Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

¿Bono, Rajoy, ¿ho deis de veres?

mirollull | 23 Gener, 2005 17:42

Em pareix impossible que si no s’ha perdut el raciocini o no l’ofusquen motivacions espúries, es pugui admetre una negociació amb bandes criminals (No em refereix, evidentment, a les de les màfies entre elles). I encara crec més impúdic i intolerable que els polítics més al capdamunt de l’oposició i del desgovern actual, puguin estar disposts a tractar d’igual a igual, als presumptes (!?) facinerosos si reten les armes, van amb les mans enlaire i deixen de matar.

El 13 de maig de 1967, el setmanari “Vida Nueva”, de Madrid, publicà l’article meu “Vizcaya: llamada a tiempo”, un article que don Toni Sabater, director de Diario de Mallorca aleshores, em va dir, comprensiblement, que no s’atrevia a publicar. Potser valgui la pena reproduir-lo. Diu:

«Un día, una noticia nos conmueve, nos llena de honda tristeza y acongojante preocupación. A mí me ha pasado así al leer, hace días, que en Vizcaya se han suspendido temporalmente tres artículos del Fuero de los Españoles; tres artículos que, por otra parte, sancionan tres derechos inherentes a la condición y dignidad humanas. Es, pues, grave motivo de preocupación el considerar el alcance y significación de tan extrema medida implantada por el gobierno en una de nuestras provincias.

Retall periòdic

»La situación, algo más de lo que podemos entender por la hojeada diaria de la prensa, se ha hecho tensa y ha adquirido angulosidades especialmente comprometidas en la verdi-ferruginosa tierra de los altos hornos; tanto, que el decreto ley por el que se suspenden temporalmente los tres artículos, se refiere “a la reiteración en los últimos meses de actos ilegales en la citada provincia, que afectan a la economía nacional, a la paz laboral y al derecho de libertad al trabajo, con incumplimiento de disposiciones legales y de sentencias de tribunales competentes, todo ello con perturbación del orden público y actividad manifiesta de grupos clandestinos, apoyados del exterior”.

»Sobre ello poco más se puede añadir. Ni decir si ha sido poca o mucha la dureza para una notable porción de españoles, porque se ha asegurado muchas veces que los responsables de los incidentes producidos y que movieron al gobierno a implantar el estado de excepción constituyen una minoría, ni pensar tampoco que no tengan que considerarse atentamente unos hechos de los que poco conocemos ni de sus soterradas motivaciones o incitaciones.

»Evidentemente, cuando una situación adquiere caracteres persistentes y alarmantes y puede ser agravada por incitaciones exteriores, tal vez oportunistas e inconfesables, es quizá porque laten unos problemas suficientemente sólidos, a los que no se da adecuada solución; es porque los incitadores de turno encuentran las aguas revueltas a su gusto, el suelo abonado por deficiencias de base.

»Valga, pues, la llamada, el toque de atención que nos ofrece Vizcaya, para que definitivamente empecemos a pensar seriamente en la cuestión de unas estructuras socio-económicas que piden revisión a gritos urgentes y hasta destemplados a veces.»

Llegint-lo avui, podríem pensar que som allà on érem fa quaranta anys. Tanmateix, no és vera, la situació és molt pitjor, ara tenim una llarga i horripilant llista d’assassinats i destrucció, i encara no podem esbrinar quant hi ha hagut, i hi ha, d’incapacitat o de poca vergonya en l’actuació dels governants i dirigents polítics.

Per acabar, se m’ocorren dues consideracions.

Primera. El pragmatisme que proposen Bono i Rajoy, traslladat a l’àmbit judicial, quasi equivaldria a que un jutge admetés la negociació amb un violador i assassí en sèrie, per no condemnar-lo i deixar-lo seguir violant sempre que li lliuràs la ganiveta i es comprometés a no assassinar més.

Segona. Si els senyors Bono i Rajoy, o qualsevol responsable qualificat, accepten la possibilitat de negociació, amb tots els morts i destrossa patits, això, ni més ni pus, és el reconeixement del dret dels bascs, o d’una tribu d’ells, a la independència. En aquest cas, no hi hauria crims, tan sols lluita per a l’alliberació. La possibilitat d’haver d’acceptar-ho, posa els cabells drets. Però en aquest cas, potser s’hauria de prendre la determinació, com més aviat millor, de tancar amb una frontera qualque zona d'Euskadi on pugui viure feliç la tribu ancestral.

¿Qualcú sap com es pot arreglar l’embolic? Jo sols veig que si hi ha un Estat representatiu i vàlid, aquest ha d’actuar, ja!, amb tota la força legal, judicial, policíaca, i l’altra que va mencionar el ministre de Defensa i que preveu la Constitució –si és que ha ha de seguir essent la Constitució- , o, d’una vegada, ha de començar a marcar línies de retxes i creuetes en la cartografia hispana.

Comentaris

Re: ¿Bono, Rajoy, ¿ho deis de veres?

JosepArnau | 23/01/2005, 17:51

La IRA a Irlanda del Nord, que duien a les seves esquenes tres vegades més de morts que ETA, va deixar de matar mitjançant una negociació (parlant) entre el govern i la banda. A Espanya, duen uns 40 anys i no han aconseguit RES. Potser que s'ho facin mirar els espanyols, si és que els interessa que deixi de matar esclar...
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb