Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

L’Índia i l’humanitari sisme submarí

mirollull | 29 Desembre, 2004 12:48

Quan el pòrtic amb balustrada que ara dóna al carrer dels Montcades mirava per l’entrada de “La Salle” al carrer de la Concepció folràvem de blau l’aritmètica, la història, la gramàtica... i el Valentín o el niño bien educado. La gramàtica ens ensenyava d’entendre i expressar correctament les oracions; el Valentín, a més d’utilitzar la gorra, el capell i els guants, unes formes útils perquè la convivència no fos una fregada estrident; i aconseguíem dir allò que volíem amb conceptes bastant ajustats i d’una manera correcta.

Després, gràcies a la inèrcia que les coses tenen per empitjorar, abandonada la sintaxi, la prosòdia, la retòrica i l’ortografia, i que en Valentí qui sap on és?, s’han inventat unes guies actualitzades. Són els llibres d’estil de les empreses editores de papers de notícies.

Uns llibres que ningú deu tenir temps de llegir o que, senzillament, no serveixen per a molt. Els titulars de les notícies ens mostren la degradació i l’empobriment expressiu dels redactors; i en els paràgrafs hi trobam la confirmació definitiva. L’ús del verb “caure”, n’és una bona prova; si hi hagués tantes caigudes de persones, grups i bandes no hi hauria esparadrap, gassa ni tintura de iode a bastament per curar ferides.

Però el “caure” rai, és molt més impropi i inadmissible el mal ús de l'adjectiu “humanitari”. ¿Quantes vegades no hem sentit o llegit una crisi humanitària , un desastre humanitari i, fins i tot, una guerra humanitària? Aquests dies es repeteix a voler, i per acabar-ho d’arreglar, han afegit que una zona de costa, per no tenir la protecció natural d’illes, havia estat la privilegiada en rebre directament el sisme submarí.

La Divina Comèdia

Veient les esgarrifoses imatges d’unes onades que en poques hores superen de molt les destruccions organitzades per l’home, un ha de pensar si té res d’humanitari qualsevol esdeveniment natural catastròfic.

El diccionari que tenc a mà, diu: “humanitari –ària, adj Que s’interessa pel bé de la humanitat”.

Des d’un altre caire, que no és el meu, ¿les crisis, les guerres i els desastres humans poden ser humanitaris? ¿Responen a qualque designi incomprensible superior per regular i salvaguardar la humanitat? D’acord amb el comentari exegètic que fa del diluvi la Bíblia que tenc a mà, hauríem de pensar que sí; diu: «El llibre de Gènesi (Gn 6-9) narra una inundació que va afectar la humanitat sencera i de la qual només se salvaren Noè i la seva família dins l’arca. [...] La intenció del relat bíblic apareix clarament: Déu vol una humanitat renovada on no arreli el mal.»

Sols afegiré que s’han turmentat i cremat cossos per salvar llurs almes.

Darrera la majestuosa façana de Cort

mirollull | 23 Desembre, 2004 12:00

Un impertinent impenitent (quina cacofonia!, les dues paraules aquí juntes que, amb tot, podrien rimar bé en les estrofetes de la Sala), un impertinent impenitent com jo, deia, no pot deixar d’admirar-se de la perspicàcia aglutinant i de la sensibilitat pedagògica (sessions psiconeuròtiques o psicoanalítiques col·lectives i individuals, activitats corals, romeries amb canyes fresques...) de la batlessa de Palma per tirar endavant tot un consistori (bé, si no tot, al manco la part que forma la seva congregació). I, a més a més, adornada del rebosillo de la més finíssima cultura nostrada i l’amor a la pàtria terra de “Es Fortí” on vol que escampin (i que no sigui abans de moltíssims d’anys) les seves cendres. Perquè no es pugui dir que parl a la lleugera i només per lo que es pot veure a cop d’ull, varies setmanes he llegit el seu article dominical, subtil fusió futbolístico-mística. És ben natural que tanta elevació i finesa, duguin on vol la seva associació consistorial. Sinó, ¿hauríem de pensar que maneja una congregació d’aspirants? ¿o que canten l’antifonari amb la primera edila per, després, impunement, poder a anar a la seva? Antoni Maura, gravat de B. MauraNo sé perquè, mentrestant he escrit això, he recordat repetidament Don Toni Maura. ¿Potser, a la vellesa, m’afloren idees arcaiques barrejades amb ideals innocents? Quan no m’alçava quatre pams d’en terra, m’imaginava gent respectable darrere la majestuosa façana de Cort. L’única cosa que trobava un poc divertida --tampoc amb excés, que la cara la posaven ben seriosa-- eren els tamborers; els macers, en canvi, em feien pena, tan trists, de fesomia eixuta davall una perruca de col·legiala. Em segueix demanant ¿perquè tanta persistència en la imatge d’aquell senyor? ¿Necessit psicoanàlisi? El retrat del senyor Maura mostra una persona seriosa i serena. ¿Ell era així? ¿És una qüestió punyent per comparació? ¿És que ara no és gaire fàcil trobar persones de pes intel·lectual, ponderades i discretes per a la plantilla política?

Paritat, miss travestí i el Gènesi

mirollull | 20 Desembre, 2004 20:12

La paritat, s’està veient no pot aportar cap solució, només posar pegats, a la diferència entre homes i dones *; és a dir, a l’equiparació entre homes i dones; al reconeixement de la igualtat personal i social. És evident que, en aquest aspecte s’ha avançat, però encara queda camí per recórrer. Les dones, en l’esforç de ser com els homes, han donat passes grosses endavant: tenim dones en els exèrcits (que ja són ganes!), en la Guàrdia Civil, en les policies municipal i nacional, en els organismes judicials, en les institucions polítiques, a més de, cosa que ja trobam normal, en nombrosos oficis i professions intel·lectuals i tècnics, i hem de reconèixer que no desmereixen gens en comparació amb els homes; normalment tenen les mateixes aptituds i incapacitats. Això sí, quan surten valentes, agressives, ambicioses, dilapidadores i prevaricadores, en qualsevol d’aquests atributs en donen amb cullereta als homes.

No obstant la cosa no acaba de quedar rodona. ¿Per quin motiu? ¿Qui en té la culpa? Potser, per una part, en són culpables les mateixes dones; aquelles que prefereixen seguir utilitzant les característiques femenines per comandar els homes, arribar on volen i optar per l’exhibició personal o una banda de miss de qualsevol cosa.

Tanmateix, mai no està tot perdut. Ara, mirau per on, es pot redreçar la situació. I de la manera més impensada. Són els homes els qui ho faran possible. Han pres el camí adequat: han descobert, i s’hi van ficant a ulls clucs, que poden metrosexuals (quina paraulota!; l’escric per força); participen ufanosos en concursos de bellesa; fan striptease; assisteixen a manifestacions i carnavalades remenant el cul i parodiant la feminitat; fins i tot n’hi ha que s’implanten postissos i obtenen el títol de miss travestí; a la televisió és veu un transsexual, que ara du faldes, jurant bandera, i, segons la premsa, un altre passa de boxejador a actriu. I els bombers, tal com un grup de senyores decents per a fins benèfics, es fotografien en nus d’insinuació hipòcrita.

Pot arribar una benvinguda solució inesperada: ¿Si les dones no poden igualar els homes, perquè els homes no poden igualar les dones? ¿O fer-se tan iguals a elles com puguin. Perquè, de moment, per a la igualació total, encara hi ha un emperò.

L’home pot exercir els mateixos oficis i professions que la dona, biològicament no tenen gaire diferència, i els afecten les mateixes malalties, fins i tot la mastitis. A pesar de tot, en una funció la dona supera l’home. L’home, aquest ésser superior, no pot infantar. Ni podrà mai llevat que tornem al principi del Gènesi i, amb un lleuger canvi, l’home pugui donar a llum la dona per una costella.

-------

* Cada dia se’m fa més difícil aquesta simplista classificació. ¿Basta parlar d’homes i dones?

Pilar Manjón, ¿una punyent veu inoportuna?

mirollull | 16 Desembre, 2004 16:58

¿Qui ha estat el curt de gambals, l’ingenu o el malintencionat que ha inclòs, en una comèdia d’embolic i desbarats, un acte tràgic. El responsable hauria de donar la cara i explicar-se. Una cosa així és intolerable. No té sentit obligar tots els actors a posar-se, de cop i volta, la màscara de la pena, de la contrició, de la petició de perdó.

Goya.Madre Infeliz, gravat

De lo sublim a lo ridícul no hi ha més que una passa. I lo sublim, no; però lo ridícul fins a la nàusea, ho perpetraren els actors, fent, per orde d’aparició, una declamació d’una aclaparadora hipocresia exacerbant.

Ara els actors podran fer mutis i aprofitar per baixar el teló. La bona disposició política, amb l’inexorable participació de la caiguda dels fulls del calendari, apagarà el crit de les víctimes en la veu, (per a molts inoportuna), adolorida i punyent de la senyora Pilar Manjón.

L'elenc artìstic podrà continuar amb el repertori d'obres.

La benedicció del ramat

mirollull | 14 Desembre, 2004 23:02

No fa molt, quan en el corral de prop de Neptú la comèdia encara no era tan barroera, mesquina i fastigosa com ahir i com, desgraciadament, pot continuar, un amic em va recordar que un altre amic comú, Josep Melià, que va ser secretari d’Estat amb l’UCD, deia que si un ciutadà normal assistís a un consell de ministres, li agafarien ganes de partir d’Espanya. I això ho deia, en Melià, en una època en la qual ningú s’hagués imaginat la degradació humana que arribaria a afectar la classe política en un sistema més plutocràtic que democràtic.

¿Què diria, l’amic Melià, avui, després de la descarada i cínica representació, transmesa per la TV, d’un parcial president de govern?

Vàries vegades vaig obrir i tancar el televisor, i cada vegada m’aparegué el president amb la insistent denigració de l’anterior govern; i també vaig sentir la seva benedicció de les espontànies manifestacions en el carrer de Gènova, com si ell no sabés que el ramat va on vol el pastor ajudat pel ca.

Ja sé que «la Història està feta d’històries irremeiablement repetides» i que hi ha moments --possiblement subsegüents a anys de baixa qualitat de l’ensenyança i de fracàs escolar-- que encara poden superar altres anteriors en tristor i desànim.

A pesar de tot, potser queden espurnes a bastament de clarividència i rebel·lia. Avui mateix, una amiga m’ha dit que no pensa votar mai pus, que tots són iguals d’inconseqüents i indignes de confiança. Jo, fa anys que no m’he acostat a un col·legi electoral si no ha estat per acompanyar qui volia votar, i, per tant, cap partit polític m’ha defraudat en les meves esperances. Però, mentre figuri en la nòmina d’Hisenda, tenc dret a blasmar els gestors/servidors públics i de queixar-me de la seva malversació.

Els míssils de segona mà de l’Excel·lentíssim

mirollull | 13 Desembre, 2004 22:48

Vaig apuntar quatre possibles usos dels míssils alemanys que comprava l’Excel·lentíssim Senyor President del Govern Rodríguez Zapatero. (Prest, sense excel·lentíssim.) Idò, dels quatre ja n’he endevinat un. I voldria que quedàs ben clar que no m’he trobat amb el President a cap corredor, ni ens hem assegut uns minuts en confessió com, pareix per les fotografies de la premsa, el senyor Moratinos amb el senyor Powell. (És de suposar que la penitència posada per Powell a Moratinos fou d’un tedeum –ben dit: un Te Deum Laudamus (laudamus = alabamos)— davant la bandera de les barres i les estrelles.)

Tornant al senyor Rodríguez Z., el dia després que el feren president sense donar-li temps d’acabar les classes preparatòries vaig manifestar a varis amics que no creia que duràs molt i que, en tot cas, no pensava que arribàs al final del quadrienni. ¿Pot ser que pugui encertar també això? Ell mateix, el senyor President, dóna la impressió que pensa com jo. Sinó, no té sentit que ara torni fer volar, per presumir d’esquerrà honrat, la miloca de la declaració de béns dels ministres i similars. També confirma les meves sospites la bajanada de suprimir els títols de dignitat de les altes jerarquies del govern. És ben normal que ell conegui molt millor que jo per on es pot embullar la troca; i que lo que jo veig com a possible, ell ja ho tengui segur: que el Govern del Regne aviat no serà altra cosa que una oficina de coordinació de relacions i de transmissió d’informació i de traduccions jurades entre els estats associats.

D’altra banda, en basc no existeixen aquestes galindaines. I a Catalunya, el xarnego ja li deu haver dit a Maragall que digui a Rodríguez Zapatero que, devora un molt honorable, o simplement un honorable, no ha d’intentar fer ombra ni pinta una regadora cap excel·lentíssim ni il·lustríssim.

Quant als monsenyor i als vostra senyoria, això, deuen pensar, no els afecta: són roquets, randes i birrets d’altres calaixeres.

¡Ah! Els míssils, he llegit que són de segona mà. No sé si això vol dir que en funciona un de cada quatre o que fan un simple puf, com els coets que deim que han estat femella. Així i tot, el senyor Bono podrà presumir de defensa i el senyor Moratinos podrà dir al seu confrare marroquí que no passi ànsia, que només son per fer guapo.

Els macacos d’Atsushi Iriki

mirollull | 11 Desembre, 2004 12:57

De vegades se m’ocorren idees inquietants. Segurament una bona part de la culpa la tenc jo, que no estic al dia i segueix creient en l’aprofitament de recursos, en la rendibilitat de la producció, en la remuneració adequada del treball i l’esforç, etc, etc.

¿A qualcú li pot estranyar que, amb aquests prejudicis, consideri d’un cost excessiu i innecessari la més evident aportació de les Autonomies d’Espanya a l’Espanya de les Autonomies? Aquesta aportació, tan dispendiosa que confina amb el desfalc, és la proliferació de polítics, de funcionaris polititzats, funcionaris que fan feina, assessors, analistes, traductors, immersors, psicòlegs, especialistes digitals... i tots altres que esperen que s’enllesteixi l’oficina per tenir un lloc on estar.

Seguint amb la meva mania d’eliminar despeses innecessàries i que el valor dels costs no sigui major que el del resultat que proporcionen, proposaria un experiment començant a Madrid: cedir el Palau de Congressos al científic japonès Atsushi Iriki per traslladar-hi els macacos del seu laboratori de Saitana.

Diuen que els macacos que han crescut en el laboratori no són especialment intel·ligents, però el científic espera que aviat podrà mantenir, inicialment en un llenguatge simple, conversacions amb ells. D’altra banda, s’ha demostrat que vivint juntes en el laboratori, aquestes moneies, són capaces d’aprenentatge i de realitzar determinats actes i comunicar-se entre elles, i que això no les seria possible estant en llibertat.

Resultat previsible de l’experiment: En menys temps i sense profundes i brillants discussions i desqualificacions, i evitant el fracàs numèric de vots per manca de dits, el Congrés funcionaria amb la precisió d’un rellotge i a un cost notablement més baix que ara.

I si qualcú pensa que dic dois, que triï entre els macacos i els congressistes, un portaveu dels quals vaig sentir per televisió explicar no sé què dient que era una reflexió no meditada. Comprenc que vulgui dir que ells pensen menys que els macacos d’Atsushi Iriki. Trob, amb tot, excessiu que digui --i això ha dit realment-- que pensen sense pensar.

La Fundació Sa Nostra no mira prim

mirollull | 10 Desembre, 2004 17:14

Idili(detall) M. Fortuny

El Centre de Cultura de la Fundació "Sa Nostra" celebra el 15 aniversari.

S'els ha de donar l'enhorabona, principalment per l'alt nivell cultural que, aquests dies, demostren haver aconseguit.

Han muntat un puticlub ensordidor digne del millor "botellón".

Sort que jo sols els he d'aguantar qualque estona.

Els veïnats van servits. Ara poden disfrutar de l'aniversari i després podran anar a l'oto-rino o al psiquiatre

La construcció naval civil no té tapadora

mirollull | 05 Desembre, 2004 22:54

Demostra una visió industrial i empresarial digna de summa cum laude, la decisió de separar la construcció naval bèl·lica de la civil.

Són dues activitats, en moments com els actuals, amb característiques mercantils ben diferenciades i, si bé de disseny i tècnica semblants, difícils de mantenir alhora en el sector públic.

La bèl·lica no està sotmesa als condicionaments de la competència. La seva cartera depèn més de la voluntat política que de les necessitats reals. I no deixa de ser una sort que les necessitats reals siguin gairebé inexistents; seria pitjor que la funció dels navilis no es limitàs a la navegació de transport. D’altra banda, la seva rendibilitat no és discutible: l’equilibri entre costs i facturació és autorregulable. I a més a més, la indústria bèl·lica pública no demana gestors espavilats, n’hi ha prou si saben traspassar projectes i plànols entre el ministeri corresponent i els enginyers responsables de la construcció, i, en esser l’hora, saber fer embalum en la foto de l’avarada. I també perquè no és una activitat lucrativa, no cal tenir cap preocupació pels resultats econòmics, que, per als forats, hi ha la tapadora dels pressuposts estatals, aquest misteri que sempre tenen a punt els polítics que comanden quan han de malgastar i mai pot cobrir, amb l’excusa que falta un segell o una firma, necessitats que no els interessen.

Ultra que els despatxos del sector públic són uns bons llocs per acollir excedents polítics i practicar el repartiment de regalies.

Després de les anteriors constatacions, ¿es pot dubtar de la conveniència de separar el sector naval civil del bèl·lic? És una solució inevitable; i haurà d’arribar més enfora, si els polítics no volen tenir maldecaps. Per redreçar el sector naval civil s’ha de tenir imaginació; i fan falta experts en gestió industrial, en aprovisionament, en promoció i venda, i en diversificació de la producció i en innovació. Pretendre aquesta tasca del sector públic és demanar impossibles.

Per tant, com més aviat es passi la manca d’activitat de la construcció naval no bèl·lica al sector privat, millor. Serà la manera, mitjançant una adequada aportació econòmica estatal per remunerar l’esforç privat, d’intentar la superació de la crisi. En el cas extrem que la cosa no aconsegueixi la solució, o aquesta només sigui a mitges, els treballadors que quedin sense feina no han de passar pena, podran anar a la Moncloa, que el senyor Rodríguez Zapatero va deixar ben clar que no en desempararà cap ni un.

Ni moros ni cristians

mirollull | 02 Desembre, 2004 22:31

És curiós que per simples fal·làcies s’entaulen discussions sense altra utilitat que produir aldarulls i distreure’ns de la veritable importància de la qüestió a debatre.

¿Qualcú sap què està dient sobre la religió en l'ensenyança? Dóna la impressió que només s’intenta, sense la mínima espurna de racionalitat, defensar o mantenir interessos sectaris.

Per mi, si la religió figura com una assignatura més en els programes d’ensenyança, és clar que ha de formar part integrant, juntament amb la seva avaluació acadèmica, del pla d’estudis.

Una altra cosa és que la religió, en la seva accepció normal, sigui matèria inclosa en altres assignatures, com Història o Ciències Socials, per exemple.

Si en dir religió hem d’entendre doctrina cristiana, igualment tenc ben clar que no ha de figurar en l’expedient escolar, ni més ni pus, perquè no hi té cap lloc dins un programa d’estudis. No hi pinta res ni l’adoctrinament catòlic ni el de cap altra confessió o creença.

Catecisme de l'abat Fleuri

I ja és per llogar cadiretes que mentre es parla sense parar de l’Estat no confessional que és el Regne d’Espanya, el govern introdueixi a les aules professors mahometans per ensenyar la seva doctrina.

No crec que si, pel Concordat i el temps que li resta de vigència, s’ha de seguir mantenint professors d’ensenyança catòlica durant uns anys, es justifiqui contreure nous vincles per qüestions religioses. Ja ha quedat lluny el temps de tots moros o tots cristians, dit en un altre sentit però que aquí cau bé. Ara és més raonable, ni moros ni cristians.

Si volem tornar als temps en què, segons les cròniques, convivien en pau moros, jueus i cristians, ho tenim cru.

El risc és excessiu. Uns, millor o pitjor, han anat canviant amb els segles, i no duen la creu alçada davant les espases. Altres continuen ancorats en el passat i sols amollen amarres per dur endavant, amb ganivets, fusells i cinturons explosius, en nom de déu, la seva fanàtica expansió.

A mà alçada

mirollull | 01 Desembre, 2004 11:58

Fa anys, una amiga em va mostrar unes fotocòpies per si li podia aclarir una mica de què anava la cosa.

Les fotocòpies, les hi havia donat un senyor que estava molt ufanós d’usar una tècnica pròpia: el dibuix a mà alçada. Tal com m’ho va dir donava a entendre que l’artista era l’inventor de l’innovador procediment. Quant als dibuixos, l’autor n’estava molt gojós; d’un, principalment, que havia regalat o al rei o al príncep, no ho record bé. El dibuixant també havia dit a la meva amiga que don Pedro Serra posaria els seus dibuixos en un museu.

L’invent de l’artista, li vaig aclarir a l'amiga, és un procediment de dibuix bastant antic, que, això sí, exigeix habilitat i mà segura. Els diccionaris el defineixen com un dibuix geomètric fet sense regle ni compàs. I vull creure que el dibuixant es referia a aquesta mena de dibuix, cosa que les fotocòpies pareixien confirmar. Llevat que es tracti d’una tècnica per mi desconeguda i realment inventada per ell, i que a mi, als quinze, el moment oportú, m’hagués resultat impossible: dibuixar amb la mà alçada i cantant el cara al sol.

Esperava que l’explicació hauria satisfet la curiositat de l’amiga. I no va ser així, també volgué saber la meva opinió sobre els dibuixos i, com que, sigui bona o dolenta, no sé donar més que la meva opinió, li vaig haver de dir que els considerava uns dibuixos de línies acurades i preciosistes, que podien servir molt bé com a mostres de brodats per a la Secció Femenina d’altre temps o els Círculos Medina.

D’aquell dibuixant no en vaig saber res més i, ara, per una entrevistateta a Ultima Hora, fins i tot he recordat que s’anomenava Hidalgo. He volgut saber més sobre ell i he cercat a Qui és qui, La Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears , La pintura contemporánea en Mallorca, Las Baleares y sus pintores i La Gran Enciclopèdia de Mallorca. Només en aquesta darrera, a l’Apèndix 19, he trobat un noticia breu.

A l’entrevista esmentada, diu que, en el Museu Es Baluard, on hi havia les ceràmiques de Picasso, ara han penjat els seus dibuixos. I, si l’entrevista la publica la Ultima Hora, he de pensar que no es tracta d’una fantasia del dibuixant. Per més que la breu nota de l’Apèndix 19, que diu que va néixer l’any 1931, el 54 ingressà de segon violinista a la Simfònica de Mallorca, s’ha dedicat al dibuix, que exercí en un taller de ferro forjat i després ha treballat per diversos països del món i el 1996, féu una exposició individual a Palma, no fa pensar altra cosa.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb