Anotacions més o manco impertinents

Indicació prèvia: Impertinent. - Que diu o fa coses fora de propòsit, molestes, irreverents, etc.

Una litografia en el Concurs de Pintura Coll Bardolet

mirollull | 27 Setembre, 2004 21:58

Premsa

Que en els diaris, al peu de la fotografia d'una premsa litogràfica, posin "prensa de grabado" o "prensa de estampación", no és per alabar-lo, però, si per coses més importants s'empra sovint un lèxic bastant pobre, no pretendrem que els redactors, i tampoc els correctors -si encara existeixen- coneguin que són una premsa plana, un tòrcul i una premsa de carro o litogràfica.

Altra cosa és que artistes i gent que es fica en l'entorn de l'art, no sàpiguen què és una litografia i, manco, en què és diferencia l'artística de la industrial. Ho dic, perquè tornant al concurs de pintura instituït a Valldemossa, la dotació del primer premi consisteix en 6.000 euros, una biografia i una litografia del titular del premi.

El senyor Coll Bardolet, persona amatent, afable i entranyable, dedicat a la pintura, la música i altres activitats, segons una nota biogràfica, entre els seus estudis artístics té el de gravat, una disciplina, la del gravat, que no conec que ell hagi cultivat i, de la qual, fins i tot potser ha oblidat els requisits.

Jo, d'aquest artista, en el gènere de l'estampa, sols he vist la reproducció fotomecànica, no sé si per impremta normal o per mitjans litogràfics industrials, d'un quadro de flors; això sí, numerada i firmada com es fa en l'obra gràfica artística, també denominada obra gràfica original.

Ja sé que no només és el senyor Coll Bardolet qui numera i firma reproduccions industrials. Aquesta pràctica, tanmateix, no deixa de ser una tergiversació d'allò que s'accepta com a obra d'art i, a més a més, és una frivolitat professional.

I ara, ja que hi som, em permet de fer un suggeriment: afegir altres dues biografies a la dotació del concurs, la de Sor Tomaseta, santa filla valldemossina, i la de la de la filla adoptiva de Mallorca, George Sand, també senyora Dudevant i, de fadrina, Aurore Dupin. D'aquesta manera, es podria donar un record del concurs a tots els participants no premiats.

IB3, es pot afirmar, no tendrà credibilitat

mirollull | 25 Setembre, 2004 18:58

El diari El Mundo/El Día de Baleares, publica una entrevista amb el director d'informatius d'IB3.

IB3, supòs que ja se sap, serà la televisió autonòmica balear.

La meva presumpció és que IB3 no tendrà credibilitat. Així, per un titular del diari, es pot deduir d'una afirmació del nou director: "IB3 sólo tendrá credibilidad si logra mantener la independencia informativa".

Somia truites, aquest senyor? ¿O creu en les ametles que s'adrecen?

Sa bolla d'en Llorenç

mirollull | 22 Setembre, 2004 11:07

La quantitat d'informació i la velocitat dels sistemes de comunicació que la transmeten, fa que les notícies s'oblidin tan ràpidament com es coneixen. Qualcú, de vegades, té la caparrudesa de mantenir viu un assumpte, mes sol esser excepcionalment i sense molt d'èxit. Aquesta riuada informativa cap a l'oblit de succeïts, pel que fa a actes delictuosos, afirmacions, negacions, malifetes i bajanades, no deixa d'oferir avantatges. Per a no pocs personatges -entre ells, alguns banquers, empresaris, jutges, traficants... i, no diguem, polítics- és una vertadera sort. I per la gent normal, també: només ens faltaria el record continu de contradiccions, de manca de vergonya, d'abusos tolerats, de delictes beneïts.

Si féssim una llista d'oblits, hi podria figurar, per exemple, la bolla d'en Llorenç. Vull dir, aquella gàbia esfèrica que conté una mà repel·lent, d'en Lorenzo Quin que, a la part de baix de la Feixina, l'Ajuntament de Palma va posar i després va llevar amb l'excusa d'adobar-la. Una bolla que, si no vaig errat, segons notícies de premsa, a part de despeses d'instal·lació i de retirada, va suposar un dispendi, o per ventura malversació, d'uns 600.000 euros.

Fins ahir, pensava que aquella bolla podia restar, abandonada, en un magatzem; o haver passat a una planta de reciclatge; o haver anat a Son Reus, el seu destí més apropiat. Però, ai las!, segons he vist de rampellada en el televisor, la bolla li ha tocat a un polígon industrial. Confiem que els vidres ben aviat seran bruts: així no en pegar-los el sol no enlluernaran els conductors i, de rebot, amagaran el dit funerari.

Tomàtigues, rém, melons

mirollull | 21 Setembre, 2004 10:04

En el municipi Valencià de Bunyol duen anys fent l’”horterada” –ho fan amb un producte de l’horta- de la “tomatina”. De fa poc, a la vila mallorquina de Binissalem, s’han inventat una “tradició” –supòs que com idea original, no una còpia-: el bunyol d’empastifar-se de rém. Això sí! Amb rém forà i de dubtosa qualitat; perquè el seu és massa bo per fer porqueries. Esper que no prenguin llum de na pastora, entre altres, Sa Pobla amb les patates, Vilafranca amb els melons i Pòrtol amb olles i cossiols, i si ho arriben a fer que sigui, no per donar guany a la competència, sinó per afavorir el consum de la producció local. I ara, deixant-nos de verbes, se m’ocorre que potser no seria mala idea que, per qualsevol commemoració d’aqueixes d’invasors, els dos bàndols, se tirassin, uns, figues de cristià i els altres, figues de moro.

Pintureta en mallorquí

mirollull | 19 Setembre, 2004 16:05

Referint-me als Premis Ciutat de Palma, vaig dir que, per ara, no considerava aplicable el problema del bilingüisme al premi de pintura. I, vaja, vet aquí que ja podem parlar de pintura en mallorquí; o millor dit, pintureta casolana.

Un tal senyor Collingwood, en un llibre ja clàssic sobre qüestions estètiques, distingeix entre allò que és art i allò que és artesania. Aquestes dues categories, afegeix pel meu compte, perquè no record que ell ho digui, poden tenir, cada una, distints nivells de valoració: des del millor al pitjor. I podem afegir que també existeix un grup, que sovint es confon amb una activitat artística, que no passa de ser el dels treballs manuals, molt útils per a l’entreteniment i l’estimulació personals, però, excepte per les eines usades, no li és aplicable el concepte d’art.

I tot això, a què treu cap? Senzillament: l’Ajuntament de Valldemossa ha convocat un concurs de pintura General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Els Ciutat de Palma en foraster

mirollull | 16 Setembre, 2004 22:02

Ja tenim la convocatòria dels Premis Ciutat de Palma d’enguany. Bé, jo encara no; però, per les notícies, ja s’han publicat. Sobre aquesta convocatòria hi ha hagut cridadissa i queixes. I continuaran. Si més no, perquè això que es convoquin independentment i simultàniament en les dues llengües de la nostra Comunitat, és afavorir descaradament els autors que escriuen, aquí o fora Mallorca, en foraster. ¿Té cap sentit que una obra escrita en castellà, pel mer fet de ser presentada a un apartat diferent, pugui tenir un premi a la millor obra del seu gènere literari encara que sigui de menor qualitat, no ja de l’obra premiada sinó també de les finalistes en l’apartat de català. Perquè ni em passa pel cap que el rebuig al castellà, en aquest cas, no sigui altra cosa que por de la competència. En vista del guirigall armat, pens que la cosa més congruent seria convocar un sol premi per a cada gènere per obres escrites indistintament en qualsevol de les dues llengües. Així tothom concursaria en igualtat de condicions, sense avantatge per ningú. Se pot replicar que existeix la possibilitat que part del jurat no estàs en condicions de llegir i jutjar obres escrites en una de les dues llengües. Sé que això és una possibilitat remota, però, per si passàs, sempre hi hauria una solució: que cada concursant presenti el seu original juntament amb la traducció a l’altre idioma. ¿No ho fa així l’Administració pública en notificacions i altres papers? Com es pot suposar, parlant d’aquest problema de bilingüisme, per ara, no he considerat el Ciutat de Palma de pintura.

N'Aurora Dupin i en Jordi Sand

mirollull | 12 Setembre, 2004 21:37

¿Qui recorda, a hores d’ara, els noms de les tretze persones acabades de distingir pel Consell de Mallorca? ¿I qui les coneix i sap què feren o han fet? M’atreviria a dir que ni un tres per cent dels habitants en edat de raciocini de l’illa, entre ells, per equiparació, el mateix percentatge de polítics, no recorda els seus noms ni molt manco les identificaria, tan sols, potser, amb una excepció pel rebombori que s’ha alçat: George Sand. El, o la, Jordi Sand que a la vegada és Aurore Dupin i la baronessa Dudevant. ¡Quin escàndol per haver-la nomenada filla adoptiva havent-nos posat, als mallorquins, com un padàs brut. Potser la senyora Dupin no mereix la distinció, però, en tot cas, per la manca de mèrits, no precisament per quatre exabruptes que, dins el context, no són per fer-ne un gra massa; si no són, fins i tot, un poc justificats degut als indígenes que va tractar. ¿Creis que va esser molt ben rebuda pels mallorquins? Imaginem l’acollida que pogué tenir el grup que encapçalava una dona estrafolària, amb aires i vestit masculins, que juntament amb dos fills i una cambrera, arribà amistançada amb un músic varis anys més jove que ella, delicat, possiblement neurastènic, i, per si fos poc, tuberculós, una malaltia que en aquella societat encara era més repulsiva que avui la sida. Serà curiós, però el nomenament d’aquesta història que més es recordarà, per no dir l’únic, serà el d’Aurora Dupin, com a George Sand, és clar. A qualcuna de les cel·les de la Cartoixa de Valldemossa hi figurarà la corresponent menció. I els visitants podran quedar embadalits davant el record del sojorn de tan il·lustre senyora.
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb