Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

Yunus, la banca i l'enginyós cavaller don Quixot

mirollull | 18 Desembre, 2006 00:27

Fa molts d’anys, en una de les sessions d’un seminari de finançament empresarial, en parlar dels bancs, un assistent va tenir la ocurrència de demanar al professor quina opinió tenia d’aqueixes entitats. “La resposta –va dir- no és per donar-la obertament en la classe.” En sortir, uns quants ens hi acostarem per preguntar-li altra vegada, i llavors sí va contestar amb una afirmació rotunda que deix per més endavant.

Mentrestant torn a la meva insinuació de si la banca “normal” mereix el Nobel d’Economia.

La banca “normal” (que tant si l’economia va bé com malament sempre té beneficis) ha demostrat una capacitat de consolidació i creixement que, quasi segur, és impossible de trobar en cap altra activitat industrial o mercantil.

Només casos excepcionals li han ocasionat trastorns momentanis que el sistema ha pogut superar, generalment, amb l’aportació de fons de l’erari públic. Podem recordar, per exemple: Pujol amb la Banca Catalana; la desbocada envestida a Rumasa (amb l’excusa d’una motivació justificada) per acabar repartint-se-la, a preu de liquidació, entre amics i beneficiats del PSOE; i el cas Banesto, per reprimir les aventures del bancari intrús Mario Conde i, endemés, pretendent al lloc governamental de Felip González. Les “oportunes” intervencions polítiques han resolt els problemes i han convertit, de fet, tots els contribuents en aportadors del capital social dels bancs redreçats, encara que, jurídicament, els beneficiats siguin els titulars de les accions.

La banca, com es pot comprovar, és una activitat privilegiada del sector dels negocis. És cert que ha donat tota mena de facilitats per agilitar les transaccions monetaris sense que sigui necessari traginar efectiu; que ha obert les portes de pinte en ample per rebre i guardar els cabals de persones i entitats; que amb els cabals que li han dipositat és generosa donant crèdits (sempre amb garanties més que sobrades, i no com Mohamed Yunus) en condicions d’interès raonable... ; i que les vidrieres de les sucursals –una a cada passa perquè ningú quedi desemparat- ofereixen regals i felicitat.

Però també es cert que en una quarantena d’anys –que és el temps passat des d’aquell seminari de finançament empresarial-, la banca ha avançat moltíssim, mes la resposta del professor d’economia no tan sols segueix sent vàlida sinó que necessita complementar-se. En aquell moment, va qualificar els bancs amb una expressió que, completa, apocopada o redundant, apareix en el Quixot –en l’original d’En Cervantes- al manco nou vegades, una d’elles en el paràgraf següent: “Ah fill de puta, i quin cor de preda, i quina freixura de bronzo, i quina animeta morta”. (L’enginyós cavaller don Quixot de la Manxa. Josep Maria Casasayas Truyols, tr. Palma, 2005)*.

Avui, queda insuficient l’expressió cervantina. Els bancs també han s’han guanyat a pols els apel·latius d’usurers i atracadors, això sí, usurers i atracadors legals. ¿No és usura cobrar un tipus d’interès de prop d’un 30% sobre les quantitats de descobert? ¿I no és atracar impunement cobrar comissions a balquena per l’ús i manteniment dels comptes, utilització del servei d’Internet, i despeses d’enviament de correu, ara que s’han fet seu el moviment monetari? He vist –simples exemples- que un banc cobra 8 € mensuals pel servei de la banca electrònica (que els redueix feina i personal); un altre banc, per la devolució d’un efecte de més de 20.000 € impagat, ha cobrat la mòdica quantitat que representa quasi un 6% del nominal; i per la gestió de cobrament d’un xec d’igual import, una comissió del 0,75, i per retornar el mateix xec, no cobrat, un 3%. A la imatge, es poden veure més dades interessants.

Possiblement és pot dir, com no ho va dir Sanxo Panxa, però ho hagués pogut fer: “Esto son lentejas, si las quieres las tomas y si no las dejas”. Per qualque cosa, amb la benedicció del Banc d’Espanya i dels successius governs, s’han fet els amos dels doblers i són els puntals de la societat de consum i de l’inflació.

-----

* “¡Vel·la llissa! ¡Y quin cò de pedra, quinas entranyas de bronso y quin’anima de mescla!”. (L’Enginyós Hidalgo Don Quixote de la Manxa. Idelfonso Rullán, Prevere, tr. Edició facsímil de l’edició de 1905. J.J. de Olañeta – La Foradada, Palma, 2005.
L’edició de 2004 d’Austral diu: “¡Hideputa, y que corazón de marmol, qué entrañas de bronce y qué alma de argamasa!”.
Supòs que el prevere Rullán va trobar un poc forta l’expressió original, i la traduí per ¡Vel·la llissa!.
El Diccionari Català Valencià Balear explica: “Llissa. Deformació eufémica de missa, que s’usa en l’exclamació mallorquina “Com és vel·la llissa”, en lloc de “Com és vera la missa”.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb