Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

Matrimonis ¿també? paritaris

mirollull | 26 Novembre, 2006 16:34

Deixant de banda que això de les llistes tancades és una trampa no massa democràtica, la proposta de fer-les ineludiblement en una tirallonga alternant nin/nina (no nina/nin), ideada, no sé si com a cap pensant pepeista, pel President balear, resulta graciosa. Però no deixa de ser una demostració de curtesa oportunista i, fins i tot, una aplicació més de la violència de gènere.

Admetent que els barons per costum eren els components nats de les llistes electorals i ara, en lloc de cedir el pas a les dones a les portes, accepten que puguin compartir, com a màxim amb igualtat numèrica, les poltrones públiques i, no faltaria sinó!, un govern socialista(?!) vol que també siguin paritaris els consells d’administració de les empreses privades, em faig una pregunta: és coherent tota aquesta diarrea mental amb l’evolució social que suposa la no discriminació per raó de sexe? Sobretot, que això del sexe ja no significa, pareix, cap caràcter determinant de la persona.

¿No seria millor no ficar-se en un terreny tan llenegadís? ¿No va tot això de la paritat contra els matrimonis(?) home-home, dona-dona?

Cada dia s’embulla més tot. Y tanmateix no en traurem trellat.

-----

Articles relacionats:
Paritat i tocahores
Paritat, mis travestí i el Gènesi

'Cosi fan tutte'

mirollull | 22 Novembre, 2006 17:46

Mozart - Requiem

N’hi ha que no aguanten res. No està bé retreure al senyor Guillem Ginard, director general de Cultura del Consell Insular, que digui públicament, amb la complaença de la consellera de Cultura, que presidia l’acte, que el Requiem de Mozart és “una peça d’òpera”.

I tampoc està bé que els components del cor del Teatre Principal esclatassin de riure.

Els integrants del cor i totes les persones cultes, entre les quals em compt, distingeixen entre una missa i una òpera. Però, ¿per què s’ha de voler que ho hagi de fer un polític? (En Mozart va compondre més 700 obres musicals; d’elles, 4 són òperes serioses, 8, óperes bufes i 19 són misses.)

Aquesta exigència desaforada equival a que un director de Medi Ambient hagués de distingir les cuques molles dels escarabats de cuina, o que un director general de Circulació hagi de conèixer tots els senyals viaris, y un director general de Seguretat hagués atracar bancs per saber el modus operandi dels facinerosos.

Que un polític piloti una avioneta, per molt que el Consell Insular el subvencioni, s’ha de considerar una activitat privada o particular, no una activitat electoral; igualment que un cap d’Atracaments es dediqui a atracar organitzacions delictuoses. Tan l’aviador com el cap d’Atracaments (encara que aquesta denominació faci pensar lo contrari d'allò que vol expressar) que atraca, no fan altra cosa que cultivar un violí d’Ingres en hores lliures o fora de servici. Igual que un director general de Cultura, com a lleure personal pot ser afeccionat a la música orquestral o a tocar el flabiol. Exigir-li que, pel seu càrrec, destriï una missa d’una òpera, i que, endemés, sàpiga que Mozart abans que un personatge del cinema és un dels grans músics de totes les eres conegudes, ¡és demanar massa!

La Justícia, sense ulls

mirollull | 12 Novembre, 2006 00:33

Sempre m'ha intrigat que se representi la Justícia amb els ulls tapats. Diuen que és perquè la justícia ha de ser cega en la resolució dels litigis, i no ha de tombar la balança amb intencions partidistes que desviïn la baixada de l'espasa de la sentència.

Jo no m'ho crec. Pens que si li embenen els ulls és perquè no vegi les trampes que li fan en els plats de la balança o a les peses. En les balances de plat, que són les que es veuen en les representacions de Dona Justícia, hi ha dues maneres senzilles d'enganyar: una, aferrar davall del plat per a la mercaderia un bocinet de ferro o de plom; l'altra, raspar el cul de les peses per llevar-les una mica de ferro de llautó. I amb els ulls tapats, tampoc no pot veure les osques que li han fet a l'espasa perquè talli malament.

B. Maura. Burí
B. Maura
Pòlissa de Classe 12.ª
1903. Burí.

De tota manera, això de la justícia cegada no ha estat sempre així. En una pòlissa de l'any 1903, Bartomeu Maura gravà la justícia amb els ulls destapats i la mirada desperta. Això, no obstant, degué durar poc temps.

Ara, la justícia amb prou feines pot intentar aclarir-se dins l'embull legislatiu, i, més a més, el poder executiu li posa una bona bena, i no perquè no hi vegi sinó perquè no vegem que li han tret els ulls. I és que el poder executiu, al cap i a la fi polític, no aguanta que li toquin a zafarranxo de neteja, i, per a major INRI, que sigui per mor del toc de corneta d'una part rebel del denominat quart poder.

Sota, cavall i rei

mirollull | 08 Novembre, 2006 19:17

Son Moix, corrupció municipal i Audiència Nacional

Son Moix

Supòs que quan escric això la batlessa ja ha tengut la reunió per tractar del projecte urbanístic de Son Moix. Si Son Moix ja va complir la seva missió olímpica, ¿per què ara no es pot fer negoci amb l’Estadi Ono? Esper que Grande haurà tengut el detall (ja que el desig de Cirer d’escampar les seves cendres en el camp d’Es Fortí no serà possible) d’incloure en els projectes una fornícula per posar un vas que esperi –i sigui per molt d’anys- la pols (Pulvis eris... ) futbolera de Cirer.

Corrupció municipal

S’està desbocant l’empresonament de batles i regidors de consistoris municipals.

Formacions polítiques demanen mesures especials i el PSOE ha proposat al PP un pacte contra la corrupció urbanística. Sort que hi ha gent amb sentit comú, perquè, pel camí iniciat, ens podem quedar sense consistoris. Bevengut sia un pacte per no destapar-se mútuament la corrupció.

Aundiència Nacional

El govern nacional (de la nació espanyola) està preocupat. A pesar de canviar magistrats, l’Audiència Nacional segueix díscola i crea conflictes amb de Juana Chaos.

El problema de l’executiu del PSOE és que no té un advocat vàlid com a Mallorca el PP, que amb arguments jurídics convenç els jutges i aconsegueix l’absolució o la desestimació de causa en assumptes, entre altres, com el del president de l’Autoritat Portuària.

A Zapatero (Senyor Rodríguez) sols li queda un recurs: solidaritzar-se amb la vaga de fam del prestigiós etarra. El ‘catering’ els ho podria servir Jockey, José Luis o Horcher.

El Cel (II), la porta

mirollull | 07 Novembre, 2006 23:06

Doré. Estampa del cel
Gustav Doré
Reproducció fotomecànica d'una xilografia
Edimat Libros, S.A. 2002

La bona doneta, resant la lletania (quan el llatí, que ara vol reposar Benet XVI, era d’ús normal en la pràctica religiosa), per ventura per inspiració divina, va convertir la Porta del Cel, o sigui, Janua Coeli, en “ja no-hi-ha celi”.

I pareix que tenia tota la raó. El cel i també l’infern, al manco com ens ho havien contat, no existeixen. Ja ho va anticipar Joan Pau II i en el Vaticà continuen la comprovació per declarar oficialment la decisió convenient.

La cosa, tanmateix, pot resultar ben complicada. Les al·lusions i fins i tot clarícies i mencions que trobam a la Bíblia, des del Gènesi fins a l’Apocalipsi, són nombroses i contundents.

Encara que sempre amb una certa ambivalència, com a firmament i com a paradís o glòria, es diu que del cel se’n pot venir i s’hi pot anar.

La Bíblia catalana aclareix en una de les anotacions que el cel és el lloc d’estada dels àngels i Déu.

En el Gènesi (28,17) es conta que Jacob veu la casa de Déu i la porta del cel. En el Siràcida [Eclesiàstic] (44,16) s’afirma: Henoc va plaure al Senyor i fou traslladat al cel. I després d’això, vaig veure una porta oberta en el cel... queda escrit en l’Apocalipsi (4,1).

És àmplia l’apologia i l’exegesi que parla del cel i no sempre com una entelèquia difusa i incomprensible per a la nostra carn mortal. La resurrecció de la carn, la carn d’un cos gloriós que es retroba amb l’ànima que ha vengut ensenyant l’església, ara ja queda en dubte i potser no manca molt perquè el Vaticà declari solemne i definitivament, que el cel no és més que una invenció humana.

Al cap i a la fi, com allò de la fe del carboner, en la senzillesa hi serà la veritat. I la revelació, en la lletania de la Mare de Déu, es manifestà a la bona doneta: Ja no hi ha cel.

Equipatge de mà amb sobrassada

mirollull | 07 Novembre, 2006 13:07

Segons l’anunci a tota plana del Ministerio de Fomento i d’Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA), a partir del 6 de novembre no es permet dur en l’equipatge de mà... I fa referència al Reglament CE N.º 1546/2006.

El Mundo/El Día de Baleares, en un reportatge sobre “Son Sant Joan/Nuevas medidas de seguridad” titula: “Equipaje de mano: ni queso, ni ensaimadas, ni sobrasada”.

La normativa limita els líquids, cremes, pastes... Tots els productes limitats es poden dur dins l’equipatge de bodega, però no en mà, i són retirats per ser destruïts.

Serà interessant llegir el Reglament citat. ¿Què limita? ¿L’equipatge de mà que es pot dur a l’avió o el que pot passar el control? Perquè pareix que si pretén la seguretat del vol, això no queda del tot clar.

O es que AENA no vol que els viatgers sofresquen un trauma que els augmenti l’angúnia, per a molts, propi del vol. I tan aviat com s’ha passat el control i tirats al contenidor o regalats a amics, parents o altres visitants els productes interdits, s’obrin les portes del paradís i tot allò que s’ha hagut de tirar, i molt més, es pot comprar a les botigues que hi ha a l’altre costat del pas estret de la prohibició. El passatger pot refer-se del trauma psíquic sofert recuperant, amb més avidesa si cal, el delit per tot allò que li han llevat.

I, endemés, pot afegir a l’equipatge de mà una ensaïmada, una sobrassada i un formatge.

I, en donar l’avís, partir cap a l’avió amb les mans plenes.

¿Qualcú ho entén?

Un procés de pau duradora

mirollull | 04 Novembre, 2006 00:15

Renunciem a la pau. Conformem-nos amb una convivència tranquil·la i tolerant.

La pau, en la Història, generalment va associada a un càstig o a la guerra. ¿Recordau la celebració dels vint-i-cinc anys de pau? (Sí, allò dels “25 años de paz”.) ¿I la pau que va signar Yahvéh amb Noé? Yahvéh, enfadat amb la humanitat que hi havia i vivia en temps de Noé, sols va trobar just aquest i la seva família, i excepte ells i una parella heterosexual (perquè es pogués fer la reproducció) de cada casta d’animal, va decidir exterminar-la amb el Diluvi Universal. A Noé li manà construir una barcassa (¿va ser el primer armador?)... Bé, l’episodi nàutic és conegut. Però, ¡quanta confusió i interpretacions equivocades no ha originat la coloma amb el brotet d’olivera al bec! Precisament la coloma, un animaló que en el seu món aviari és bastant despietat. A no ser que allò que fa, com el gènere humà, sigui propiciar la pau.

Perquè resulta que es parla de desastres i guerres humanitaris (*). Realment, són ben ‘humanitaris’ allò de la ‘pau duradora’ d’altres contrades i el ‘procés’ o ‘negociació de pau’ en el nostre entorn.

Pensant-ho bé, possiblement som jo que som massa pusil·lànime... i Iraq, i Afganistan, i Gaza... i els fossars espanyols amb morts de i per ETA són, certament, creacions pacífiques i homenatges a la pau.

Potser la manera més humanitari de donar la pau al gènere bipede sigui fer-ho amb el requiescat in pace.

-----

(*) humanitari -ària adj 1 Que s’interessa pel bé de la humanitat. 2 p ext Unes doctrines humanitàries.

El Cel (I), introducció al paradís

mirollull | 02 Novembre, 2006 12:42

Año cristiano
Año
cristiano
1854

Avui, precisament, és el dia que l’església commemora els Feels Difunts. El costum popular, tanmateix, és recordar els morts i organitzar el festival (o carnaval) de la mort el dia abans, el de Tots Sants, cosa que pareix bastant coherent. L’exegesi religiosa només fa una matització entre els “Sants” (els benaventurats) i els Feels Difunts. Els primers són els feels difunts que ja frueixen de la visió divina: són l’església triomfant; els segons són tant els feels difunts de l’església triomfant com els feels difunts de l’església pacient, el feels que encara s’estan purificant en el purgaori. ¿No hagués estat més lògic que el segon dia només es dedicàs als feels difunts pacients? ¿o que no existís la primera commemoració, la de Tots Sants, ja que formen part de la congregació celebrada el segon dia?

La precedent reflexió és aplicable mentres s’admeti l’existència del purgatori; quan l’església deixi clar que el purgatori no existeix podrà suprimir el dia dels Feels Difunts i, com a molt, deixar la commemoració de Tots Sants.

Els evangelis conten que Jesús fou crucificat entre dos bandolers, dos criminals o dos lladres. L’evangelista Lluc explica que un dels criminals penjats injuriava Jesús (no aclareix si el de l’esquerra o el de la dreta), però l’altre el renyà:

-¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal.
I deia:
-Jesús, recorda´t de mi quan arribis al teu Regne.
Jesús li digué:
-T´ho assegur: avui seràs amb mi al paradís.
(Lc 23,40-43)

Aquest passatge evangèlic (modèlic diàleg entre ajusticiats moribunds) ve a confirmar que no tots els criminals arrepentits necessiten la purificació prèvia per entrar al cel, o que Jesús, això del purgatori (la seva existència) tampoc ho tenia del tot clar.

Narbona i el retorn de l'aiguader

mirollull | 01 Novembre, 2006 11:12

La senyora Narbona encara es ministra; ja ho havia oblidat i ni tan sols me’n recordava d’ella. Però, vet aquí que quan tots dormim (vull dir, tudam els recursos naturals) ella segueix desperta cercant solucions.

La d’ara, per regular el consum

El aguador de Sevilla
Velázquez.
L'aiguader de Sevilla, c 1620
Oli/tela, 106x82 cm

excessiu d’aigua, és absolutament brillant. Fixar, sense sobre preu, una quantitat disponible per persona, esper que calculada tenint en compte els seus factors annexes: canaris, periquitos, cans... (Per cert, no seria una mala idea subvencionar la substitució dels cans per periquitos, caderneres i canaris, que tenen un consum d’aigua insignificant.)

Per arrodonir la seva proposta, crec que valdria la pena que la ministra consideràs la recuperació dels aiguaders i les cartilles de racionament per a la repartició domiciliària. Perquè la primera mesura que s’hauria adoptar és aturar el subministrament per canonades, ja que només per aquest és perd més o manco un 30% del cabdal.

També s’haurien de regular els consums públics i comunitaris. Com exemple prenguem els camps de golf: el “green” (verd) podria esser de moqueta o de gespa artificial, com ja es posa en els camps de futbol; las piscines particulars, en lloc d’aigua haurien de tenir una tela de plàstic transparent amb una petita obertura per entrar-hi pels escalons: la torrada pel sol s’aconseguiria igual i, endemés, es fruiria de la il·lusió de fer natació subaquàtica; les piscines públiques, excepcionalment, podrien disposar d’aigua, aprovisionada amb camions-cisterna, per a un 50% de la seva capacitat, això sí, tots els usuaris haurien de demostrar que saben nedar, per tant, primer haurien de passar un temps de pràctiques o d’aprenentatge de tirar-se de cap i de fer braça o esquena sense aigua. Ja sé que això no és cap novetat, no és un invent meu; aquest sistema el descobrí, diuen, el director d’un hospital frenopàtic per evitar que els interns s’ofegassin: “Quan sàpiguen nedar, hi posarem l’aigua” –va dir.

El director del manicomi era un home lúcid. Com la ministra.

Les idees clares d'Antich

mirollull | 31 Octubre, 2006 13:19

Això és tenir les idees clares. No puc dir que el senyor Antich em caigui bé, tampoc que li tengui una gran mania, simplement que no crec que valgui un gafet. Però lo que és seu és seu. I quan encerta s’ha de reconèixer. Segons la premsa, ha dit: “Para los socialistas de Baleares las lenguas nunca han de constituir un caballo de batalla político”. I afegeix: “El PSIB-PSOE trabajará con firmeza defendiendo las dos lenguas cooficiales de la Comunidad, el castellano y el catalán, para que así quede plasmado en el Estatut.” Idò això, les idees clares, tan clares com una sopa d’arròs en què el grans es puguin comptar amb els dits d’una mà.

No té sentit equiparar català i castellà. Es com comparar lingüísticament, exagerant, alaroner i español. Fins i tot una mula somerina ho entendria. Per molt que ho digui l’Estatut vigent i altres que es puguin aprovar.

Potser De la Vega és una nosa

mirollull | 24 Octubre, 2006 19:48

¿Què passa amb la senyora De la Vega? No sé si té o no possibilitats com a batlessa de Madrid. I tampoc crec que a Rodríguez Zapatero li importi molt. Si no té cap candidat vàlid, almanco que la capital li servesqui per desfer-se’n de la vice-presidenta, que, pens, és un obstacle molt important i dur perquè el senyor Rodríguez pugui acollir –evangèlicament- els fills pròdigs terroristes.

Si no fos per n'Alonso

mirollull | 23 Octubre, 2006 23:20

Tanta sort que hi ha qualque bona notícia, perquè ¡quina temporada que duim! (bé, en política anys, i cada dia pitjor).

Si miram es redolet, Munar i admiradors, o adoradors, del PP, del PSOE, etc., fan fàstic. Si travessam la mar, oh països!, el Madrid guanya al Barça (“guanya”, aquesta vegada no es diu “humilia”). Y si allargam la mirada, el president de la Sala Penal de l’Audiència Nacional, diu que falten anys per poder saber la veritat de l’11-M (potser seria millor que digués per poder fer-la pública) i el PSOE diu que el PP no vol recolzar l’aplicació de mesures contra la corrupció (o els del PSOE ja es donen per satisfets –cosa que no crec- o confien que tot acabi en una faroneria).

Però deia que tanta sort que hi ha qualque bona notícia. És ver: Alonso ha superat Schumacher. ¿I ara què feim? El premi ‘Príncipe de Asturias’ perderen el cul per donar-li. ¿I si ara s’instituís el premi Letizia? Podria enriquir més el patrimoni cultural.

L'Infern (III), glossa abans d’anar al cel

mirollull | 22 Octubre, 2006 23:22

Abans de passar al cel, vull dir, de continuar aquesta sèrie de comentaris no massa apologètics sobre les darreries de l’home, he de reconèixer que totes les càbales que la humanitat ha realitzat creant déus i inventant religions per apuntalar la gran incògnita de la pròpia existència i els més llests per sotmetre i conduir el ramat segons designis bastant interessats, han incitat l’aparició d’unes obres artístico-culturals que alleugeren la nostra, certa o somiada, estada terrenal.

Recordem Giotto i el Bosco, excel·lents pintors de la religiositat; i l’immens i possiblement insuperable Mozart en el Requiem, K.626; i Dant amb l’ineludible Doré, que venc mencionant per La Divina Comèdia, una obra tan sòlida i clarivident que, per si mateixa, justificaria la certitud del món ultraterrenal tan impressionatment ben descrit, i, d’altra banda, tan manuclat i utilitzat, sense cercar més, en tota la història del papat.

Divina Comedia
La Divina Comèdia
Editorial Ibérica – P. Pugés. Barcelona. (Sin fecha)

A continuació transcric, en la traducció de M. Aranda Sanjuán, uns paràgrafs del Cant vint-i-tres; octau cercle; sisè clot: els hipòcrites:

Abajo encontramos unas gentes pintadas, que giraban en torno con bastante lentitud, llorosas y con los semblantes fatigados y abatidos. Llevaban capas con capuchas echadas sobre los ojos, por el estilo de las que llevaban los monjes de Colonia. Aquellas capas eran doradas por de fuera, de modo que deslumbraban; pero por dentro eran todas de plomo, y tan pesadas, que las de Federico a su lado parecían de paja (*). ¡Oh manto fatigoso por toda la eternidad![...]
En seguida mi Guía se volvió y me dijo:
-Espera, y modera tu paso hasta igualar al suyo.
Me detuve, y vi dos de aquellos, que en sus miradas demostraban gran deseo de estar conmigo;[...] Después me dijeron:
-¡Oh Toscano, que has venido a la mansión de los tristes hipócritas!, dígnate decirnos quien eres.

(*) El emperador Federico II encerraba a los culpables de lesa majestad en capas de plomo, y luego los arrojaba al fuego.

 

Gustav Doré. Xilografia
Gustav Doré. Làmina 51. 1870. Xilografia
La Divina Comèdia Montaner i Simón. Barcelona.

Si voleu, podeu veure més làmines de Gustav Doré sobre l’Infern activant la següent imatge

Gustav Doré. Xilografies

...

Articles anteriors relacionats:
Els llimbs i el riu Jordà
El Purgatori, en rebaixes per liquidació total
L’Infern (I) no és la caldera d’en Pere Boter
L’Infern (II), ni Dant ni Catalina ni l’abad

L'Infern (II), ni Dant ni Catalina ni l’abad

mirollull | 21 Octubre, 2006 09:43

La Divina Comèdia

Si l’Infern i el Cel, prou citats a la Bíblia, no tenen una existència física, el Purgatori, amb molta més raó, no pot quedar, com vaig escriure, en un sí però no; ben clarament es queda en un no sense peròs.

I m’agafa una gran tristor, no perquè anar al cel m’hagués pogut fer il·lusió ni, molt manco, per por d’anar a l’infern (que no en tendria gens ni mica de ganes), sinó perquè se’n va en orris una de les obres cabdals de la cultura: el relat del viatge de Virgili acompanyant Dant pels llimbs, pel purgatori i per l’infern, fins deixar-lo, en entrar al cel, en mans de Beatriu que, tota resplendent, el durà a la contemplació divina.

Virgili enganyà Dant? ¿O Dant va sofrir una immensa i exaltadíssima al·lucinació? Una al·lucinació, la de Dant, de la qual, per no disposar de la fotografia, bastants d’anys després, Gustav Doré va anar dibuixant unes planxes de fusta que ell i un equip de mans privilegiades gravaren i convertiren en una admirable col·lecció de xilografies que és una fidedigna i aclaparant il·lustració del viatge de Dant.

Gustav Doré. Xilografia
Gustav Doré. Làmina 38 (Detall). 1870. Xilografia
La Divina Comèdia Montaner i Simón. Barcelona.

Tota La Divina Comèdia, ara ho sabem, no és més que una invenció –vana?- de Dant Alighieri, que compartí Gustav Doré. I també, sense anar més enfora, las visions i temptacions infernals de la valldemossina Catalina Thomàs i del protector del animals, l’abad Sant Antoni, ¿eren barrufs o obsessions neuròtiques?

Teresa d’Àvila no va condicionar la seva vida per por de l’infern, però, ¿i tots aquells que a empentes i rodolons, han duit una vida limitada i reprimida per no cremar eternament, seran ara víctimes d’una decepció i depressió incurables en veure la inutilitat del seu esforç?

Les revelacions, fetes amb tiara i bàcul per Benet XVI, pareix que seran la confirmació, ja iniciada per Joan Pau II. L’infern no és un lloc físic amb graelles i estenalles; i tot allò de les enfonsades i baixades a l’infern no és més que al·legoria. L’infern només és un estat, però com que no pot ser com una migranya ni un mal de queixal ni una ciàtica, ja que l’ànima no té cervell, ni músculs, ni vísceres, es a dir, no té ni sistema fisiològic ni neurològic de cap classe, ¿quin pot ser el seu estat? Pens que ni tan sols el de la fosca eterna.

Per acabar, ¿on podrà ‘estar’ aquest ‘estat’? Si almanco hi hagués llits d’estisora, les ànimes podrien fer llargues dormides. Si no és que el vertader turment sigui ‘estar’ eternament despert badallant d’avorriment.

...

Articles anteriors relacionats:
Els llimbs i el riu Jordà
El Purgatori, en rebaixes per liquidació total
L’Infern (I) no és la caldera d’en Pere Boter

El Rei i l'ós, sense confirmació oficial

mirollull | 20 Octubre, 2006 15:27

La ‘Casa del Rey’ no ha confirmat que Don Juan Carlos “hagi caçat a Rússia”.

Això ho dic perquè un funcionari rus assegura que, a Rússia, en els darrers anys s’han organitzat partides de caça trucades per a personatges il·lustres, entre ells el Rei d’Espanya, que el mes d’agost darrer va fer una visita privada a aquest país.

Segons la versió del funcionari rus, el monarca va caçar d’un sol tir un ós ensinistrat, prèviament emborratxat amb vodka.

Sigui veritat o sigui una mena, recorda molt les pesques ‘miraculoses’ de tonyines del, ‘per la gràcia de Déu’, dictador espanyol.

Aquestes caceres i pesques són però bagatel·les, comparades amb altres partides de caça que s’organitzaven (ho fan, encara?) a Àfrica i a les quals acudien experts caçadors espanyols, molt més sinistres. La 'peça’ a abatre era un negre que amollaven en un paratge silvestre. Ni més ni pus, així de clar: una persona negre.

El pintor 'En Francesc' i els premis d'Astúries

mirollull | 20 Octubre, 2006 11:38

Fragment de plana publicitària
Fragment de plana publicitària
Gracias a la Fundación Príncipe de Asturias y a todos sus premiados
por en enriquecer con su labor nuestro patrimonio cultural
(sic)
(Llegenda en la part inferior de la plana)

Plana publicitària
Plana publicitària

No sé si se’n foten del pintor Goya o dels premis ‘Príncipe de Asturias’.

En qualsevol dels dos casos, crec que Caja Madrid ha fet una publicitat de molt mal gust.

Jo l’he vista a tota plana en un suplement periodístic d’aquesta setmana, que es titula EL CULTURAL.

L'Infern (I) no és la caldera d'en Pere Boter

mirollull | 18 Octubre, 2006 18:18


No és la promesa del cel
oh Déu, que em fa estimar-te
ni la por tan gran a l'infern

Teresa d'Àvila
(Cita de memòria en traducció pròpia)

L'Infern és ben mencionat en el Nou Testament; i fins i tot Sant Pere, en la carta segona, diu: "Déu no va perdonar els àngels que havien pecat, sinó que els enfonsà en els abismes tenebrosos de l'infern".

També la professió de fe, el Credo, afirma que "davallà als inferns"; bé, això depèn: el Credo Apostòlic, sí; en el Credo de Nicea-Constantinopla, aquesta frase no hi és.

Torrada de Cabrit i Bassa
Torrada de Cabrit i Bassa (Detall). 1840. Litografia
Historia General del Reino de Mallorca

No obstant, contra un ensenyament tradicional, ja el Papa Joan Pau II obrí el camí per declarar la no existència, al manco en la forma tan gràfica i dogmàtica que ens han explicat, de l'infern i també del cel. I l'hereu de la Inquisició, elevat a Benet XVI, continua el camí per deixar ben clar que el cel i l'infern no són un lloc físic, sinó un estat. La mateixa direcció duu l'afirmació, no precisament nova, dels teòlegs que ja digueren que l'infern és la absència de Déu per tota l'eternitat, la impossibilitat de contemplar-lo jamai. O sigui, que de la caldera d'en Pere Boter, de la torrada a l'estil de Cabrit y Basa i de les forques d'en barrufet, res de res.

I tampoc crec que tengui raó Sartre en dir que l'infern són el altres. Perquè ¿qui són els altres? Segons d'on es miri cada un de nosaltres som una part alíquota de l'infern i, fracament, em pareix un poc exagerat.

...

Articles anteriors relacionats:
Els llimbs i el riu Jordà
El Purgatori, en rebaixes per liquidació total

Munar i Thomàs: duo d'il·legalitat i immoralitat

mirollull | 17 Octubre, 2006 17:03

L’Audiència s’estén en consideracions que si s’haguessin de fer efectives posarien en qüestió les llistes tancades del sistema electoral.

Ara, tanmateix, no és aquest que podríem denominar ‘vici d’origen’, que vull comentar.

El bessó de la sentència és la reclamació d’Unió Mallorquina de tres milions d’euros al regidor de Calvià per abandonar el partit.

La sentència es presenta com una vergassada de la justícia a UM/Munar.

“Los contratos –afirma l’Audiència- sin causa, o con causa ilícita, no producen efecto alguno. Es ilícita la causa cuando se opone a las leyes o la moral”.

Per tant, hem d’acceptar que la sentència declara ineficaç l’acord de pagament dels tres milions de l’edil a UM. Igualment, per altra banda, deixa clar que es tracta d’una clàusula contractual “il·legal i immoral”, que firmaren –afegesc jo- les dues parts.

És possible que Munar embruti també de carbó els papers que toca; però, l’edil Thomàs no pot presumir de tenir les mans netes. Si acceptà la possibilitat de pagar la indemnització de tres milions (encara que no pensàs complir el compromís si arribava el moment de fer-ho) és perquè les dues parts contractants o donaven per bona la solvència del regidor, en el moment de la firma, o consideraven que l’exercici de la funció municipal donaria el rèdit suficient per acceptar l’envid.

Allò de Sor Juana Inés de la Cruz sobre “qui paga per pecar i qui peca per la paga”, mutatis mutandis, es pot aplicar aquí: a UM, a Thomàs i als altres signants d’un compromís “il·legal i immoral” igual o similar.

El Planeta, i no com l’any passat, vol qualitat

mirollull | 16 Octubre, 2006 16:06

He vist, casualment, sense saber si publicitàries o informatives, unes imatges televisives del lliurament del Premi Planeta. De tot d’una he pensat què hi feia allà el ‘Príncipe de Asturias’. (No hi era la princesa morganàtica, que ja té agenda pròpia.) Però, m’he refet immediatament de la sorpresa. Qualque cosa ha de fer el príncep; i recolzar la literatura queda bé, encara que es tracti del fet comercial espanyol, a Barcelona, més emblemàtic.

Un poc més tard he comprovat que es tractava d’un avanç informatiu. En la notícia del lliurament del premi a Álvaro Pombo s’ha comentat que, després de la relliscada de l’atorgament del premi de l’any passat [a M. P. Janer], el Planeta ha volgut tornar a la literatura de qualitat.

Mohamed Yunus, crèdits sota paraula

mirollull | 15 Octubre, 2006 23:32

Mohamed Yunus va muntar l’antinegoci bancari iniciant un sistema de concessió de crèdits sota paraula; uns minicredits que han ajudat molt gent a surar. A l’invent, que funciona des de 1976, li va donar el nom de Banc Grameen.

Ara, a Mohamed Yunus, li han donat el Nobel de la Pau. Pareix que li haurien d’haver concedit el d’Economia, però, ben mirat, han fet bé amb el de la Pau. El d’Economia és millor, cercant un moment oportú, donar-lo al conjunt mundial de la banca ‘normal’, que ha fet i fa mèrits a voler.

Per ventura, la meva insinuació mereix ser aclarida; procuraré recordar-me’n i fer-ho.

De Juana Chaos i la trampa del paner

mirollull | 15 Octubre, 2006 13:58

És possible que no fos Froid qui va contar que Moisès, durant el dies que va ser en el Sinaí per gravar les pedres de les Taules de la Llei, s’alimentàs amb el contengut del paner que li pujava un israelita; he intentat desentrellar-lo, però de moment no ho he aconseguit.

De tota manera, fos ver o no que Moisès passàs tant de temps en dejú, l’aplicació pràctica de mantenir una vaga de fam amb una dieta de “500 caloríes” (llet, mel, cuixot de york, pa binbo i sucre), al estil del paneret de Caputxeta Vermella, l’ha demostrada De Juana Chaos.

I no m’estranyaria que aquest miracle s’hagués fet amb la benedicció del Yahveh de la Moncloa.

Això de les vagues de fam a la presó es pot convertir en el sopar del rey Baltasar, amb inscripcions cabalístiques d’excarceració i tot en la paret.

El Purgatori, en rebaixes per liquidació total

mirollull | 14 Octubre, 2006 12:21

A l’article Els llimbs i el riu Jordà vaig dir que parlaria del cel. Potser primer convengui referir-me al Purgatori, on les ànimes d’aquells que han mort en gràcia però que els falta el repàs d’una netejada total passen pel foc purificador el temps necessari per quedar impol·luts.

En aquest punt convé fer l’observació

Estampa de 1940
Privilegi singular carmelità
Xilografia. Col·lecció Guasp.

–així ho ensenya l’orde carmelitana- que aquells que han estat investits de l’escapulari de Nostra Senyora del Carme i que el duen en el moment de morir, com a molt, passaran sis dies en el Purgatori: el primer dissabte següent a la mort terrenal seran alliberats i transportats al cel.

 

Que el primer dissabte es compte amb el calendari gregorià, ho don per fet. En canvi, se’m presenta una qüestió per aclarir: ¿existeix el Purgatori?

Les referències que es troben en els llibres sagrats Testaments Antic i Nou són poques i sibil·lines. La referència més aproximada és a 2n Macabeus 12,41-46, i, precisament per aquesta suposada al·lusió al Purgatori, Luter va decidir, en el segle XVI, la falsedat d’aquest llibre de la Bíblia, que feu llevar de les edicions vàlides.

A la Bíblia catalana, traducció interconfesional (supòs que no apte per als seguidors de Luter) hi figuren els dos llibres dels Macabeus. Tanmateix, el versicle que diu: “Per això [Judes Macabeu, després d’una batalla] va fer el sacrifici d’expiació pels morts, perquè fossin alliberats del pecat”, no és cap demostració clara de l’existència del Purgatori, una existència que la pròpia Església Catòlica Apostòlica i Romana no tan sols ja no s’atreveix a afirmar sinó que més aviat dóna a entendre que sí però no.

Betasuna complirà la llei

mirollull | 13 Octubre, 2006 21:20

El president Rodríguez Zapatero diu que Batasuna es podrà presentar a les pròximes eleccions municipals.

I la seva vice-presidenta afirma que Batasuna serà legal si compleix la llei.

La vice-presidenta, aparentment, posa límits a la declaració del seu president feta a cal Rei aprofitant la Festa Nacional. Però, els límits no ho són: De la Vega lo que vol és que no pensem que el govern se rendeix.

Betasuna es presentarà a les pròximes eleccions en el país basc (no a Madrid), per fer-ho bastarà que compleixi la llei del més fort.

Els moros havien de ser a Madrid

mirollull | 13 Octubre, 2006 00:02

Correu militar
Correu militar abans d’Internet

Àngela Maria! Els moros no pogueren acompanyar els cristians a la Quinta Avinguda per la seva lentitud en el pas: el problema principal no era que enredassin l’agilitat cristiana (que és l’excusa que es va donar), sinó que no els donava temps d’anar y tornar de les amèriques per a ser d’hora el dia 12 a la desfilada hispànica de Madrid.

Una desfilada que ha estat una mena de demostració de la aliança de les civilitzacions y de com aquesta és més fàcil d’obtenir baix signes bèl·lics que amb intencions pacífiques.

A mi mai m’han paregut decents aquestes demostracions de prepotència agressiva amb un cert aire de pas circense o de majorets, però ja que es fan, és podrien fer bé. I evitar que en tot un dia de la Hispanitat, en el qual s’hi conviden països estrangers, no hi faltassin representacions importants del nucli espanyol, per exemple: els mossos d’esquadra, l’ertzaina... els ministrils del Consell de Mallorca i els tamborers de la Sala.

Munar s'enfila pels terrats

mirollull | 12 Octubre, 2006 16:27

No voldria haver-ho entès malament, perquè em fa una il·lusió fora mida veure Munar pels terrats, sobretot el nostre, adaptant les antenes per poder rebre bé TV Mallorca i contemplar la presidenta en imatges vives i no en les estàtiques del seu àlbum de la web del Consell.

Àlbum de la presidenta
Àlbum de la presidenta.
Web del Consell de Mallorca

El Mundo/El Día de Baleares, que li té tanta mania a més de per altres motius per la “piñata”, haurà de canviar de parer.

Munar, la presidenta, demostra que no afavoreix només els caçadors, l’aeronàutica esportiva, la cavalleria de carretonet i algunes associacions umeïtes; no, ella pensa en tots els mallorquins i a tots els vol obsequiar. La “piñata”, que ho entengui el diari rondinaire, és per a tots. Ja no es podrà dir que, amb els doblers dels mallorquins, Munar compra els vots de grups escollits; la presidenta, a partir d’ara, generosament, també vol comprar els vots de tots. Si això no és una actuació admirable, digueu-me quina cosa pot fer millor.

El Parlament, el català i Babel

mirollull | 12 Octubre, 2006 09:17

 Brueghel. Torre de Babel (Detall)
Brueghel. Torre de Babel (Detall)

A la fi es posen d’acord tots els grups polítics per votar per unanimitat una proposta en el Parlament de les Illes Balears.

La proposició no de llei, presentada per Unió Mallorquina, demana al Govern Espanyol que el català tengui la condició de “llengua oficial” en totes les comunicacions orals i escrites del Congreso de los Diputados, el Senado i també en les institucions de la Unió Europee.

Per altra banda, aquests dies, s’ha publicat, en referència a l’ensenyament, que en els col·legis en què es podia triar, l’elecció de l’espanyol ha obtengut prop del 90% de vots.

La meva opinió és que com manco llengües s’utilitzin oficialment aquí i en els organismes comunitaris, més fàcil és entendre’s, més àgil és la comunicació i s’estalvien esforços i doblers que es poden destinar a partides, i n’hi ha bastants, molt més necessàries.

Potser convengui recordar que la manera que emprà el Senyor (Gènesi 11,1-8) per aturar la pretensiosa i desafiant construcció de la torre de Babel, va ser, precisament, la confusió de llengües.

Els llimbs i el riu Jordà

mirollull | 11 Octubre, 2006 11:50

Els llimbs, segons la catequesi rebuda, eren una concessió divina per ubicar les ànimes dels infants morts sense baptisme i els justos esperant la redempció del gènere humà. Els justos, sense la necessitat del baptisme, és de suposar, en sortiren, segons la cronologia admesa, l’any 33 de la nostra era, possiblement en el moment que el cel tronà molt fort i la cortina del temple s’esquinça de dalt a baix. Es de suposar que la sortida dels justos va ser si no tumultuosa al manco nombrosa tenint en compte que la humanitat duia molts de milers de sigles rodant; per tant una part molt important de les ànimes en espera veren resolta la seva situació.

Però, els infants morts sense baptisme quedaven en els llimbs com a residents permanents. En el riu Jordà, quan Joan batejà Jesús i s’obrí el cel per donar validesa a l’acte, el baptisme es convertí en requisit indispensable per formar part dels elegits, que això vol dir sants. A partir d’aquell moment, els infants que morien sense haver-los rentat el pecat original, només per aquesta culpa i sense haver tengut temps de contreure’n cap de personal ¿no podent anar al cel havien d’anar a l’infern? La graciositat de Déu, ens havien explicat, ho havia resolt creant els llimbs, un lloc tranquil i plàcid, mancat de la benaventurança de la contemplació divina però tampoc sotmès a la combustió del foc etern.

Abans de la veu de tro que parlà en el Jordà hem de creure que per als infants morts no existia el conflicte creat per la necessitat del baptisme, però tampoc pertanyien al grup dels justos, idò ¿que era de les seves ànimes? ¿Vagaven esmaperdudes per les esferes celestes i també foren acollits en els llimbs?

I vet aquí, que, sense la mínima consideració ni delicadesa, l’ex-prefecte de la conservació de la fe, ara portador de la tiara i el bàcul, vol anorrear els llimbs (que tant va costar descobrir que no és pogué fer fins l’edat mitjana) amb unes firmes i un paper segellat.

¿Què passarà amb les animetes dels infants no batejats? ¿Tornaran a vagar per l’infinit? S’ha dit que la misericòrdia divina els admetrà en una zona asèptica del cel. ¿És possible? En parlarem.

De Juana Chaos i Caputxeta Vermella

mirollull | 10 Octubre, 2006 17:51

Estic empagueït pel meu article sobre el possible final de De Juana Chaos.

Em vaig creure que la decisió de la vaga de fam era seriosa.

Ara tenc la impressió d'haver combregat amb rodes de molí. I que no ha estat més que una fresa convenguda.

Fins i tot no m'estranyaria que els vespres (com conta Froid -¿o no és ell?- que un israelita feia amb Moisès en el Sinaí) un enviat del senyor Zapatero, o ell mateix, li dugués una panereta com la de Caputxeta Vermella.

El pacte antiterrorista va avançant: els lluitadors contra l'opressió espanyola prest podran viure en pau i veure reconeguts el seus partiments i sacrificis.

Verger: ni l'oracle de Delfos!

mirollull | 10 Octubre, 2006 13:44

L’oracle de Delfos, en comparació, era una endevinació de caseta de fira de poble. Potser sols se li acosti o l’iguali Moisès, que sabia, per endavant, que alçant la mà (era la dreta?) removia obstacles i els elements es doblegaven davant ell.

Verger ha dit que el fiscal d’anticorrupció, d’una altra de les seves martingales, l’exonerarà. No és la primera vegada que, setmanes abans d’una decisió jurídica, es mostra segur d’estar per damunt del bé i del mal.

¡Quina delícia pel seu advocat (especialista en pepeïstes): el senyor Verger deu ser el client més bo de defensar i que més goig li dóna; és com si hagués d’actuar de defensor de la Mare de Déu de Lourdes. ¿Vos imaginau una possibilitat més miraculosa?

L'IRPF de Matas, Grosske i jo

mirollull | 09 Octubre, 2006 13:43

El mateix dia, Grosske i jo escriguérem sobre l’inútil exhibicionisme tributari d’En Matas. Grosske ho publicà varies hores abans que jo, però fins avui no m’ha cridat l’atenció el titular que utilitza l’expressió cortina de fum, que també figura en un paràgraf del meu escrit.

Ambdós estam d’acord que Matas ha fet una bajanada que no diu res. Grosske diu que els increments de patrimoni injustificats no figuren a la declaració de renda. Evident!

Així i tot les declaracions publicades per Matas poden ser reveladores si se les mira atentament. No faig comptes perdre-hi temps, però per poc que les observàs no podria evitar que es posàs en funcionament la meva ‘deformació professional’; no debades he dedicat la meva activitat alimentària a funcions d’omplir i analitzar paperots amb xifres. Els vint anys passats a Madrid, uns com a director administratiu de dues empreses vinculades i els altres de director de control administratiu i financer, director d’auditoria i director d’organització i planificació d'un grup, per força m’han duit a considerar qualsevol informació comptable i financera amb ‘ull clínic’ bastant sagaç.

Grosske diu que puja l’envit de Matas i que ell publicarà les declaracions de renda i la declaració de bens. Si és un faroneria, pot tenir gràcia. Però jo a Grosske li aconsellaria que les mateixes consideracions que fa sobre Matas se les aplicàs a ell. Ell mateix ho diu: el patrimoni injustificat no figura en les declaracions oficials, per tant, no s’evita el dubte.

-----

Coda: Munar, diuen, es vol sumar a l’strip-tease. Això ja no seria exhibicionisme: seria conya.

Putin no és l'executor d'Anna Politkovskaja

mirollull | 09 Octubre, 2006 09:39

La destacada periodista russa Anna Politkovskaja, premi Vázquez Montalbán de Periodisme Internacional en 2004, molt crítica amb el Kremlin, ha estat assassinada de quatre tirs de pistola dins l’ascensor de ca seva. Fa unes setmanes també va ser assassinat el vice-director del Banc Central de Rússia, que pretenia transparència bancària i havia retirat la llicència a quaranta-quatre bancs dubtosos. Un poc més de dos anys endarrere , un altre periodista, redactor en cap d’una revista fou mort quan sortia de la redacció. I l’any 1999, la lluitadora pels Drets Humans i diputada liberal, Galina Staronovoitova va ser cosida a trets en el seu portal.

Segurament, Putin i els seus sequaços del Kremlin sentiran molt aquest crim horripilant, en el qual no hi tenen res a veure. Diran que aquestes morts, més ben dit, assassinats, no són execucions hereves de les pràctiques del socialisme soviètic i de la KGB.

De tota manera, aquests assassinats intolerables fan pensar que la gent que parla i actua contra la corrupció i abusos dels poders públics i fàctics no és ben vista enlloc i, endemés, a Rússia molt manco, on, quan han fallat altres mètodes de pressió, ho resolen expeditivament.

Aquí, per ara, aquestes ‘divergències’ no es resolen amb l’assassinat, però certes manifestacions fan pensar que ganes no en falten (i gent preparada possiblement tampoc).

Provocació cristiana a Nova York

mirollull | 08 Octubre, 2006 16:25

Alcoi ha enviat ‘els cristians’ a Nova York a desfilar per la Quinta Avinguda. La desfilada se farà a pas lleuger o, per ventura, al pas ràpid, tan còmic, de correguda pedestre. I per això, perquè els moros són lents i no poden seguir el ritme dels cristians, no han pogut anar a Nova York.

L’excusa per l’absència és tan ridícula com la mateixa absència dels moros. ¿S’entén que d'una tradició de ‘moros i cristians’ només vagin a la demostració els cristians?

Potser per evitar una ofensa(?) als islamites es cau en un enfrontament pitjor. ¿Quina explicació donaran? ¿Que els moros cada any perden la lluita i ja els han aniquilat?

¿O és que els cristians han volgut revifar l’esperit de creuada, cosa que seria una provocació inadmissible?

Pobre inventor de l’aliança de civilitzacions! Deu estar que talla claus!

L'edil Sierra i els 'madelmans'

mirollull | 07 Octubre, 2006 12:14

El meu fil, el segle passat, jugava a ‘madelmans’. Ara, seguint l’avanç tecnològic, hem passat als jocs de ‘lemmings’, filigranes futbolístiques i a atropellar transeünts (les dones embarassades puntuen millor) per sistemes electrònics.

La batlessa, ja que la premsa delatora ho ha contat, renyarà Sierra per jugar a comprar i vendre futbolistes i m’imagin que durant varies sessions del ple municipal, el posarà de genollons amb els braços en creu i una pilota de reglament a cada mà. Abans, el senyor Sierra haurà de fer l’ofrena, a la presidenta del consistori, d’una panareta amb el xiulet del sereno (no de l’àrbitre).

El regidor diu que en el despatx pot fer allò que vulgui i segurament té raó; com també la deu tenir quan diu que compra i ven futbolistes com altres juguen a golf. O als quatre cantons o a toc i pam o a amagatalls, podríem afegir.

Quan vaig tornar de Madrid, una persona molt relacionada amb el món futbolístic i coneixedora del seus entrellats em va explicar que les enormes xifres que es pagaven pel traspàs dels jugadors no les cobraven íntegres ells: que una gran part era per a entrenadors, directius, mitjancers i per cobrir despeses ‘ineludibles’. Això em fa pensar que el regidor Sierra realment compra i ven per pur esport: quan s’ha ficat en aquest entreteniment ja devia saber que no quedava res per pellucar.

De Juana Chaos, possible final

mirollull | 05 Octubre, 2006 20:21

De Juana Chaos, segons notícies recents, s'acosta al seu final.

La seva possible mort, que ell ha elegit (cosa que no poden fer legalment aquells que, motivadament, desitgen l'eutanàsia), i que pot succeir a pesar de l'assistència mèdica per evitar-la, produirà un trastorn polític important.

L'alliberador, patriota i lluitador per la pau serà plorat, principalment, pels seus companys terroristes i els admiradors de las seves gestes de mort i destrucció en nom d'Euskadi.

Sobre De Juana Chaos publicava elmundo.es el 6 de gener de 2005: "De Juana Chaos participó desde 1985 y hasta la desarticulación del "comando Madrid" en 11 atentados terroristas que costaron la vida a una veintena personas.
"Me encanta ver las caras desencajadas de los familiares en los funerales. Aquí, en la cárcel, sus lloros son nuestras sonrisas. Acabaremos a carcajada limpia", escribió tras el asesinato en Sevilla, en enero de 1998, del concejal Jiménez-Becerril y su esposa.
Entre esos atentados destacan el cometido el 14 de julio de 1986 en el que murieron doce guardias civiles al estallar un coche bomba en la plaza de la República Dominicana de Madrid."

No serà cap gaubança la seva mort, però tampoc mereix la mínima lamentació.

Des del meu punt de vista sols una ètica delicada i hipòcrita pot recórrer a defensar el valor de qualsevol vida d'un esser humà. Dit d'una altra manera: la vida d'un assassí no val la del assassinat, i molt manco que la dels de vint-i-dos que se li atribueixen i dels quals se'n sent ben orgullós.

El president Matas fa strip-tease

mirollull | 04 Octubre, 2006 17:33

El senyor Matas fa un strip-tease tributari superflu.

Ha Voilàpublicat a www.ppbalears.com un certificat i les declaracions de renda de 2003, 2004 i 2005. Ho ha fet en aras a la transparencia en la gestión pública que siempre ha presidido la actuación del Partido Popular. (Que ells -Matas i PP- diguin això, que queda molt maco, no vol dir que ens ho haguem de creure.)

D'altra banda pot ser no sigui totalment aplicable l'aforisme llatí excusatio non petita, accusatio manifesta, que significa que una excusa o disculpa no demanada és un indici d'acusació, però sí se podria dir: Senyor Matas, això que ha fet és un efectisme malabar que no demostra transparència; en tot cas indueix a pensar (per la gratuïtat i parcialitat de la mostra) en una possible opacitat, en voler aixecar una cortina de fum.

Garzón: estrella?, vedette?

mirollull | 01 Octubre, 2006 21:37

Era d’esperar. Figura femenina (Art Nouveau)L’espectacle ha començat. ¿Estrella de la justícia? ¿Vedette de l’Audiència Nacional? Ja n’està fent de les seves. ¿Prepara el retorn a la política? ¿O simplement vol que el PSOE el declari jurisconsult eminentíssim i el situï en el centre de les nou jerarquies angelicals?

Sigui com sigui, no mira prim i pren els assumptes que li convenen tant si són com si no són de la seva incumbència.

No crec que sigui, el senyor Garzón, una persona molt seriosa ni massa fiable, però, almanco, continuarà l’espectacle i ens divertirà.

El PSOE, retorn a l'honradesa

mirollull | 01 Octubre, 2006 14:23

És una excel·lent idea la proposta de crear un organisme que investigui el patrimoni dels polítics. I que el senyor Matas accepti la proposta suposa la bona disposició d’un home que no té por de possibles conseqüències ni per ell ni pel seu partit per aquesta decisió.

Endemés, és molt notable que, precisament, sigui la portaveu del PSOE qui presenta la Patrimoni investigatiniciativa de “crear una unidad de inspección especializada en la investigación del patrimonio de los cargos públicos de las Islas” [Baleares].

Aquesta paragrafada fa pensar que, començant per les Illes, el PSOE vol reprendre i continuar el compte dels cent anys d’honradesa i evitar que es pugui dir, amb sorna, cent anys, però ni un més.

Fins ara, totes les bones intencions en aquest sentit (declaracions de bens en iniciar el mandat de govern, etc.) se les n’ha duit la primera arruixada i els papers banyats s’han desfet pels torrents o les clavegueres.

La iniciativa, ara, serà presa amb satisfacció per molta de gent: els polítics podran presumir d’honrats i els designats per formar la unitat d’inspecció fruiran d’una mena de canongia. Aquests darrers tendran despatx, sou, dietes i poca feina. I els càrrecs públics investigats (amb qualque excepció d’un cap de turc exemplificatiu) se podran exhibir més nets i llustroses que una patena. Perquè s’ha de ser curt de gambals per posar els increments ‘foscs’ de patrimoni a la ‘intempèrie’. Existeixen procediments d’enginyeria financera, del més simple de la ‘ferreteria del sogre’ (Vera/PSOE) a altres més refinats i sofisticats: envitricoll de societats, fundacions, gestores patrimonials, inversions europeo-comunitaris, banca internacional i paradisiaca, etc. Podrien trobar-se mostres, per ventura no tan escandaloses i grolleres com la de Marbella, a molts d’indrets de les Illes sense gratar massa (des dels ajuntaments a les més altes instàncies, inclosos organismes públics i partits polítics, tant en actuacions individuals com col·lectives). Tanmateix, no interessa remoure massa; sols lo necessari per desgastar credibilitats oposades, però sempre amb una tolerància còmplice i deixant que s’utilitzi qualsevol classe de paraigües (Cañellas, Nájera, Verger, Munar... ).

Munar, agraïda

mirollull | 30 Setembre, 2006 01:10

De bien nacidos es ser agradecidos. Idò, això. La presidenta del Consell de Mallorca ha quedat com una senyora escrivint unes cartes d’agraïment per l’èxit de la Diada “més participativa, positiva i festiva dels darrers anys, i la bandera de Mallorca n’ha estat la protagonista”

“Amb la vostra participació s’ha aconseguit que aquesta iniciativa hagi estat tot un èxit.”

Les frases entre cometes les he copiat de la carta enviada al President del Grup Serra.

Que la participació del Grup Serra ha existit és indubtable, i la participació que quedarà a les hemeroteques sens dubte és d’agrair.

Que la iniciativa hagi estat tot un èxit, ja no és tan clar. Després de la Diada, jo he vist tirar als caixons verds de tapa alçable banderes amb la bossa transparent sense obrir. En tot cas, ha estat un èxit esquifit i penós.

Munar deshonra el Consell

mirollull | 25 Setembre, 2006 01:20

La Historia de las Islas Baleares que El MUNDO/El Día de Baleares té en pla de publicació i de la qual ja n'ha tret un volum al carrer, promet ser una obra que mereixerà una alta consideració.

Per a molts tendrà un emperò: que està escrita en la que un temps denominàvem la 'lengua del imperio'; un emperò que permetrà que l'obra pugui arribar a més lectors i difondre millor els valors, fets i tarannà de l'arxipèlag mediterrani.

Per molt que vulguem és un fet que els escrits en llengua castellana (o espanyola) són assequibles a més molta gent que els escrits en català.

Crec que s'ha d'escriure en llengua catalana per gust i per pròpia necessitat; la realitat, però, és una: l'abast d'aquesta escriptura és més curt. Puc exposar el cas dels meus dos blocs o bitàcoles: Aarón Ben Yusef, que va començar el febrer de 2005 ja ha igualat el nombre de visites (unes 48.000) amb aquest, Anotacions més o manco imprtinents, que va començar abans, l'agost de 2004. I, endemés, el bloc en castellà, on he anat fent la crònica del 'cranc' i de la seva peripècia clínica, ha despertat interès i està servint d'ajuda a gent tant de l'entorn com d'hispano-américa.

Tornant a l'edició, acurada i ben il·lustrada, aquesta és una deshonra i dins uns anys ho serà més, pel Consell de Mallorca, que queda exclòs de les tapes gràcies als bons oficis i a l'esquira d'una presidenta que acabarà injustament fora de l'acció de la Justícia.

Aznar, digne del Guinness

mirollull | 24 Setembre, 2006 12:12

El senyor Aznar ha dit una bestiesa possiblement digna de figurar en el Guinness. I el senyor López Garrido s'ha encès com un coet per comparar les actuacions a l'estranger dels dos darrers ex presidents del Govern Espanyol; i ha fet els ous en terra: ara resulta que l'inefable Felip X (x f Vint-i-quatrena lletra de l'alfabet català) és un capdavanter de la pacificació internacional del món mundial.

La Codorniz ni tan sols hauria considerat cap del tres mencionats digne de la Cárcel de Papel.

Per les mateixes cinc-centes que els musulmans, segons el senyor Aznar, haurien de demanar perdó per l'ocupació d'Espanya (sic) durant vuit-cents anys, també ho hauria de fer un enfilall d'invasors. ¿Tots, en una Història que és feta primordialment d'actes agressius i vandàlics han de demanar perdó per les seves invasions i conquistes? ¿També Alexandre Magne, per exemple? ¿I els ocupants a sang i foc del territori indi d'Amèrica del Nord? ¿I els romans que es ficaren per mig món del seu temps? ¿I el Rei Jaume I d'Aragó amb les seves hosts? ¿I el Cid Campeador? ¿I els admirats per Aznar Reis Catòlics per la seva delicada expulsió de moros i jueus del 'territori cristià'?

Ja està bé d'hipocresia. ¿No seguim, de fet, escrivint la Història amb la mateixa tinta arrogant, prepotent, depredadora i agressiva?

Les dues unanimitats del Congrés

mirollull | 22 Setembre, 2006 08:26

Dimarts passat el Congrés es dividí en dos grups. El PP per una part i per l’altra totes les demés formacions polítiques. El segon grup, prevalent per la matemàtica, no acceptà debatre cap proposta del PP sobre l’11-M.

¿És possible que es puguin produir dues unanimitats tan massisses i contràries?

¿Tots els congressistes del PP pensen que el Govern espanyol entorpeix que s’aclareixin els fets de la nefasta diada?

¿I tots els demés congressistes creuen que tot ja ha quedat ben clar?

És incomprensible i increïble que la totalitat del Congrés es pugui dividir en dues bandositats radicalment enfrontades.

Que el PSOE no vulgui que es pugui posar en dubte la legitimitat amb què va arrapar el govern nacional, és comprensible; que aconsegueixi posar un setge tan ferri al PP demostra la inconsistència de la seva honradesa.

A mi em deixa esverat veure que tenim un Congrés sense credibilitat ni solvència i en el qual, per funcionar així, sobren quasi tots els congressistes. Amb un per partit, el vot del qual valgués el nombre d’escons obtenguts, seria suficient. El Congrés, així, resultaria menys espectacular, però també precisaria locals i pressuposts molt menors.

Legionàries en el Líban

mirollull | 20 Setembre, 2006 11:34

Per la televisió han mostrat unes imatges del destacament legionari de l’exèrcit espanyol desplaçat al Líban.

El maquinista (supòs que és ‘un’ maquinista) fa uns primers plans d’unes senyoretes o senyores que donen un toc de tendresa a la missió pacificadora.

A les imatges no es veuen els cedres del Líban que menciona vàries vegades la Bíblia, però tampoc s’intueixen els espetecs del conflicte bèl·lic.

La locutora in situ, mentres es veuen els rostres eixerits, parla dels soldats que preparen el campament per a la seva estada. ¿De veres les senyoretes i senyores són soldats? ¿No hauria d’haver dit les soldades? M’imagin que, igualment, els graus corresponents als integrants femenins son els de caporala, sargenta, alferessa, tinenta, capitana i generala.

La locutora, si més no, havia d’haver dit els soldats i les soldades?, que així ho demana la no discriminació políticament correcta.

D’altra banda, m’agradaria saber si en un dels seus himnes canten “Como somos caballeros legionarios” o ho canvien per “Como somos caballeras legionarias. Perquè, són nuvis de la mort o en són núvies?

Un bell detall per a Munar

mirollull | 17 Setembre, 2006 16:16

Un bell detall i un oportú obsequi de Brisas a la presidenta del Consell. Els fets, tal com són, s'obliden i la memòria que d'ells se'n té, amb el temps, sol quedar desdibuixada. Unes planes amb el text ad hoc i fotografies en color de difícil obtenció per l'escassetat de façanes abanderades, podran enriquir l'àlbum del Consell, valgui dir el Libre dels feyts de Munar, que ara la Presidenta pot exhibir ufanosa i pel qual les generacions futures obtendran ensenyament i exemple.

L'exemplar de Brisas, per lògica cronologia, no menciona la invasió d'immigrants a la qual es referí Munar; no obstant això, pareix endevinar el pensament de la Presidenta quan subtitula "El Consell ha logrado que los mallorquines redescubran su 'senyera' y la luzcan orgullosos en sus balcones". Escrit així queda bé per a l'àlbum i no desvela l'espina Optimetriaclavada en el cor de Munar/Mallorca: la immigració. Però, ens fa pensar, ¿quants de mallorquins queden a Mallorca? Tristament, pocs.

Així s'ha de deduir de l'afirmació de Brisas: si són els que han lluït orgullosos la senyera en el balcó, descomptant les de La Caixa de Barcelona, d'institucions, entitats i organismes (alguns no illencs) i la filera de la balconada de l'Auditorium (supòs que en compensació de l'aportació del Consell per al controvertit espectacle imminent), el nombre és minso.

És possible que Brisas (coneixent com s'oblida la realitat) hagi volgut aportar un recordatori brillant a l'àlbum del Consell. Si és així, no hi ha res a dir. Si, en canvi, succeeix que ho contat com ho han vist, no els sobraria anar a l'oculista.

Abandonau tota esperança

mirollull | 15 Setembre, 2006 23:27

Cap persona amb dos dits de seny pogué pensar que el govern pesoeita espanyol deixàs que un fiscal, per moltes de randes que dugui a les bocamànigues, li fes la punyeta posant traves a l’excarceració del senyor Vera (per qualque cosa excarceració duu una x).

Lasciate ogni speranza
“Oh, vosaltres que entrau, abandonau tota esperança!”
Viu escrites aquestes paraules en caràcters negres
en el llinda d’una porta, i per això exclamí:
-Mestre, el sentit d’aquestes paraules em causa pena.
I ell, com a home ple de prudència, em contestà:
-Convé, aquí, abandonar tot temor; convé que aquí acabi tota cobardia.
Hem arribat al lloc on t’he dit que veuries la dolorida gent,
que ha perdut el bé de la intel·ligència.

Dante Alighieri. La Divina Comèdia

Com tampoc comprenc que es pugui escriure que la senyora Munar està acabada com a presidenta del Consell i que només durarà fins les pròximes eleccions. Dir això és ingenuïtat o beneitura: en el cas de Munar les eleccions no hi tenen res a veure; la senyora Munar serà presidenta fins que ella vulgui en tant que la poca vergonya guiï l’actuació dels partits polítics i la ciutadania es deixi enganyar amb el joc de les urnes.

I tot això succeeix mentres els mitjans de comunicació embullen la troca sense miraments i amb una mala bava impressionant. (Com ara, en el cas de Trashorras, un diari fa mentider un altre).

Set-cents anys després, Dante segueix vigent: Lasciate ogni speranza.

La presidenta ha tengut raó

mirollull | 12 Setembre, 2006 17:09

La presidenta ha tengut raó: encara s’han penjat més banderes. Però la modèstia i la discreció de la gent d’UM és admirable, no vol presumir d’estar agombolada pel mantell acollidor de Nostra Senyora de la Misericòrdia; no vol fer enveja a la resta de la ciutadania: per això s’han guardat les banderes en un racó privilegiat i íntim de ca seva.

Si no, no s’explica on són les desenes de milers de banderes repartides.

L’altre dia (ho vaig contar) en un bon recorregut pels carrers i places de Palma, vaig comptar quasi cinc dotzenes de banderes en els balcons. Avui, en el mateix periple ¿s’ha doblat o triplicat el nombre de balcons adornats? Que s’ha doblat, segur. ¿Triplicat? És dubtós.

Els malpensats poden creure que els afavorits per la repartidora de Munar no volen que se’ls pugui signar de col·laboració prevaricadora; jo no pens que siguin tan desagraïts. Per ventura, la realitat és que, si és vera tanta regalia de la presidenta, tots els centenars de milers d’euros no són objecte d’una distribució generalitzada, sinó que només van a una minoria selecta, i a aquesta, en una bona part, corresponen les banderes penjades en els balcons; i, per aquest o per un motiu semblant, també la penjada per l’acompanyat Matas en el balcó del Govern Balear.

El respecte envers Abú Yahya

mirollull | 08 Setembre, 2006 20:24

Diu la premsa que la presidenta Munar, en unes declaracions, va destacar l’enorme èxit de la iniciativa del Consell, va assegurar que els ciutadans responen molt bé a la petició del Consell i es mostrà convençuda que d’aquí al dia 12 encara es col·locaran més banderes en els balcons.

Evidentment, la penjada de banderes fins ara és tot un èxit i si segueix com ara, el dia 12 serà un èxit sense precedents.

Avui mateix, en un bon recorregut per Palma, a peu i en autobús, he quedat sorprès. A la plaça d’Abú Yahya, per respecte al darrer governador moro, liquidat per Jaume I, no hi havia cap bandera. En el carrer 31 de Desembre, sols un balcó s’ha equivocat; tots els altres, així ho de comprès, esperen el dia de l’estendard.

La resta de places i carrers, com diu Munar: un enorme èxit. Les banderes que he comptat durant l’ample periple quasi arribaven a cinc dotzenes; i, d’elles, unes vuit (unitats) són a les vidrieres de la PIMEM i tres o quatre als balcons d’una mateixa oficina de Sant Miquel. ¡Què voleu més!

Esper que després d’aquest gran èxit els baixin els fums a tots el nacionalistes de vol ras i ens deixin, als que duim molts d’anys estimant i defensant les nostres entitat, llengua i cultura, seguir endavant mirant més enllà del propi llombrígol.

Un llençol de colors per a Munar i Matas

mirollull | 08 Setembre, 2006 11:36

No és necessari reproduir, per molt significatiu que sigui l’acte, la foto de Munar i Matas (per ordre d’importància) en el balcó del Consolat darrere la bandera illenca.

Si es tracte d’una imatge de pre-programa electoral, com una altra dels mateixos protagonistes amb un recent premiat amb el ‘Príncipe de Asturias de los Deportes’, l’encert és total.

La decisió cada dia se presenta més clara. La meva, vull dir; els altres que s’ho pensin. Vegem les possibilitats d’elecció: el PSOE ha demostrat i demostra què sap fer; el PSM crec que s’esmicola mentres s’entreté en floricultura nacionalista; uns que crec que es diuen d’esquerra es conformen en poder trepitjar un poc de catifa i veure què en treuen. I el PP i UM –Matas i Munar– utilitzen la bandera com a llençol del tàlem concubinari.

Davant tot això, la meva opció és ben clara. Pensau (si no sou dels que xuclen qualque mamella) si no convindria que tothom triàs entre l’abstenció o el vot en blanc.

A punt de córrer un gran risc

mirollull | 07 Setembre, 2006 10:33

Quin risc que vaig estar a punt de córrer. I tot per negligència imprudent o per desconeixement culpable de les normes y directius que vetllen per la bona salut de la ciutadania i per la recta aplicació de la infermeria i la medicina.

Més o manco, tallar amb el bisturí d'orella a orella passant per davall la nou del coll no crec que fos molt complicat, ja que n'hi ha prou amb el costum de veure rostres per reconèixer els accidents facials indicats.

La cosa, tanmateix, és més complicada quan un cop alçada la tapa s'ha de saber què són i on estan el tracte respiratori, el tracte alimentari, la laringe, el nervi glosso-faringi,

The ligaments of the larynx
Henry Gray (1825-1861).
Anatomy of the Human Body. 1918.
The ligaments of the larynx.
Antero-lateral view.

el cartílag cricoide, els hioides, distingir l'aritenoide múscul i cartílag... per poder seccionar, extirpar i refer amb el cosit adequat.

Només, però, vaig estar a punt de córrer el risc: vaig tenir sort, no hi cap dubte. El cirurgià em va dir que podíem xerrar en mallorquí (com aquí deim normalment), no obstant, per facilitar la comprensió a la meva dona i per fer la conversa més fluida, vàrem seguir com havíem començat, en castellà (així solem denominar l'espanyol). I he dit que vaig tenir sort, perquè el cirurgià coneixia i podia destriar cada un del components de l'anatomia d'un organisme mallorquí. (S'ha de tenir en compte que, a pesar que fos en el quiròfan, jo no el podria ajudar, ni amb un manual o un diccionari en els dubtes, no perquè no hi hagués llum a bastament, sinó per l'efecte lògic de l'anestèsia.

Com que tot va anar bé, ni ho havia tornat pensar ni havia donat cap importància a un assumpte que, ara, he sabut que en té molta i se l'ha de prendre ben seriosament per les conseqüències que pot tenir. ¿Vos imaginau que hagués caigut en mans d'un cirurgià que sols pogués distingir l'envitricollat sistema anatòmic en castellà, en anglès o en llatí?

Ara, reflexionant quan ja ho he passat, comprenc per què per exercir l'infermeria i la medicina puntua tant (i no sé si arriba a ser motiu d'exclusió la seva carència) el certificat de coneixement de la llengua catalana. Un metge poc expert en medicina, però que sàpiga que són i on estan la melsa, els budells, el fetge, la bufeta, la fel, les vèrtoles i el garró; i que pugui diagnosticar la gorradura, la rampa, un cadarn, les morenes, un cranc, el garrotillo o l'esquinència, per força ha de merèixer més confiança.

Una cosa, de tota manera, no entenc: que el ministeri i els estaments autonòmics responsables de la salut de la població, que dictaminen normes tan congruents en la sanitat social, no exigesquen la mateixa prevenció i precaució a la medicina privada. ¿És admissible? Potser no tothom tengui tanta sort com jo.

La bandera com a test

mirollull | 04 Setembre, 2006 10:07

Si el Consell de Mallorca pretén delatar els lectors de El Mundo/El Día de Baleares i posar-los en evidència com a persones detestables, ha errat.

Un balcó sense bandera no serveix de test; perquè, deixant de banda aquells que només compren premsa esportiva i els que no compren cap diari, el Consell no repartirà (ni pagarà als tres diaris que fan la feina de la distribució) banderes en quantitat suficient per a tots els balcons de l'illa.

Per fer-ho Banderesmés difícil, hi ha gent que compra més d'un diari, i si un és El Mundo (que no ha duit bandera) amb l'altre o altres, tendrà bandera o banderes i la podrà penjar; i d'aquesta manera quedarà camuflada una sèrie de lectors maliciosos.

I encara es pot donar un altre cas. El d'aquells que compren quatre diaris i, per tant, tenen tres banderes, com ha passat a ca nostra (i no pens penjar-ne cap al balcó).

Ja sé que el meu és un cas de deserció o d'insolidarització amb l'invent de la diada munàrquica; però és que no m'agrada jugar a banderetes. I crec que una ensenya no se la dignifica amb folklore a l'estil de 'coros y danzas'.

D'altra banda, ¿no n'hi haurà prou amb les dues banderes de La Misericòrdia? Una, de sis metres quadrats (¿o son vint?; de totes maneres, l'espanyola d'En Trillo era molt més impressionant), que s'elevarà a les altures i l'altra -segons la maledicència de llengües viperines-, m'imagin que de seda i amb el castell brodat amb pedreria, que cobrirà, mentres arbora la del pal, el cos incorrupte de Nostra Senyora de la Misericòrdia.

Els fumadors en la peixera de l'escarn

mirollull | 03 Setembre, 2006 18:38

Els fumadors d'opi són tranquils i acollidors i fins i tot alguns, luxosos (per fotografies i pel cinema, aquesta és la impressió que en tenc).

No deman tant dels llocs habilitats per fumar a l'aeroport de Madrid, que no arriben a quartutxo. Són una mena de txeca. No creia que la persecució governamental dels fumadors fos tan malvada.

Segons he vist per televisió, Pipesen un reducte d'uns vint metres quadrats s'han de ficar tots els qui vulguin fumar i, endemés, han d'estar drets i apinyats; un tub amenaçador surt del cel ras, diuen que per xuclar el fum, però més pareix per gasificar els desgraciats que hi entrin.

Per si fos poca la befa, el reducte és de parets transparents, vaja, de vidre, i així tothom pot veure l'acte denigrant que cometen els de la peixera.

Exposats a la vergonya pública per ventura s'escalivin i deixin de fumar.

Com es pot suposar no defens els fumadors. Crec que és millor, pel bon funcionament de l'organisme, prescindir d'enviar-se el fum del paper, dels additius addictius (la cacofonia és inevitable) i del tabac (aquest darrer, possiblement, el menys perniciós del conjunt).

A mi, haver deixat de fumar de cop feia uns vuit o nou anys, sense cap dubte, m'ha afavorit la recuperació de l'operació de càncer de laringe. I el meu bon estat i capacitat pulmonars em permeten mantenir l'apnea suficient per un discret busseig i per poder expressar frases llargues, entonades i sonores amb la pròtesi fonatòria.

Insistesc: no estic a favor del tabaquisme i defuig inhalar fum, però tampoc crec que s'hagi de maltractar els fumadors amb quatutxos indecents. ¿O és que els imposts que s'han perdut per la baixada en la venda del tabac no permeten fer les coses millor?

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb