Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

Pessics

mirollull | 19 Febrer, 2005 22:38

“El imputado se negó a declarar en castellano a pesar de que la magistrada no es catalanoparlante.” (Un tal Serra, segons El Mundo... de dia 18)
Si l’imputat no sap parlar bé una de les dues llengües de la seva Comunitat, no té perquè d’empegueir-se; si diu qualque pagesada no li retrauran. No sé què decidí la magistrada; si li aplicà lo previst pel cas de desacatament, o l’envià a classes nocturnes.

“Un juez casa una pareja en un submarino en aguas de Magaluf”
Tant fa que sigui a Magaluf o a un altre lloc. És una pena contemplar com s’enfonsen els jutges. ¡Pobre judicatura!

“¿Qué hacemos con la Religión?”
Està ben clar, igual que amb la Història, la Geografia, la Literatura... Llevar-la, amb les altres, del pla d’estudis. ¿Quin sentit té perdre el temps en coses que no tenen massa vigència i que, bastants, han passat fa molts d’anys? ¿A qualcú li pot servir saber d’on surten les nostres cultura i civilització, i com s’han anat conformant? Les noves generacions se’n poden sortir amb quatre beuratges i renou a voler, amb l’obnubilació induïda i una mica de “oui-ja” o altre espiritisme. Si en dir Religió volem dir Doctrina, no hi ha dubte, deixar-la amb mans de la catequesi parroquial.

El Govern (de Balears) ha concedit 33 premis Ramon Llull 2005. Com qui reparteix murta. ¿Que té por de no arribar a temps per a tots? Ja que hi era, se n’hagués pogut recordar dels bombers de l’11S.

“El jefe del Govern Balear, Jaume Matas, se reunió ayer con el presidente del Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), Gabriel Janer Manila, quien le detalló los proyectos que abordará la entidad este año, entre los que destaca un homenaje al cervantista mallorquín Josep Maria Casasayas.”
I dic jo, el senyor Janer s’haurà posat d’acord amb el seu segon , l’il·luminat? ¿O és, precisament, que aquest hi està d’acord per allò del “hi de puta, puta”, que ho ha llegit a la traducció del senyor Casasayas, i no sap que l’original és en castellà?

“El recluso 350 llegó a la prisión con un par de maletas, con ropa y objetos personales, además de libros y un ordenador portátil. Ayer solicitó al demandadero una televisión para su celda.”
Cap objecció. A més a més, supòs que la presó ja té connexió ADSL sense fils. M’alegra saber que les condicions d’empresonament milloren. El senyor Blanco, ho confirma. Va dir que està: «muy satisfecho de vivir en un Estado de Derecho donde todo el mundo cumple las leyes y tiene el mismo trato, porque se trata de que nadie tenga privilegios a la hora de aplicar la ley», segons Efe.

Es pot llegir «injustamente en prisión y punto» fent clic aquí . Mi amigo Vera está injustamente en prisión

IB3 i el miracle de Mahoma

mirollull | 17 Febrer, 2005 22:17

Puc contar una història de la qual en vaig tenir testimonis. Quan els polítics més honrats que hem tengut i tenim --entre els quals n’hi ha que creuen que són benaventurats perquè els persegueixen pel fet de ser justs--, arribaren a dalt, descobriren --això digueren-- que si haguessin comparegut de cop tots aquells que figuraven en nòmina de la televisió espanyola a Madrid --i cobraven--, no haurien cabut en els locals i instal·lacions de Prado del Rey. (I degueren pensar: “On ficarem els nostres?”) Aviat trobaren la solució. Per començar, tots aquells que compartien dues feines d’organismes públics --encara que les feines fossin compatibles i ells, dels que realment treballaven--, havien de triar i desfer-se’n d’una.

Després d’haver rebaixat la plantilla i haver donat un bon exemple, primer a poc a poc i més tard sense mirar prim, inflaren altra vegada la nòmina. I no en parlaren pus de si hi cabien o no, ni de si cobraven o no de més d’un lloc. I per facilitar el funcionament de l’organització, muntaren despatxos per als desplaçats i obriren corredors per poder passejar els que havien passat a la situació d’espera.

Des de llavors, els successius governants han comprès que la primera solució no havia estat la més adequada; i que no era necessari treure gent per ficar-n’hi d’altra: que simplement amb un poc de canvi de lloc de la gent es pot col·locar els addictes, es pot canviar el disseny de les imatges animades de presentació i continuar una mena de línia erràtica de programació. I que l’única cosa que, de veres, necessita un projecte televisiu públic és estar a les ordes del poder vigent i que aquest no li escatimi, amb partida pressupostari o sense, el raig de dobbers per dur endavant la malversació.

IB3, la futura (o actual, que tant fa que emeti o no emeti, perquè existeixi) televisió balear, segons tots els indicis i les notícies que es publiquen, respectarà els models ja experimentats (superficials, indefinits, parcials, vulgars i arbitraris, amb figurins parlants, càrrecs importants, assessors, departament de compres de feina feta, dispendi de mitjans...), amb els afegitons de sucursalisme i una confusió de llengües quasi babèlica.

Tot quant podem esperar, pens, de la televisió nostrada, no és més que “el miracle de Mahoma, que es va ajeure al sol i es va despertar a l’ombra”.

A mi de tot aquest engrescament --no solc veure massa la televisió--, només em preocupa que sigui una més de les escoles d’analfabetisme i que el roll continu de despeses, per més que apugi i desbordi les previsions aprovades, sempre trobarà la benevolència (la del govern) de l’erari públic (el de tots).

Referèndum: un pa com unes hòsties

mirollull | 15 Febrer, 2005 11:32

Altra vegada s’està fent un pa com unes hòsties.

Admetria que el Govern –el del Regne- no sabés què fer i no fes res. Tot aniria millor; fins i tot la justícia, que al cap i la fi és, sinó la primera, una de les garanties de la vertadera democràcia, compliria la seva missió sense interferències. Hagués pogut, per exemple, parlant en llenguatge matemàtic, aïllar l’“X” o no ocultar la solució de la incògnita; exercir la reconvenció en un cas tan escandalós com el del jutge Gómez de Liaño; ficar a la presó o no deixar sortir els condemnats que pasturen a lloure; etc, etc.

La cosa no admissible és que els cappares, el President el primer, es comportin com un conjunt de Penèlopes, fent i desfent la “feina” pròpia, la conjunta, i la dels altres.

Pel dia 20 –3 dies abans de l’aniversari del “se sienten...” i havent vist, fa pocs dies, una fotografia del Congrés, tirada des d’un costat com la del 81, on els presents seien tranquil·lament i al lehendakari sols li faltava el tricorni- tenim previstes unes romeries que poden ser com la processó de la moixeta.

El senyor Rodríguez Zapatero, per ser el primer i donar lliçons d’europeisme, es tirà de cap a un referèndum innecessari i inútil. Després, quan ha vist que s’havia precipitat o perquè li han estirat les orelles els seus “partenaires” dels dos extrems dels Pirineus, ha amollat una boira espessa i qui voti ho haurà de fer a palpentes; i no m’estranyaria que molts dels votants, per pur entreteniment.

La Constitució Europea, pens, és pels estats, països o nacions que actualment formen part de la Comunitat; per tant, entre els altres, Espanya. A l’hora d’aplicar-la, la Constitució serà efectiva per als ciutadans de la CEE, però, pel camí que duim, ai las!, ¿quin tros de l’actual regne serà Espanya? Cada un dels altres trossos no necessitarà aquesta Constitució. Independentment –que allò d’estat associat no s’aguanta dret: no és més que una trampa per tenir una mamella-, i si vol i l’admeten, haurà de començar de bell nou a negociar la seva incorporació.

A més a més, ¿serveix per a res aquest referèndum, considerant que el seu resultat no modificarà la decisió ja presa? No entenc que una persona com el senyor José Antonio Marina perdi temps explicant el seu vot. Només comprenc els anuncis publicitaris, pagats d’una o altra manera, fets pels figurants de la faràndula.

D’altra banda, tota aquesta mena de festeta, com l’altra anterior de l’OTAN, em pareix una més de les menes del PSOE.

-------

Ir a Un pan como unas tortas Miguel de Cervantes

Poesia, màgia, Kyoto

mirollull | 13 Febrer, 2005 20:47

Hem de reconèixer que des del temps de “Información y Turismo” (a Palma, Soriano Frade; a Madrid, Fraga Iribarne. ¿Qui se’n recorda?) els diaris han canviat molt. Hi ha llibertat d’expressió, i, mig mig, és vera.

Abans hi havia assumptes, el comentari o l’explicació dels quals, s’havia de fer d’acord amb les indicacions i consignes de “Información”, i les notícies que no fossin les de la “casa de socorro” i altres de locals, arribaven als diaris per Hell, normalment des d’Efe, amb una redacció unívoca per evitar interpretacions desviades.

Ara és distint. No hi ha censura prèvia (almanco més enllà dels interessos propis i convenguts de cada capçalera editorial). La mateixa cosa es pot interpretar i explicar de maneres distintes i també contradictòries. Així s’enriqueix la visió, la coneixença i el judici que en puguin obtenir els lectors.

D’altra banda, per al lector també val l’aforisme “todo es del color del cristal con que se mira”. Encara que no tot sigui qüestió de vidres de colors; sense ulleres, així mateix es poden veure les coses de distinta manera. Basta constatar que, una funció de màgia per celebrar el primer any d’Es Baluard, uns diuen que va ser un espectacle de poesia escènica i altres, que va resultar tediós i avorrit, i que desagradà a quasi tots. No sé qui té raó; jo no hi era. D’altra banda, si l’hagués vist, per ventura tampoc n’hagués abastat el valor ètic i estètic, simplement podria haver dit si m’agradava o no.

Los espectadores de excepción

En canvi, una fotografia de l’acte, sí, em suggereix un comentari. La fotografia és d’Enrique Calvo, la publica El Mundo / El Día de Baleares del dia 11 i mostra com reaccionaren “Los espectadores de excepción” que seien a primera fila. De la dreta a l’esquerra tenim el senyor Matas que mira de fit a fit si pot descobrir el truc; la senyora Munar dóna la impressió que a ella ni fu ni fa, la tramoia ja se la sap; la senyora Cirer mira amb devoció; i, darrera, es veu una altra senyora, hipnotitzada.

El mag, d’altra banda, -fos divertit o avorrit- segons conten va tenir un detall digne d’agraïment, per més que El Mundo / El Día de Baleares, s’hagi ofès, perquè, per fer un joc de mans, en cremàs un exemplar. El detall no sé si va esser espontani o prèviament acordat amb la nova directora general contra el canvi climàtic. Fos com fos, cremant un diari dels menys contaminants, respectà els acords de Kyoto.

N'Aaron no és unilingüe

mirollull | 10 Febrer, 2005 16:36

Lecture

Ningú he trobat fins ara que no hagi pogut llegir el bloc en foraster "Aarón Ben Yusef ".

Per tant, fora de na Charo, n'Elsa, en Joseba i na Hiromi (que, els dos darrers, a més del basc i el japonès, respectivament, parlen i escriuen el castellà) i altres parents i amics de fora Mallorca, als qui especialment va dirigit l'"Aarón", veig que, avui en dia, la gent d'aquí encara sap llegir el castellà.

Amb tot i això, per si arriba un jorn que d'aquesta terra enmig d'un mar blau i verd s'aconsegueix fer un raconet idíl·lic, aïllat i pagerol, per no tenir a les fosques els futurs unilingües, que no seria just privar-los de tanta saviesa i ironia, faré traduccions o versions de certs articles del meu descendent coetani Aaron.

No deman cap agraïment pel meu esforç traductor; aquesta tasca serà altruista i feta molt de gust pel bé casolà.

Si només pensàs en els meus néts, m'estalviaria la feina. Ells, fills de mare mallorquina i pare madrileny i nets de padrins mallorquí un i forasters els altres, esper que, endemés de conèixer-ne d'altres, no tendran cap limitació en les dues llengües pròpies.

Indecència i agressió

mirollull | 07 Febrer, 2005 22:58

Panfleto

Que no, que no i que no. Això és mesclar ous amb caragols, pixar fora des test, i, per si no fos prou, una indecència i una agressió perseguible pel codi penal.

Parodiant a Groucho Marx: es atènyer el cim de la més alta baixesa, partint de la més barroera irracionalitat.

¿Que és cosa d’uns pocs malanats i immorals fanàtics? Potser sí, però són aplaudits capdavanters alletats pels qui confonen “lo nostro” (paisatge, llengua, tarannà, arrels) amb la comoditat pròpia, la insolidaritat i els interessos particulars.

Més o manco iguals -en to menor i amb certes diferències-, que aquells que pretenen especular amb els camps d’ametlers i boscos, els que fan negocis dubtosos amb solars i edificació de centres públics o aquell La Real. Ca 1965, esbós de mllque s’aixeca un casalet dalt d’una muntanyola. I del casalet se’n parla quinze dies, i en paus.

No obstant, per més que l’egoisme, l’avarícia, l’agressivitat... siguin parts de la naturalesa antropològica, de cap manera és tolerable una acció indigna de persones normals.

Els que així actuen –si en són capaços- i els que se’n senten complaguts, haurien de considerar fins on ha arribat la seva degradació.

-------

Il·lustració: Miró Llull. >La Real. ca 1965. Esbós al oli d/cartó.

El tub, símbol de la Sala

mirollull | 06 Febrer, 2005 00:24

Retall de premsa

Poden dir missa, els arquitectes ; el tub no crec que es retiri així com així. Els senyors De la Fuente i Rabassa, diuen que la idea original era no era la d’ara, però des de llavors ha plogut i nevat. Ells podem reivindicar la paternitat metàl·lica, mes, la que compta de veres és de la Sala, màximament representada per dona Catalina, que ha acollit i adoptat moralment i afectivament el tub com a símbol claríssim de la democràcia sanada.

Jo havia escrit, potser per imperatiu de la raó, que no creia fruit d’una intenció perversa la reinstal·lació de l’aparell. En el subconscient, de tota manera, no ho tenia tan clar; em covava una premonició? Pareix que sí. La batlessa, amb la seva llocada baix les ales, ha vengut a dir que els ciutadans hem de passar pel tub. Que la democràcia mal entesa és pecat; que els grecs creien, erròniament, que l'essència del seu invent d’organització i gestió públiques era que els representants del poble havien de ser controlats, i, en cas necessari, rebutjats i condemnats a l’ostracisme . ¡Quina democràcia més esquifida! Sort que aquells grecs ni tan sols són de la nostra era.

Total: el tub és el nou símbol de la Sala. Si el retiren, com volen els arquitectes, del carrer de l’Institut Balear –que no, plaça del tub-, l’hauran de posar, una mica al biaix com ara, entre el carrer de Cadena i Can Corbella, fent companyia al “banc de si no fos”.

Gravat de Goya, manipulat

No saben el camino . Gravat de Goya, manipulat. Col. mll

El tub, ni fet d'encàrrec.

mirollull | 05 Febrer, 2005 16:51

Quan vaig tornar a Ciutat m'admirà la capacitat local per obrir clots i síquies, tapar-los i tornar-los obrir de bell nou o cavar-ne d'altres al costat dels anteriors. Ni Madrid, que en tenia fama d'aixecar una i altra vegada els carrers, aconseguia tantes trinxeres per metre quadrat. Els estols de sapadors d'aquí en podrien donar en cullereta als més preparats d'altres llocs.

Amb tanta provocació excavadora, ben aviat ressorgí el meu instint utilitari i vaig trobar una bona aplicació a tant d'esforç cavador.

La vaig explicar a vàries persones i les va parèixer una bona idea. Algunes, més decidides, em manifestaren la bona disposició per participar a tirar endavant. El projecte consistia en aprofitar l'oportunitat de les síquies per anar-hi soterrant -sona millor que enterrar- tots els polítics maldestres o sobrers. Però, què hi farem!, com moltes bones idees, aquella també se'n va anar en orris.

Vet aquí, emperò, que, de sobte, fent una volta pels instituts per veure con havia quedat aquell indret i si realment el tub complia la funció de rompre la simetria del lloc, que, segons escriví En Toni Alemany, era la intenció dels arquitectes que el dissenyaren, em vaig trobar que ara s'ha creat una nova simetria de faroles devora el canó, si bé, tot s'ha de dir, compensada per una asimetria de caixons de fusta de diferent grossària, baranes, una caseta d'ascensor, tímids arbres incipients i papereres. ¡Tot un desgavell!

Mes, hala, quan manco m'ho esperava, se m'obrin els ulls. El tub podria esser una alternativa a la meva avortada cabòria. Ni pintat -i no és una al·lusió a la pintura vermella, que, de fet, està bastant mal donada-. Ve que ni fet d'encàrrec, renovant la selecció cada quinze dies, per penjar -en efígie, no faltaria sinó!- els polítics que despuntassin tant per la seva inutilitat com per una actuació desastrosa o inadmissible.

Si l'experiència funcionàs, potser els "suposats" ajusticiats s'anirien recuperant per poder realitzar una actuació eficaç i correcte. Sinó, sempre quedaria el recurs, com a remei definitiu, de no fer ús de "en efígie" i "suposats"; si les potes i les costelles aguantaven el pes, perquè aquestes ja tenen esqueixaments.

El meu nou projecte, tantost torna a sofrir entrebancs. Ara els arquitectes que feren el tub, el volen fer retirar. Si això arriba, i l'artefacte "potubular" no pot ser patibulari, per posar les cordes, si no volem deixar anar l'invent, haurem de recórrer als arbres de la plaça de Santa Eulàlia, que té precedents purificadors i on si es grata un poc, de davall el trespol pot sortir terra vermella i negre per mor dels actes de fe.

Especialment, la “cauná” de la Presidenta

mirollull | 04 Febrer, 2005 00:40

Munar dixit

“Ca’uno es ca’uno; y tiene sus caunás”, és una dita de l’amiga extremenya Elsa; i la meva dona, que així com van les coses viurà en una nació, va néixer en una altra i procedeix d’una altra de la qual li vénen el bell color dels ulls i altres faccions, de tant en tant, si amoll bajanades, em sol dir “calladito, estarías más guapo”.

Idò això: que tothom té dret a tenir les seves “caunás” i fins i tot a manifestar-les. Una cosa distinta és que certes persones que tenen un càrrec públic, encara que sigui per contuberni més que per vots, les expressin exercint la seva funció representativa.

I sobretot és greu que la “caunà” vagi aureolada per una corona d’ignorància.

La Presidenta del Consell hauria d’anar alerta i no fer patinades con la de l’altre dia. Si més no, té recursos a l’abast per poder evitar-ho. Basta que comani a la VP Consellera de Cultura que posi en marxa una comissió que faci un estudi i li presenti un informe -si es vol, amb un mapamundi amb banderetes que els senyalin-, que expliqui quins museus hi ha arreu del món, les seves característiques i fons, i per on cauen.

Museu moderne de Toyota

Hiromi de Kiyosu a l’exterior del Museu Modern de Toyota. El nombre d’habitants de la ciutat és un poc menor que el de Palma. (Novembre, 2004)

Dues Maria-Antònies: Munar i Salvà

mirollull | 02 Febrer, 2005 13:07

El Mundo / El Día de Baleares, dilluns 31, a "Part Forana", en una plana titula: "Carnaval / Se levanta el telón". A la plana del costat conte que el poble de Costitx demana una santa. Un dels titulars és: "Cientos de 'costitxers' llenan de flores e indumentarias de época las calles más céntricas".

Fet i fet, una magnífica i incontestable demostració de la batlessa de Costitx de com es fan les coses quan es fan bé. Tot una lliçó a la batlessa de Ciutat, que quan assistí, vestida com pertoca, això sí, a una missa major, ho feu en solitari.

Per contra, la batlessa de Costitx ha reunit una cort i una comitiva -a la qual sols mancaven els cirials i la creu alçada o, si més no, una colla de xeremiers-,Colla de xeremiers tots vestits que feien goig. Les fotografies publicades en primera plana a varis diaris, i també, sobretot, les de les pàgines interiors en són un bon testimoni.

Les fotografies m'han rememorat uns tendres versos de Na Maria Antònia Salvà, que vaig aprendre quan tenia sis o set anys i els quals cit de memòria:

La llocada venturera / ja pastura fent piu piu / i els pollets sense barrera / s'encalcen per la carrera...

A tanta delícia, tanmateix, li faria un retret. La batlessa de Costitx no hauria d'haver recorregut a la presidenta del Consell per formar la seva cort amb personalitats manllevades. Això, d'altra banda, pot establir un mal precedent. Imaginem que la batlessa de Ciutat, la pròxima ocasió demani consellers, en préstec, al president del Govern: la llocada podria esser apoteòsica, de vermell d'ou.

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb