Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

La Bíblia, paraula de Déu, sí o no?

mirollull | 06 Gener, 2013 17:51

Els escriptors tenen curioses ocurrències, com la va tenir el senyor Raúl del Pozo, però no totes són bones. Mira que escriure, com ho va fer a la doble columna titulada Ángel exterminador, publicada en El Mundo del dia de 25 de juliol*, “como escribió Payne, llamar a la Biblia Palabra de Dios es una blasfemia”, no és gens seriós. On és la blasfèmia –o la flastomia– si blasfèmia és: “Expressió ofensiva contra la divinitat, contra algun símbol religiós o contra alguna realitat que sigui objecte d'adoració, de veneració o de culte religiós”.

Formació d’Eva
G. Doré, La formació d’Eva,
1865, xilografia, 24,5x19,2mm

¿Prou han deixat ben clar exegetes, teòlegs i apologistes l’origen sagrat i la directe inspiració divina en els llibres sagrats que han estat verificats com autèntics. Que l’aplec de llibres que formen La Bíblia siguin un compendi divertit, esgarrifós, incoherent, contradictori no vol dir que no sigui la Paraula de Déu. ¿Uns texts tan diversos, primer transmesos oralment, escrits al llarg de mil·lennis, concatenats per successives traduccions revisades i conservats amb l’exquisida cura de polir-los i perfeccionar-los, poden ser una invenció humana?

No es tracta d’una simple llegenda com ho són L’Eneida o L’Odisea. La Bíblia és molt més complexa; és el relat, per mitjà d’esdeveniments, metàfores, successos esgarrifosos i tendres commiseracions, de la immensitat i plenitud del atributs divins d’un Déu tan omnipotent que, tanmateix no ho necessitàs –de si mateix era complet i suficient–, va tenir la pensada, per altra banda generosa, de posar en marxa la història de la humanitat. Una creació y evolució que pobles –potser podem dir civilitzacions– que no participen de les creences bíbliques hebrees, expliquen a les seves tradicions ancestrals, també recollides documentalment, d’una manera no allunyada del Pentateuc, especialment en uns episodis cabdals, com és ara el diluvi universal.

El Diluvi
G. Doré, Noè envia un colom,
1865, xilografia, 24,5x19,2 mm

És ver que sols en obrir el llibre dels llibres, ja crida l’atenció que els tres primers capítols són redundants i envitricollats, mancats de fluïdesa narrativa. Això, però, pot ser debut a diferents motius: el primer, que a Moisès (era la primera vegada que escrivia) li costàs seguir el dictat i Jahvè hagués de recomençar el relat vàries vegades; segon, que Moisés, prengués de cor les paraules divines i després, en un altre moment, les transcrigués així com va anar recordant-les; i el tercer, que el Senyor estigués afectat i desconcertat per la dolenteria d’Eva i la flaquesa d’Adam. Perquè Jahvè havia previst una vida plàcida sense fi pel seu projecte terraqui en el centre de l’Univers: «[27] Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, crea l’home i la dona. [28] Déu els beneí dient-los: –Sigueu fecunds i multiplicau-vos, ompliu la terra i dominau-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra. [29] Déu digué encara: –Mirau, us don totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor , perquè siguin el vostre aliment. [30] A tots els animals de la terra, a tots els ocells del cel i a totes les bestioles que s’arrosseguen, a tots els ser vius de la terra, els don l’herba verda per aliment. I va ser així. [31] Déu va veure que tot el que havia fet era molt bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia.» (Gènesi, 1).

Mes, un delit tan plaent i de durada indefinida, va quedar estroncat de cop i volta. I Jahvè no va tenir altre remei que convertir-se en un Déu sever, despietat, fins i tot podem dir intolerant i venjatiu. ¿Com podia admetre que unes simples criatures seves s’igualassin a ell per haver tastat el fruit de l’Arbre de la Sapiència? Havia de refer totalment el seu benèvol projecte i llençar Adam i Eva (també la seva descendència) a una vida de treballs, penúries i patiments, en la qual no tan sols deixaven de tenir primacia, sinó que haurien de lluitar i viure amenaçats pels sers inferiors i per les forces de la natura, i també, entre si, pels sers de la pròpia espècie.

Jahvè, per aquest entrebanc, va perdre per molt de temps la placidesa i el goig de la vida celestial; això serà fins que sonin les trompetes apocalíptiques i amb el judici final s’acompleixi la fi dels temps. No debades Jahvè va tenir una eficaç precaució; l'home, contrariament a lo previst, ja no seria immortal: «[22] Després el Senyor-Déu digué: –L’home s’ha tornat com un de nosaltres: ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l’arbre de la vida, el cull i en menja, viurà per sempre. [23] Llavors el Senyor-Déu va expulsar l’home del jardí de l’Edèn, perquè treballàs la terra d’on havia estat tret. [24] Un cop l’hagué expulsat, va posar a l’orient de l’Edèn els querubins amb la flama de l’espasa fulgurant per a guardar el camí de l’arbre de la vida.» (Gènesi, 3).

*Aquest escrit va ser començat el juliol de 2011, va quedar, entre bits, com una agulla dins un paller, i ara ha sortit i l'he acabat.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb