Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

Una matisació: Estat mallorquí

mirollull | 29 Novembre, 2004 11:28

Per fi, una idea sensata aplicable al futur de Mallorca. I dic Mallorca; perquè no veig viable «l’objectiu que les Illes Balears siguin un estat», com proposa un tal senyor Isern --¿o no és Isern?-- que no conec ni sé de quants de punts es calça, però que me l’imagin una llumenera, malgrat em contestassin ¡vaja un altre! en comentar que havia llegit la seva ocurrència. Bé, vaig pensar, si no és una llumenera és la llàntia que ha de fer llum a tots per poder veure la veritat o, pel cap baix, ell mateix és un il·luminat que pot conduir el poble mallorquí en el pelegrinatge cap al retrobament de la llibertat. Esper que el mateix impulsor del projecte admetrà que si volem nacions o estats independents amb personalitat pròpia, no és congruent ajuntar Mallorca i les púniques Pitiüses i la Menorca de les windones. D’altra banda, consider que cap partit que es digui mallorquí pretendrà la dominació dels països veïns.

Per assegurar les meves conclusions, i posats a cercar cinc peus al gat (el que camina parsimoniós i bota àgil i segur, no el que travela i es sol representar aferrat a una farola) m’he plantejat si la proposició pot tenir inconvenients, i consider que no, en tot cas, avantatges. Perquè si estam pensant en un estat mallorquí, lògicament ha de ser per als mallorquins i aquests, els seus habitants.

Els pobladors de dret, i per tant els qui viurien en aquest estat, és evident que necessitarien uns requisits i un d’ells seria imprescindible: tenir una nissaga illenca de set generacions en les branques femenina i masculina. (Si set pareix massa, es podria plantejar la reducció; a cinc, per exemple, sempre que es preservàs la puresa de la línia ascendent.

Ja sé que en aquest Estat Mallorquí minvaria molt la gent. I això, sens dubte, seria el primer profit que aconseguiríem; i el camí més recte per recuperar el paradís perdut. Si altres territoris i països volen mantenir la irresponsabilitat del creixement, ¡del seu pa faran sopes!

Confii que, davant l’excel·lent proposició del senyor anomenat al principi, el seu partit ja haurà aturat l’encàrrec de les barques de reixeta; aquestes tenen dos inconvenients principals: la poca cabuda i el risc d’enfonsament tan a prop de la vorera com per tornar nedant els passatgers. S’hauria d’optar per la solució, molt més adequada, de contractar els transatlàntics que fessin falta. Així, declarada la constitució de l’Estat, els quinze o vint que quedàssim podríem fruir d’un tros de món ambientalment recuperable i envejable.

Per acabar, una observació personal. Jo, que seria un dels quinze o vint, des d’ara mateix renuncii a aquest paradís. Preferiria embarcar amb la meva dona forastera i els meus fills i nets, més o manco xarnegos, com diuen a Catalunya, i maquetos en el País Basc.

La filologia i el rei carter

mirollull | 22 Novembre, 2004 23:14

Que un president -del Govern, no de la RAE- no sàpiga filologia, mentre no vulgui impartir doctrina, no és motiu de blasme; i tampoc conec cap disposició que obligui els ministres a tenir el certificat d’estudis primaris. Però que el president del govern espanyol no conegui les normes per atorgar honres i càrrecs, senzillament, em pareix una mica massa. Ja va posar una medalla al Ministre de Defensa -medalla que era facultat del propi ministre proposar-se-la- i el pobre senyor Bono va quedar com un pedaç brut i va haver de renunciar a la distinció. Ara, el mateix president, tampoc s’ha preocupat de conèixer com es concedeixen certs nomenaments i, sense encomanar-se a Déu ni al Diable, s’ha botat l’organisme preceptiu i ha nomenat carter el Rei.

Tenc entès que quan s’han nomenat carters honoraris, com en el cas del senyor Cela i altres, s’han respectat el camí i les disposicions pertinents. El senyor Rodríguez Zapatero, no obstant, en aquest cas, no s’ha preocupat de conèixer con s’han de fer les coses, o es creu la més alta autoritat, si fa no fa, el vicari en la terra del poder suprem.

Jo no sé si el factòtum sap o no música, lo que, sí, és evident, és que de bemolls i sostinguts en té unes beaces tan plenes que no les pot dur qualsevol ruc.

----------

N.B. RAE = Real Academia Española

La il·lusió del Pierolapithecus

mirollull | 21 Novembre, 2004 19:56

Hem sabut que uns paleontòlegs catalans han agrupat i ordenat una troballa d’ossos i els ha sortit el Pierolapithecus catalaunicus, el qual, per destacar la branca familiar del seu origen, han anomenat Pau. L'elecció del nom, ben mirat, es presta a confusió: diuen que l’han triat per ser un dels noms que ara més es posen als nounats a Catalunya, i també, com he sentit a una locutora, perquè en castellà vol dir paz. El Pierolapithecus aquest, han explicat que era mascle; i el nom Pau, equivalent a Paz, com tothom sap, correspon a Maria de la Pau. ¿Volen, per ventura, aprofitar l’ocasió per suscitar l’antiguitat de reivindicacions ara ressorgides?

L’aparició d’aquest senyor m’ha fet un salt al cor: he pensat que a la fi es podria confirmar la remota ascendència del poble català, cosa que, per mes inri, podria superar la dels bascs. I, a més a més, podríem intentar desfer, d’una vegada, l’embolic de la llengua, el seu origen i evolució, i els polítics no s’haurien de ficar a filòlegs.

Però, vet aquí, que si d’una part és cert que ha aparegut aquest Pierolapithecus a Hostalets de Pierola, de Barcelona, d’altra, ben mirat, no era català sinó un emigrant arribat d’Àfrica, i si va venir tot sol -per ara no hi ha evidències en contra- els seus fills varen haver de ser xarnegos. O sia, un goig sense alegria, que no aclarirem res.

Tanta sort que els mallorquins ho tenim millor. Perquè, arribassin o no arribassin catalans (catalans, en sentit ampli) i xarnegos o altres gents en les variades navegacions mediterrànies i invasions illenques, no existeix cap dubte de la mallorquinitat del nostre avantpassat, el Myotragus Balearicus; aquest ben autòcton, no com el Cecilius Metellus, que fou nomenat Balearicus per Roma en premi a la subjugació territorial.

----------

N.B. Tot i això, ¿quin remei ens queda? A Catalunya diu com s’han de fer les coses un Pierolapithecus -ni més ni manco: un emigrant- i a Mallorca el nou líder del PSM ens recorda que la cabra avesada a saltar salta i saltarà.

Fruir d’un “mòbil” a Bagdad

mirollull | 19 Novembre, 2004 12:39

L’estampa certament més horripilant d’Iraq, la vaig veure no fa massa per la televisió.

I és una mostra ben palmària de com es pot pacificar un país. Si no fos, la imatge, tan descarada i escandalosa, fins i tot podria parèixer tendra i graciosa com l’escena d’un betlem.

A Bagdad es veia gent, adults i adolescents, xalesta amb el telèfon mòbil a la mà en un escenari de runes i cases mig esbucades.

O sia, que, mancats com estan d’aliments, higiene i habitacle, enmig d’esclafits, vehicles que esclaten encesos i cossos rebentats a tot arreu, els venen la felicitat de fruir la comunicació sense fils i poder contar a l'interlocutor com cauen parets, surt foc per les finestres i, si els dóna temps, com aquesta vegada el tir encerterà el telèfon i el farà bocins; Ball de bot els malanats, tanmateix, comprant el mòbil, ja han pagat el tribut a la societat de consum. I l’artefacte bèl·lic que ha endevinat el telèfon i qui parla, fa temps que va sumar una part als guanys de la Gran Pacífica Companyia i va fer la corresponent aportació política a arques associatives i particulars.

Premi Coll Bardolet: una exposició de fi de curs

mirollull | 16 Novembre, 2004 23:15

Tira-li cocetes an es davantal / No els hi tiris fortes que li faràs mal / Ai, sí, ai, no/ Sa tia Antonina i es conco en Simó.

Potser seria més propi el “Parado de Valldemossa”, però m’ha fet més gràcia tira-li cocetes.

Ball de bot

Qualque vegada quasi he estat a punt de tenir remordiments per lo que he escrit; això sí, no gaire sovint, perquè m’ho pens bastant i estic segur que no dic mentides i que les paraules són ben sospesades. ¿Que els articles són impertinents?, és clar, sinó no encaixarien amb la capçalera.

I aquest escrit s’allarga i encara no he dit res que respongui al títol. Bé, ho diré en quatre retxes, la cosa no dóna per a més.

Sobre el Premi de pintura Coll Bardolet, volia comprovar si les meves afirmacions havien estat excessives. Ara ja ho sé. I he de lloar el senyor Mates i la senyora Estaràs -més aquesta, sense la qual el president no hauria fet la bona obra- per l’impuls que la seva presència en la inauguració aporta als tallers municipals de pintura i a la brillantor d’aquesta exposició de fi de curs que ha estat el “Premi de pintura Coll Bardolet”.

Sols una cosa he de criticar, que no s’hagi pogut complir el desig de fer l’exposició a Ses Voltes o un lloc similar. ¿Per quin motiu? ¿L’Ajuntament de Palma ha tengut por que l’Ajuntament de Valldemossa li fes ombra i ha arraconat l’exposició? Possiblement qualcú entès en pintureta ho pugui pensar.

El pacifista Rodríguez Z compra míssils

mirollull | 15 Novembre, 2004 23:06

No som cap entès en política, ni local ni nacional ni internacional. Tenc moltes de carències en aquests assumptes i, en la branca de la política bèl·lica, les meves idees són molt primitives i rudimentàries. Amb tot, no tan elementals com per pensar que les diferències entre dues faccions o dos països les hagin de resoldre, com a millor manera, els respectius caps a garrotades. I tampoc som tan bèstia per pensar que, com en el quadro de Goya, ho han de fer sembrats fins a les cuixes; vull suposar que serien valents a bastament per no donar-ho a les cames.

També crec que no tothom vol solucionar els conflictes a pedrades o canonades i que un president pacifista, en les cruïlles en què es trobi, ho ha de passar molt malament per prendre decisions encertades.

Imagin, per exemple, el senyor Rodríguez; d’una banda aconsegueix retirar d’Iraq les forces militars que perillaven tan prop dels americans, i d’altra, ha enviat tropes a Afganistan i Haití, que no crec que ell estigui molt segur que siguin de pau: si fos així podria haver enviat els xeremiers de don Fraga.

Igualment, ha de ser difícil pel senyor Rodríguez acceptar, com altre exemple, la compra de míssils, per una grapada ben grossa de milions d’euros, a Alemanya.

He donat voltes al motiu pel qual Espanya necessita aquests coets. Supòs que si els compra a Alemanya no serà per poder defensar-nos d’aquest país ni, per descomptat, dels altres d’Europa continental. Tampoc se’m passa pel cap que sigui ell, tan pacifista, que vulgui anticipar-se a atacar.

Pensa qui pensa, també se m’ha ocorregut si els vol pel cas desesperat d’haver de resoldre, d’una manera expeditiva, el dilema separatista d’unes regions; i tampoc em quadra. I molt manco, que vulgui esmenar els tractats d’Utrecht fent bocins la roca.

En últim extrem, veient les imatges d’ara mateix per televisió dels equips del senyor Bush pacificant Faluia i Mossul, el senyor Rodríguez s’haurà volgut preparar per si els EEUU ens afuen el Marroc o és el mateix president americà qui ens mira de reüll i, de cop i volta, s’ha d’espolsar-se Rota i Morón.

Goya.

Goya (detalle), Dos forasteros. J.Gudiol, Ed. Polígrafa

Un encert de la batlessa Cirer

mirollull | 13 Novembre, 2004 21:00

La batlessa vol incorporar dos psicòlegs a l'equip de regidors, "para serenar los ánimos en Urbanismo y Medio Ambiente", diu un titular de diari. Jo, encara que no som un expert, pens que la idea és pot millorar.

Em pareix que l'eficàcia de dos psicòlegs permanents es podria reforçar sensiblement amb la contractació, també a temps complet, del respectiu equip de pedagogs, mestres de primària, auxiliars de guarderia i qualque pediatre per casos de necessitat, i, per situacions extremes, la contractació puntual de psiquiatres i neuròlegs.

Si la cosa funcionàs en Urbanisme i Medi Ambient, llavors la solució es podria estendre a tot el consistori.

L'experiència, amb tot, podria no donar resultat. Crec que un assaig similar ja es va fer en una organització que pretenia convertir tartamuts i invàlids fònics en conferenciants; i va fracassar. Es va arribar a la conclusió que era millor que les conferències les donàs gent que, tenint coses per dir, fos de bona i clara veu, en una paraula, capacitada per a la funció.

Perquè, on no n'hi ha que no n'hi cerquin. Jo mateix, ho tenc molt negre. Ni amb l'ajuda d'un logopeda o d'un foniatre, no crec que en torni a donar cap de conferència.

Janer Manila, i les Santes Rosa i Rita

mirollull | 12 Novembre, 2004 11:45

En Gabriel Janer Manila ha publicat una carta, que he llegit a El Mundo/El Día de Baleares d'ahir, dia 11, que no hauria cregut que fos capaç d'escriure. ¿Ha perdut l'oremus en Biel? ¿Ha quedat obnubilat per l'altura intel·lectual del seu "subordinat", el qual defineix com escriptor prestigiós?

Jo no sé si ho és o no ho és prestigiós; em sona que escriu, però no he llegit res seu i no puc jutjar la seva escriptura. De tota manera, ser un escriptor prestigiós, en cas de ser-ho, no és prou mèrit per exercir un càrrec com el que li han donat; a tot estirar, per la ximpleria que manifesta i que ningú desmenteix, per molt que digui les paraules en una situació de festa, el càrrec només el pot ostentar.

En Janer Manila, en la carta mencionada, d'una retòrica sibil·lina, que pareix una ensaïmada entorcillada farcida de cabell d'àngel, demana disculpes en nom del prestigiós. ¿Per què, i més si diu que no solament detest l'insult sinó també allò que ho pot parèixer? Llegiu la carta, que val la pena per veure la mescladissa expositiva, en la qual Janer Manila acaba dient que espera la crítica que afavoreix l'esplendor de les coses, la que enriqueix els projectes i estimula la convivència.

Jo, a en Biel, li recomanaria que fes una novena a Santa Rosa de Lima i una altra a Santa Rita de Càssia, aquesta, patrona dels impossibles, ambdues de santedat florida entre espines, i per ventura comprendria que les excuses les ha de demanar per haver nomenat el seu prestigiós biògraf (me'n he assabentat fa una estona pel diari), i si l'aguanta, per mantenir-lo en el càrrec.

Ben mirat, també podria passar que jo, i altres, no hàgim entès res o necessitem cucales, i que tot això sigui l'acompliment de la voluntat de l'IEB que manifesta el seu president: ... potenciar la innovació i l'experimentació dels llenguatges artístics... Àngela Maria! ¡Sí, em faltaven les cucales!

--------

P.S.: Avui, dia 12, el diari mencionat afegeix llenya al foc, i així no afavoreix l'esplendor de les coses. Perquè la merda, com més es remou més put, encara que els qui la tenen a ca seva acabin per no sentir sa olor.

La Seu, en Miquel Barceló i l'adobador de ribells

mirollull | 10 Novembre, 2004 12:59

Les coses no es fan així. Ara, de cop i volta, que les institucions no vulguin posar més doblers per acabar el puzle d'en Pere Llabrés, que, en principi, li havia de regalar en Miquel Barceló és una mesquinesa. Això ho havien d'haver pensat abans; i s'haguessin estalviat la part, molt més copiosa, ja desemborsada.

Comprenc que el Govern, de moment, té altres prioritats; per exemple, els 2.600.000 euros que el senyor Matas ha assignat per la compra d'una casa a Valldemossa per posar-li un museu a un pintor. Però, no està bé desvestir un sant per vestir-ne un altre, i haver fet arrancada de cavall i aturada d'ase.

D'altra banda, ¿quin sentit té mirar prim ara? ¡Un poc més o un poc manco, ja no ve d'aquí! ¿Feim una relació de compres i despeses capritxoses fetes amb cabals públics? ¿I obrim una plagueta per anar apuntant les que s'aniran fent?

curs 1951-52

1952, a l'ermita de Valldemossa. A la foto hi ha en Pere Llabrés i l'autor de l'article.

Tanmateix, tot lo anterior que he escrit és una minúcia en comparació del problema que pot sobrevenir. Veient les fotografies del retaule aparegudes en els diaris -que no indueixen a cap bona expectativa sobre l'obra- se'm posen els cabells drets en pensar que qualsevol moment el mural pot anar caient a bocins. Els trossos de fang cuit pesen i tallen com a ganivets; només mancaria que pegassin damunt un canonge, un beneficiat o un devot despistat.

Per tant, en un assumpte que, pel risc que comporta, ultrapassa l'àmbit eclesial, el Delegat del Govern hauria de procurar les mesures per evitar accidents irreparables.

Supòs que encara es pot trobar un adobador de cossis i ribells que cusi amb grapes tots els clivells per evitar el lent o precipitat enderrocament.

De tota manera, tornant enrere i considerant si s'acaba o no s'acaba la gran obra d'en Barceló, ¡què voleu que us digui!, a mi m'és ben igual. En Gaudí tampoc no va acabar el seu projecte, del qual, per cert, ja se'n va llevar part, i la Seu mateixa no s'ha acabat mai.

Un il·luminat i poeta a l'IEB

mirollull | 08 Novembre, 2004 16:01

De tant en tant apareix un il·luminat d'una inefabilitat suprema i si, com el d'ara, a més a més, es poeta, encara millor.

I no entenc que hi hagi qui propugni que se l'engegui de la trona que té en l'Institut d'Estudis Baleàrics. Personatges així, de tan preclara visió i profètica paraula, són la botzina del far en temps de boira espessa.

Un Enoc així, se l'ha de bressolar i tirar pètals per on passa: per la seva revelació sabem com són i què pensen els que han tengut la perspicàcia d'elegir-lo i l'encert de mantenir-lo.

Se li pot fer un retret; però és que ningú és complet. I tampoc és culpa pròpia. A mi mateix em manca part de les cordes vocals, i a l'ínclit personatge, un paquetet de neurones. I cap dels dos tenim adob; no hi ha peces de recanvi.

________

P.S. (Post scriptum = escrit després)

Per satisfer la petició d'en PepMaria en el comentari, vagi aquest aclariment. No, no em referia a Biel Janer, aquest té una posició més elevada que l'interfecte; i, en tot cas, el sofreix, el tolera o l'empara per connivència. L'individu en qüestió és un no sé què Alzamora al qual donaren un Premi Ciutat de Palma de poesia per ventura en barceloní o tal vegada en llucmajorer.

N.B. (Nota bene = nota a tenir en compte)

Connivència -> Complicitat moral consistent a fingir ignorància sobre la falta d'algú, especialment d'un subordinat.

"Els funcionaris de carrera no serveixen"

mirollull | 05 Novembre, 2004 18:08

Darrerament s'està deixant com un pedaç brut la gent que fa o hauria de fer feina en els organismes i institucions públics.

Uns cappares -¿o hauria de posar cappares i capmares?- no fa molt venien a dir que la gent elegida en les urnes no té preparació ni serveix. (Ells mateixos, també?). ¡Què volen! En el millor dels casos, el perfil mitjà dels que figuren en les llistes hauria de respondre al nivell, no massa alt, també mitjà, de la ciutadania de la qual surten. El cas normal, no obstant, és que el seu nivell no arribi, ni de bon tros, a la mitjana; i això, per una raó ben senzilla: las llistes electorals, per una incorporació desproporcionada de gent sense ofici ni benefici, no és representativa de la ciutadania.

D'aquí ve, diuen, que s'hagin d'inventar regidors no electes. Té gràcia! Uns per fer la feina han de cobrar mentre altres han de cobrar per no fer feina.

Però això no és tot, resulta que tampoc serveixen els funcionaris de carrera, uns -secretaris, interventors... poc flexibles- perquè volen aplicar unes normes que desconeixen els cappares o que els destorben, i altres, els de més avall, perquè són uns inútils -a pesar de les oposicions- o uns mandres, i diuen que han de poder ser traslladats. Si és així, ja m'explicaran què resol fer barats d'inservibles entre oficines.

Jo, i que em perdonin la immodèstia, que en qüestions de gestió i d'organització tenc una certa experiència, crec que l'administració -nacional, "comunitari-auntonomical" i municipal- ha de recuperar en tots els nivells, un funcionariat tècnic i administratiu professional.

Els polítics -vull dir els representants del poble en les institucions- haurien de ser ben pocs, els mínims necessaris, i la tramoia dels càrrecs de confiança, inexistent.

¿Que aplicar aquest sistema originaria un fort problema social de desocupació?; no crec que fos per a tant, i, de tota manera, sempre sortiria a compte pagar-los només per l'Inem o el Soib que, damunt, haver de pagar el seu fer i desfer i refer, i les destrosses.

Si el funcionariat professional recuperàs el seu lloc, de rebot, ens podríem desfer dels cappares inútils i les "capmares inútiles" -supòs que aquest reconeixement de "gènere" els agradarà-, que possiblement, per no dir segur, són els més culpables de tanta insensatesa.

600 no és igual a 600

mirollull | 03 Novembre, 2004 13:10

Si ho record bé, el senyor Conde, ex president bancari, doctor honoris causa per la Complutense i, un temps, pretendent a la poltrona de don Felip, enganxat a diversos processos judicials, va ser empresonat, precisament, per la condemna per haver usurpat a l'entitat que presidia 600 milions de pessetes que ell deia que no s'havia quedat.

El senyor Vera, ex secretari d'estat per a la seguretat, exemplar i sacrificat servidor de la pàtria, tribut silent a don Felip, amb altres sentències en contra, ha estat condemnat per les més altes instàncies -ell amb companys màrtirs- per l'ús i repartiment indeguts també d'uns 600 milions de pessetes de l'erari; realment, 635, segons he llegit. Però, el senyor Vera i companys no poden anar a presó; seria una injustícia escandalosa.

Jo no veig gran diferència entre les quantitats sentenciades dels dos senyors. En tot cas unes petites diferències en el cas del senyor Vera: 35 milions més i que la quantitat –que la sentència diu que pot ser molt superior però que no s’ha demostrat- ha sortit, via imposts, de les arques públiques, per tant, dels ciutadans.

I no em puc explicar el rebombori de la petició d'indult des dels grans gurus fins a una certa turbamulta, sinó perquè tots pertanyen a una formació que presumí de "cent anys d'honradesa". "Cent anys, però, ni un més", que va dir qualcú amb bastant de sorna.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb