Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

Baltasar Porcel, responsable dels seus actes

mirollull | 08 Juliol, 2009 23:04

«Déu ens agafi sense confessar i cadascú sigui responsable dels seus actes». La frase és d’en Baltasar Porcel. Figura en un dels seus llibres, n’estic quasi segur, encara que no sé si tal qual l’he escrita. Lo cert, és que la dita és d’ell, sigui d’un llibre, d’una entrevista o d’una conversada. Ara, sense cap dubte, en Baltasar la ratificaria.

Els actes, les obres, són la nostra vertadera realitat, fan que l’energia s’individualitzi en la carn i els ossos constituint una figura personal, això que en deim vida humana.
I l’esdevenir humà realitzat en actes i obres, tangibles i intangibles, desenvolupats amb coherència progressiva, configuren, en un punt y un ara de l’eternitat, la substanciació d’això que definim com a vida terrenal: un trajecte de goigs i d’ombres (Torrente Ballester), de records i d’oblits, que deixen un rastre, en uns casos feble i de significació reduïda, més ample en altres i en alguns importants i transcendents, mentre arriba l’hora de traspassar el mirall que, engolint la corporeïtat, manté, a l’altra costat de l’argent viu, allò que sempre ha estat i sempre serà: una espurna de l’alè vital de l’Univers, que a la mida y capacitat pròpia tendrà més o manco ressò.

Després que vaig escriure un article en el qual parlava del linfoma d’en Baltasar, que jo creia superat –ell me va enviar un correu-e agraint l’escrit i dient que no s’havia assabentat dels meus càncers–, no se m’ocorregué imaginar que, amb el bon aspecte que havia recuperat, tan prest li rebrotàs la malaltia i les conseqüències fossin definitives.

Uns anys, els primers de la nostra coneixença i abans que ell partís a Barcelona, ens veiem sovint i fèiem unes bones xerrades. Llavors, ell a Barcelona i jo a Madrid, només ens trobàvem per viatges de l’un o de l’altre o de retornades coincidents a l’illa i, sempre, però, ressonava una íntima corda afectiva. I ell, que tenia una memòria excel·lent –la meva és més precària– em demanava per la dona i pels fills, i d’aquests recordava què estaven fent.


Des de la dreta: Baltasar, Àngels, Amàlia i jo

El desembre de 2008, en un article-entrevista, “Recuerdos de Miró”, de Miguel Vicens a Diario de Mallorca, Baltasar Porcel va dir: «A mí el primero que me habló de él ya en el año 50 fue el pintor y poeta mallorquín Josep Maria Miró i Llull, aunque en la isla lo que interesaba en aquellos años eran principalmente los pintores paisajistas y los postimpresionistas». Hi havia d’haver un malentès del periodista; l’any 50 tots dos teníem 13 anys i no ens coneixíem. Ell hauria dit els anys 50. I m’ho confirmà: «Sí, deia anys 50!». Va ser la darrera vegada que parlarem.

Ara, després de 72 anys d’estada simultània d’ambdós en el costat visible del mirall, l’íntima corda afectiva ja ressonarà per sempre en el gran buit del qual, sense còmput del temps, brolla l’energia del cosmos i s’assumeix definitivament la responsabilitat dels propis actes.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb