Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

Excel·lentíssim i Santíssim Barceló

mirollull | 30 Gener, 2006 20:20

No em ficaré amb els clivells que són part substancial de l’obra, com crec que va dir el senyor Barceló.

Fins que no vegi l’obra de prop no podré confirmar la meva impressió: que no tenen gens d’eurítmia i que no responen a la més mínima intenció estètica; són simplement i purament defectes de fabricació refusables per un control de qualitat elemental.

Almanco, aquesta és la idea que he tret de les fotografies publicades.

En Pere Llabrés –el condeixeble que me feia enveja per la seva capacitat en l’estudi del llatí i per l’agilitat en el maneig del diccionari, però que avui, si no hagués sortit, jo podria esser com a poc el seu bisbe– diu que enguany que es compleix el set-cents aniversari de la Seu, s’inaugurarà la magnificent obra i, si no ho he entès malament, que el doctor honoris causa i excel·lentíssim artista, s’afegirà un nou títol.

La Capella de Sant Pere passarà a denominar-se la capella del Santíssim. Supòs que del Santíssim i Excel·lentíssim Miquel Barceló.

Això pensava fins fa poc. Després de la reculada dels senyors Matas i Cirer en la promesa del milió per cap, que ha duit a la Fundació Art a la Seu a demanar caritat i acceptar quantitats a la menuda, ja no crec que plogui d’aquest tro.

És infinit el nombre d’estúpids?

mirollull | 24 Gener, 2006 20:20

Carlo M. Cipolla escrigué que dir que el nombre d’estúpids és infinit, com afirmen els autors de l’Antic Testament, és una exageració poètica, per la senzilla raó que si el nombre de persones vives és finit, el de persones estúpides no pot ser infinit.

I no tots, afegesc, tenim el mateix grau d’estupidesa. Uns som manco estúpids que altres, encara que una part notable ho és d’una manera molt rellevant i també hi ha un grup que ho és en grau superlatiu.

Dels rellevants i dels superlatius se’n poden trobar fàcilment exemplars paradigmàtics entre aquells que es consideren “persones humanes” –solemne beneitura per referir-se a l’espècie humana–, ja que tenen tendència a comparèixer en escenaris públics “políticament correctes”.

Ara s’ha reeditat un llibre de recomanable lectura: Allegro ma non troppo, de Carlo M. Cipolla (1922-2000). Barcelona, Crítica – Biblioteca de Bolsillo, 2005, que comprèn dues parts, El papel de las especias (y de la pimienta en particular) en el desarrollo económico de la Edad Media i Las Leyes fundamentales de la estupidez humana.

En la tapa posterior del llibre s’indica que aquestes lleis «demuestran cuán abundante es el número de estúpidos que nos rodean y cuán grande su poder», i planteja: «lo que hemos leído ¿era sólo una inocente parodia o hay que tomarlo como una advertencia acerca de la deshumanización y vaciedad de mucho de lo que se enseña en nuestras universidades e instituciones académicas?».

M’inclin per la segona proposició.

Trista “Dolça Catalunya”

mirollull | 21 Gener, 2006 17:26

Dolça Catalunya on he tengut i tenc molts bons amics.

Trista Catalunya que té un nét del Maragall que en 1898 començava l’Oda a Espanya amb «Escolta, Espanya, – la veu d’un fill / que et parla en llengua – no castellana», acabant-la amb un «Adéu, Espanya!» i canviava de to en l’Himne Ibèric de 1906, on escrigué: «En cada platja fa son cant l’onada, / mes terra endins se sent un sol ressò, / que de l’un cap a l’altre a amor convida / i es va tornant un cant de germanor; / Ibèria! Ibèria! et ve dels mars la vida, / Ibèria! Ibèria! dóna als mars l’amor».

Malaurada Catalunya en què el Maragall d’ara i un Pérez reciclat són capdavanters de la inconsciència.

Ara transcric i traduesc: «...si es tracta de veres de presentar amb aquest Estatut el problema català perquè sigui resolt d’un cop per sempre, de presentar-lo al Parlament i a través d’ell al país, adscrivint a això els destins del règim, ah!, aleshores no puc seguir endavant, sinó que davant aquest punt previ, enfront d’aquest plantejament radical del problema, jo em pos damunt els retalons, i dic: alto!, de la forma més enèrgica i més taxativa. M’he de negar rotundament a seguir, si no faig abans una protesta de que es presenti d’aquesta manera radical el problema català a la nostra Catalunya i a la nostra Espanya, perquè estic convençut que això és, pels uns i pels altres, una exemplar inconsciència. ¿Què és això de proposar-nos comminatòriament que resolguem d’una vegada per sempre i de soca-rel un problema, sense considerar si aqueix problema, per ell mateix, és soluble, soluble de forma tan radical i fulminant? ¿Què diríem de qui ens obligàs sense remissió a resoldre de cop i volta el problema de la quadratura del cercle? Senzillament diríem que, amb altres paraules, ens havia convidat al suïcidi.»

Ho deix aquí. Qui vulgui saber on arriba la dissecció feta pel bisturí, ho pot llegir en el llibre José Ortega y Gasset y Manuel Azaña. Dos visiones de España. Barcelona, 2005. Círculo de Lectores, Galaxia Gutemberg.

El fragment La Opiniónque he traduït és del discurs d’Ortega y Gasset, en 1932, a les Corts Constituents sobre l’Estatut de Catalunya.

Podeu trobar varis paràgrafs més a La Opinión. A Coruña digital , d’avui, dia 21 de gener de 2006.

Medalles a barrisc

mirollull | 20 Gener, 2006 18:21

Ni fet a posta. I, sense voler, em ve a donar la raó, sobre el poc sentit que té repartir medalles com si fossin confits.

El Consell de Govern acordà concedir amb caràcter extraordinari la Medalla d’Or de la Comunitat als cinc ex presidents anteriors a Matas, entre els quals, n’hi ha d’oblidats i d’infausta memòria.

Potser l’únic que es recordi favorablement és el senyor Albertí, el senyor Canyelles pot passar a la història per la mangarrufa del Túnel de Sóller i carregar tot el mort a n’Antoni Cuart (el meu parent, amb el qual mai vaig parlar d’aquest assumpte), i el senyor Antic, pobre!, per inefable.

Tornant a l’acord del Consell de Govern, aquest podia no haver filat tan prim i haver inclòs el senyor Matas en la llista, que potser més endavant no seran tan generosos o no hi seran a temps.

J.L. Sampedro, Medalla del Treball

mirollull | 19 Gener, 2006 20:55

J.L. Sampedro en Mallorca (1989)

José Luis, què vols que et digui!, no m’ha fet cap gràcia veure la fotografia en la qual ets devora el ministre en la notícia d’haver-te donat la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball.

No la necessitaves. Si se’t coneix un poc o s’han llegit determinades pàgines teves, com, per exemple, les darreres amb la col·laboració d’Olga Lucas, Escribir es vivir, es pot albirar que la medalla està per davall dels teus mèrits.

En el teu cas no és el receptor l’honrat, és el prestigi de la distinció el que en surt beneficiat, o sia que qui s’ha posat una medalla és el ministre, o el govern, atorgant-te-la.

Així i tot, si serveix perquè es difonguin més la teva bonhomia i el teu pensament lliure, clar i il·luminador, què vols que et digui, paciència per la medalla!

De rota batuda

mirollull | 18 Gener, 2006 23:22

No em sent ni defraudat ni enganyat, cosa distinta és que pensi que anam de rota batuda.

En canvi, em causen vergonya i aversió la barra i l’embrutiment amb què els cappares actuen en la política nacional (d’Espanya) i en la illenca (la d’un tros mediterrani –per ara– de la nació).

Si és ver, i he de pensar que sí ho és, que «Munar ordena a UM una campaña de desprestigio contra Rotger y la alcaldesa Cirer», això no és sinó una demostració més de les males i baixes martingales amb les quals pretenen usurpar el poder per a lucre propi i d’amics i parents.

La ciutadania, també anomenada sobirania popular, ¿pensa com ells i ambiciona poder arribar també al repartiment?

Si no és així, ja és hora que la voluntat popular es manifesti i atalli tants d’abusos. ¿Com? Idò, per exemple, no acudint a les urnes, i així no contribuiran a la vergonya i a l’engany.

Hauríem de deixar que només votassin aquells que tenen un interès legítim per fer-ho: és a dir, els que viuen de l’erari públic per via política o administrativa supèrflua, i que, endemés, ajuden a millorar una de les xifres de l’economia nacional (a més de les seves particulars, és clar), ja que la taxa oficial de desocupació és menor gràcies a ells. Una altra cosa és si contribueixen a millorar el P.I.B.; però això, ara, deixem-ho: són figues d’un altre paner.

Un cartell fort per Sant Sebastià

mirollull | 12 Gener, 2006 20:56

Quan vaig veure el cartell premiat en el concurs de les festes de Sant Sebastià d’enguany, vaig quedar astorat. Año Cristiano, 1853Això era un cartell d’impacte! Tot un encert! S’havia aconseguit la imatge simple i precisa.

Volia haver-lo comentat en aquell moment, mes el temps no s’estira i em queda curt. Ara que ja l’han penjat no vull deixar passar l’ocasió de parlar-ne.

No crec que sigui gens fàcil, amb tan pocs elements, donar una impressió tan eròtica, masoquista, sàdica i gai.

Potser és un cartell que resultaria massa fort com anunci de la pel·lícula japonesa L’imperi dels sentits. I tampoc encaixa gens amb Sant Sebastià, que fou capità de la primera companyia de guàrdia de Dioclecià, i del qual Sant Ambròs –segons es pot llegir en el Año Cristiano– alaba «su dulzura, su prudencia, su apacible genio, su generosidad y otras bellas prendas que le adornaban».

Fora d’això, és un cartell que no passa desapercebut. L’Ajuntament de Ciutat –regit per una espècie d’Acadèmia dels Bons Costums presidida per una senyora Cirer esmaperduda– l’ha posat pels carrers de Ciutat i també llocs d’Internet el mostren.

Jo, aquí, no el reproduesc, perquè, sincerament, em fa fàstic.

¿Qui ha de decidir l’actuació de l’Exèrcit?

mirollull | 10 Gener, 2006 22:30

Deixant ara de banda si l’estament militar, que la Constitució defineix com a les Forces Armades i reconeix la seva existència, queda o no fora dels ciutadans, als quals es refereix el punt 2, de l’article 9, que diu: «Corresponde a los poderes públicos promover las condiciones para que la libertad y la igualdad del individuo y de los grupos en que se integra sean reales y efectivas; remover los obstáculos que impidan o dificulten su plenitud y facilitar la participación de todos los ciudadanos en la vida política, económica, cultural y social», vull plantejar una pregunta possiblement de resposta entremaliada.

En el cas que es posi en perill o s’intenti destruir la unitat nacional sense que la “sobirania popular” hagi modificat prèviament la Constitució, ¿qui ha de decidir si l’exèrcit s’ha de quedar impassible o ha de complir l’encàrrec constitucional de l’article 8?: «Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional

No pareix lògic que sigui facultat del govern i manco d’un que, per molt que escaïni, els seus actes i les seves manifestacions són, no tan sols ambigus, sinó irresponsables, incongruents i perillosos.

Si és ver que Catalunya, Vascongades, Galìcia, etc. tenen dret i realment volen instituir-se nacions independents, per no embullar la troca i no jugar més a tu el dus, comencem per refer la Constitució, sovint mal dita Carta Magna.

N.B.
En el cas del Regne de Mallorques, que té els antecedents de manco de dos-cents anys de monarquia pròpia 700 anys enrere, es podria estudiar la qüestió i entronitzar la “Munarca Honrada”. (Això de Munarca ho he après en els diaris; l’advocació d’honrada, la s’ha posada ella.)

Dona Constitució, que l’afusellin!

mirollull | 08 Gener, 2006 19:16

Ni en el moment oportú, ni en el lloc convenient: aquest és el reprotxe, potser únic, que es pot fer des de la legalitat al tinent general arrestat.

O sia, Cañón en San Carlosque, segurament sense mala intenció, ha fet la guitza a un govern de llauna en la Pascua Militar. I ha fet un pa com unes hòsties, i Bono i Rodríguez ja es deuen estar repartint les medalles del militar.

La Constitució, al principi, i amb intenció clarificadora (els subratllats són meus), diu:

-------------

CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA

Don Juan Carlos I, Rey de España, a todos los que la presente vieren y entendieren, sabed: Que las Cortes han aprobado y el pueblo español ratificado la siguiente Constitución:

PREÁMBULO

«La Nación española, deseando establecer la justicia, la libertad y la seguridad y promover el bien de cuantos la integran, en uso de su soberanía, proclama su voluntad de:
Garantizar la convivencia democrática dentro de la Constitución y de las leyes conforme a un orden económico y social justo.
Consolidar un Estado de Derecho que asegure el imperio de la ley como expresión de la voluntad popular.
Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones.
Promover el progreso de la cultura y de la economía para asegurar a todos una digna calidad de vida.
Establecer una sociedad democrática avanzada, y
Colaborar en el fortalecimiento de unas relaciones pacíficas y de eficaz cooperación entre todos los pueblos de la Tierra.
En consecuencia, las Cortes aprueban y el pueblo español ratifica la siguiente

CONSTITUCIÓN

TÍTULO PRELIMINAR

Artículo 1
1. España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.
2. La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.
3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.

Artículo 2
La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Artículo 3
1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.
3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

Artículo 4
1. La bandera de España está formada por tres franjas horizontales, roja, amarilla y roja, siendo la amarilla de doble anchura que cada una de las rojas.
2. Los Estatutos podrán reconocer banderas y enseñas propias de las Comunidades Autónomas. Estas se utilizarán junto a la bandera de España en sus edificios públicos y en sus actos oficiales.

Artículo 5
La capital del Estado es la villa de Madrid.

Artículo 6
Los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento fundamental para la participación política. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.

Artículo 7
Los sindicatos de trabajadores y las asociaciones empresariales contribuyen a la defensa y promoción de los intereses económicos y sociales que les son propios. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.

Artículo 8
1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.
2. Una ley orgánica regulará las bases de la organización militar conforme a los principios de la presente Constitución.

Artículo 9
1. Los ciudadanos y los poderes públicos están sujetos a la Constitución y al resto del ordenamiento jurídico.
2. Corresponde a los poderes públicos promover las condiciones para que la libertad y la igualdad del individuo y de los grupos en que se integra sean reales y efectivas; remover los obstáculos que impidan o dificulten su plenitud y facilitar la participación de todos los ciudadanos en la vida política, económica, cultural y social.
3. La Constitución garantiza el principio de legalidad, la jerarquía normativa, la publicidad de las normas, la irretroactividad de las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales, la seguridad jurídica, la responsabilidad y la interdicción de la arbitrariedad de los poderes públicos.»

-------------

I el tinent general no ha fet altra cosa que expressar –inoportunament y en el lloc equivocat, repetesc– allò que el faixí i les medalles li exigeixen.

No entenc, emperò, que no sospesàs que s’enfrontava –si no ho ha fet pel “Todo por la Patria” que li han ensenyat– a un govern que aconseguirà superar lo que pretenia don Alfonso Guerra: no deixaran una Espanya irreconeixedora, sinó a punt perquè de Covadonga torni a sortir Don Pelayo.

Randes i entredossos

mirollull | 05 Gener, 2006 22:51

¿Té res a veure la dèria legislativa contra el tabac amb la proliferació de la telefonia sense fils?

Podria dir: no ho crec; però, pens que sí, que respon a una simbiosi econòmica de compensació del benefici.

No és cap novetat dir que un negoci, els productes del qual van perdent mercat, o es transforma o acaba tancant.

Si es deixen de vendre les randes, els entredossos i el canalé, s’haurà de transformar la maquinària per fer una altra cosa, i, si és necessari, inventar un producte distint, com, per exemple, els chirimbombins.

Sospit que la mal anomenada telefonia mòbil –que, segons he vist, lo de la mobilitat sols és aplicable als aparellets que, en rebre un senyal, en lloc de música generen una vibració i si són damunt una taula, fan botets–, sospit, deia, que la telefonia mòbil genera a les empreses d’aquesta cosa una recaptació superior a la de les tabaqueres; i per afegiment, amb un cost de venda inversament proporcional a la facturació: la maquinària és si fa no fa la mateixa per 1 000 que per 100 000 segons d’ones hertzianes, l’aprovisionament i l’emmagatzematge innecessaris i els excedents i residus, inexistents.

Per ara, la presumpció de que les radiacions d’aquesta telefonia i les seves antenes són perjudicials i fins i tot cancerígenes i pertorbadores del sistema cerebral no preocupa massa, i las queixes que hi ha hagut, es diu que són insubsistents (jo més aviat diria no demostrades o interessadament amagades).

Amb tot, per molt que diguem, no ens hem de preocupar, el negoci continuarà puixant.

En un altre escrit sobre el tabac , deia que la joventut, que és el futur, és induïda al consum; i aquesta, ara juntament amb l’adolescència, també és el major consumidor de telefonia. El negoci està assegurat; les conseqüències són imprevisibles.

------
Si voleu, podeu llegir La Xarxa, una curta invenció narrativa que tenc a mirollull-literatura, en una de les meves pàgines web.

Déus hipòcrites

mirollull | 04 Gener, 2006 13:17

Déu és un esser perfecte: en això rau potser la seva essència primera. Per tant, Déu no pot tenir cap carència.

I així mos ho han ensenyat els exegetes del Llibre per antonomàsia, que explica com el Senyor va anar fent el cel i la terra per etapes i anava veient que allò que feia era bo.

Com a culminació del procés, creà l’home, que també va veure que era bo, i d’un tros de l’home (va ser la primera anestèsia de la Història?) va fer la dona.

Però, vet aquí, que si tots els elements de l’univers els deixà que duguessin per sempre una vida natural lliure, l’home el volgué a la seva imatge i semblança. I va veure que en estat natural podria viure eternament sense sofriment ni malaurança. Tanmateix l’home era imperfecte: li mancaven els atributs del bé i del mal.

I el Senyor exercí una seva importantíssima facultat: la de prohibir. L’home no podria tastar el fruit d’un arbre esponerós que posà ben visible enmig de l’Edèn, l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè si ho feia seria com Déu.

L’home (i la dona), transgredint la prohibició, es tornaren déus. I foren expulsats del Paradís. Sols la creació feta els cinc primers dies quedà lliure de la consciència del pecat.

Moisès, per perfeccionar l’obra prohibitiva del Senyor, se’n pujà al Sinaí i esculpí l’estatut de convivència per al seu poble, el poble elegit; i, dels deu manaments, només en deixà un sense cap “no”.

Des de llavors, els governants han basat el seu poder, o sia, la seva manifestació de divinitat, en la prohibició. La darrera, en la nostra nació i comunitat autònoma, una prohibició exercida per distints hipòcrites déus amb les seves angelicals corts.

¿Potser no hauria estat millor que primer controlassin les manipulacions i afegits que es posen en el tabac per augmentar la seva qualitat enganxadora? Possiblement si el tabac fos natural, no seria tan perniciós.

Però, es clar, queda molt bé això de voler demostrar que es té cura de la salut del poble i armar un gran rebombori protector i, dementre, veure si es decideix incrementar els imposts sobre el tabac de baix preu.

D’altres factors contaminants i destructors de la salut, més val no parlar-ne: no queda molt maco.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb