Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

Una molt honorable pixada fora del test

mirollull | 20 Agost, 2005 21:31

Avui, el diari Última Hora duu aquest titular: «Jaume Matas pide disculpas al periodista de Madrid como president de Balears», i El Mundo/El Día de Baleares, aquest altre: «Matas pide disculpas a Ramírez ‘en nombre de Mallorca’ porque ‘el asalto se instigó desde aquí’»

I jo pens ¿tenim res a veure quasi tots els mallorquins en aquesta escomesa a una de tantes piscines roqueres que hi ha a l’Illa?

Una escomesa que, per acabar-ho d’arreglar, és una escenificació que no arriba ni a charlotada ni a “sketch” de Laurel i Hardy; a tot estirar, a intent de parodiar Els Joglars, amb diputat d’importació inclòs, en una festeta de foc de campament infantil.

Potser de tot això se n’ha fet un gra massa. I, endemés, si els titulars del diaris són vera quant a les afirmacions del senyor Matas, aquesta vegada el Molt Honorable ha pixat fora del test.

L’estaferm del cardenal

mirollull | 14 Agost, 2005 22:18

Em vaig imaginar, en assabentar-me, que això del cardenal Despuig seria un doi. Un article, però, d’en Toni Alemany en El Mundo/El Día de Baleares lloant l’escultura i la col·locació, em va fer dubtar de la meva suposició; no del tot, tanmateix, ja que en l’article també es referia, amb una valoració que no compartesc, al Ramón Llull portuari de Horacio de Eguía.

Encara no havia vist l’estàtua i vet aquí que un altre article, aquest d’en José Carlos Llop en el Diario de Mallorca (7 agost 2005), em tornava, i la recolzava, a la meva suposició. Llop escrivia: «Una de las transformaciones de la Palma reciente ha venido de la mano de una difusa y confusa fiebre escultórica. [...] Y no me refiero a Miró o Calder, precisamente, que ojalá todas estuvieran a su altura. O a la de Benlliure, de Maura, en su época, que también.»

Ara ja he vist l’estaferm del Cardenal Despuig, i, per mi, té tota la raó en Llop. I no sols perquè l’artefacte pugui respondre a una concepció estètica d’una altra època, sinó per ser un bigalot, inclosa la peanya, que no treu cap enlloc.

Ja sé que no es pot pretendre que a cada taller hi hagi un artista, però tampoc és necessari escampar, sense cap sentit, pedres, plàstics, ferros o bronzes.

La plaça de Santa Magdalena tenia la gràcia d’una façana senzilla, esvelta i severa, sobre una voravia discreta, fent una raconada acollidora amb la paret del convent. Ara, ja no: quina pena!

Successió Miró, S.L.

mirollull | 10 Agost, 2005 22:02

Ara, temps després d’haver-se publicat, el diari Ultima Hora diu que la família Miró exigirà a l’IVAM que retiri el catàleg –o llibre– Homenaje a Artistas «donde se muestra una colección de vestidos que Ágata Ruiz de la Prada elaboró a partir de obras originales del pintor».

El diari, en un entrefilet, també escriu «que la Successió, en diversas ocasiones, ha mostrado su disconformidad con determinados usos de la obra del artista (por ejemplo, la utilización política) y siempre se ha comprometido en su interés para salvaguardar el espíritu del legado mironiano».

Quant a la utilització política, no sé a què es refereix, però a mi no m’ha agradat mai veure fotografies del Consell de Ministres amb quadres d’En Miró a les parets: ho trob un despropòsit ètic.

En canvi, sí sé que la Successió Miró, S.L. dedica una especial atenció a la vigilància i recaptació dels drets d’autor del legat mironià i que cuida de la correcta reproducció de les seves imatges, avalada amb l’adequat “copyrigth”, en rajoles, plats, tasses i camisetes.

¿Què en pensaria, avui, el pintor de tot això? L’any 1977, quan ja s’havia inaugurat a Barcelona la Fundació Miró(1), en uns diàlegs, Georges Raillard(2) li pregunta: «¿Sus nietos no se ofenden de que todo vaya a parar a un museo? Se oye hablar tanto en estos tiempos de una herencia infernal, miles de millones, inventarios, disputas, abogados, eso es lo que se lee en la primera plana de los periódicos detrás del nombre de Picasso...» I aquesta és la resposta: «No. Lo comprenden muy bien. Y más porque gracias a eso puede llegar a gran número de personas. Y además estoy persuadido de que se va hacia un futuro social que no permitirá a los particulares guardar cosas de este tipo. Por eso preferí el gesto voluntario de ofrecer mi obra a mi país.»

---------

(1) Miró dotà inicialment el fons, que després incrementà fins a unes 10.000 peces, amb 188 pintures, 145 escultures, 9 obres tèxtils, l’obra gràfica completa i uns 5.000 dibuixos.
(2) Conversaciones con Miró , Barcelona, 1978, traducció de l’original Ceci est la couleur de mes rêves , París, 1977.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb