Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

El canó del carrer de l’Institut Balear

mirollull | 26 Gener, 2005 17:46

El senyor Antoni Alemany, en un escrit del dia 21 d’aquest mes en El Mundo/El Día de Baleares, Placa del carrerlamenta que no s’hagi aprofitat l’ocasió de les obres de l’aparcament de la Via Roma, per fer desaparèixer la solemne bajanada del canó instal·lat enmig del carrer de l’Institut Balear, i afegeix que només la inseguretat inculta i els tanoques amb pretensions poden embadocar-se amb aquesta presa de pèl de dos arquitectes excel·lents.

Jo li diria: Toni, pensa-ho bé; no hi ha per tant. Com a obra d’art, en cas que ho sigui, és ben poca cosa, i l’emplaçament, un doi. Però, així i tot, m’estim més que hagin tornat a posar el canó, que, al cap i a la fi, no és més que un tub amb vuit potes, però un tub simple i vertader i sense massa mala ¿On és l'escultura?intenció. Vull dir: que no admet segones interpretacions; perquè, tenint els extrems tapats ningú el podrà prendre com a símbol de la intenció de la Sala, faci allò que faci, per fer-nos passar pel tub.

Pensa, Toni, que hauria estat molt pitjor que haguessin plantat enmig del carrer un baldaquí amb una dotzena de cadires de frare, i a cada una, asseguda, una cabra oberta en canal (un 4,2 per mil de les 28.500 cabresforasteres que ha d’eliminar el Consell). Això hauria estat bastant repulsiu; en canvi, avui en dia, artísticament, molt millor. M’atreveix a dir: una obra d’art excelsa que la no sé què Turner anglesa hagués perdut el cul per aconseguir-la.

Quant a «¿Por qué tenemos un Consistorio tan inculto?», tampoc hi estic d’acord; per una raó ben senzilla i que pot ser ha passat per alt a molts –possiblement també a tu, Toni-, però no a l’expert que ha pres o ha proposat la decisió. Si no es té capacitat i sensibilitat artístiques, no és fàcil donar-se’n compte que davant i ben a prop del tub hi havia una escultura en bronze de l’excel·lent i reconegut artista Pere Martínez Pavia, que desdeia del “potubular” artefacte. La incongruència, aquesta vegada, s’ha resolt sàviament: ¡fora l’escultura d’en Pavia! Per tant, tot un encert d’actuació cultural, que Ciutat ha d’agrair a l’equip de l’escriptora futbolera que pot emular les oracions fúnebres d’En Bossuet.

¿Bono, Rajoy, ¿ho deis de veres?

mirollull | 23 Gener, 2005 17:42

Em pareix impossible que si no s’ha perdut el raciocini o no l’ofusquen motivacions espúries, es pugui admetre una negociació amb bandes criminals (No em refereix, evidentment, a les de les màfies entre elles). I encara crec més impúdic i intolerable que els polítics més al capdamunt de l’oposició i del desgovern actual, puguin estar disposts a tractar d’igual a igual, als presumptes (!?) facinerosos si reten les armes, van amb les mans enlaire i deixen de matar.

El 13 de maig de 1967, el setmanari “Vida Nueva”, de Madrid, publicà l’article meu “Vizcaya: llamada a tiempo”, un article que don Toni Sabater, director de Diario de Mallorca aleshores, em va dir, comprensiblement, que no s’atrevia a publicar. Potser valgui la pena reproduir-lo. Diu:

«Un día, una noticia nos conmueve, nos llena de honda tristeza y acongojante preocupación. A mí me ha pasado así al leer, hace días, que en Vizcaya se han suspendido temporalmente tres artículos del Fuero de los Españoles; tres artículos que, por otra parte, sancionan tres derechos inherentes a la condición y dignidad humanas. Es, pues, grave motivo de preocupación el considerar el alcance y significación de tan extrema medida implantada por el gobierno en una de nuestras provincias.

Retall periòdic

»La situación, algo más de lo que podemos entender por la hojeada diaria de la prensa, se ha hecho tensa y ha adquirido angulosidades especialmente comprometidas en la verdi-ferruginosa tierra de los altos hornos; tanto, que el decreto ley por el que se suspenden temporalmente los tres artículos, se refiere “a la reiteración en los últimos meses de actos ilegales en la citada provincia, que afectan a la economía nacional, a la paz laboral y al derecho de libertad al trabajo, con incumplimiento de disposiciones legales y de sentencias de tribunales competentes, todo ello con perturbación del orden público y actividad manifiesta de grupos clandestinos, apoyados del exterior”.

»Sobre ello poco más se puede añadir. Ni decir si ha sido poca o mucha la dureza para una notable porción de españoles, porque se ha asegurado muchas veces que los responsables de los incidentes producidos y que movieron al gobierno a implantar el estado de excepción constituyen una minoría, ni pensar tampoco que no tengan que considerarse atentamente unos hechos de los que poco conocemos ni de sus soterradas motivaciones o incitaciones.

»Evidentemente, cuando una situación adquiere caracteres persistentes y alarmantes y puede ser agravada por incitaciones exteriores, tal vez oportunistas e inconfesables, es quizá porque laten unos problemas suficientemente sólidos, a los que no se da adecuada solución; es porque los incitadores de turno encuentran las aguas revueltas a su gusto, el suelo abonado por deficiencias de base.

»Valga, pues, la llamada, el toque de atención que nos ofrece Vizcaya, para que definitivamente empecemos a pensar seriamente en la cuestión de unas estructuras socio-económicas que piden revisión a gritos urgentes y hasta destemplados a veces.»

Llegint-lo avui, podríem pensar que som allà on érem fa quaranta anys. Tanmateix, no és vera, la situació és molt pitjor, ara tenim una llarga i horripilant llista d’assassinats i destrucció, i encara no podem esbrinar quant hi ha hagut, i hi ha, d’incapacitat o de poca vergonya en l’actuació dels governants i dirigents polítics.

Per acabar, se m’ocorren dues consideracions.

Primera. El pragmatisme que proposen Bono i Rajoy, traslladat a l’àmbit judicial, quasi equivaldria a que un jutge admetés la negociació amb un violador i assassí en sèrie, per no condemnar-lo i deixar-lo seguir violant sempre que li lliuràs la ganiveta i es comprometés a no assassinar més.

Segona. Si els senyors Bono i Rajoy, o qualsevol responsable qualificat, accepten la possibilitat de negociació, amb tots els morts i destrossa patits, això, ni més ni pus, és el reconeixement del dret dels bascs, o d’una tribu d’ells, a la independència. En aquest cas, no hi hauria crims, tan sols lluita per a l’alliberació. La possibilitat d’haver d’acceptar-ho, posa els cabells drets. Però en aquest cas, potser s’hauria de prendre la determinació, com més aviat millor, de tancar amb una frontera qualque zona d'Euskadi on pugui viure feliç la tribu ancestral.

¿Qualcú sap com es pot arreglar l’embolic? Jo sols veig que si hi ha un Estat representatiu i vàlid, aquest ha d’actuar, ja!, amb tota la força legal, judicial, policíaca, i l’altra que va mencionar el ministre de Defensa i que preveu la Constitució –si és que ha ha de seguir essent la Constitució- , o, d’una vegada, ha de començar a marcar línies de retxes i creuetes en la cartografia hispana.

Franco, PSOE i la resta

mirollull | 21 Gener, 2005 19:57

Escrit a propòsit del comentari de Josep Arnau sobre “Els Ciutat de Palma i un optimista informat"

--------

D’en Franco, qui davall del pal·li estant recol·locà una dinastia per la branca que li convingué i ens deixà el seu representant a la terra a l’ombra del genet matamoros, el qual ha anat canviant –com fan o feien els celebrants- el color del tern d’acord amb el calendari litúrgic, més o manco és evident, si bé, no totalment aclarida, la història.

Del PSOE encara hi ha molt per parlar i per esperar veure si en colar el llot quedarà en el sedàs qualque cosa aprofitable.

Però, això que jo veig així ¿per què és així? En el fons, per una raó molt senzilla subjacent a l’espectacle retòric i estrafolari.

Si un dictador s’aguanta tants d’anys no és per l’establiment d’un estat policíac, que no és més que una ajuda. És perquè una bona majoria dels paisans fa negocis o viu tranquil·lament. Un exemple: l’oligarquia bancària i industrial biscaïna, nodrida per capital i subvencions espanyoles. Altres: un exèrcit nombrós, en actiu o en reserva, els integrants del qual poden compartir la seva funció amb activitats a l’empresa pública o privada; una populosa i reverencial legió clerical i conventual; la quantitat de camises blaves que obtenen prebendes o la inclusió a distints escalafons, que han d’agrair la generositat de què són objecte i oblidar que s’hagi deixat afusellar el seu líder; la preferència i consideració que frueixen els caballeros mutilados, del bàndol nacional, clar. Els rojos no eren més que rojos, i havien d’estar ben contents si se’ls deixava viure.

Ara, pensem què va passar quan morí l’home que per diví designi, en el Pardo, firmava decrets i sentències capitals. Qui més qui manco posà el cabal en lloc segur, comprà camises noves d’un altre color que les del cara al sol, i anà al sastre a fer-se tallar jaquetes a la nova moda. I comanaren gomets amb sigles varies per constituir grups que es poguessin repartir la democràcia orgànica . I de l’Espanya invertebrada d’Ortega, n’han fet l’Espanya clivellada.

I l’Espanya clivellada té tants, sinó més, de panxacontents que la dictadura. I ha hagut de comprar barrets a balquena, que cada dia –buits o plens- hi ha més caps.

Per tant, Franco, PSOE o la resta ¿què té més? Lo important és que ens creguem això de la democràcia, pasturem com a xotets, i ens pensem que tot s’arregla votant i deixant que els que s’han repartit les llistes facin la seva i ho destrossin tot fent i desfent per enfonsar-se uns als altres.

Els “Ciutat de Palma” i un optimista informat.

mirollull | 20 Gener, 2005 19:07

Cercant un retall de diari, n’he trobat un altre, oportú aquests dies. Duia els titulars: «Se concedieron los premios “Ciudad de Palma”. Novela: desierto. Periodismo: división de opiniones» Aparegué el 13 de febrer de 1960 en el setmanari “Signo” de Madrid; el firmava el corresponsal a Mallorca, que era qui això escriu. A continuació es reprodueix un extracte que no he cregut necessari traduir perquè tothom el pugui entendre.

Por quinta vez se han concedido los premios Ciudad de Palma. Como de costumbre, en la noche de San Sebastián, Patrón de la ciudad.

Pocas han sido las novedades. El ambiente, en el tiempo anterior a la adjudicación, fue más bien frío. No había expectación grande ni interés notable. Sólo, unos días, se removió algo en la Prensa; miembros del jurado y concursantes fueron interviuvados. Uno de los últimos armó algún revuelo con sus respuestas desenfadadas, algo estridentes. Entre otras cosas, decía merecerle crédito sólo la mitad del jurado. Pero pasó éste y pasó todo. Luego llegó el día; y el resultado dejó bastantes insatisfechos.

El premio de poesía, los años anteriores, era convocado para lengua castellana y mallorquina. Este año se anunció indistintamente para las dos lenguas y con un solo premio de 10.000 pesetas. Y por cierto que la elección del ganador me parece no muy clara; por lo que conozco del poeta premiado y del finalista, éste es mejor sin duda. Pero el finalista escribe su poesía en mallorquín, ¿y habrá algún interés en distinguir la aportación castellana? Parece absurdo, y se da el caso, que se obstaculicen las manifestaciones en lengua vernácula. Y no lo entiendo, pues que ningún perjuicio se causa al idioma nacional; y por el contrario se enriquecen matices de nuestra cultura.

En torno a los Premios Ciudad de Palma se respira ambiente de descontento, de desilusión, de ocaso. Pero no me extrañaría que ahora precisamente, hubiéramos llegado a la esencia de esta institución cultural de nuestro Ayuntamiento. Lo que va muriendo es todo lo “social”, lo bullanguero, lo encopetado, lo extraliterario. Es de esperar que la literatura sobrepuje ya a la modistería y a la repostería. Yo, no sé por qué, confío aún en los premios Ciudad de Palma.

Com es pot entendre, mutatis mutandis, o sia canviades les coses que cal canviar, seguim igual i allò que abans era un signe de distinció en moltes famílies mallorquines, principalment les que tenien pretensions, que era parlar en castellano, ara ha canviat. I no per bé: molts utilitzen la llengua com a arma psicològica i altres –no donen per més- com a estri feixista.

Es trast d'en Pep Es Bacallaner

mirollull | 16 Gener, 2005 18:38

– Per a mi, una lliura.

– Yo quiero cuarto y mitad.

– A mi em basta amb sis unces.

Trast d'en Pep Es 

Bacallaner

Trast d’en Pep Es Bacallaner

. Plaça, Palma, 1934. Fotografia amb “collage”

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb

Warning: Unknown: write failed: No space left on device (28) in Unknown on line 0

Warning: Unknown: Failed to write session data (files). Please verify that the current setting of session.save_path is correct (/tmp) in Unknown on line 0