Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

El llapis vermell del censor

mirollull | 29 Abril, 2006 23:23

Una portada mai publicada del suplement dominical de Diario de Mallorca de dia 8 de maig de 1960, revisant una carpeta, ha tornat casualment a les meves mans.

Aquesta primera plana (la part superior) la vaig reconstruir amb una prova del fotogravat i amb la galerada del text, aferrats sobre la que va esser la pàgina publicada.

La portada, la vaig haver de canviar a corre-cuita; el director, don Toni Sabater, em va dir per telèfon que el censor havia barrat la fotografia i el seu comentari amb dues retxes vermelles.

Portada censurada

La imatge queda prou clara a la reproducció. El text, que és il·legible és el següent:

«Muchos hombres se reunieron en torno a mesas largas y repletas de suculentos y variados manjares.
Todos estaban contentos y hablaban mientras fámulos diligentes entraban y salían por las puertas del fondo.
Se acallaron las palabras. Y los hombres, lado a lado, frente por frente, olvidados unos de otros, engullían golosamente las viandas bien aderezadas.
Los pasos de los criados aumentaban y sus manos avezadas escanciaban los vinos escogidos.
Todos parecían atareados, muy atareados... El banquete se prolongó hasta avanzada la tarde.
A la hora en que se disgregaban los convidados, pesados y soñolientos, una multitud arrastraba la indigencia de sus estómagos vacíos.
Muchos de los comensales no se explicaban aquellos hombres hambrientos. ¿No habían estado todos en el banquete? ¿No habían comido hasta hartarse?
Aquellos hombres no lo entendían. También ahora muchos se quedan sin entender. Y lo cierto es que el hambre sigue paralela a los convites fastuosos.»

La plana de diari censurada em va recordar que tenc la maqueta del llibre de Joan Triadú Els sonets de Shakespeare. La maqueta, que, també l’any 1960, em va donar y dedicar l’autor, té la peculiaritat de dur el número i el segell, aquest una taca imprecisa, de la censura prèvia estatal ineludible per a la publicació.

Per altra casual coincidència he llegit aquests dies en una ficció situada a la mateixa època, que el director de El Diario de La Paz s’alegra d’una actuació del censor perquè evita que el protagonista s’acomiadi dels lectors.

García Márquez, a Memoria de mis putas tristes, escriu que al director «La nota le parecía magnífica, y todo lo que decía de la vejez era de lo mejor que había leído nunca, y no tenía sentido terminarla con una decisión que parecía más bien una muerte civil. Por fortuna, dijo El Abominable Hombre de las Nueve la leyó cuando ya estaba armada la página editorial, y le pareció inadmisible. Sin consultarlo con nadie la tachó de arriba abajo con su lápiz de Torquemada. Cuando lo supe esta mañana ordené mandar una nota de protesta a la Gobernación. Era mi deber, pero entre nos, puedo decirle que estoy muy agradecido por la arbitrariedad del censor».

Torn a la part de pàgina no publicada. Un vespre, en sortir de la redacció vaig coincidir amb el censor Ramírez que, com era costum, havia fet la revisió de les galerades de darrera hora. Li vaig que creia exagerada la censura que m’havia feta. I em respongué: «¿Què volies, que pagassim les conseqüències tots dos, tu i jo? Aquests dies hi havia un sopar oficial organitzat pel Governador».

Els sonets de Shapeskeare

OCB, “no, criatura”

mirollull | 20 Abril, 2006 22:27

Es pot pensar que ho han fet per curtor o que és obra d’incultura balear. Jo pens una altra cosa.

En referesc a destrossar la placa commemorativa que l’any 1956 l’Ajuntament de Palma va posar a la casa on va viure i morir Joan Alcover, del qual possiblement l’obra més coneguda (sense que molts sàpiguen que és d’ell) és La Balanguera.

D’ell també és el poema

LA LLENGUA PÀTRIA

A la musa castellana
mos anys millors he donat,
d’una altra musa germana
fondament enamorat.

Joan Alcover

Què podré donar-li ara,
per la tardor ensopit?
Qualque cosa bull encara
al fons de mon esperit.

Llengua de perfums masella
tal volta, amb rara virtut,
com una pluja novella
me torni la joventut.

Sols ella arribar podria
de mon cor fins a la rel.
Si altra esposa fou ma Lia
ella serà ma Raquel.

L’any 1951, l’Editorial Selecta, de Barcelona, publicà les Obres Completes de Joan Alcover. Un llibre de 858 pàgines, en el qual l’obra catalana n’ocupa 336 i l’obra castellana, 429.

Si l’Obra Cultural Balear ha romput la placa per ser escrita en castellà, ara, per lògica coherència feixista, hauria de fer cremar tots els exemplars d’unes obres completes que tan mala imatge donen de l’autor de Cap al tard.

I davall del rètol de l’OCB que posaran a la façana, hi podrien gravar uns, aquests sí escrits en català per N’Alcover:

Creus que voles per l’altura
i que el núvol t’embolcalla
perquè tens l’estil boirós. No, criatura,
és fum de palla.

'.cat' és massa internacional

mirollull | 19 Abril, 2006 22:49

Jo trob sobre pintura de Vichque per voler ser un atribut localista, ha sortit massa internacional.

Normalment, un domini genèric (per si mateix internacional) s’aplica a funcions, estaments, entitats comercials; però, llevat que la meva sigui una ignorància supina, no n’hi cap per circumscriure una àrea lingüística.

Possiblement, a la xarxa mundial el .cat serà mal interpretat. No necessitaran cercar-li els cinc peus per agafar-lo en anglès. He posat .cat a un traductor informàtic i m’ha donat .gat.

Si es pretén usar un domini diferenciador, crec que .gat hauria estat millor. Aquest es podria usar també a Mallorca sense ocasionar discussions: els localistes el podrien entendre con .moix i es podria pensar que per als ‘sucursalistes’ pot significar .ebri.

¡I tots contents!

Com a coristes de vodevil

mirollull | 15 Abril, 2006 11:02

Baudelaire, i molt manco Wordsworth, no s’haguessin pogut imaginar quan escrivien sobre la difusió de notícies l’aportació que representaria la fotografia (sobretot quan l’armeig va poder prescindir del trípode) i ja no diguem res de la televisió. Susan Sontag, sí: aquesta ha escrit pàgines molt aclaridores sobre la qüestió.

Evidentment, tant la fotografia com la televisió no són de fiar. La seva aparença de reproducció fidel de la realitat sovint no és més que això: aparença. La manipulació de la realitat o l’alteració del significat segons d’on o com es prenguin les imatges és possible, i no parlem de la selecció i juxtaposició en què es presentin per condicionar una interpretació determinada.

De totes maneres també s’aconsegueix, especialment amb les imatges no estàtiques, i per tant, seqüencies reals filmades sense altra intenció que la transmetre-les tal com són, posar en evidència fets estrambòtics que, sense el moviment, resultarien quasi intranscendents.Per pura casualitat he vist l’arribada a port peninsular d’un escamot de legionaris, cabra inclosa, desfilant a pas gràcil de conjunt de vodevil per anar a complir l’escenificació compungida de carregar i alçar la imatge d’un santcrist de mida natural. Tot junt, resultava un espectacle barroer.

I és curiós que els legionaris siguin l’emblema més mascle de l’estament militar i juntament amb els toreros del poble espanyol. Uns amb pit inflat i braons ostensibles i algun també amb barba negra i rostre agressiu, avançant en filera pegant botets de corista; i els altres, vestits de lo més fi amb brodats i passamaneries, interpretant la part femenina de la lluita amb el minotaure.

He de mirar si na Susan Sontag n’ha escrit res de tot això.

Què és la república?

mirollull | 14 Abril, 2006 21:48

Fa vint-i-vuit anys, a Madrid, tal dia com avui, érem a sala de Editora Nacional, amb el seu director, Inauguración exposición 1978el subdirector general de Cultura i el president i el vicepresident de l’Agrupación Española de Acuarelistas, inaugurant una exposició meva d’aquarel·les.

A la inauguració no hi va poder arribar na Marisa, l’administrativa de l’agrupació; quan baixava per un costat de la Gran Vía va ser empentada pels manifestants de la commemoració de la República que corrien fugint de la policia, encara hereva pròxima del senyor Fraga de “la calle es mía”.

Na Marisa, en lloc de a l’exposició, va arribar a urgències, per sort, amb nafres poc importants.

Avui, en canvi, s’enalteix el 75 aniversari de la instauració de la Segona República amb una ignorància total de la seva possible importància i dels motius del seu fracàs, en bona part atribuïble a l’exclusivisme i a la intolerància dels dirigents polítics.

Més o manco com, per desgràcia, podria passar avui, que es fa flamejar la bandera tricolor i es canta l’himne de Riego, del qual molts sols coneixen “si los frailes y curas supieran...”.

La divisa de la república –“Llibertat, igualtat, fraternitat”–, que tampoc France avui pot ostentar amb plena dignitat, de veres ja interessa a poca gent, especialment si té el poder, hi participa o el pretén.

L’ex-batle de Sineu i l’ària de la veritat

mirollull | 14 Abril, 2006 11:11

L’ex-batle de Sineu, conegut en el poble per “Pavarotti”, a l’Ultima Hora, ha cantat, pens que inadvertidament, l’ària de la veritat.

Potser ho ha dit innocentment i per reforçar l’afirmació de que no necessàriament la proximitat és motiu d’involucració en conductes deshonestes, o que tenen tota l’aparença de ser-ho, i que haurà de ser cosa de jutges aclarir-ho.

Ha manifestat que en el poble tots són familiars o amics. Àngela Maria! Ha encertat de ple.

És evident que els ajuntaments de ciutats menors i viles no permeten, pel pressupost que mouen, enriquiments com els que puguin propiciar els de capitals importants, consells, autonomies i ministeris. Però, estam veient que alguns casos ben aviat se silencien i que d’altres ni tant sols se’n parla, perquè, qualsevol que sigui el partit polític on s’agombolin, tots són familiars i amics. També, per això, és molt més fàcil la relació i compensació de “favors”, i fins i tot haver de callar per no perjudicar interessos pròxims o per no crear-se dificultats. Sols l’animadversió personal revela, de tant en tant, qualque actuació anormal.

Tot això no ho dic perquè cregui que les fiscalies hagin d’actuar: sortirien massa assumptes i no donarien l’abast. Només ho dic perquè l’ex-batle de Sineu, segurament, per dir una cosa n’ha cantat una altra.

La recaptadora de tributs y García Márquez

mirollull | 10 Abril, 2006 16:10

El diumenge, quatre diaris de Palma i amb titular similars, destacaven la mateixa notícia a primera plana.

Els titulars són: «Detinguda la recaptadora de tributs de Sineu per malversació de fons», «La Guardia Civil detiene a la recaudadora de Sineu por malversación», «La Guardia Civil detiene a la recaudadora de Sineu» i «La Guardia Civil detiene a la acusada de robar 507.000 € públicos en Sineu».

No record haver vist mai tanta d’unanimitat en publicar una notícia en els diaris locals. La vegada que més si acostaren va ser, fa molt de temps –Un any? Dos? Més? –, que tres d’ells inseriren en portada una fotografia quasi igual d’un partit del Mallorca.

Però quan es refereixen a possibles malversacions, ‘desviaments’, alteracions profitoses del preu de les coses, prevaricacions, enriquiments irregulars, etc. etc. no hi sol haver aquesta coincidència.

El cas em recorda García Márquez, millor dit, el d’una de les seves novel·les: la recaptadora de tributs de Sineu, tampoc, com el general no tiene quien le escriba.

Deu ser un cas similar al de Marbella. Cap dels partits polítics importants no impedeix que se’n parli, potser perquè pensa que no pot sortir-ne perjudicat. I de rebot poden alçar la bandera de la rectitud política de no ficar-se en la actuació judicial y policíaca.

Un batle i l’Excel

mirollull | 08 Abril, 2006 19:04

Que un batle no sàpiga com funciona un ordinador, no té massa importància. I molt manco se li pot demanar que tengui una mínima idea de programació ni de com roda un programa.

Però hauria de saber que un ordinador és una màquina per fer càlculs rapidíssims; i que un ordenador és sufientment ‘beneit’ per no equivocar-se.

Un ordinador pot deixar de funcionar, pot tenir components que s’avariïn; però quan fa càlculs i assigna resultats ‘no pensa per compte propi’. No fa més que allò que li han dit que ha de fer.

Per tant, que un batle digui que un canvi d’assignació d’una partida pressupostària municipal s’ha debut a «un error amb l’Excel», no pot tenir moltes d’interpretacions. O aqueixa bajanada no l’ha dita el batle sinó que és un tergiversació periodística, o que el batle ens vol fer combregar amb rodes de molí. També podria ser que no miri prim en repetir les beneitures que li diuen.

Marbella i Mallorca tenen vuit lletres

mirollull | 01 Abril, 2006 19:26

Lucía Méndez en un article titulat La ‘gota Malaya’ publicat avui dia 1 d’abril en El Mundo / El Día de Baleares, diu que les notícies de Marbella han escandalitzat a tot el país.

I acaba l’article amb aquestes frases: «Nos tranquiliza, eso sí, que los grandes líderes políticos –Zapatero y Rajoy– se hayan tomado este escándalo con tanta calma y hasta con indiferencia. Medio Ayuntamiento en la cárcel y ni se inmutan.»

¿I què vol que facin? En tenen prou procurant aguantar que la ruixada escampi. A cap dels dos li convé obrir la boca, ni pot dir que això passa a l’altre costat: tots dos tenen les teulades de vidre.

I supòs que tots dos estan astorats pel ressò que té l’assumpte.

¿Què ha passat, perquè, després de tant de temps, ara els jutges i la policia arribin tan lluny? ¿El control polític està perdent els papers? ¿O es vol utilitzar aquest cas per donar una lliçó d’actuació honesta i justa i fer-nos creure que és un cas aïllat?

Un cas aïllat, i alhora es parla d’Orihuela i de Tenerife.

I els motius d’actuació són els de prevaricació, tràfic d’influències i malversació.

¿No vos sonen els motius? Tanta sort que noltros –vull dir el nostre estament públic– som gent més assenyada i prudent i sabrem aturar accions judicials perilloses per als mallorquins; i no donarem disgusts a ningú ni sobretot a la molt honrada presidenta del Consell.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb