Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

Una llengua per a tothom

mirollull | 12 Juny, 2008 23:20

A l’inici de la sexta dècada del segle passat, a la classe de Grec, el professor ens parlà de Llorenç Riber. Jo era alumne intern i, a la pròxima visita familiar, vaig demanar que em comprassin La minyonia d’un infant orat. El llibret era –i és–, estampat l’any 1935, de la Biblioteca “Les Illes d’Or”, una col•lecció encisadora que ens mantenia el cor obert a la llengua, “l’amor a la literatura nostrada”, que escriví el mateix Riber.

Aquells anys de la ‘repressió franquista’ xerràvem normalment en mallorquí (a Mallorca); ens enteníem bé amb la gent d’Eivissa, de Menorca, de Catalunya; ben molt estimàvem la llengua pròpia i els lletraferits publicàvem –com és ara a Ponent– poesia i escrits sobre literatura i altres temes.

A l’hora de parlar i d’escriure ens sorgia espontània, de rels fondes, la llengua natural. Vat aquí: “sorgia de rels fondes”; cal tenir-ho en compte. Com el pi, que com més arrela més se pot enfilar.

Tanmateix, aquells anys, ni de prop fer-s’hi, somiàvem amb la ‘immersió’ i ‘normalització’ lingüística que protegeixen i empenyen les institucions ‘democràtiques’ actuals.

De totes maneres, encara no hem assolit una difusió suficient de la llengua com la que tenen l’anglès i l’espanyol, per exemple. (El xinès, que parlen més persones que qualsevol altra llengua, no serveix com exemple. Per molt que la seva extensió geogràfica sigui enorme, no deixa de ser una barrejadissa mancada de normalització.) Bé, amb això vull dir que l’esquifida difusió d’una de les meves llengües, ha motivat que a l’hora d’escriure en Internet sobre el càncer i la problemàtica de la laringectomia, ho fes en l’altra. Així, la repercussió dels mes escrits sols ha tengut els límits comunicatius dels possibles 270 milions d’espanyols i hispanoparlants.

Per ara hauria estat impossible que, escrivint en la meva llengua més íntima, hagués pogut ajudar a enfrontar el fosc enfonsament personal y relacional de molts de mutilats de veu i obrir-los una finestra o una porta per on torna entrar la claror. ¿Fos estat possible, sense anar més lluny, poder ensenyar a tornar parlar –es a dir, a articular els sons necessaris per expressar el seu pensament– a un home de Caracas?

Ja m’agradaria que els 89 articles de “Mi càncer” en el bloc http://bitacora.mirollull.com i tots els comentaris que han suscitat s’haguessin pogut escriure en la llengua catalana, tot i que fos en la modalitat barcelonina. Perquè així pugui ser ara ja no manca tant. Les institucions governants no escatimen ni mitjans ni normes ni decrets per aconseguir una immersió general, no només dels qui tenen la nostra llengua com a natural sinó també d'aquells d’altres contrades que tenen la sort de poder trepitjar o viure en un territori privilegiat.

El segle passat i fins fa poc hauria estat impensable que els administrador públics fossin tan clarividents en qüestions lingüístiques. Mai és tard, tanmateix. I potser s’ha necessitat l’evolució generacional. És sabut que hi ha trets genètics que es tornen a manifestar a la tercera u quarta generació següent. No m’estranyaria que així succeís: es podria haver produït un rebrot hereditari del francofeixisme.

L’explicació, clar, podria ser més simple: per ventura els cappares polítics responen al tipus “tordo”, que diuen en castellà, o sigui, “con la cabeza pequeña y el culo gordo”. Això darrer, per aferrar-se a les poltrones; lo primer, per imperatiu biològic.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb