència del Govern espanyol aconseguí prestigi i reconeixement més enllà de les nostres fronteres: o sigui, en el ‘món mundial’, dit en paraules del primer president que tingué visió de futur i que es llançà a la conquista d’espais amples.

I pel món ja tenim el Sr. Gonzàlez, inoblidable per la gesta del Gal, que s’ha arreglat les amèriques del sud, i el Sr. Aznar, del tercet de les Azores, que ha fet les amèriques del nord i Murdoc.

Ara mancarà veure on té posada la ullera de llarga vista el descobridor de la 'democràcia-autocràtica', l’actual president, per quan, en veure com haurà deixat Espanya, se li caigui, si és possible, la cara de vergonya.

L’Estatut català, tot un èxit.

mirollull | 19 Juny, 2006 08:24

Tres de cada quatre vots han dit sí a l’Estatut català. No és tot un èxit?

Aquest resultat sols podrà ser superat, quan arribi el moment, pel de l’Estatut balear.

És de suposar que no han faltat a les urnes aquells que volien el sí. Per tant, mirant-lo d’una manera, no per cert ben intencionada, l’Estatut català s’ha aprovat per una tercera part de la població que quedarà sotmesa a la seva normativa. No pareix molt lògic que sigui així, però aquestes són les martingales del sistema de votacions.

He escrit abans que el resultat de la votació catalana podrà ser superat per la possiblement futura balear. Seria ben factible que el sí fos de quatre de cada quatre votants. Per aconseguir-ho basta que només votin els favorables al sí. Així el resultat donaria el 100% de “sí”, encara que sols fossin cent cinquanta els que votassin.

IB3 compleix les ‘previsions’ econòmiques

mirollull | 18 Juny, 2006 19:33

IB3 necessita no sé quants milions d’euros més, m’ha dit n’Amàlia.

Per aquest comentari i perquè fa uns dies vaig reconfigurar els canals de recepció amb les freqüències actuals de les emissores de TV, sé que IB3 segueix existint.

No em sorprèn que necessiti més aportació; a l’article IB3 i el miracle de Mahoma, quan encara no s’havia inaugurada l’emissora, ja comentava que això passaria.

Si ho pensam bé, és una sort que existesquen i augmentin les cadenes de radio i TV, com també ha passat –i segueix la ratxa– amb la proliferació de càrrecs directius i funcionariat de les institucions estatals i autonòmiques, partits polítics, organismes sindicals... pagats per l’erari públic. Tot això ha millorat el nivell de vida d’una gran part de la població i ha permès l’enriquiment d’un bon grup selecte, que, d’altra manera podrien estar inactius, i, en conseqüència, mantén en un nivell tolerable la taxa de la desocupació.

Hi ha que reconèixer que el país, que de moment encara és un, és ric, i que els recursos naturals y la població activa donen per a molt.

Sí, ja sé que hi ha gent que ho passa magre i que altres cobren la meitat o menys de la pensió de jubilació que els correspon pels anys i basses cotitzades perquè segons les normes aplicades no poden sobrepassar un límit. (En tenc una mostra a mà.) Però, ¿no és un goig veure que tot va tan bé i que, sense anar més lluny, els bancs només traginant dobbers, una activitat ‘altament afavoridora’ del P.I.B. (Producte Interior Brut), augmenten –i en presumeixen– constantment els beneficis?

Un 4-0 i l’espanyolitat

mirollull | 15 Juny, 2006 12:40

Américo Castro es buidà el cap per entendre i explicar Los españoles: cómo llegaron a serlo, (Taurus, 1965). La seva és tota una teoria clarificadora, però molesta i oblidada.

Per altra banda, el senyor Rodríguez Zapatero i la seva quadrilla fan esforços inaudits per retornar a l’estat primigeni d’Ibèria, d’Hispania o d’Al-Andalus.

I de cop i volta, tant les teories d’Américo Castro com les capbuitades prodigioses se’n van en orris.

Ara la ‘immensa majoria’ ja té dret a viure perquè li rebrota amb força el patriotisme (nacionalisme, en definitiva) i estima lo seu. Un 4-0 ho ha deixat ben clar. Fins i tot descendents del Pierolapithecus –per ventura, no tots– comparteixen i celebren el triomf espanyol.

Cant gregorià i bel clerical

mirollull | 12 Juny, 2006 09:58

He llegit que en el capítol catedralici de Mallorca hi ha desacord i consternació per la pretensió de mossèn Pere Llabrés d’eliminar el cant gregorià a les celebracions litúrgiques.

¿Què voleu que vos digui?, partitura gregoriana no sé com pot suprimir l’ús del cant gregorià. ¿Encara, excepte a Silos i qualque altre lloc privilegiat, existeix el cant gregorià?

No record que en Pere Llabrés fos del grup que apreníem i cantàvem gregorià, ni que fos de l’Escola Cantorum, pero sí és ben segur que sap quina és la importància musical del cant gregorià, l’harmonia, cadència i matisació que requereix; i supòs, també, que avui en dia no queda gaire ningú que el sàpiga cantar: uns perquè mai n’han sabut (com a molt arribaven a ‘desentonar’ un bel clerical) i altres perquè ja no n’han après. El cant gregorià és un cant en llatí i aquest, el llatí, ja no figura en el programa d’ensenyament eclesiàstic.

¿Necessita, per tant, fer res mossèn Llabrés per eliminar-lo? Altrament, potser vol evitar una salmòdia que no és més que un belar arrossegat i desafinat, en què sovint es convertia la interpretació de les notes quadrades en un tetragrama.

Per cert, bellíssims llibres de partitures dibuixades a mà en fulls de pergamí han estat desmembrats per fer pantalles de làmpades de peu.

PSM – Una lliçó de dignitat

mirollull | 31 Maig, 2006 16:00

Vere dignum et justum est reconèixer la gran lliçó de dignitat no sols política sinó també humana que el PSM ens ha donat en el seu 18 Congrés eucarístic i un si és no és ecumènic, per boca d’un senador del PNV convidat a la celebració.

Només una petita màcula li podem trobar al discurs, que en lloc de fer-lo en basc, com corresponia a l’invitat, el feu en espanyol. Si ho va fer perquè els psmites l’entenguessin, s’hagués pogut expressar en anglès i no haurien cruixit les orelles dels presents.

Oblidant, però, aquest detallet sense importància, ens ha deixat una frase brillant i definidora: «El que no se sienta nacionalista ni quiera a lo suyo no tiene derecho a vivir». Fins i tot dit en espanyol, té tota la raó: no es pot viure així com així. El fet de viure és una conseqüència de la dignitat que s’assoleix essent nacionalista. Històricament sempre ha estat així, i des de la prehistòria les tribus, en aquell temps pre-nacionalistes, ja lluitaven entre si per defensar els drets nacionals i els bens comuns.

No tan llunyans, i per tant més comprensibles, tampoc falten exemples. A part de l’imperi sense posta de sol i les creuades per nacionalitzar els no creients, quasi de fa quatre dies tenim el paradigmàtic unidad de destino en lo universal, la preclara i contundent actuació hitleriana i el diví manament perpetuat quotidianament per l’observança islàmica de destruir els cans infidels.

El PSM (Partit Socialista Mallorquí) ho té clar. Ara sols manca saber quina ‘solució’ triarà, si la d’un dels Quatre Genets de l’Apocalipsi o, per més primigènia, l’espasa de foc de l’àngel de l’Edèn.

Marcial Maciel, per la penitència a la santedat

mirollull | 22 Maig, 2006 22:14

¡Quina delicadesa la de Benedictus XVI! ¡Com pot canviar un inquisidor del segle xx/xxi en passar a ser Sa Santedat!

Tota la duresa i l’exigència del prefecte encarregat de preservar la integritat de la Fe i de mantenir l’ortodòxia, se torna tracta suau i amorós per reconduir l’ànima pecadora al camí de la perfecció per l’oració i la penitència.

Res d’anatema: tot lo contrari, caritat fraterna. Així, un dia no llunyà –ja té 86 anys– es podran obrir de pinte en ample les portes perquè Marcial Maciel pugui recòrrer la senda dels benaventurats cap a la beatificació i santificació –el seu desig pòstum–.

Santa Magdalena, peitent

Si l’Opus pogué comprar la inusitadament ràpida santificació del seu fundador, un marqués que no pareixia ni carn ni peix, ¿havien de quedar mancats els Legionaris? ¡No! Hauran d’esperar, això sí, que retirat com Sant Jeroni i Santa Magdalena li arribi una mort santa, però després, sense cap entrebanc (contribuint al sanajament de la tresoreria d’un banc vaticà o omplint qualque caixa eclesiàstica minvada) podran elevar als altars Sant Marcial, penitent, el fundador mexicà, feliçment no compromès ni contaminat per la teologia de l’alliberació.

---------

Són moltes les imatges de Santa Magdalena, penitent i repenedida, que ens han deixat els artistes. Les de Gentileschi, Carreño i Goya en són tres versions representatives. I de les tres, possiblement l’estil fastuós de Gentileschi, serà el més adequat per representar el futur sant dels Legionaris.

Of course, my lady

mirollull | 20 Maig, 2006 21:41

No crec que, ara precisament, la senyora Cirer “se haya caído de un guindo”, com deim en forester, o, entre noltros, hagi caigut del burro o del ruc. Però, ara ha dit que el domini .cat oculta pretensions independentistes.

Of course, my lady. El .cat, després de fracassar certes institucions catalanes en l’intent d’aconseguir un domini de país que els diferenciàs d’Espanya, és un subterfugi o invenció de distintiu nacionalista.

En els articles que he escrit en aquest bloc sobre el .cat, el comentari que m’han fet més pròxim a l’encert és el d’un, que escriu: «és una resposta anormal a una situació anormal». (Altres comentaris han estat més expeditius: l’insult com argument.) Quant al comentari d’un, potser sí, se pot considerar una “resposta anormal”, encara que jo no sàpiga ben bé a què és resposta i pensi que la segona part quedaria millor canviant ‘a una situació anormal’ per ‘d’uns anormals’.

En qüestions d’Internet hi ha que reconèixer que els de la barretina són més avançats que els de la tzapela. I és evident que és vol crear confusió: i no és la mateixa cosa ‘els països catalans’ que ‘els països de llengua catalana’. I s’utilitza el .cat no com indicador cultural i lingüístic –per a la qual cosa, tanmateix, no tendria massa sentit ni cap necessitat– sinó com element provocador i ariet polític.

Deixant de banda la cultura, que no queda únicament configurada per la llengua, si aquesta establís la unió política dels distints assentaments humans ¿quines conseqüències s’haurien de treure del mapa que reproduesc d’un estudi lingüístic del mexicà Sergio Zamora?

Distribución de lenguas en el mundo

.cat i la geometria

mirollull | 13 Maig, 2006 12:17

És possible que una gran majoria de la minoria, cada dia creixent, dels caps elegits en els varis estaments públics, i una minoria indeterminada de la majoria que és electora, necessitin reciclatge des de l’ensenyança bàsica o una revisió i tractament psicològics o, fins i tot, psiquiàtrics. Establir una comissió d’estudi ad hoc no ho aclariria, però un estudi fet per especialistes podria donar resultats satisfactoris.

D’un altre assumpte, en canvi, no puc assegurar res. Si bé en un primer cop de vista pareix potser sortir del subconscient o del inconscient, no tenc coneixements suficients sobre les teories de l’enguany de moda, pel 150 aniversari, don Sigmund Freud.

Els psicoanalistes, possiblement, mos puguin explicar si el punt cat, estirant el fil d’Ariadna del laberint psíquic, té el seu origen en el catet, no en el de la geometria, sinó el castellà o espanyol, més popular, cateto. Seria interessant que ho poguessin fer.

---------

Aquest article és en homenatge de la declaració sapiencial del rector de l’UIB d’utilitzar el domini .cat per la universitat balear.

Ensenyament trilingüe, bilingüe o “mono-lingüe”

mirollull | 10 Maig, 2006 21:29

La situació es va aclarint. El senyor Matas pot deixar de preocupar-se per si l’ensenyament ha de ser trilingüe, bilingüe o “mono-lingüe”.

La meva proposició seria que es decretàs que ha de ser bilingüe i que, per això, es poguessin triar una llengua de la Comunitat Europea i una altra d’un país no comunitari.

Així, ¡fora discussions!, i res de tenir en compte que la llengua nativa forma part de l’estructura intel·lectual i psicològica de la personalitat.

La llengua nativa o materna –sigui quina sigui, perquè cada dia amb tanta d’immigració això ja és una babel– els infants la poden aprendre a ca seva o a les respectives catequesis.

Quant al català, que pareix la única llengua que preocupa, cap problema: tan aviat com s’aprovin els drets humans dels simis, la immersió lingüística serà una conseqüència natural i intrínseca. Si no ha pogut quedar prou clar que el Pierolapithecus parlàs català, jo m’atreviria a donar per fet que els simis, sí, parlen català; crec que hi ha proves irrefutables en els seus descendents. En tot cas, els especialistes ho poden estudiar i esbrinar.

I ara, parlant seriosament, esper que els drets dels simis siguin més respectats i observats que els d’una majoria important dels seus descendents humans. El senyor Bush –i només el cit a ell per la importància de l’exemple– en sap molt de la diària conculcació dels drets humans.

El català, llengua universal

mirollull | 09 Maig, 2006 21:39

Ara tot va accelerat. Fins i tot del Concorde ja no en canta gall ni gallina. I pot ser que tanta d’activitat i un esforç tan ingent per aconseguir la immersió (la lingüística, no la dels capbuits), en unes desenes d’anys convertesqui la llegua catalana amb l’equivalent del llatí d’altre temps.

Serà tot un èxit, una letraperquè l’esdeveniment s’assolirà sense que vagin al davant les milícies recolzades per bateries de trabuquets.

Quan s’haurà tornat el mitjà de comunicació i cultura més important del món, d’acord amb les lleis del progrés i del pèndul, la llengua catalana passarà a ser una reverencial llengua morta. I un il·lustrat govern de torn, la retirarà del pla d’estudis.

I la capacitat humana haurà millorat tant, que tendrà un nou llenguatge de signes, un alfabet i una sintaxi esquifits i estranys i dues dotzenes d’emoticons de colorets. Tot això, és clar, protegit pels drets dels simis.

3 milions en discussió

mirollull | 07 Maig, 2006 17:59

És ben curiosa la sentencia que absol el demandat de pagar els tres milions d’Euros que UM, d’acord amb un contracte voluntàriament firmat, volia cobrar-li a un trànsfuga.

I dic que es curiosa perquè, si bé el punt en discussió era els 3 milions i aquest ha quedat clar, per altra banda l’exposició del cas en fa pensar que la cosa no havia d’haver acabat amb una simple absolució, sinó que, segurament, hi havia motiu més que suficient per enviar tots els implicats, demandat i demandants, a la presó.

Perquè demostra quins acords il·lícits són capaços de firmar els candidats per figurar en una llista electoral, i quina poca vergonya regeix l’actuació de les formacions i els gestors polítics.

Per molt que ho pugui dir la Constitució, ¿algú es pot creure que l’acta de regidor, de diputat, o la que sigui, és d’aquest i no de la formació política de la que mama?

Són massa les martingales que s’inventen per fer-nos creure que la fresa política que tenim és una democràcia.

Però això és lo que hi ha. I confirmat pels votants, siguin interessats o ingenus. ¡Què hi farem!

OCB – La placa, com una patena

mirollull | 07 Maig, 2006 16:33

L’haguessin o no rompuda, la placa commemorativa torna a ser a la façana del 46 del carrer de Sant Alonso.
L’Obra Cultural Balear sols volia fer-la neta –va dir– i, la senyora Cirer, no era necessari que ordenàs la reposició de la placa i no d’una altra concordant amb la immersió linguística.

Per tant, tots contents: l’Ajuntament perquè la placa és el seu lloc i l’OCB perquè la deixada neta com una patena. La fotografia, del dia 1 de maig proppassat, n’és la prova.

Placa de Juan Alcover

I la fotografia demostra lo que pot veure qualsevol persona que passi pel carrer i alci el cap: un quadre de marbre amb un escut i voreres ben tallades; poc més, si no està una estona intentant treure’s els ulls o no du un binocle.
Entre que està molt amunt i que la neteja s’ha feta ‘a consciència’, la inscripció resulta il·legible.
He tret una detall de la placa, n’he forçat el contrast i, com es pot veure, la placa és l’original de «En esta casa vivió y murió Juan Alcover...».

Detall de la placa de Juan Alcover

Qui m’acompanyava no pogué llegir res i m’assegurà que abans era llegible i l’altura on està era la mateixa.

Potser, ara la trampa de l’OCB és aquesta: si no s’autoritza la traducció a la llengua de la Raquel de n’Alcover, al manco que no es pugui veure què diu.
I més endavant, qualsevol vespre, es canvia. I tal dia farà un any!

El llapis vermell del censor

mirollull | 29 Abril, 2006 23:23

Una portada mai publicada del suplement dominical de Diario de Mallorca de dia 8 de maig de 1960, revisant una carpeta, ha tornat casualment a les meves mans.

Aquesta primera plana (la part superior) la vaig reconstruir amb una prova del fotogravat i amb la galerada del text, aferrats sobre la que va esser la pàgina publicada.

La portada, la vaig haver de canviar a corre-cuita; el director, don Toni Sabater, em va dir per telèfon que el censor havia barrat la fotografia i el seu comentari amb dues retxes vermelles.

Portada censurada

La imatge queda prou clara a la reproducció. El text, que és il·legible és el següent:

«Muchos hombres se reunieron en torno a mesas largas y repletas de suculentos y variados manjares.
Todos estaban contentos y hablaban mientras fámulos diligentes entraban y salían por las puertas del fondo.
Se acallaron las palabras. Y los hombres, lado a lado, frente por frente, olvidados unos de otros, engullían golosamente las viandas bien aderezadas.
Los pasos de los criados aumentaban y sus manos avezadas escanciaban los vinos escogidos.
Todos parecían atareados, muy atareados... El banquete se prolongó hasta avanzada la tarde.
A la hora en que se disgregaban los convidados, pesados y soñolientos, una multitud arrastraba la indigencia de sus estómagos vacíos.
Muchos de los comensales no se explicaban aquellos hombres hambrientos. ¿No habían estado todos en el banquete? ¿No habían comido hasta hartarse?
Aquellos hombres no lo entendían. También ahora muchos se quedan sin entender. Y lo cierto es que el hambre sigue paralela a los convites fastuosos.»

La plana de diari censurada em va recordar que tenc la maqueta del llibre de Joan Triadú Els sonets de Shakespeare. La maqueta, que, també l’any 1960, em va donar y dedicar l’autor, té la peculiaritat de dur el número i el segell, aquest una taca imprecisa, de la censura prèvia estatal ineludible per a la publicació.

Per altra casual coincidència he llegit aquests dies en una ficció situada a la mateixa època, que el director de El Diario de La Paz s’alegra d’una actuació del censor perquè evita que el protagonista s’acomiadi dels lectors.

García Márquez, a Memoria de mis putas tristes, escriu que al director «La nota le parecía magnífica, y todo lo que decía de la vejez era de lo mejor que había leído nunca, y no tenía sentido terminarla con una decisión que parecía más bien una muerte civil. Por fortuna, dijo El Abominable Hombre de las Nueve la leyó cuando ya estaba armada la página editorial, y le pareció inadmisible. Sin consultarlo con nadie la tachó de arriba abajo con su lápiz de Torquemada. Cuando lo supe esta mañana ordené mandar una nota de protesta a la Gobernación. Era mi deber, pero entre nos, puedo decirle que estoy muy agradecido por la arbitrariedad del censor».

Torn a la part de pàgina no publicada. Un vespre, en sortir de la redacció vaig coincidir amb el censor Ramírez que, com era costum, havia fet la revisió de les galerades de darrera hora. Li vaig que creia exagerada la censura que m’havia feta. I em respongué: «¿Què volies, que pagassim les conseqüències tots dos, tu i jo? Aquests dies hi havia un sopar oficial organitzat pel Governador».

Els sonets de Shapeskeare

OCB, “no, criatura”

mirollull | 20 Abril, 2006 22:27

Es pot pensar que ho han fet per curtor o que és obra d’incultura balear. Jo pens una altra cosa.

En referesc a destrossar la placa commemorativa que l’any 1956 l’Ajuntament de Palma va posar a la casa on va viure i morir Joan Alcover, del qual possiblement l’obra més coneguda (sense que molts sàpiguen que és d’ell) és La Balanguera.

D’ell també és el poema

LA LLENGUA PÀTRIA

A la musa castellana
mos anys millors he donat,
d’una altra musa germana
fondament enamorat.

Joan Alcover

Què podré donar-li ara,
per la tardor ensopit?
Qualque cosa bull encara
al fons de mon esperit.

Llengua de perfums masella
tal volta, amb rara virtut,
com una pluja novella
me torni la joventut.

Sols ella arribar podria
de mon cor fins a la rel.
Si altra esposa fou ma Lia
ella serà ma Raquel.

L’any 1951, l’Editorial Selecta, de Barcelona, publicà les Obres Completes de Joan Alcover. Un llibre de 858 pàgines, en el qual l’obra catalana n’ocupa 336 i l’obra castellana, 429.

Si l’Obra Cultural Balear ha romput la placa per ser escrita en castellà, ara, per lògica coherència feixista, hauria de fer cremar tots els exemplars d’unes obres completes que tan mala imatge donen de l’autor de Cap al tard.

I davall del rètol de l’OCB que posaran a la façana, hi podrien gravar uns, aquests sí escrits en català per N’Alcover:

Creus que voles per l’altura
i que el núvol t’embolcalla
perquè tens l’estil boirós. No, criatura,
és fum de palla.

'.cat' és massa internacional

mirollull | 19 Abril, 2006 22:49

Jo trob sobre pintura de Vichque per voler ser un atribut localista, ha sortit massa internacional.

Normalment, un domini genèric (per si mateix internacional) s’aplica a funcions, estaments, entitats comercials; però, llevat que la meva sigui una ignorància supina, no n’hi cap per circumscriure una àrea lingüística.

Possiblement, a la xarxa mundial el .cat serà mal interpretat. No necessitaran cercar-li els cinc peus per agafar-lo en anglès. He posat .cat a un traductor informàtic i m’ha donat .gat.

Si es pretén usar un domini diferenciador, crec que .gat hauria estat millor. Aquest es podria usar també a Mallorca sense ocasionar discussions: els localistes el podrien entendre con .moix i es podria pensar que per als ‘sucursalistes’ pot significar .ebri.

¡I tots contents!

Com a coristes de vodevil

mirollull | 15 Abril, 2006 11:02

Baudelaire, i molt manco Wordsworth, no s’haguessin pogut imaginar quan escrivien sobre la difusió de notícies l’aportació que representaria la fotografia (sobretot quan l’armeig va poder prescindir del trípode) i ja no diguem res de la televisió. Susan Sontag, sí: aquesta ha escrit pàgines molt aclaridores sobre la qüestió.

Evidentment, tant la fotografia com la televisió no són de fiar. La seva aparença de reproducció fidel de la realitat sovint no és més que això: aparença. La manipulació de la realitat o l’alteració del significat segons d’on o com es prenguin les imatges és possible, i no parlem de la selecció i juxtaposició en què es presentin per condicionar una interpretació determinada.

De totes maneres també s’aconsegueix, especialment amb les imatges no estàtiques, i per tant, seqüencies reals filmades sense altra intenció que la transmetre-les tal com són, posar en evidència fets estrambòtics que, sense el moviment, resultarien quasi intranscendents.Per pura casualitat he vist l’arribada a port peninsular d’un escamot de legionaris, cabra inclosa, desfilant a pas gràcil de conjunt de vodevil per anar a complir l’escenificació compungida de carregar i alçar la imatge d’un santcrist de mida natural. Tot junt, resultava un espectacle barroer.

I és curiós que els legionaris siguin l’emblema més mascle de l’estament militar i juntament amb els toreros del poble espanyol. Uns amb pit inflat i braons ostensibles i algun també amb barba negra i rostre agressiu, avançant en filera pegant botets de corista; i els altres, vestits de lo més fi amb brodats i passamaneries, interpretant la part femenina de la lluita amb el minotaure.

He de mirar si na Susan Sontag n’ha escrit res de tot això.

Què és la república?

mirollull | 14 Abril, 2006 21:48

Fa vint-i-vuit anys, a Madrid, tal dia com avui, érem a sala de Editora Nacional, amb el seu director, Inauguración exposición 1978el subdirector general de Cultura i el president i el vicepresident de l’Agrupación Española de Acuarelistas, inaugurant una exposició meva d’aquarel·les.

A la inauguració no hi va poder arribar na Marisa, l’administrativa de l’agrupació; quan baixava per un costat de la Gran Vía va ser empentada pels manifestants de la commemoració de la República que corrien fugint de la policia, encara hereva pròxima del senyor Fraga de “la calle es mía”.

Na Marisa, en lloc de a l’exposició, va arribar a urgències, per sort, amb nafres poc importants.

Avui, en canvi, s’enalteix el 75 aniversari de la instauració de la Segona República amb una ignorància total de la seva possible importància i dels motius del seu fracàs, en bona part atribuïble a l’exclusivisme i a la intolerància dels dirigents polítics.

Més o manco com, per desgràcia, podria passar avui, que es fa flamejar la bandera tricolor i es canta l’himne de Riego, del qual molts sols coneixen “si los frailes y curas supieran...”.

La divisa de la república –“Llibertat, igualtat, fraternitat”–, que tampoc France avui pot ostentar amb plena dignitat, de veres ja interessa a poca gent, especialment si té el poder, hi participa o el pretén.

L’ex-batle de Sineu i l’ària de la veritat

mirollull | 14 Abril, 2006 11:11

L’ex-batle de Sineu, conegut en el poble per “Pavarotti”, a l’Ultima Hora, ha cantat, pens que inadvertidament, l’ària de la veritat.

Potser ho ha dit innocentment i per reforçar l’afirmació de que no necessàriament la proximitat és motiu d’involucració en conductes deshonestes, o que tenen tota l’aparença de ser-ho, i que haurà de ser cosa de jutges aclarir-ho.

Ha manifestat que en el poble tots són familiars o amics. Àngela Maria! Ha encertat de ple.

És evident que els ajuntaments de ciutats menors i viles no permeten, pel pressupost que mouen, enriquiments com els que puguin propiciar els de capitals importants, consells, autonomies i ministeris. Però, estam veient que alguns casos ben aviat se silencien i que d’altres ni tant sols se’n parla, perquè, qualsevol que sigui el partit polític on s’agombolin, tots són familiars i amics. També, per això, és molt més fàcil la relació i compensació de “favors”, i fins i tot haver de callar per no perjudicar interessos pròxims o per no crear-se dificultats. Sols l’animadversió personal revela, de tant en tant, qualque actuació anormal.

Tot això no ho dic perquè cregui que les fiscalies hagin d’actuar: sortirien massa assumptes i no donarien l’abast. Només ho dic perquè l’ex-batle de Sineu, segurament, per dir una cosa n’ha cantat una altra.

La recaptadora de tributs y García Márquez

mirollull | 10 Abril, 2006 16:10

El diumenge, quatre diaris de Palma i amb titular similars, destacaven la mateixa notícia a primera plana.

Els titulars són: «Detinguda la recaptadora de tributs de Sineu per malversació de fons», «La Guardia Civil detiene a la recaudadora de Sineu por malversación», «La Guardia Civil detiene a la recaudadora de Sineu» i «La Guardia Civil detiene a la acusada de robar 507.000 € públicos en Sineu».

No record haver vist mai tanta d’unanimitat en publicar una notícia en els diaris locals. La vegada que més si acostaren va ser, fa molt de temps –Un any? Dos? Més? –, que tres d’ells inseriren en portada una fotografia quasi igual d’un partit del Mallorca.

Però quan es refereixen a possibles malversacions, ‘desviaments’, alteracions profitoses del preu de les coses, prevaricacions, enriquiments irregulars, etc. etc. no hi sol haver aquesta coincidència.

El cas em recorda García Márquez, millor dit, el d’una de les seves novel·les: la recaptadora de tributs de Sineu, tampoc, com el general no tiene quien le escriba.

Deu ser un cas similar al de Marbella. Cap dels partits polítics importants no impedeix que se’n parli, potser perquè pensa que no pot sortir-ne perjudicat. I de rebot poden alçar la bandera de la rectitud política de no ficar-se en la actuació judicial y policíaca.

Un batle i l’Excel

mirollull | 08 Abril, 2006 19:04

Que un batle no sàpiga com funciona un ordinador, no té massa importància. I molt manco se li pot demanar que tengui una mínima idea de programació ni de com roda un programa.

Però hauria de saber que un ordinador és una màquina per fer càlculs rapidíssims; i que un ordenador és sufientment ‘beneit’ per no equivocar-se.

Un ordinador pot deixar de funcionar, pot tenir components que s’avariïn; però quan fa càlculs i assigna resultats ‘no pensa per compte propi’. No fa més que allò que li han dit que ha de fer.

Per tant, que un batle digui que un canvi d’assignació d’una partida pressupostària municipal s’ha debut a «un error amb l’Excel», no pot tenir moltes d’interpretacions. O aqueixa bajanada no l’ha dita el batle sinó que és un tergiversació periodística, o que el batle ens vol fer combregar amb rodes de molí. També podria ser que no miri prim en repetir les beneitures que li diuen.

Marbella i Mallorca tenen vuit lletres

mirollull | 01 Abril, 2006 19:26

Lucía Méndez en un article titulat La ‘gota Malaya’ publicat avui dia 1 d’abril en El Mundo / El Día de Baleares, diu que les notícies de Marbella han escandalitzat a tot el país.

I acaba l’article amb aquestes frases: «Nos tranquiliza, eso sí, que los grandes líderes políticos –Zapatero y Rajoy– se hayan tomado este escándalo con tanta calma y hasta con indiferencia. Medio Ayuntamiento en la cárcel y ni se inmutan.»

¿I què vol que facin? En tenen prou procurant aguantar que la ruixada escampi. A cap dels dos li convé obrir la boca, ni pot dir que això passa a l’altre costat: tots dos tenen les teulades de vidre.

I supòs que tots dos estan astorats pel ressò que té l’assumpte.

¿Què ha passat, perquè, després de tant de temps, ara els jutges i la policia arribin tan lluny? ¿El control polític està perdent els papers? ¿O es vol utilitzar aquest cas per donar una lliçó d’actuació honesta i justa i fer-nos creure que és un cas aïllat?

Un cas aïllat, i alhora es parla d’Orihuela i de Tenerife.

I els motius d’actuació són els de prevaricació, tràfic d’influències i malversació.

¿No vos sonen els motius? Tanta sort que noltros –vull dir el nostre estament públic– som gent més assenyada i prudent i sabrem aturar accions judicials perilloses per als mallorquins; i no donarem disgusts a ningú ni sobretot a la molt honrada presidenta del Consell.

José Luis ‘El Demolidor’

mirollull | 30 Març, 2006 16:24

Si no fos per l’advertència d’un amic, no sé si hauria llegit l’escrit d’Stanley G. Payne titulat El entreguismo de Zapatero, publicat el passat dia 27 en El Mundo / El Día de Baleares.

Supòs que els 'pesoeïtes' consideren nefandes les meves opinions sobre qüestions polítiques. Però, vet aquí que els meus articles El Gobierno no dialoga con ETA i Tregua y ‘Marcha triunfal’ queden reafirmats pel de l’historiador.

No comentaré els judicis de Payne sobre Zapatero ni quant al programa del Govern «para la demolición de la estructura actual de la Constitución y las instituciones de gobierno españolas».

Però sí reproduesc un paràgraf que no necessita comentari: «Durante 70 años, los nacionalistas vascos han traicionado constantemente a todos sus grandes aliados e interlocutores. Es posible que no haya en el mundo ninguna otra fuerza política que tan sistemáticamente haya exhibido tal grado de deslealtad y de espíritu traicionero durante un período tan prolongado de tiempo.»

Val la pena llegir l’escrit d’Stanley G. Payne, tot i que les seves assercions i conclusions no siguin gens afalagadores amb relació als fets que viurem prest a la pell de brau.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb