Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

La gran lliçó de Benet XVI

mirollull | 20 Febrer, 2013 16:44

Sant Malaquies va fer una llista de papes, assignant un lema a cada un. El de Benet XVI és “Gloria Olivae” (La glòria de l’oliva), i és el número 111 des de Celestí II.

Segons la profecia dels papes, el pròxim papa “Petrus Romanus” (Pere Romà), el 112, és el darrer de la relació.
“En la persecució final de la Santa Església Romana regnarà Petrus Romanus, qui alimentarà el seu ramat enmig de moltes de tribulacions. Després d’això la ciutat de les set llomes serà destruïda i el temible jutge jutjarà el seu poble. La Fi.”

El vedell d’0r
Miró Llull. El vedell d’or, 1975, aquarel·la.

No crec que s’hagi de pensar que es refereix a la fi del temps, ja que parla del ‘seu poble’, sinó que més aviat l’advertència o premonició concorda amb el tercer secret de Fàtima, que no anunciava un atemptat al Pontífex, com es va dir quan es va fer públic; més bé la senyora blanca petita augurà l’anorreament de l’estructura eclesial. Pareix que la interpretació correcte va per ací. ¿Ho confirma el llamp que va pegar a la cúpula del Vaticà poc després de comunicar Benet XVI la seva retirada? No debades en el cim del Sinaí, seu divina, coronat de niguls, el succés principal de la llei mosaica va ser confirmat per llamps i trons, especialment a la segona estada de Moisès, quan el Senyor Jahvè, debut a la idolatria d’Aaron amb la gent, li va dir que conduiria el poble hebreu a la terra promesa, però que ell, el conductor, no hi arribaria.

Fa quasi vuit anys, el papat de Joan Pau II, va acabar de manera contrària a la que vol tenir Benet XVI. En aquells dies, en la tranquil·litat del postoperatori de la laringectomia, vaig publicar un article titulat Hab. 626 – El divino patético, del qual copii aquests paràgrafs: «Las opiniones son encontradas. Para unos, la imagen del papa deshaciéndose en añicos es degradante y de mal efecto. Incluso son muchos quienes piensan que no tiene la presencia requerida para ostentar el papado; que es una mala representación de la Iglesia y que debiera dejar en manos sucesorias sus funciones.
Hay argumentos suficientes en pro y en contra. Los míos, creo que acordes con la enseñanza eclesiástica, tal vez un tanto radicales.
»¿Puede su santidad, un hombre que desde hace años no es sólo hombre, sino el designado por la divinidad para ejercer y organizar sus designios “urbi et orbi”, desmoronarse por unos achaques corporales y enfrentarse con el “non serviam” a quien le ha le ha hecho su vicario en la tierra?
»Podrá pensarse que su decisión de empecinarse en seguir en el ejercicio de su puesto es una manifestación orgullosa de creerse imprescindible, pero no es más que la consecuencia de servir a quien le ha elevado a tan alta e ineludible responsabilidad, hasta el final de sus fuerzas, y, en eso sí, con el orgullo de la máxima entrega.
Pero tampoco debemos olvidar que si su misión es la de pilotar la nave de la Iglesia, su mano, a su vez, es el instrumento movido por designios superiores y supremos. Y en él actúa el “espíritu que sopla donde quiere”. ¿No es lógico que mantenga el timón sabiendo que su brazo, hasta el último momento, será sustentado por la mano divina?
Estos son los razonamientos que cualquier católico debe hacerse. ¿No es ésta la enseñanza de la propia Iglesia? Si no lo aceptamos así, ¿qué tenemos que pensar?
»¿O es que la razón está de parte de quienes ya están maniobrando indigna y aviesamente para sucederle en su altísimo solio, y así, cargando con la responsabilidad del poder eclesiástico, detentar el inmenso y abrumador peso de la tiara?»

Tres vistas de la residencia papal en Castelgandolfo
Tres vistas de la residencia papal en Castelgandolfo

Potser ara, davant la renuncia pontifícia de Benet XVI, és oportú plantejar la validesa de les meves assercions en l’article de 2005. Benet XVI ha dit que ha reflexionat seriosament abans de decidir retirar-se a Castelgandolfo per orar, estudiar i escriure en silenci i recolliment, ja que no li queden forces ni humanes ni espirituals per governar la barca de Pere. I ningú millor que ell per prendre un decisió ortodoxa, ell, que des de l’any 1981 fins al 2005 va presidir la Sagrada Congregació per la Doctrina de la Fe, organisme col·legiat del Vaticà per custodiar la correcta doctrina catòlica en l’Església, que abans havia estat Sagrada Congregació de la Romana y Universal Inquisició y Sagrada Congregació del Sant Ofici.

Endemés, Benet XVI més que un homo d’acció és un intel·lectual de cervell avesat a l’anàlisi i l’exegesi, i ha d’haver comprés que la crisi que en molts d’aspectes afecta l’Església no és temporal; és un desgavell, un nu d’escurçons, la concentració dels pitjors defectes d’una multinacional i la hipocresia i perversió amb mitres i capes pluvials.

¿Què és lo que realment ha fet caure la balança del costat de la renuncia? Jo m’atreviria a senyalar l’angoixa de veure com l’acció dels corcs, del rovell i de la floridura van enfonsant un edifici que té els fonaments en l’entelèquia que propulsà un il·luminat jueu convers. Analitzar la història a la llum de la raó i sense partir de conclusions prèvies mostra les coses molt clares. Benet XVI ha caigut del cavall, però per l’altre costat? Pareix que sí. I l’Esperit Sant de la patrística, el tomisme i la Sagrada Congregació per la Doctrina de la Fe queda en el propi Vaticà per elegir un nou Papa que continuï, tant com sigui possible, l’administració de la pompa i circumstància del negoci de la salvació, mentre Benet XVI, lliure del Vicariat de Crist, –que deixa entendre que no és més que un inconsistent emblema diví que no crea caràcter– se’n va als casals i jardins de Castelgandolfo amb l’Esperit de la Raó. Com Carles I d’Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic que se retirà al Monestir de Yuste, afectat de gota, per fer vida monàstica.

Tant és així, que després de una bona part de vida vaticana, ha tengut la il·luminació i la clarividència per retirar-se del pinacle eclesiàstic. Fins i tot, per ventura, per separar-se de l’Església Catòlica Apostòlica Romana de la manera manco traumàtica.

Aquesta, al meu parer, és la gran lliçó de Benet XVI.

----------

Articles relacionats:

Hab. 626 – El divino patético, 31 març 2005
El papado en el buen “Camino”, 4 abril 2005
Benedicto XVI y “Camino”, 21 abril, 2005
L'economia de la salvació, 22 agost 2011
Sobre el tercer secret de Fàtima i les jerarquies celestials, 2 novembre 2012
Benedicto XVI no sabe dónde dejó la burra José, 3 desembre 2012

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb